Jun 28, 2013

SOSPITA, VIDA I FILOSOFIA CONTEMPORÀNIES



La sospita neix de la consciència que sovint ens enganyem, fins i tot en les coses que creiem més sòlides, objectives, compartides, reals... Encara més, la sospita neix de la convicció que necessàriament hem de posar a prova les nostres conviccions i seguretats, no només escrutar-les amb fred esperit crític o científic, sinó amb la més càlida, fèrria i apassionada lucidesa. Apareix així la necessitat radical de sospitar activament perquè sabem que, només així, podrem ser capaços de distingir veritat de falsedat, realitat de fantasia, sentit d’il·lusió...

Fins aquí, podem dir que la sospita és una característica típicament i essencialment humana. Ho és fins i tot quan es torna malaltissa o patològica, en forma de fantasia paranoica o de bogeria esquizofrènica, ja que és una malaltia típicament humana i sovint molt propera a la voluntat de veritat, de dominar-ho i de conèixer-ho tot.

Malgrat que diem que les guineus són animals molt desconfiats, astuts i difícils d’enganyar, som conscients que poques espècies com la humanitat han fet de la desconfiança, el dubte o la sospita una actitud clau de la seva supervivència i hegemonia global. A un nivell comparable a l’habilitat tècnica, al racionalisme convençut o la voluntat de domini, poques espècies com la humana han fet de la sospita la seva forma de vida i una actitud de fons que l’acompanya permanentment –si bé s’activa només de tant en tant- en la seva lluita per la supervivència i per autoconèixer-se.

A més de facultats com la raó, la capacitat de conviure políticament, la facultat de parlar o el poder fer eines, etc., també la sospita ha estat clau per a la humanitat. Ha ajudat a què, sent físicament tan indefensa, la humanitat hagi aconseguit sobreviure als paranys i enganys d’altres animals, i inclús enganyar-los i parar-los-hi prou paranys com per a convertir-se en el màxim depredador.

La capacitat de sospita ha estat clau, doncs, per a que l’oportunista omnívor que era l’humà primitiu, esdevingués gran caçador i ingerís gran quantitat de proteïnes i greixos càrnics, com per a fer créixer encara més el cervell humà. Podem dir, doncs, que la sospita (com la raó) es retroalimenta i tendeix a potenciar-se a si mateixa. Tant és així que segurament la sospita (potser més que la raó) és una actitud que no ha fet sinó créixer durant la història de la humanitat. La sospita ha estat clau en la nostra manera de viure tradicional, però encara més ens acompanya en l’actualitat (potser inclús esdevenint en certs moments dolorosa i angoixant).

És obvi que els humans no hem aplicat la sospita només a les relacions amb la resta d’animals, sinó –i molt especialment- a les relacions entre els humans i -en moments lúcids- en la introspecció amb nosaltres mateixos. Aquest és –encara més- un tret específicament humà! Excepte els primats més emparentats amb nosaltres, sembla que només els humans apliquem amb certa sistematicitat la sospita als nostres semblants, al propi grup, a la pròpia família i –inclús- a la nostra personal consciència íntima.


A ningú no escapa que la sospita respecte familiars i íntims és especialment destacable en un animal com és l’humà: gregari, social, polític i que aïllat del grup és totalment indefens. Significativament, cap altre animal (ni el llop!, que viu necessàriament en manades molt jeràrquiques) no té la facilitat i tendència dels humans per la sospita, la desconfiança, el recel i el dubte insidiós respecte els nostres iguals!

En els humans, la sospita esdevé una actitud inequívocament i exclusivament humana quan s’aplica especialment sobre un mateix! Sobre el que hom és i vol ser, el que hom creu i vol creure, el que hom s’atreveix a dir-se i a conèixer de si mateix. D’aquesta manera la sospita pot estendre’s fins i tot sobre si mateixa i esdevenir “sospita de la sospita”.

Però anem a poc a poc. No cal aprofundir massa per a copsar que en les manades salvatges de llops no té cap sentit el que passa per exemple dins de la pel·lícula Sospita[1] de Hitchcock: per mil indicis, una dona sospita que el seu marit la vol matar, però també dubta de la seva pròpia sospita i no sap prendre cap decisió concloent.

Pensem-ho detingudament: sembla clar que un llop pot desitjar matar algú de la seva pròpia manada, inclús és possible que aquest altre sigui capaç de sospitar-ho. Però coincidiran amb mi que cap llop salvatge conviurà amb la sospita, durant el període relativament llarg en què tantes dones (potser també homes) ho han fet, fins que els seus temors s’han complert finalment o s’han mostrat sospites ridícules.

A la pel·lícula de Hitchcock, la sospita o els motius de sospita són aclaparadors: Johnnie –el marit- és manifestament un pocavergonya, mentider, egoista, jugador, malbaratador i irresponsable. Ha forçat el casament, malgrat l’oposició del sogre, però esperant manifestament viure dels diners d’aquest. Es ven fins i tot els regals de noces. Trenca la confiança de Lina –la muller- i d’un parent –estafant-lo- que li han aconseguit un treball. Lina veu com menteix a la justícia quan l’investiguen per assassinat... Per tant, podem concloure que la sospita no enganya Lina quan l’avisa que pot ser la propera víctima del seu marit, ja que n’és el beneficiari de la seva assegurança de vida.

La pel·lícula aconsegueix mostrar creïblement l’enorme capacitat humana per a suportar durant força temps una sospita tan cruel. Hitchcock mostra magistralment com la sospita s’apodera de la vida i de la ment de Lina (alhora reprimint-la i, alhora, cultivant-la) sense poder lliurar-se’n ni tampoc poder actuar en conseqüència. Aquesta sembla una característica molt típica i específica de l’ésser humà... especialment en la nostra “època-post”.

Certament, Lina mostra una tolerància i alhora morbosa fascinació per la sospita que difícilment podríem trobar en cap altra espècie. Com dèiem, no tindria sentit en cap llop ja que es recreen en la sospita ni romanen sense actuar en conseqüència. Els llops no semblen tan capaços de conviure permanentment en la sospita com poden fer alguns humans.

Les regles de convivència dins la manada, els ho impedeix. Si hi ha cap desig o intent assassí (p.e. pel lideratge de la manada), el desenllaç sol ser ràpid, violent i –aparentment- no deixa duplicitats psicològiques. Inclús s’ha estudiat el mecanisme etològic pràcticament automàtic que fa que, en la més agressiva baralla entre dos membres de la manada, si l’un es rendeix ensenyant el coll indefens a l’altre, aquest automàticament veu reduïda la seva agressivitat i perdona la vida del derrotat. A partir d’aquí la manada recupera la “tranquil·litat” i la cohesió interna.

És a dir, d’una manera brutal però expeditiva, s’acaba amb la discòrdia i amb la sospita. Evidentment, dins d’una manada de llops, si hi ha cap membre prou fort, capaç, etc. com per guanyar i substituir el llop “alfa”, ho acabarà intentant. Això no és cap sospita dins del seu món, sinó una certesa i inclús una necessitat. Ara bé, una vegada s’ha decidit el lideratge, la discòrdia mor dins del grup, i immediatament torna la confiança, la jerarquia, la unitat, la comunitat... Sobretot desapareix la sospita que cap membre de la manada pugui tenir sobre la solidaritat vers ell de la resta de membres.

Els antropòlegs han qualificat de “mecànica” o “automàtica” aquest tipus de solidaritat i comunitat, precisament per a distingir-la d’altres tipus on la sospita d’altri no desapareix (cosa que està correlacionada –per molt que sorprengui- amb la llibertat, la individualitat i capacitat d’actuar independent). Suposo que per això, la humanitat ha hagut d’aprendre i sembla força capaç de conviure amb la sospita, de vegades gairebé permanentment i fins al punt de córrer el perill de no acabar aclarint ni difuminant les seves sospites, o restar-hi presoner d’una manera sorprenentment morbosa.

Així, retornant a la pel.lícula Suspicion de Hitchcock, la seducció que Johnnie desperta en Lina i en tot el públic, li permet anestesiar i diferir la sospita. Lina i el públic concedeixen un tant exhorbitat benefici del dubte a l’egoista marit que, inclús, impulsà els Estudis Universal de Hollywood a obligar Hitchcock a canviar el final. Significativament, es va haver de filmar un improvisat “happy-end”, d’altra banda molt poc creïble donat el desenvolupament de la història.

Recordem-lo: conscient que sospita d’ell i vol fugir, Johnnie fa tot per a no deixar sola la seva dona. Però, quan ha forçat l’ocasió ideal per desfer-se’n (en una forçada corba la porta del cotxe s’ha obert i Lina penja damunt del penya-segat), sorprenentment i encara que sembla voler-la empènyer, de sobte l’agafa i la posa a resguard.


A Sospita (i inclús en aquest final imposat), Hitchcock exemplifica molt bé la capacitat humana per a viure i recrear-se en la sospita, sense saber-la destriar de la sospita sobre la pròpia sospita. També podem trobar un comportament molt similar, en la pel·lícula de Joseph Losey El servent[2]. A partir dels moments inicials, a ningú se li escapa (inclòs el jove amo aristòcrata) que l’objectiu últim del seu servent (un magnífic Dick Bogarde) és invertir els papers i fer-lo totalment depenent. El que passa és que, com va explicar Hegel[3], l’amo no pot prescindir del seu esclau, encara que arribi a percebre que aquest estigui invertint la relació. El necessita tant per a relacionar-se amb el món i n’està tant totalment seduït, que la seva pròpia ment lluita aferrissadament per a fer callar el diagnòstic que li ofereix la seva racional sospita.

He aquí un altre exemple de com la condició humana facilita dialèctiques i dependències similar, fent que acabin claudicant facultats tan poderoses com són la sospita, la crítica, la lucidesa racional... Pensem que -lamentablement- aquestes perilloses dialèctiques i claudicacions sovintegen cada vegada més en la nostre “època-post”. A diferencia de les formes de vida que Pierre Hadot associa a moltes filosofies antigues, medievals i renaixentistes, les modernes i contemporànies están presidides per la sospita.

D’altra banda, és molt difícil pels humans eliminar la sospita, totalment! I encara més en temps “post” com els actuals. Per això, podem dir que el públic (no només Lina la muller protagonista de “Sospita) “s’esforça” per a no dissoldre del tot el parèntesi en l’acció que sol durar mentre hi ha encara una possibilitat de dubte o de sospita sobre la pròpia sospita. Contra tota informació, volem creure que dubtem sobre les intencions del marit respecte la seva muller. Per això, molt significativament, l’Oscar a la interpretació li van donar a Jean Fontaine i no a Cary Grant.

Deixant de banda que Cary Grant gairebé sempre es mereix tots els premis (com Messi i que, per tant, es podia permetre perfectament no guanyar-lo mai) i que l’Acadèmia de Hollywood sol equivocar-se com la resta d’humans, podem entendre ara el seu veredicte per la fascinació humana davant la sospita. Hi ha hagut molts papers memorables de “canalla simpàtic” com el que fa Cary Grant, mentre que era sorprenent i molt difícil de fer creïble la sospita paralitzada per un dubte en realitat inexistent, que ha de representar Jean Fontaine.

Certament l’Oscar de la sospita no el pot rebre qui en realitat mai no sospita, com no el podria rebre cap llop. Només el pot rebre un humà capaç d’experimentar fins al fons i amb tota l’ambivalència, tant la sospita, com la sospita de la sospita. Una altra cosa és que, tampoc no ens ha d’estranyar que l’Oscar a la sospita, l’havia de guanyar una dona. És a dir: algú acostumat a estimar i alhora a sospitar de l’estimat. Algú especialment acostumat a conviure amb la sospita. Evidentment, Joan Fontaine va guanyar l’Oscar també per la dificultat de transmetre tota l’ambivalència i complexitat psicològica de la dona que sospita del marit però, com que l’estima, també sospita d’ella mateixa (i això és potser el més important!). És a dir, sospita de la pròpia sospita.

Dit això, també Cary Grant mereixia el premi perquè aconsegueix en cada moment estar prou ambigu i prou al límit entre -d’una banda- la fredor amable de qui –tal vegada- vol dissimular el seu criminal pla i –d’altra banda- la innocència despistada de qui –com que no pot concebre que la seva muller sospiti això d’ell- ni se li acut prendre algunes precaucions o evitar certs detalls en el seu comportament. Costa molt equidistar de l’elegant, sofisticat i pervers assassí i de l’enamorat inconscient, una mica babau i maldestre, perquè manca de prou penetració psicològica per a veure que estava deixant néixer “l’ombra d’un dubte” en qui més l’estima.

En la frase amb que hem acabat el apartat anterior, ens hem referit ja al títol d’una altra gran pel·lícula de Hitchcock: “L’ombra d'un dubte[5]. Com Suspicion, ens ajuda a veure com, en la societat actual, la sospita ha esdevingut una actitud vital omnipresent. Són dues pel·lícules molt properes, però amb una important diferència. D’una banda, Lina continua presonera de la fascinació per Johnnie i encara sospita prou de la seva sospita, com per a potser beure’s el famós got de llet. De l’altra banda però, l’oncle Charlie (Joseph Cotten) s’enfonsa, confessa ser el famós assassí de vídues i acaba suplicant que no el denunciï, mentre que a la seva neboda Charlotte (anomenada Charlie precisament en record al seu oncle) només li resta el dubte de si –fer un darrer gest i deixar-lo marxar- o cridar directament la policia.

“Sospita” i “L’ombra d'un dubte” foren filmades respectivament en 1941 i 1943. Significativament la primera fou concebuda abans de l’entrada nord americana en la 2a Guerra Mundial, en un moment on una part del poble i l’administració americana encara no havien superat la sospita que encara els despertaven els vells colonitzadors europeus, així com certa fascinació pel nazisme. En canvi, la segona és concebuda i filmada després de l’entrada dels Estats Units en la guerra a favor dels Aliats.

En molts aspectes, tant la neboda Charlie com la seva feliç i despreocupada família, representen la jove Amèrica que descobreix astorada el pervers “ou de la serp” en el encantador i viatger oncle Charlie. A diferència de la inacció lànguida de Sospita, aquí el dolorós aflorar del dubte i la sospita durà aviat a una decidida acció, que marca l’entrada a la lucidesa de la maduresa. I que sembla coincidir en l’acceptació del “american way of life” que, poc abans, semblava provincià davant la sofisticació i encant de la vella, bella i perversa Europa (representada per l’oncle Charlie que ve precisament a refugiar-se dels seus fantasmes i crims).

Més enllà de la peculiar condició nord americana en aquells anys, és clar també que Sospita, destaca la característica tan específica en la humanitat –i molt rara en la resta d’animals- de poder instal·lar-se en la sospita i conviure-hi llargament. És a dir: la tendència a embolicar-se en un cercle viciós amb la sospita i la sospita de la sospita. Coincidim amb Sloterdijkt en que aquesta tendència ha esdevingut crònica en la postmodernitat provocant que la mateixa crítica filosòfica es vegi bloquejada per la crítica a si mateixa, en un cercle viciós que porta a la inacció i el més acontentat cinisme[6].

En canvi, la inicial “ombra d'un dubte” que tot just tacava l’enlluernador encant de l’oncle Charlie, aviat s’esvaeix o, més aviat, es converteix en l’omnipresent negror de la culpabilitat. Aviat la sospita supera l’estadi de dubte i confirma amb tota evidència la culpabilitat criminal de l’oncle. Significativament aquí, el gran paper el fa Joseph Cotten que -amb rapidesa sorprenent- passa de l’enlluernadora entrada inicial, a l’enfonsament davant els ulls de qui més ha fascinat (la neboda).

Com veiem aquí la sospita triomfa ràpidament i de forma total. L’ombra del dubte s’estén a gran velocitat destruint a ulls vista l’esplendor fascinant de l’oncle, al principi triomfant i cosmopolita, que esdevé aviat un miserable, covard i derrotat fugitiu. A diferència de Lina, la neboda Charlie molt aviat supera el dubte i la sospita, ja que aviat “sap” que l’oncle no és com es presenta, que la seva fascinació havia estat un simulacre total, que tot en ell és una mentida. Per tant ràpidament desapareix el dubte i la sospita es confirma, quedant tots dos substituïts per la més clara evidència i abjecta confessió.

Les dues pel·lícules (Sospita i L’ombra d’un dubte) tenen un recorregut psicològicament i narratiu invers. La primera es recrea en la sospita –bloquejada per la fascinació i la sospita de la sospita-, fins i tot en l’hipostat i forçat “happy end” que perllonga l’ambigüitat, fent que la seductora brillantor de Cary Grand no acabi de enfosquir-se, malgrat la intuïda falsedat i maldat. En canvi, en la segona, l’ombra del dubte durà molt poc i l’ombra de menyspreu i la covardia miserable volatilitzen ràpidament el radiant encant inicial de Joseph Cotten. Encara més, Lina no acaba d’alliberar-se de l’influx del seu marit, mentre que la neboda Charlie sí que ho fa i viu una profunda (si bé dolorosa) experiència de pèrdua de la innocència.

La neboda es ve a dir: jo creia i estava fascinada per aquell miratge que era el meu oncle i mira’l ara: convertit en una miserable i repugnant còpia de si mateix! Res no serà mai més com abans, he perdut la innocència! En canvi a Sospita, Hitchcock es preocupa sobretot per mostrar el lent creixement, la perpètua indecisió, l’absoluta ambivalència, l’equilibri inacabable entre sospita i sospita de la sospita. Si l’una creix, també ho fa l’altra de manera similar, en un pervers equilibri.

Lina no és cap “fava”, és intel·ligent i detecta ràpidament els comportaments sospitosos del marit; però se l’estima, no vol que una sospita –que podria ser falsa (sospita de la sospita)- ho esguerri tot i retarda l’acció esperant una evidència totalment irrefutable. Per això s’arrisca tant, roman indecisa, espera... tot convivint llargament amb la sospita! Significativament Hitchcock es basa en la novel·la Before the Fact de d'Anthony Berkeley on –com molt ben bé identifica el títol- l’important és el que passa (el procés de la sospita i la sospita de la sospita) abans del fet: ja sigui l’assassinat de la muller, ja sigui una reacció del tipus: “Ho sento, he perdut la confiança amb tu. Potser sóc injusta, però no puc conviure més amb tu ni amb la meva sospita sobre tu.”

Aquesta és l’experiència primordial que vol transmetre’ns Hitchcock al seu film Sospita: el creixement sempre empatat i, per tant indecís, de la sospita i la seva germana i adversària: la sospita de la sospita. Això –sens dubte- ens desespera i segur que tots hem pensat en veure la pel·lícula coses del tipus: “com pot no fer res! Què no ho veu! S’ha de tallar en sec! A fer punyetes els escrúpols! Si és innocent, què el bombin! Per què sempre és tan perfectament ambigu! Se li diu allò de “no ets tu, sóc jo” i s’ha acabat el bròquil!”

Aquestes respostes són molt humanes, però també estaran d’acord amb mi que també ho és la fascinació i complex equilibri entre sospita i sospita de la sospita. Tots hem experimentat moments tan típicament humans (i tan terribles!) on mai no s’aconsegueix estar segur ni a favor ni en contra, on roman el dubte permanentment; no tant perquè no hi han indicis raonables, sinó perquè la sospita de la sospita (que és la sospita de nosaltres mateixos) és encara possible. 

El neuròleg portuguès Antonio Damasio ha estudiat casos d’indecisió crònica, on els pacients queien en una infinita deliberació de pros i contres sense sentit ni finalitat. Conclou que aquestes persones tenien afectats certs “marcadors somàtics”[7] vinculats a les facultat emotives (més que no les intel·lectives o del raonament), que són les que acaben amb la deliberació (en principi infinita) i en determinen una decisió d’acord amb un nombre de paràmetres limitats, però prudencialment suficients

La inacció és inevitable sense la intervenció de la part emotiva i valorativa del cervell que talla finalment la indecisió racional, argumentativa i calculadora que equilibra i contraposa infinitament pros i contres. Sense la força de l'emoció, la sospita i la sospita sobre la sospita -per racionals que siguin- fàcilment s'equilibren (com ja parlava el nominalista medieval Buridà amb l'exemple dels seus famosos "ases") i ens porten a una inacció molt perillosa, com li passa a Lina la protagonista de “Sospita”. 

La nostra “època-post” sembla vincular-se cada vegada més estreta i perillosament a la sospita i a la sospita de la sospita com a formes de vida. I ja no són formes de vida filosòfiques (elitistes o d'uns pocs), sinó que esdevenen populars i del conjunt de la societat de masses. Per això apareixen i les espectacularitzem en moltes pel.lícules. Cal reconèixer però, que aquesta estetització no els hi treu l'angoixa i les tensions que comporten la sospita i la sospita de la sospita com a formes massives de vida.

Vegeu l'article complet "La sospita com a forma de vida filosòfica" (G. Mayos a La filosofia forma de vida, Albert Llorca (ed), Antoni Bosch-Veciana, jordi Bayod, Marta Doltra, Rosa Rius, Gonçal Mayos, Ginés Navarro i Lluís Roca, Barcelona: La Busca, 2014, pp. 159-180) i la síntesi de Sílvia Gil a Mystiké Epopteia.



[1] Suspicion (1941, Alfred Hitchcock). Protagonitzada per Cary Grant i Joan Fontaine, és un thriller psicològic basat en la novel·la Before the Fact d'Anthony Berkeley amb guió de Samson Raphaelson, Joan Harrison i Alma Reville).
[2] De 1963 amb guió de Harold Pinter, a partir d’una novel.la de Robin Maugham.
[3] Vegeu G. Mayos,“El subjecte modern entre desig i mort” a Eros y Thanatos, Barcelona, La Busca, 2003, p. 105.
[5] Shadow of a Doubt d’Alfred Hitchcock (1943) tenia guió de Gordon McDonell, Thornton Wilder, Sally Benson i Ànima Reville.
[6] Vegeu Peter Sloterdijk (1989) Crítica de la razón cínica, Madrid: Taurus, 2 volums.
[7] Antonio Damasio, El error de Descartes. La emoción, la razón y el cerebro humano, Barcelona, Crítica, 2006, p. 225.

No comments:

Post a Comment