 |
| Eduardo Chillida "Elogi de l'aigua" (1987, Barcelona) |
Comencem per la dita popular que sentència “El més clar, l’aigua” tot suggerint la “trivialitat” d'aquesta temàtica que, però i precisament per la seva aparent "claredat", amaga una enorme i inesperada dificultat. Perquè pensar i parlar de l’aigua planteja sorprenents reptes.
Així, en una obra de teatre d’aficionats a què vaig ser convidat, es ridiculitzava el tòpic de l’histèric i barroer professor incapaç de fer-se comprendre. Significativament, era un expert en l’aigua. S’hi volia remarcar la paradoxa d’una saviesa sobre el no-res, d’un especialista sobre quelcom que no admet –aparentment- especialització, del que tots ens considerem experts i, com a mínim, creiem que sabem tot el que cal saber-ne.
En definitiva s’hi tractava el tema de l’aigua com a prototipus del no-tema. Si us plau, cal que no ho confonguem amb l’anatema, ja que els tradicionals anatemes solen ser avui en dia els temes més agraïts i espectaculars. Amb l’aigua sembla que tenim purament i durament un no-tema, no un agraït anatema que explotar oportunament. Com que sovint oblidem la facilitat amb què la humanitat s’ha matat per aconseguir l'aigua, ha esdevingut en l’imaginari popular una temàtica tan insípida, incolora i inodora com diem que és o hauria de ser l’aigua.
En definitiva s’hi tractava el tema de l’aigua com a prototipus del no-tema. Si us plau, cal que no ho confonguem amb l’anatema, ja que els tradicionals anatemes solen ser avui en dia els temes més agraïts i espectaculars. Amb l’aigua sembla que tenim purament i durament un no-tema, no un agraït anatema que explotar oportunament. Com que sovint oblidem la facilitat amb què la humanitat s’ha matat per aconseguir l'aigua, ha esdevingut en l’imaginari popular una temàtica tan insípida, incolora i inodora com diem que és o hauria de ser l’aigua.
Per tant cal que confessem a l’amable lector que aparentment som davant d’un tema tan humil, banal i universalment conegut que ni tema és. Filosòficament, seríem davant d’una substància tan humil, banal i universalment existent que se li acabaria negant la mateixa substancialitat. Això fins que la sequera amenaça amb no deixar-nos regar els camps (o, al menys, els camps de golf!).
Però tornem a l’aigua com a no-tema i gairebé no-substància. Cal reconèixer que costa molt definir-la i, inclús, pensar-la com una autèntica substància. Segurament, som davant d’una dificultat comparable a la que deuria patir l’austríac Robert Musil quan, en la seva llarga deriva per a definir l’home contemporani, va iniciar la interminable (i inacabada) escriptura de “L’home sense atributs”.
Però tornem a l’aigua com a no-tema i gairebé no-substància. Cal reconèixer que costa molt definir-la i, inclús, pensar-la com una autèntica substància. Segurament, som davant d’una dificultat comparable a la que deuria patir l’austríac Robert Musil quan, en la seva llarga deriva per a definir l’home contemporani, va iniciar la interminable (i inacabada) escriptura de “L’home sense atributs”.
Coincideixo amb José María Valverde que seria millor traduir-ho com l’home “sense qualitats” o “sense propietats”, ja que Musil vindria a apuntar -com diu actualment Zygmunt Bauman de la nostra societat i cultura- que l’home ha esdevingut liqüescent, líquid i sense qualitats substancials.A L'home sense atributs li passa el mateix que al més versàtil, canviant, comú i mínim dels líquids: l’aigua. També aquesta és el líquid aparentment sense “qualitats”, “propietats”, “atributs” que la facin destacar i “treure pit” dins de la jerarquia dels elements.
¿Aigua o aigües?
Ens trobem doncs davant quelcom que, en contra del títol de la conferència “Aigües que fan pensar”, no dóna massa a pensar. Precisament per això astutament l’Eduard Cairol, magnífic coordinador del cicle de conferències, usa el plural que promet concreció “aigües” enlloc del singular però abstracte “aigua”. Amb el plural insinuem que no cometrem l’atreviment de parlar de quelcom que sembla mancat de les qualitats, propietats i atributs d’una autèntica substància, o encara més que –en una humilitat que voreja la nihilitat- fins i tot no sembla susceptible de predicats específics que ens animin a atorgar-li la categoria de tema filosòfic substancial.
A canvi, hi l'enorme riquesa de la seva plural utilització per tots coneguda i atestiguada culturalment: aigua ardent, aigües mortes, aigües traïdores, aigua beneita, aigua mineral, aigua viva, aigua fètida, aigua de roses, etc. Certament el plural permet concretitzar i adjectivar, ens apropa als ens, a les coses concretes, als accidents, als símbols i metaforitzacions que posen de manifest la gran riquesa cultural i humana. Però això no ens ha d’impedir preguntar-nos per què és tan difícil la tematització de l’ésser hi subjeu, que hi és comú, que n’és la condició de possibilitat.
Per què les aigües poden amagar l’aigua? Per què aquesta esdevé el símbol material de l’ésser i del no-res? Científicament, dir que l'aigua és la substància
aparentment més insubstancial, la matèria més liqüescent, l’element aparentment
mancat d’atributs... és una barbaritat que no mereix la més mínima atenció. I
no obstant, com hem vist, costa de parlar-ne i aquesta idea té quelcom de
veritat. Però anem per parts, perquè les coses no van ser així en l’origen de
la filosofia.
“Al principi era el gran oceà universal, infinit
sense vida, silenci absolut”
L’aigua precisament pel que va intuir Tales de Milet, és a dir per
poder ser-ho tot (al menys en el món de la vida), mereix ser considerada com el
substrat comú que hi ha darrera de tot i que tot ho substenta: la substància,
el principi substancial. Des la concepció humana de la vida, allí on l’aigua no
hi és d’alguna manera, no hi ha ni hi viu, res. Probablement Tales de Milet es
feia ressò en part de tradicions cosmogòniques mítiques, no en va Homer
(coincidint amb la tradició òrfica) “situa al principi les divinitats marítimes
de Okeanos i Tetis, a més de Styx, l’aigua.”[1].
A la Ilíada (14. 200 i 14. 301) es
refereix a Okeanos com a generador de déus i “gènesi de totes les coses” (14 .
244) i a Tetis com “la mare”. Encara més clara és la prioritat cosmogònica
aquosa en la tradició egípcia (sempre molt vinculada a l’aigua del Nil) on es
parla de que “Al principi era el gran oceà universal, infinit sense vida,
silenci absolut”[2], i en la
babilònica (també molt vinculada al Tigris i Eufrates) on s’afirma que en el
començament són Aptu i Tiamat, és a dir respectivament els oceans d’aigua dolça
i salada.
També el primer relat de creació de la Bíblia (Gén 1.2b)
parla de Tehom (l’aigua primordial però caòtica que envoltava i empresonava
la terra). Tot i que Déu ja havia creat el cel i la terra, aquesta darrera encara
“era confusió i caos, i les tenebres cobrien la superfície de l’oceà {Tehom},
mentre l’esperit de Déu volava {infonent ordre i vida} damunt la superfície de
les aigües”. Cal recordar que només a partir d’aquí es produirà la creació de
la llum, etc. D’altra banda el Rig Veda indi parla d’un primigeni i “ignot cabal”,
mentre que el grec Empèdocles va fer una teoria evolutiva a partir del mar, que
era el si primigeni i generatriu de tot.
[1] Karl-Heinz Ohlig La evolución de la conciencia religiosa, Barcelona, Ed. Herder, (2002) 2004:161.
[2] Ohlig (2004:161), tot citant W. Beltz Die Mithen der Ägypter, p. 35.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts:
[1] Karl-Heinz Ohlig La evolución de la conciencia religiosa, Barcelona, Ed. Herder, (2002) 2004:161.
[2] Ohlig (2004:161), tot citant W. Beltz Die Mithen der Ägypter, p. 35.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts:
6 comments:
Hola Gonçal,
Sens dubte, al voltant de l’aigua s’han generat una gran quantitat i varietat de metàfores i símbols. Com molt encertadament exposes, en l’imaginari popular apareix, molt sovint, com “una substància tan humil, banal i universalment existent que se li acabaria negant la mateixa substancialitat”, però que, sota una mirada més atenta, “mereix ser considerada com el substrat comú que hi ha darrera de tot i que tot ho substenta: la substància, el principi substancial”. En aquesta línia, crec que les metàfores actuals sobre l’aigua ens són una via per copsar el principi substancial dels temps actuals, del nostre present.
D’una banda, l’aigua, en tant que líquid, no té una forma definida, sinó que flueix i s’adapta al contorn de cada moment. Que és exactament igual al que succeeix amb la dinàmica actual. Com argumentava Bauman, i tal com tu mateix esmentes en el post, vivim en una “modernitat líquida”. I això no només vol dir que vivim sota un canvi tecnològic, econòmic i social cada cop més accelerat, sinó que els rols, les pautes, les dinàmiques de funcionament canvien i es transformen abans no tinguin temps de “solidificar-se” i convertir-se en rutines socialment establertes. El resultat és que, avui, el mecanisme bàsic de control social no rau en acatar i interioritzar un ordre simbòlic i unes pautes fixes sinó, ben al contrari, en la predisposició a canviar constantment –de feina, d’hàbits de consum, de mobles (“redecora la teva vida”, deia un famós anunci d’Ikea), d’amistats, d’idees... i d’identitat. Si fa uns segles l’heretge era aquell que gosava posar en dubte la solidesa d’una determinada visió del món, ara ho és qui gosa qüestionar la necessitat de ser “flexible”, de canviar constantment per adaptar-se als canvis.
D’altra banda, l’aigua és, en el nostre imaginari col•lectiu, exponent d’allò transparent, translúcid i diàfan. La transparència: heus aquí una exhortació que, sota llur aparent obvietat – ¿qui no vol que les administracions, les empreses i nosaltres mateixos no donem comptes, de manera clara, ràpida i sense embuts, de tot allò que fem i pugui afectar la gent?- amaga (paradoxalment!) un tret clau dels temps actuals, tal i com exposa Byung-Chul Han: la desaparició de l’alteritat. Reduir el coneixement, la cultura i l’art a un cúmul de dades –a una peça més de l’ingent big data que tot ho abasta- que, a més, han de circular com més aviat i més ràpid millor a través de les xarxes, eliminant qualsevol possible trava, equival, en realitat, a suprimir d’entrada tot pensament o apropament que no parteixi de la doxa dominant. I és que allò realment diferent, allò realment crític, allò realment altre, és quelcom que no és –que no pot ser- transparent, en tant en quant parteix d’uns supòsits, d’un llenguatge, d’una cosmovisió i d’una forma que qüestiona allò que donem per descomptat i que requereix, doncs, fer un esforç per mirar d’una altra manera.
El poder, avui, lluny de funcionar amb la lògica del castell inaccessible i incognoscible de Kafka, opera a través de la (suposada) transparència, talment com l’aparença diàfana de l’aigua n’amaga llur complexitat, i de l’amable oferiment a canviar, a ser flexibles, tant com la constant fluïdesa de l’aigua. La lògica de la dominació actual sembla, doncs, que hagi fet seva la famosa frase de Bruce Lee: “be water, my friend”
Lluís
Excel.lent comentari Lluís,
efectivament l’aigua esdevé la millor metàfora de la nostra “modernitat líquida”, que és molt alegre i feliç sense cap solidesa ni capacitat de mantenir mínimament uns projectes humans a mig i llarg termini. Com apuntes de ’anunci “redecora la teva vida”, així acabem acceptant que la nostra vida és només una suma de decoracions superficials i canviants.
Demanar coherència i persistència és avui el més gran pecat d’orgull, equivalent a la hybris de la tragèdia grega.
Actualment l’imperatiu de ser “flexibles” equival a confessar que hom no plantejarà mai cap entrebanc ni resistència al que ens exigeixi el mercat neoliberal. Per tant, tens raó en què l’exigida flexibilitat –tan celebrada- comporta (Han) la “desaparició de l’alteritat”, de tota resistència, del dir no “nosaltres no som d’eixe món”, de voler tenir una vida i un món alternatiu, divers, diferent, altre... Per tant comporta cedir davant el Pensament únic, pronunciar automàticament i en tot moment un “sí, amo i senyor”.
Per tant comporta ser transparent, inindistingible, confusible o completament igual a tota la resta. Equival a ser una peça més del sistema i no plantejar-li cap disrupció, interrupció o fricció. També és renunciar a la filosofia ja que aquesta comporta –com apuntes- qüestionar “allò que donem per descomptat i que requereix, doncs, fer un esforç per mirar d’una altra manera.”
Ja sé que poc a poc la “gota malaia” que és l’aigua contra la roca acaba creant les grans gorges i canons, però això de Bruce Lee “be water, my friend” és inquietant si s’aplica a certes coses. Però és innegable que l’aigua –que tan important va ser en d’altres èpoques- avui és bàsicament metàfora de transparència, fluïdesa i INSIPIDESA allò que no té gust, ni color, ni olor... ni massa valor per si mateixa. Com ens demana la nostra societat que siguem tots plegats: quelcom flexible, adaptable, transparent, fluït (fins i tot al morir sembla que ho hem de fer discretament), sense protestar, treballant sempre però seguint la força de la gravetat i d’acord amb els recipients que se’ns forneix... Ser quelcom insípid, incolor, inodor... i de baix preu... i comercialitzable amb “valor afegit” només afegint-hi sucre, colorants... o només una marca prou atractiva i amb molta publicitat.
Potser és que avui estic pessimista, però alguna cosa d’això hi ha. No creus?
En canvi, benvolgut Lluís, hi ha una brutal damnificació quan a la població se la desposseeix de l'aigua. Ho relatem en el llibre que acaba de sortir i que posa els pels de punta. http://goncalmayossolsona.blogspot.com/2018/07/desde-un-enfoque-macrofilosofico-las.html
i tornant amb la considerable influència de "el mercat" sobre tot el que es belluga i el que no... trobo que un tema cabdal i molt escaient és el de Les Aigües de Barcelona...
a veure com se'n surt la Colau...
Ja fa alguns anys que els politòlegs adverteixen que en el futur les guerres seran sobretot per l'aigua. És un tema cabdal!!!!!
Post a Comment