En els
poesofemes TITELLES,
TITELLAIRES I LLIBERTAT i TITELLA
EMPODERAT: LLIBERTAT SOBRE GEGANTS? hem
analitzat la llibertat des dels condicionaments socials, polítics i exteriors.
Ens hem centrat en el que passa una
vegada s’ha pres la decisió i si hom és lliure de realitzar-la o no.
Però també
podem analitzar els condicionaments
interiors que permeten prendre
decisions. Seria aquí –a l’interior de cadascú- on es jugaria veritablement
la llibertat. La qüestió seria doncs si som o no lliures de prendre les nostres
decisions.
No seríem realment lliures si
quelcom altre de o en nosaltres mateixos pren les que creiem que són les “nostres” decisions.
Hi ha diverses hipòtesis famoses que afirmen que les decisions les acaben prenent,
per exemple, uns instints animals
irracionals, algun tipus de Superego
civilitzatori o bé una repressió moral
interioritzada.
En tots aquests
casos, seríem titelles d’un titellaire
interior. Seríem pilotats per quelcom altre que ens mana des del propi organisme i pot exercir el seu
comandament des del cervell, la ment, la raó, el cor, l’ànima o el cos sencer. Seríem, doncs, esclaus però d’un amo interior, que rau
dins del nostre organisme, que té la seva “cabina de comandament” dintre de
nosaltres.
Plantejades
així les coses, els humans creuen que prenen les “seves” decisions però en
realitat no són “seves”. Dit d’una altra manera, els humans no “tindrien” instints,
Superego, raó, repressió, cervell, ment, cor, ànima o cos. Si no que aquests (i especialment un d’ells a escollir) els “tindria” a ells.
En serien un epifenomen, una conseqüència, un instrument, un serf... ja que alguna
d’aquelles instàncies en seria el senyor i
l’humà concret individual en seria l’esclau. No hi hauria llibertat!
O vist d’una
manera alternativa: aquesta “servitud”
és l’única llibertat possible i pensable. Els humans podrien ser lliures perquè
algun dels possibles comandaments mencionats és capaç de prendre decisions, que serien les "seves" decisions i les úniques que podria tenir.
Evidentment tot
el comentat planteja greus problemes per a la llibertat. Hi ha una lluita
argumentativa -de vegades molt agressiva i que inclús pot ser físicament violenta- entre dues grans opcions: d’una banda els que
conclouen que no som lliures.
I –d’altra
banda- els que pensen que –en el fons- no
hi ha diferència entre les pròpies decisions i les que prenen els propis instints,
cervells, intel.lectes, emocions, ànimes o cossos. Especialment si és una
molt concreta d’aquestes instàncies, la que els agrada més!
En aquests
darrers casos es diu que no és cap atemptat a la llibertat (sinó que al contrari
és la condició de ser lliures) que els "humans com cal" prenen les decisions en funció d’algun
tipus de Superego, de raó o de valor moral.
Potser en el
fons la gran dicotomia és si
identifiquem o no el propi ésser més autèntic i veritable amb alguna de les
propostes de titellaire interior.
La llibertat depèn llavors de com definim la condició humana i com construïm –a partir d’ella- la pròpia identitat. Com pensem que és el titellaire interior! Com ens imaginem que pilotem la nostra vida!
La llibertat depèn llavors de com definim la condició humana i com construïm –a partir d’ella- la pròpia identitat. Com pensem que és el titellaire interior! Com ens imaginem que pilotem la nostra vida!
Vegeu les Poesofies del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos:
- COS PERILLÓS I CONTAMINADOR
- PILOT O TITELLAIRE INTERIOR: ALLIBERA O ESCLAVITZA
- TITELLA EMPODERAT: LLIBERTAT SOBRE GEGANTS?
- TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT
- SALTAR CAP L’ÉSSER I LA VIDA
- POESOFÍA Y URGENCIA FILOSÓFICA
- ELS JOCS, LES REGLES I LA VIDA
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- BIG DATA I PETJADA DIGITAL
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
60 comments:
Com és el titellaire del policia que va engegar set trets a un ciutadà a Kenosha (Wisconsin)?
Com és el titellaire del ciutadà al que un policia va engegar set trets a Kenosha (Wisconsin)?
El mateix titellaire?
Different titellaire?
Són exemples escollits per a que sembli que no hi ha llibertat?
Ni racionalitat?
Ni justícia?
Ni massa sociabilitat?
Són exemples escollits per a destacar un racisme brutal? Una enorme violència social, institucional i institucionalitzada?
No.
Doncs ho sembla i llavors no t'entenc.
On queda la llibertat? racionalitat? justícia? sociabilitat?
SEmblen el sumum del racisme i la violència social, institucional i institucionalitzada.
Què hi veus tu?
Què sembla el sumum del racisme i la violència social, institucional i institucionalitzada?
L'existència de titellaires es la demostració (la causa) del racisme i la violència social, institucional i institucionalitzada?
No, no és això el que vull dir. Si vols saber de que parlo, només has de repassar els meus darrers comentaris en TITELLA EMPODERAT: LLIBERTAT SOBRE GEGANTS?.
Van passant els dies. Unes violències -Kenosha (Wisconsin) i Jacob Blake que és exposat al llit malgrat estar paralític i convalescent de 5 trets a l'esquena- substitueixen d'altres -p.e. George Floyd mort ofegat pel genoll d'un polícia durant 8 minuts-.
I res no sembla canviar. Ni tampoc els partidaris de Trump semblen capaços de poder parlar i comprendre els de Biden i menys dels afro-americans(per simplificar).
I passen coses similars arreu del món.
Per això he dit que es fa difícil confiar en la llibertat, la racionalitat, la justícia i la sociabilitat.
Més aviat s'imposen el racisme i la violència social, institucional i institucionalitzada.
Si les teories xoquen amb realitats tan brutals com aquestes, potser caldrà canviar les teories.
No són lliures els racistes, els violents, els criminals?
Quina teoría de la llibertat (i de la responsabilitat, i de postular aquella com condició de possibilitat d'aquesta) xoca con la realitat?
La del titellaire, tant si empodera com si esclavitza, no xoca?
Perquè, malgrat tot, encara estic esperant que plantegis (i no amb símils, metàfores o dibuixos) una teoría (que facis teva) de la llibertat (i, per què no, també de la responsabilitat)
Estic assegut, així que tinc temps per esperar-te, i, mentrestant, seguiré immergit en lectura de literatura persa-àrab (dit en el seu sentit feble i geogràfic)
Sobre la libertad y la responsabilidad individual versa el libro que actualmente estoy leyendo (y que es el 43 de una lista de 56 libros persa-árabes, la reclusión por el covid-19 da para mucho).
https://elpais.com/cultura/2016/09/20/actualidad/1474391283_379727.html
“Todas las religiones tienen vocación totalitaria”
"El argelino Boualem Sansal firma ‘2084. El fin del mundo’.
Es una parábola sobre la expansión islamista inspirada en Orwell.
Boualem Sansal (Theniet El Had, Argelia, 1949) vive protegido por una simple alambrada. Pese a las amenazas que recibe casi a diario, no desea grandes medidas de seguridad ni escoltas pegados a su sombra. En los noventa, cuando Argelia se convirtió en trágico escenario de hasta un millar de asesinatos al día, el Gobierno permitió que los altos funcionarios y las personalidades públicas se protegieran con un arma. Sansal, que entonces trabajaba para el ministerio de Industria, se negó."
Sobre si "són lliures els racistes, els violents, els criminals" i les protestes i morts pels fets de Kenosha (Wisconsin), Jacob Blake, George Floyd...
Ara mateix costa reconèixer el partit republicà de Lincoln o Theodore Roosevelt. Potser ara a molts ja els aniria bé l'esclavitud.
Dels famosos ideals il.lustrats i revolucionaris costa creure que hi ha fraternitat i inclús igualtat i llibertat.
I no només als Estats Units també arreu.
Sembla que està imposant-se una era de retrocés en els drets, la llibertat i inclús la convivencialitat ciutadana. També la racionalitat política va a menys. I també arreu del món.
Jo penso Gonçal... que “tu” no pots ser ningú més que “tu mateix”...
Tot això del desdoblament de la personalitat crec que només passa en persones que els psiquiatres confereixen alguna patologia considerable...
Suposo que són maneres d’esquivar les incomoditats que poden produir certs pensaments, determinacions, decisions, conclusions... etc. que no s’ajusten dins la “normativa” de la moral, ètica, espiritualitat, religió... que la cultura ens ha inculcat a cadascú...
Si algú ha provat mai de ser un altre, com sol passar freqüentment amb els novel·listes...m’imagino que estarà d’acord amb mi... que en els diferents discursos que fa, sempre s’hi acaben traspuant els propis sediments... (el que “ell” escriu és molt possible que un altre no ho escrivís igual... per molt inversemblants que siguin les dissertacions dels seus personatges... i igualment considero que passa amb els somnis...)
En el cas del actors, per exemple, l’ Anthony Quinn ha interpretat moltíssims personatges... però en el fons del fons, hi acabes veient l’Anthony Quinn...
Sí i no, Toni.
Sí, perquè sens dubte hi ha un "aire de família", un cert caràcter comú, a tot el que hom fa. Com l’ Anthony Quinn que és reconeixible darrera tots els personatges que fa.
Ara bé, dins d'aquests bàsics "aire de família" i caràcter, hi ha certa versatilitat. La gent no és la mateixa ni actua igual: enamorats, frustrats, deprimits, irats, perseguits, afalagats...
Sovint els canvis són tan clars que tradicionalment s'interpretava p.e. que qui estava enamorat era posseït per Eros o altres déus. Era una manera de dir que no era del tot ell mateix o que no hi era del tot.
Per això en certs moments s'accepten més "la “normativa” de la moral, ètica, espiritualitat, religió... que la cultura ens ha inculcat a cadascú..." que d'altres moments on hom es rebel.la més.
En definitiva no podem ser absolutament altres del que som, però alhora molts tenen força versatilitat (inclús hipòcrita) i influenciabilitat (cosa sovint no massa bona).
Tornant a enllaçar amb dels poesofemes a partir del "Titellaire titellat", podem dir que:
La versatilitat o variabilitat segons certs contextos es podria interpretar com un canvi en l'equilibri dels titellaires que l'afecten a un.
"Sembla que està imposant-se una era de retrocés en els drets, la llibertat [, ...] la racionalitat política va a menys..."
La part bona d'aquest desgavell que anuncies es que, per a que hi hagi retrocés, cal, abans, que primer hi hagi avanç.
I, com a corol·lari de que hi hagi retrocés i avanç, cal que allò que avança i retrocedeix existeixi...
Quod erat demonstrandum
(Postdata: no us recorda això de que tot està retrocedint dramàticament al llibre Treballs i dies, d'Hesíode, i les deves quatre edats, sempre evolucionant a pitjor: d'or, d'argent, de bronze i de ferro... Estarem ja en la de fang?
Us proposo, com a metàfora, el rugbi, on si mires la jugada des de molt a prop, veuràs que el baló retrocedeix, pero si amplies la teva mirada, veuràs que, amb tot, la realitat és que l'equip avança...)
"un canvi en l'equilibri dels titellaires que l'afecten a un."
O sigui, que el responsable de que hom sigui delinqüent (o racista, masclista, misogin.. .) no és un, el responsable ésel titellaire.
Us proposo dediqueu les vostres millors forces, intel·ligències i indústries a elaborar una teoría del dret i la justícia bassada en la teoria del titellaire (altre que un) responsable per afecció dels actes d'un.
Què alguna cosa es mou, no ho nego Rafael.
Què aquestes coses que es mouen es diuen barbàrie, racisme, masclisme, misogínia, també drets, llibertat, racionalitat, convivencialitat, igualtat, fraternitat... TAMPOC HO NEGO.
Què passa? Doncs que ningú no discuteix que hi ha barbàrie, racisme, masclisme, misogínia...
I que per molt optimista que em poso. I ho sóc força i m'hi esforço més.
Avui respecte el que parlem arreu, però també amb l'Holocaust i el que dèiem de la Decisió de Sophie...
Usem efectivament les PARAULES drets, llibertat, racionalitat, convivencialitat, igualtat, fraternitat...
Però hi ha molts dubtes que existeixi arreu i per a més d'alguns afortunats LES REALITATS que encaixarien amb la definició de drets, llibertat, racionalitat, convivencialitat, igualtat, fraternitat...
Per això és una falàcia i cap lògic acceptaria passar d'acceptar l'existència de la paraula a acceptar l'existència de la "realitat" a què presumptament remet aquella paraula.
Com en els exemples tòpics de les "Sirenes", "l'actual rei de França"...
Cura a riure-te'n dels titellaires -Rafael- perquè estem veient que Trump, Bolsonaro, Vox i altres que s'amaguen darrera aquests "papus" però que sovint fan la mateixa feina sense que es noti tant
PODEN EFECTIVAMENT FER QUE AUGMENTI ENORMEMENT el que anomenem "barbàrie, racisme, masclisme, misogínia"
i que el que anomenem "drets, llibertat, racionalitat, convivencialitat, igualtat o fraternitat QUEDI ENCARA MÉS EN UNA PARÒDIA DELS CONCEPTES A QUÈ REMETEN.
Potser aviso i em preocupo massa, però crec que es la meva responsabilitat fer-ho.
I siusplau no tornis a la falàcia de què si faig servir una paraula constato la realitat del que dic. Quod erat demonstrandum
Puc dir per exemple que jo sóc omnipotent i tu omniscient i CAP DE LES DUES COSES ÉS VERITAT!
Veo que nuestros comentarios son fiel reflejo del ουροβóρος, y dado que participo en la responsabilidad de que así sea, creo que debemos -o por lo menos yo debo- dar por agotado, si no exhausto, este diálogo.
Un abrazo.
M’agrada Gonçal que especifiquis que “dins d'aquests bàsics "aire de família" i caràcter, hi ha certa versatilitat. La gent no és la mateixa ni actua igual: enamorats, frustrats, deprimits, irats, perseguits, afalagats...”...
totalment d’acord però jo no dic pas que la gent sempre actuï igual ( dit d’una altra manera: sigui la mateixa) en un estat anímic o en un altre però el que dic és que sempre és “un mateixl” (ja sigui enamorat, frustrat, deprimit, irat, perseguit, afalagat...)
També veig que coincidim quan esmentes que “En definitiva no podem ser absolutament altres del que som” i fins aquí hi estic d’acord...
Amb el que difereixo és amb la continuació del teu comentari “ però alhora molts tenen força versatilitat (inclús hipòcrita) i influenciabilitat (cosa sovint no massa bona).” Perquè torno a considerar que tenir aquesta permeabilitat de deixar-se influenciar torna ser una característica de pròpia de cada persona... (no tothom es deixa condicionar de la mateixa manera...)
Els humans tendim a imaginar-nos a nosaltres mateixos com a millors que els nostres semblants, Toni. Pensem que els altres són més covards, més hipòcrites, més influenciables, més condicionables...
I com sempre deuen haver excepcions. Però experiments molt contrastats com els de Milgram, Zimbardo, Asch i posteriors han demostrat una tendència molt generalitzada en els humans a ser molt influenciables i condicionables.
De fet si no fos per això, moltes barbaritats històriques no haguessin estat possibles.
Però això no contesta a la meva puntualització..- : tothom és com és... uns més influenciables, altres menys...
la qüestió crec que és que ningú no pot ser un altre...
potser no m'he sabut explicar... un és "un" quan està, content trist, borratxo, influenciat, desnonat, "agilipollat"... massacrat... ESQUIZOIFRÈNIC... Sempre és "ell" manifestant-se de diferents maneres...
manifestar-se d'una manera que no és l’habitual no significa que “un” sigui un “altre”...
És que hi ha un problema, Toni, et toca explicar com es pot saber que "un és "un" quan està, content trist, borratxo, influenciat, desnonat, "agilipollat"... massacrat... ESQUIZOIFRÈNIC... Sempre és "ell" manifestant-se de diferents maneres..."
És una vella qüestió filosòfica: podem comprovar i distingir els diversos comportaments però no podem comprovar ni distingir que sempre és "ell mateix" més enllà i darrera dels seus diversos comportaments.
No dubto que tu, jo i gairebé tothom (els esquizofrènics no) tenim la sensació de ser el mateix sempre. La qüestió però no és què ens sembla, sinó si ho som i si podem demostrar-ho.
per dir-ho d’una manera fàcil... jo penso que encara que poguéssim ser “un altre”... aquest altre seria part del “jo mateix”...
o és que tots som una mica esquizofrènics... ???
Diuen que l'evolució de les espècies tendeix bàsicament a la supervivència d'aquestes. A l'igual que el famós "gen egoïsta" només cerca replicar-se.
Per tant si una certa flexibilitat comportamental i mental ajuda a la supervivència l'evolució pot permetre-la amb certa facilitat. Quan es disfuncional evidentment tendeix a eliminar-la.
No té, però, manies metafísiques ni lògiques.
ar m'he perdut... m'he ben perdut...
no veig la relació de la teva resposta amb el meu comentari...
Avui dia hi ha cotxes que vam amb dos motors sortint de fàbrica... un de propulsió amb energia fòssil i un de propulsió amb energia elèctrica i probablement de prestacions i característiques diferents... però no per això se’n acudeix dir que són dos cotxes diferents...
segurament que un motor té més capacitat d’accelerada i l’altra gaudeix de més suavitat... i així podríem trobar tot de característiques peculiars de cadascun que li permeten conduccions diferents...
Si parlem d’ordinadors la cosa encara és més evident... un mateix aparell pot fer diferents funcions a la vegada processant dades totalment inversemblants...
fa poc parlàvem de la compartimentació de la ment i de que una part d’ella pot pensar una cosa mentre una altra part li qüestiona... però tampoc vam arribar a la conclusió que en una persona érem tota una colla... en tot cas podríem dir que “la persona” podria ser aquest conglomerat que funciona per prendre les decisions des d’un criteri “tipus parlament”...
Si no paráis en vuestro divagar os veo como un péndulo ora cerca de la «hipótesis paramecánica» de Ryle, ora acariciando la «hipótesis del fantasma en la máquina» de Descartes.
"Es la mente la que se pliega a las leyes que hemos hecho, pero nunca el espíritu que mora en nosotros", Gibran Khalil Gibran, Arena y espuma.
I estaràs d'acord amb mi -Toni- que els "parlaments" sovint tenen respostes bastant esquizofrèniques o poc hi falta.
No tenen la unitat ni coherència de funcionament que normalment exigim i voldríem.
Doncs la metàfora del parlament és la que utilitza David Eagleman a Incógnito: Las vidas secretas del cerebro.
Me gusta Gibran Khalil Gibran, pero para analizar la evolución humana y el funcionamiento cerebral no es la bibliografía más actualizada, Rafael.
Y por cierto vigila tu divagar porque puedes terminar como un místico arábico-español.
(1/2)
"Durant molts anys l’escriptura era l’únic instrument que tenia a l’abast per no ofegar-me del tot, per no claudicar davant dels embats del masclisme. Encara ara no he pogut treure’m del damunt la sensació que estic transgredint alguna norma quan trenco el mutisme que m’ha imposat la llei del pare. Això no ho diguis, no ho expliquis, no revelis segons quins fets i maneres d’entendre la condició de la dona és un dels pilars fonamentals de l’educació que moltes dones hem rebut de manera constant al llarg de tota la vida. Tot i que sembli mentida, vivint en una societat moderna, occidental i democràtica on la igualtat de drets és una realitat legal i hi ha una consciència feminista creixent, a les dones com nosaltres, filles de la immigració musulmana, encara ens costa Déu i ajuda treure la veu a l’esfera pública per denunciar el masclisme concret en el qual hem crescut. La por no és infundada: el temor de ser rebutjades, expulsades del nostre grup de procedència és més que justificat. Si alguna de nosaltres gosa alçar la veu per denunciar el sistema ferotgement discriminatori en què hem viscut i fer un memorial de greuges, tant de les nostres vides com de les de les dones amb les quals hem conviscut, sap de ben segur que la reacció més probable serà l’expulsió sumària, més encara si toquem temes tan delicats com la sexualitat o la religió. Si demanar la paraula per expressar, o tan sols descriure, totes les injustícies que les dones hem patit és un acte subversiu en ell mateix, per als «nostres» aquesta gosadia és vista com una traïció a la família, a la tribu, a la pàtria i sobretot a l’islam. Treure la veu del fons de la gola per denunciar públicament els mecanismes que ens han relegat a la condició de ciutadanes de segona, havent pres la distància necessària per identificar-los, es converteix en una rebel·lió intolerable i mereix tots els càstigs terrenals i divins…”
(2/2)
”[...] Aquestes crítiques no em sorprenien, com no em sorprenien els sermons histèrics dels barbuts que clamaven contra l’alliberament de les dones. Però per al que no estava preparada era per a l’escenari actual en què les noies més joves, en comptes de sumar-se a la lluita contra el masclisme del qual procedim, s’afegeixen als discursos religionitzants, s’apunten a les versions reaccionàries que volen frenar el progrés de les dones i, en nom de la pertinença identitària i l’essencialisme religiós, aixequen la veu per defensar aquells elements objectivament nefastos per a la nostra dignitat. Per si això no fos prou, no són només els imams a les mesquites o les filles alienades a les xarxes qui ens insten a assumir la nostra condició de subalternes, sinó que des de fa algun temps també l’esquerra ha caigut en la trampa del relativisme cultural i ha passat a reivindicar acríticament tot allò de què hem fugit i per què hem pagat un preu altíssim."
Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres
Una dona aculturitzada com els agrada dir als sociòlegs relativistes i postmoderns, o una dona amb cultura pròpia? On queda aquí la teoria del titellaire que opera a travès de fils -o de joy-stiks- a l' "un"?
Crec que Najat El Hachmi exposa molt bé l’experiència d’una repressió tan estesa, inqüestionada i inqüestionable que funciona com un “sostre de vidre”. No el veus però -com les mosques en una botella- t’hi xoques contínuament sense poder sortir-ne.
Remet a TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT, amb l'afegit que el mateix titellaire que et coacciona t'està dient contínuament:
Per què lluites? No veus què és pitjor? Accepta que mogui els teus fils i limiti la teva llibertat, llavors seràs feliç... o ho semblarà!
Crec que tots els poderosos i titellaires tenen aquesta tendència. Volen fer passar la seva coacció per una espècie de llibertat positiva com l'apuntada a TITELLA EMPODERAT: LLIBERTAT SOBRE GEGANTS?
I potser inclús com si la SEVA coacció fos fruit espontani del teu propi titellaire interior (la teva raó entenimentada que t'aconsella resignar-se perquè en el caos tot és pitjor). Una mica en la línia del post PILOT O TITELLAIRE INTERIOR: ALLIBERA O ESCLAVITZA.
Em faig creus dels tòpics que fas servir...
≪Najat El Hachmi exposa molt bé l’experiència d’una repressió tan estesa, inqüestionada i inqüestionable que funciona com un “sostre de vidre”≫
És una repressió, sí. És inqüestionada? No; i no només es qüestionada, sinó que El Hachmi viu fora d'ella. És inqüestionable? que existeixi, sí; la repressió -o la imatge de "sostre de vidre"- en si, no: El Hachmi bé que la qüestiona, i la trenca.
El vidre de l'ampolla està format per relativistes, d'aquest que tant agraden al posmodernisme, molt més perillossos que els barbuts, imams o pares i germans -i mares i germanes- perquè no se'ls veu venir.
Però El Hachmi dóna raó de la seva capacitat de trencar (amb llibertat?) amb tots aquests (relativistes, barbuts, imams o pares i germans -i mares i germanes) sense renegar dels seus (cal llegir les seves quatre novel·les -recomano la seva lectura- per entendre com es pot trencar amb el masclisme i la rigurositat religiosa sense renegar ni dels orígens ni de la família, pero sí deixant enrera el, com ella diur, "patriarcat més primitiu") quan afirma:
"[...] Llegeixo titulars de premsa, articles d’opinió, llibres i afirmacions expressades en tota mena de mitjans que diuen que el subjecte conegut com a «dona musulmana» s’hauria de reivindicar com a feminista islàmica, que com que el «feminisme blanc» és opressor i colonitzador a nosaltres ens pertoca abraçar un pensament decolonial que, en aquest cas, és d’arrel islàmica. Les defensores d’aquesta posició no només no alcen la veu contra el patriarcat religiós i polític d’on venim, i que malda per imposar-se també en terres europees, un patriarcat que ha condicionat profundament les nostres vides, sinó que reivindiquen que hem d’abraçar l’islam com a fet fonamental de la nostra identitat de dones. Els principis universals de la Il·lustració són ara considerats etnocèntrics, colonitzadors i un mecanisme de dominació, de manera que ens n’hem d’inventar uns altres propis de la nostra cultura i la nostra religió. Resulta difícil no ensopegar amb titulars de l’estil «el feminisme islàmic no és un oxímoron, és una redundància», o «les dones musulmanes no estem gens oprimides» o «el feminisme és islamòfob» o «el mocador m’allibera».
[...] Les observo, les noies temoroses de dir alguna cosa en contra del corrent majoritari, i me’n faig creus que hàgim reculat en el temps i que de nou siguin les velles lleis del pare les que regeixen els nostres comportaments. En ple auge del feminisme mundial, en ple esclat de les vindicacions de les dones, n’hi ha a qui se’ls insta a respectar els límits de la pròpia tribu. Es diria que per a elles no ha servit de res emigrar, viure en una societat democràtica i igualitària, perquè entre imams, dones ressentides i esquerrans relativistes, els han importat la tribu sencera en què imperen les normes del patriarcat més primitiu."
T'atreveixes de veritat dir-li a El Hachmi que és una titella, ni que sigui empoderara?
Què coses fa el relativisme i la posmodernidad, per Zeus, què coses fa dir!
Com Najat El Hachmi s'esforça d'explicar als que tenen la "sort" de no patir la repressió que ella i les seves pateixen:
NO ÉS GENS FÀCIL REBEL.LAR-SE I ES PAGA DE FORMA MOLT DURA I BRUTAL.
Per això hi ha qui al final es rendeix i claudica. I no val acusar-les de covardes perquè certament la repressió que viuen és tan forta que acaba semblant "inqüestionada i inqüestionable".
Najat El Hachmi també diu i viu cada dia que el "sostre de vidre" continua allí. Que ella l'hagi pogut superar no vol dir que no hi sigui. Al contrari hi és i continua sent una barrera esclafadora par a moltes altres dones.
No s'ha de ridiculitzar ni el "sostre de vidre" ni la repressió patida...
Sobretot per part dels que tenen la "sort" de no patir-la.
Sí, sí, vale, vale...
Pero El Hachmi ¿es libre o es títere?
Y tu verás, pero ser títere no es algo que puedas predicar de quien ha escrito Sempre han parlat per nosaltres, cuya lectura te recomiendo vivamente.
"Desperteu d’una vegada, senyores i senyors d’esquerres, racistes d’ultradreta, feministes inclusives, joves activistes: l’islam és en el seu conjunt un sistema de dominació masclista i és una de les arrels més profundes del malestar que hem viscut les dones que procedim de terres musulmanes. No hi ha res a llegir, res a interpretar. No pertanyem a cap tribu, a cap comunitat, no ens fareu tornar darrere la cortina al mig del pati per defensar una essència inventada per justificar l’absurda discriminació que patim.
Ara ja hem accedit al coneixement i no pensem conformar-nos amb una llibertat acotada, despresa de la pols antiga dels vells textos, limitada per les fronteres del «nosaltres» o atrinxerada contra el rebuig. És massa tard: ara que sabem que existeix, només volem la llibertat sencera."
Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres
Nire ekarpenari erantzun bat eman nahiko nioke: "Gaur egun fabrikatik irteten diren bi motorrekin doazen autoak daude ... bata energia fosilaz elikatua eta bestea elektrizitatez hornitua eta seguruenik errendimendu eta ezaugarri desberdinetakoak. .. baina ez da horregatik esaten bi auto desberdin direla ...
ziur aski, motor batek azelerazio ahalmen handiagoa du eta besteak leuntasun handiagoa du ... beraz, disko desberdinak ahalbidetzen dituzten bakoitzaren ezaugarri bereziak dituzten guztia aurki genezake ...
Ordenagailuei buruz hitz egiten badugu, hori are nabariagoa da ... gailu berak funtzio desberdinak burutu ditzake aldi berean, datu guztiz txarrak prozesatuz ...
duela gutxi hitz egin dugu adimenaren konpartimentazioaz eta horren zati batek zerbait pentsa dezakeela beste zati batek zalantzan jartzen duen bitartean ... baina ez dugu ondorioztatu pertsona batean kuadrilla oso bat ginela ... denetan Kasu honetan, esan genezake "pertsona" erabakiak "parlamentuko motako" irizpide batetik abiatuta lan egiten duen konglomeratu hori izan daitekeela ... "
Como decía Eugenio D’Ors, "ya que no podemos ser profundos, seamos al menos oscuros”.
"—Digo la verdad. Y la verdad es feroz y peligrosa.
Me esposaron las muñecas y me condujeron a la cárcel. Allí me tuvieron encerrada en un cuarto con las ventanas y las puertas permanentemente cerradas. Sabía muy bien por qué me temían tanto. Era la única mujer que había arrancado la máscara, dejando al descubierto la verdadera cara de su fea realidad. No me condenaron a muerte por haber matado a un hombre —miles de personas mueren asesinadas a diario—, sino porque temían que siguiera viva. Saben que mientras esté viva no estarán a salvo, saben que los mataré. Mi vida significa su muerte. Mi muerte significa su vida. Quieren seguir viviendo. Y para ellos vivir significa más crímenes, más saqueo, un botín ilimitado. Yo, en cambio, he triunfado sobre la vida y sobre la muerte porque ya no deseo vivir y tampoco me asusta morir. No deseo nada. No espero nada. No temo nada. Y en consecuencia, soy libre. Lo que nos esclaviza durante la vida son nuestros deseos, nuestras esperanzas, nuestros miedos. La libertad de que ahora disfruto les llena de cólera. Querrían poder descubrir que todavía queda en mí algún deseo, algún temor o alguna esperanza. Saben que si así fuera podrían volver a esclavizarme de nuevo... " Nawal al-Sa’dawi, Mujer en punto cero
(Prefacio) " Escribí esta novela como fruto del contacto con una mujer a quien tuve ocasión de conocer en la cárcel de Qanatir. Yo acababa de iniciar unos meses antes un estudio sobre la neurosis entre las mujeres en Egipto, tarea a la cual podía dedicar la mayor parte de mi tiempo puesto que en esos momentos me encontraba sin empleo. El ministro de Salud me había destituido a finales de 1972 de mi puesto de Directora de Educación para la Salud y del cargo de redactora jefa de la revista Salud. Una consecuencia más de mi opción feminista como autora y novelista dispuesta a expresar opiniones que no gozaban del beneplácito de las autoridades.
Esa situación me permitía gozar, sin embargo, de mayor disponibilidad de tiempo para escribir, investigar y atender a las consultas de las mujeres que acudían a mí. El año 1973 inauguró una nueva etapa en mi vida; ese año nació también mi novela Firdaus o Mujer en punto cero...
[...] Mi interés por el proyecto se vio reforzado cuando mi amigo, el médico de la cárcel, comenzó a hablarme, largo y tendido, de una mujer [Firdaus] condenada a morir en la horca por haber matado a un hombre. Jamás había visto a una mujer que hubiera matado a alguien.
El médico de la cárcel me dijo que me llevaría a visitarla. Interesado por mi proyecto, el médico me acompañó hasta la cárcel y me sirvió de guía durante mi visita...
[...] Firdaus representaba, sin embargo, algo distinto para mí. Destacaba entre las demás mujeres, la sentía vibrar dentro de mí; luego, en otros momentos, su voz se acallaba. Hasta que un día decidí coger la pluma y el papel y devolverle su vida después de muerta. Porque Firdaus fue ejecutada a finales de 1974 y ya no tuve ocasión de volver a verla... "
Esta mujer, y por esta puedo referirme tanto a Firdaus como a Nawal al-Sa’dawi, debió leer provechosamente a Nietzsche y a Schopenhauer.
Y digo provechosamente porque de lo poco interesante que nos aportan es su reflexión sobre la absurdidad de la vida humana y que felicidad y libertad son incompatibles.
(para evitar malentendidos)
Con los que nos aportan me refiero a Nietzsche y a Schopenhauer.
Tanto Firdaus como Nawal al-Sa’dawi nos aportan mucho más.
"Duerme, le dijo ella, besando el aire donde él había tenido la mejilla. Ahora me voy. Normalmente no me importa el paso del tiempo, pero ahora mismo no queda mucho.
La existencia de los yinn planteó problemas a los filósofos morales desde el principio. Si las acciones de los hombres estaban motivadas por espíritus benévolos o malignos, si el bien y el mal no eran internos al hombre sino externos, entonces era imposible definir a un hombre ético. Las cuestiones de qué estaba bien y qué estaba mal se volvían horriblemente confusas. A los ojos de algunos filósofos esto era bueno y reflejaba la confusión moral de la época, y además, a modo de efecto secundario feliz, les planteaba a los estudiosos de la moral una tarea sin fin.
En cualquier caso, en los viejos tiempos previos a la separación de ambos mundos, se decía que todas las personas tenían su yinni o su yinnia susurrándoles al oído; promoviendo sus buenas o malas acciones. Nunca estuvo claro cómo elegían a sus simbiontes humanos, ni por qué tenían tanto interés en nosotros. Tal vez no tuvieran gran cosa más que hacer. La mayor parte del tiempo los yinn parecen ser unos individualistas, incluso unos anarquistas, que actúan siguiendo puramente sus impulsos personales y no sienten interés alguno por la organización social o la actividad colectiva... "
Salman Rushdie, Dos años, ocho meses y veintiocho noches.
“No sólo la filosofía, sino también las bellas artes pretenden, en el fondo, resolver el problema de la existencia. […] Más las artes en su conjunto hablan sólo el lenguaje ingenuo e infantil de la intuición, no el abstracto y serio de la reflexión: su respuesta es, por tanto, una imagen fugitiva, no un conocimiento general duradero. […] Su respuesta, por muy correcta que sea, siempre procurará una satisfacción provisional, no una satisfacción total y final. Pues siempre dan sólo un fragmento, un ejemplo en vez de la regla, no la totalidad, que sólo puede darse en la generalidad del concepto. Dar a esa pregunta una contestación para éste, o sea, para la reflexión e in abstracto, precisamente por ello duradera y satisfactoria para siempre, es la tarea de la filosofía.”
Schopenhauer (El món com a voluntat i representació, III, E, 34)
Ya me sabrás disculpar, querido Gonçal, pero no me queda claro si traes a cuento esta cita de Schopenhauer porque estás de acuerdo con lo que en ella se afirma (que el arte es el " lenguaje ingenuo e infantil de la intuición, no el abstracto y serio de la reflexión: su respuesta [no es, por tanto,] un conocimiento general duradero [, pues siempre procurará] un ejemplo en vez de la regla") o porque estás en desacuerdo.
Me gustaría que me sacases de dudas.
Un abrazo.
No et volia deixar sol en les teves cites, Rafael. A mi em passa el mateix amb les teves cites.
Suscribo el texto de mis citas extraídas de excelentes textos de Najat El Hachmi, Nawal al-Sa’dawi y Salman Rushdie, así como la que has puesto de Schopenhauer sobre las carencias del arte como herramienta de reflexión.
Por cierto, el texto de Najat es un ensayo, el de Nawal una biografia en clave psiquiátrica y el de Salman está considerado como una excelente aproximación a lo que nos hace ser humanos.
Y sigo esperando tu respuesta a mi última pregunta sobre tu cita de Schopenhauer...
Demanes a altri el que no t'apliques a tu mateix. Encara espero contesta de les dues falàcies i la greu inconseqüència (salves al nazi el que no permets a Sophie) que vaig trobar-te.
També m'agradaria saber què creus que has dit amb la pila de cites (molt diverses, sinó contradictòries) des de fa setmanes.
En el fons mai no has dit què vols defensar.
Al que tu llamas nazi, yo llamo lisa y llanamente criminal.
Al autor de Sophie, como a todos nosotros, le recuerdo la máxima de Sartre: estamos condenados a ser libres, no por nada, sino porque en esa postulación, como bien recuerda Kant, estriba la posibilidad de pedir responsabilidad de nuestros actos.
De la falacia de deducir el ser del decir, si es que me es aplicable, también lo es a toda nuestra conversación, así como a todos los participantes, pues todos hablamos de algo de lo que debemos entender que suponemos su existencia. Si no es así, si no suponemos su existencia, entonces es que estamos hablando de una entelequia, dicho sea en su sentido aristotélico, lo que implica que todo lo argumentado es, por decirlo suave, e incluyendo mis textos, una soberana estupidez.
No deduzco el ser del decir, pero afirmo que si hablamos de algo, y no como algo literario o fantástico, sino como algo que como seres humanos nos compete y nos afecta, es porque pensamos que, porque nos afecta, es algo y no nada.
Todo ello, claro está, a no ser que nada a nosotros (como Nadie a Polifemo) nos afecte.
Ahora bien, si hablamos de algo que ni remotamente nos afecta, entonces no lo dudes: estamos ante una entelequia y no ante un concepto que tenga un mínimo interés filosófico.
De la supuesta falacia de deducir la existencia de libertad de la existencia de cabeza, como en ningún momento he establecido tal inconsecuencia, no me doy por aludido.
Finalmente, con los distintos textos que he traído a esta conversación he querido poner sobre la mesa, uno, la íntima relación que existe entre libertad y responsabilidad; dos, la posibilidad de ser libres más allá de las circunstancias, por penosas que estas sean; tres, la relación que existe entre disponer de las facultades de imaginar y reflexionar y el deber de asumir las consecuencias de nuestros actos; y cuatro, la zona gris que existe entre la palabra y el acto, o sea, la complejidad de dirimir cuándo, a efectos penales, se considera la palabra performativa (y por lo tanto, y en su caso, punible por ser equiparable al acto) y cuándo no.
Vols deixar millor parat el nazi-criminal que la víctima-Sophie. Ja explicaràs per què?
Negues (i no dius per què?) la possibilitat terrible però no descartable de que la llibertat fos falsa i no existís, com tu dius fos "una soberana estupidez". Tan absolutament impensable seria que no hi hagués llibertat, al menys en molts actes???? Per què???
Precisament és una falàcia deduir "el ser del decir" o concloure què -si alguna cosa és molt important pels humans- PER TANT HA D'EXISTIR.
Cada vegada veig menys que poguem parlar de la llibertat i de la responsabilitat sense atendre a les circumstàncies reals. Els humans no som sers angèlics sinó existents, concrets, "en la pròpia circumstància"(Ortega), situats...
Crec que per un comentari no cal afegir més.
Sí, sí que es necesario añadir algo de claridad.
¿Que quieres decir cuando concluyes que no hay libertad, si le sigue a esa afirmación una segunda aseveración, igualmente tuya, de que no la hay al menos en muchos actos?
¿Acaso esa segunda declaración no contiene que al menos hay libertad en otros actos, por muy ínfimos y pocos que estos sean?
¡Dónde quedó la oposición de la lógica modal que entiende que el Particular afirmativo I contradice al Universal negativo E!
Y lo único que es cierto es que si algo no existe, si no es, sea la forma que sea en que eso pueda ser o existir, lo único cierto, como digo, es que entonces eso no puede afectarnos. Y si nos afecta, entonces estamos obligados a explicar de qué manera es causa, y por ello, de qué manera es.
Si algo nos afecta, o sea, si algo es causa de algún efecto en mí, por extraña e improbable que nos parezca su existencia o su ser, ese algo es.
Por ello, para que las circunstancias -nos- afecten, primero deben ser.
Por lo mismo, para poder hablar de libertad, y que el diálogo no sea una mera discusión de barra de bar, primero hay que intentar llegar a un acuerdo para definir su universo de significación.
Mi propuesta de ese universo de significación está sobre la mesa: producto de nuestra capacidad de decidir en base a nuestras facultades de imaginar y reflexionar; causa de que se pueda hablar de responsabilidad, y por lo tanto de ética: necesidad de postular su existencia para entender la responsabilidad del agente desde la voluntad y la noluntad; irreductibilidad de su existencia a leyes biológicas, químicas o físicas.
Ahora me encantaría leer tu propuesta de significación.
La qüestió és si els humans són susceptibles de tenir llibertat sempre, mai o en algunes ocasions o actes concrets.
Això darrer és el que plantejava jo. Crec que és una possibilitat molt sensata. Hi ha actes o aspectes on l'agència humana "lliure" és molt mediatitzada i d'altres on afortunadament sembla que -amb dificultats- podem ser lliures.
Aquesta és la realitat: la llibertat és un comportament molt exigent i difícil de garantir. I no s'ha de plantejar com una hipòtesi en abstracte sinó com quelcom real que pot existir sempre, no donar-se mai o donar-se en certs actes i moments i no en uns altres.
En canvi tu planteges una espècie de joc pseudològic molt rar i poc coherent, com si fos quelcom abstracte, existent en el buit sideral, en la fantasia i la imaginació, en el món metafísic...
Fas un plantejament que poc o res té a veure amb la gent real, on no et preocupa gens quina és la condició humana REAL, com és la biologia i l'evolució humanes, com són realment les societats humanes...
Parles com si la teva opinió tingués més valor que no com és efectivament la condició humana real. Per això enlloc d'argumentar aquestes qüestions amb el saber científic acumulat amb molts experiments i una complexa comparativa amb les espècies més properes, etc.
Ho planteges com si fos un joc rar, postmodern i poc coherent que es juga només en preteses agudeses lingüístiques, en un joc abstracte de definicions, en "postulacions", en malabarismes de cites que hi ha molts dubtes que els mateixos citats estiguessin d'acord amb el que tu dius... Ja se sap: traducttore traditore.
Sembla que vulguis demostrar la llibertat humana com es demostrava Déu en l'argument ontològic o quelcom semblant.
Estem parlant de persones reals i no de un videojoc virtual on pots decidir com funcionen les coses.
Tu no inventes la humanitat. La humanitat està inventada des de fa milions d'anys. I si no t'agrada com és la humanitat o tu creus que pots jugar a definir-la com a tu et vingui bé... llavors el problema el tens tu i no la humanitat.
Perdona, però t'ho havia de dir.
¡Acabáramos, Gonçal! ¡Haber dicho de buen inicio que la cuestión era si "els humans són susceptibles de tenir llibertat sempre, mai o en algunes ocasions o actes concrets..."!
Nos hubiéramos ahorrado unos cuantos malentendidos (porque seguro que todo este diálogo ha sido eso, un enorme malentendido), pues tal cuestión es tan fácil de contestar que no vale la pena ni el esfuerzo cerebral que nos ha exigido ni la energía eléctrica computacional que hemos consumido.
La respuesta obvia es "depende".
¿De qué depende?
Obviamente de lo que consideres que es libertad (en este caso, humana).
Ya te digo, haber empezado por definir claramente la cuestión y nos habríamos ahorrado una cantidad de tiempo, esfuerzo y energía susceptible de ser utilizada en mejores menesteres.
Saludos cordiales.
Sí i no, Rafael. I ho dic sense voler-te obligar a discutir. Per suposat!!!
Però quan vaig sintetitzar les dues definicions clàssiques de llibertat negativa i positiva. Que ja tenia redactades en el segon post que tenia programat publicar-ho uns dies després del primer. Llavors, de sobte, te n'oblides de la importància de "definir claramente la cuestión", cosa que ara torna a ser el més important. Lamentablement en tot el debat i el molt temps esmerçat tu no n'has donat ni una definició de llibertat.
No cal dir que si ho haguessis fet m'hauria permès entendre a on volies anar i què pensaves realment.
Però, enlloc de donar la teva definició, vas obsessionar-te llavors (per a escàndol meu) en exonerar del seu crim a l'oficial nazi de la "Decisió de Sophie" i a carregar la culpabilitat a la deportada Sophie. També et molestava que l'hagués anomenat oficial al nazi que comandava les tropes que duien als trens cap a Auschwitz als presoners. Precisament és aquest oficial nazi qui -com si fos un privilegi- se li acut obligar a Sophie a escollir entre la mort dels seus dos propis fills.
Llavors vas insistir (com es pot comprovar més a d'alt) en negar que una paraula d'aquest oficial condemnava "performativament" a una mort ràpida a un o als dos fills de Sophie. Llavors el tema va passar a ser per tu si hi havia cap enunciació performativa!!!!! Una vegada més la freda abstracció substituïa la crua realitat i els dilemes vitals de la gent.
Similarment quan s'ha insinuat que sovint els humans som una espècie que en molt poques coses pot ser lliure, t'enlaires en altes qüestions abstractes i cites diverses. En canvi però t'oblides de què aquesta és una qüestió que toca persones reals i que hi ha experiments etc. que permeten estudiar-ho, certament no de forma totalment concloent, però que diu bastant de la filogenètica i la biologia humana real. O al menys aproxima a entendre una mica les complexitats humanes.
Crec que tens raó quan apuntes i lamentes que jo m'hi perdi tot sovint en aquestes qüestions humanes, profundament humanes. Suposo que això t'allunya de les filigranes abstractes que -modestament- de vegades són incoherents i duen a inquietants falàcies. Dues de les quals només cal cercar-les en els comentaris anteriors per a comprovar si són demolidores o una mera anècdota.
Però en fi, és que a mi m'agrada gastar molta energia i massa temps en aquestes qüestions. Segueixo confiant en una certa col.laboració argumentativa en el diàleg dels implicats, que s'ajuden mútuament a apropar-se a la veritat i -la veritat- és que en aquest blog sovint he trobat aquesta cooperació filosòfico-vital. Ho confesso: quan és així en gaudeixo molt i -quan no és així- em desespero.
Amb molta cordialitat.
Post a Comment