L’ombra no és només una
projecció en negatiu de la llum. És també el reflex de la memòria o una estranya perseverança de l’ésser.
L’ombra no és només un
silueta espacial, també ho és temporal. Hom hi percep l’impacte del passat, del
que va ser i ja no és.
Un arbre sec i mort encara
projecta l’obscura silueta del que fou i de la ufanor de què avui és privat. L’ombra ufana és potser el darrer esforç
per reverdir de l’arbre.
Es diu que ningú no pot
saltar més enllà de la seva ombra. I és veritat perquè en definitiva avisa del
darrer salt. És l'últim rastre de l’ésser en el seu desaparèixer.
Encara
que sigui per un inapreciable nanoinstant, tota ombra és la projecció d’un
moment anterior. Com que la llum no es desplaça
instantàniament, sempre ens projecta la visió de quelcom anterior. Gràcies a
això, avui podem veure des de la Terra
les llums i les ombres d’estrelles que ja han mort.
Tant els estels del cel
com les ombres del terra són reflex d’un arbre caigut, d’una vida morta, d’una
llum apagada i d’un ésser que ja no és.
Quan la vida s’acaba es
va obscurint el record i l'ésser. Homer a la Odissea
diu que els morts a l’Hades són com
ombres. Quan l’ésser és corseca i el record del que va ser s’esllangueix, ja
només té existència com una foscor fantasmagòrica. Precisament perquè sembla ser la degradació de la llum -la seva amenaçant desaparició-, l'ombra també és la debilitació de l'ésser, una espècie de semi-ésser en procés de lenta degradació.
Com l’ésser, l’ombra -que en molts sentits és el seu estadi més
dèbil- es diu de moltes maneres i té infinites manifestacions.
Potser només són fantasmals, imaginàries, simbòliques o metafòriques... però totes reflecteixen les diverses maneres en què l’ésser es resisteix a perdre’s en el no-res.
Potser només són fantasmals, imaginàries, simbòliques o metafòriques... però totes reflecteixen les diverses maneres en què l’ésser es resisteix a perdre’s en el no-res.
Per això l’aristotel.lisme
medieval anomenava “privació” al
substrat de l’ésser que reuneix totes les formes -possibles en el passat o en
el futur- que són diverses de l’acte ara realitzat. La “privació”
aristotèl.lica és l’encarnació ara no actual, però sí possible i natural.
És com la foscor ufana de
l’arbre corsecat. Perquè certament, darrera l’arbre caigut, hi ha també la
potència del “El Pi de Formentor”.
“Mon
cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més
poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva
de ses fulles l'eterna primavera,
i
lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com
un gegant guerrer.”
L’ombra és històrica, geogràfica,
visual, anímica... i té tots els matisos
de l’ésser que fuig. És el reflex en
negatiu d’una vida que ja no hi és. Però que es resisteix a desaparèixer i
roman amagada darrera les coses. És el fantasma del passat i el miratge del que va ser.
Des d'aquesta perspectiva té un vessant negatiu, trist, fosc, d'absència d'ésser i de llum, quelcom ombrívol i -inclús- sinistre... de praeparatio mortis.
Des d'aquesta perspectiva té un vessant negatiu, trist, fosc, d'absència d'ésser i de llum, quelcom ombrívol i -inclús- sinistre... de praeparatio mortis.
És un no-ésser que encara no és absolut no-res, però s'hi va aproximant irremissiblement. Remet a allò que anem perdent, a la manca de plenitud i d'actualitat, al passat,
a la mort i al no-res.
Ara bé, com el capvespre o l'inici de l'alba, també té un vessant positiu, acollidor i inclús alegre.
Ara bé, com el capvespre o l'inici de l'alba, també té un vessant positiu, acollidor i inclús alegre.
L'ombra no és completament no-res, no ésser, com tampoc
no és privació absoluta de llum. No és un "forat negre" i. per això
ens hi veiem, quan som a l'ombra d'un arbre. Més aviat és un enfosquiment relatiu de llum i d'ésser.
També té -doncs- un aspecte positiu ja que no provoca l’enlluernament
fàcilment exterminador del Sol, de l’ens perfectíssim o de la plenitud de la Realitat quan hom surt de la caverna de Plató. Al contrari, és una zona ombrívola i habitable de la soleia com
saben els mediterranis i encara més els saharians.
Hom es pot aixoplugar a l’ombra –precisament!- perquè no és la plenitud o infinitud de l’ésser. Perquè és una llum clement que no enlluerna. Perquè és un ésser ja una mica “tocat” de no-res i que -precisament per això- no esclafa. Perquè és una foscor acollidora.
Certament "l'ombra" és relativa privació de llum, capvespre i difuminar-se en la mort. Però també és l’alba, la il.luminació suportable i una certa protecció dins la intempèrie de la veritat lucifèrica. Llucifer, "el fill de la llum", és l'àngel caigut que comanda els inferns.
Al menys des de Ra i Amón, passant per Helios, Apol.lo i el Mite de la Caverna, fins la Il.lustració i l'adoració transhumana a la tècnociència, els humans s'han considerat fills del Sol i de la Llum cegadora.
En realitat, la humanitat és "prometeica" ja que ha robat el Foc i el seu poder als déus. És l'ésser mortal que -paradoxalment- té una infinita voluntat de poder. Però també això és un miratge ja que, com deia Epicur, no experimentem ni la mort ni el no-res, així com tampoc l'ésser infinit ni la llum absoluta. Tots ells són absoluts que bloquegen la humana experiència.
Per això i més pròpiament, els humans són éssers d'ombra. Només existeixen dins la relativa privació d'absolut: ni llum enlluernadora ni no-res mortal.
L'absolut és humanament inhòspit, en canvi la relativa foscor (ma non troppo) de l'ombra la fa en el fons habitable, suportable i inclús acollidora. L'ombra és humana més que no directament divina, infinita, nul.la o absoluta.
Els humans només conceben i viuen a l’ombra de l’ésser!
Certament "l'ombra" és relativa privació de llum, capvespre i difuminar-se en la mort. Però també és l’alba, la il.luminació suportable i una certa protecció dins la intempèrie de la veritat lucifèrica. Llucifer, "el fill de la llum", és l'àngel caigut que comanda els inferns.
Al menys des de Ra i Amón, passant per Helios, Apol.lo i el Mite de la Caverna, fins la Il.lustració i l'adoració transhumana a la tècnociència, els humans s'han considerat fills del Sol i de la Llum cegadora.
En realitat, la humanitat és "prometeica" ja que ha robat el Foc i el seu poder als déus. És l'ésser mortal que -paradoxalment- té una infinita voluntat de poder. Però també això és un miratge ja que, com deia Epicur, no experimentem ni la mort ni el no-res, així com tampoc l'ésser infinit ni la llum absoluta. Tots ells són absoluts que bloquegen la humana experiència.
Per això i més pròpiament, els humans són éssers d'ombra. Només existeixen dins la relativa privació d'absolut: ni llum enlluernadora ni no-res mortal.
L'absolut és humanament inhòspit, en canvi la relativa foscor (ma non troppo) de l'ombra la fa en el fons habitable, suportable i inclús acollidora. L'ombra és humana més que no directament divina, infinita, nul.la o absoluta.
Els humans només conceben i viuen a l’ombra de l’ésser!
* * *
Ampliació del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos
Vegeu les Poesofies:
- BIG DATA I PETJADA DIGITAL
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
Ampliació del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos
Vegeu les Poesofies:
- ELS JOCS, LES REGLES I LA VIDA
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- BIG DATA I PETJADA DIGITAL
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
18 comments:
Interessant article... Doncs sí, l'ombra de l'arbre pot ser el seu últim intent de destacar, com ho seria en certa manera també la carcassa enfonsada però no desapareguda del Titànic.
Està bé l'article.
Una abraçada Gonçal.
Una abraçada Marc. Fixa't que són diversos tipus "d'ombra".
"L’ombra no és només una projecció de la llum" (no ho és ans al contrari...)
1. ombra
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Obscuritat relativa deguda a la intercepció dels rajos de llum. Part definida de l'espai a la qual la interposició d'un cos opac priva d'arribar els rajos de llum provinents d'un cos lluminós. Jeure a l'ombra d'un arbre. A mesura que el sol baixa, les ombres [...]
L'ombra és privació (sempre relativa) de llum. Però precisament d'això i amb una paradoxa que m'interessa: l'ombra depèn de la llum.
Encara més radicalment, en aquesta poesofia vull pensar que -similarment- l'ombra depèn de l'ésser.
L'ombra no és completament no-res, no ésser, com tampoc no és privació absoluta de llum.
L'ombra no és un "forat negre" i, per això ens hi veiem, quan som a l'ombra d'un arbre.
Tota "ombra" parla d'una pèrdua relativa de llum, d'ésser...
És un no-ésser que encara no és absolut no-res.
crec que ja ho havíem comentat anteriorment... però sóc dels que opino que el "no res" és inimaginable...
i amb el poema del gronxador el comparo amb l'infinit... doncs mantenen un perfecte equilibri i paral·lelisme entre el "zero" i el "infinit"... (que com totes pes paral·leles" s'ajunten a l'infinit...) Toma ja...!!!
totalment inimaginable, incoherent, absurd, anòmal, estrany, irregular, confús, estrambòtic, extravagant, incomprensible... i forassenyat...
Són laberints intransitables!
"Per això i més pròpiament, els humans són éssers d'ombra. Només existeixen dins la relativa privació d'absolut: ni llum enlluernadora ni no-res mortal."
M'ha agradat molt l'escrit! Que l'ombra sigui "el reflex en negatiu d'una vida que ja no hi és", però que "es resisteix a desaparèixer", em porta a pensar en torn el que va escriure Píndar. Potser:
"Hommo umbrae somnium"
Píticas VIII, 95- 97
I potser ens somiï retrotòpicament?
Nietzsche escriu al primer paràgraf de L'Anticrist:
"— Mirémonos a la cara. Nosotros somos hiperbóreos. Sabemos cuan aparte vivimos. "Ni por tierra ni por agua encontrarás el camino que conduce a los hipebóreos"; ya Píndaro supo esto de nosotros. Más allá del norte, del hielo, de la muerte, nuestra felicidad..."
Admetent que vivim a l'ombra de l'ésser, podem tornar a Píndar:
"Oh alma mía, no aspires a la vida inmortal,
pero agota la extensión de lo posible".
Píticas III, Epod. 60, 65
I a mi m’agrada molt el teu comentari, Raimon!
La saviesa arcaica grega, associada a Silè (que també és vinculat als hiperboris), va pensar com ningú amb profunditat tràgica la finitud humana.
L'home com el somni d'una ombra de Píndar, va ser recuperat per Shakespeare a l'inici del MacBeth:
"La vida és una ombra que camina... un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, que no significa res".
Llàstima que tot això ho hem degradat actualment a apocalipsis zombis tipus The Walking Dead.
l'ombra també serveix per calcular distàncies... dins del món de la Física és un element molt important... i sobretot dins el camp de la trigonometria...
https://books.google.es/books?id=bfAtDwAAQBAJ&pg=PA143&lpg=PA143&dq=com+calcular+dist%C3%A0ncies+a+partir+de+l%27ombra+dels+objectes&source=bl&ots=g4N927240Z&sig=ACfU3U07ccXe_Io6YhnnWYq_oiLYw1S5BQ&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwit_caUn77pAhWM0eAKHTDUAHEQ6AEwAHoECAoQAQ#v=onepage&q=com%20calcular%20dist%C3%A0ncies%20a%20partir%20de%20l'ombra%20dels%20objectes&f=false
La llum del sol i dels estels -i per tant les seves ombres, perquè tots en fan- marquen les coordenades més objectives que la humanitat ha tingut durant mil.lenis.
Per això Eratòstenes va poder mesurar amb una precisió impressionant la grandària de la Terra tres segles abans de la nostra era!!!!!!!
Va usar dos pous a Egipte en un els raigs solars no hi deixaven cap ombra al migdia del solstici d'estiu però a l'altre sí -en un petit grau d'arc-. La diferència era perquè la terra és una esfera i correlacionant la distància entre les ciutats i la diferència dels angles de la llum-ombra va calcular la grandària de la circumferència terrestre.
Fou un càlcul insuperable durant mil.lenis i va caldre esperar a bastant després de Colom per a que pogués ser superat en precisió. N'hi una bona explicació a https://ca.wikipedia.org/wiki/Erat%C3%B2stenes
És el poder de la llum i de l'ombra!
I de la intel.ligència d'Eratòstenes!
suposo que un marge d'error d'un 2% en el càlcul de la mesura de la terra que va fer Erastòstenes... és més que acceptable per les dificultats que comportava d’obtenir la distància en línia recta entre Syene i Alexandria... ja que si s’hagués pogut fer l’estudi trigonomètricament s’hauria convertit en "un peix que es mossega la cua"...
No podia descomptar la marrada que es feia havent de seguir la curvatura del perímetre de la terra perquè no sabia la longitud total d’aquesta... i no podia saber “exactament” la longitud total sense saber la curvatura entre les dues ciutats que servien de referent per fer aquest estudi...
però jo em trobo “pixant fora de test”... el que intento dir amb el meu poema... em sap greu que suggereixi debats sobre el sexe de l’ombra o el poder d’erecció de la trigonometria...
potser el que caldria aclarir és el concepte que en tinc jo de la poesia per no caure en aquests tipus de debats de grandiloqüència estèril a l’estil de la Professora Carolina Pérez Ledesma...
crec que cada cosa al seu lloc...
Històricament s'han fet moltes genialitats com la d'Eratòstenes.
El personatge irònic i sarcàstic de la Carolina n'és una espècie d'antiheroi que fa riure bastant.
Bon dia. Només un apunt i una pregunta, derivats de l'expressió "L'ombra és privació".
Tenint en compte que l'espècie humana numèricament la conformen - com a mínim- la meitat dones, com pot ser que les presons siguin majoritàriament- poblades per homes. Que ens posin a l'ombra és una constant històrica. A què és degut?
Tant biològicament (tetosterona...) com culturalment (patriarcat...) sembla que els homes són més agressius i de violència molt explícita, Esteve.
Però segur que hi ha més causes.
En un altre ordre de coses, sempre hi ha hagut molt interès per l'ombra i el saber obscur.
Ara mateix s'està duent a terme un congrés que defineix l'art com a saber obscur.
https://facba.info/facba-20-seminario-el-saber-oscuro/
El meu concepte sobre art, poesia, música o qualsevol altre dedicació humana consagrada a experimentar, sondejar o exercitar actuacions que esperonin els sentiments i les emocions està més enfocat en buscar justificacions científiques que no pas en creure en “poders ocults”... que, com ja hem parlat moltes vegades, em mantinc en el meu ateisme nihilista...
I passo de creure en coses estranyes que la meva lògica no em permet “raonar”...
també t’haig de dir que ja m’ho he començat a mirar... però per a mi, tot aquest grup de teoritzadors de l’art que carreguen les tintes sobre “poders ocults”... em fa l'efecte que “tenen molta terra a l’Habana”...
Els situaria dins l’àmbit dels engalipadors i encantadors de serpents...
La veritat és que necessito i estic cercant més informació. Jo he arribat al congrés mencionat per l'estel.la de Nick Land i l'acceleracionisme de la "dark enlightenment" que m'intriguen profundament.
Post a Comment