Jun 18, 2013

PODER(S)

La filosofia més tradicional i metafísica ha tendit a usar els termes en singular, tot sacralitzant-los, abstraient-los, substancialitzant-los, essencialitzant-los y gairebé convertint-los en noms propis: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Virtut, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució...

Per això inevitablement acabava parlant més d’aquests termes singulars, sacralitzats i amb majúscules que no de les seves bases més empíriques, concretes, existents i –necessàriament- més problemàtiques: els éssers o els ens; les idees o creences de cadascú; les diverses propostes de principis, substàncies i essències; els humans concrets; els diferents raonaments que volen tenir raó o què cerquen la Raó; les petites o grans millores que també generen petits o grans empitjoraments; els diversos intents i projectes de canvis revolucionaris...

Per això, segurament fa unes dècades, el Liceu Maragall també titularia el present cicle filosòfic a l’Ateneu Barcelonès en singular masculí, abstracte, majestàtic, sacralitzat i precedit de l'article determinat: “EL PODER”.

Però avui creiem que -seguint el sentit dels temps i les noves tendències filosòfiques (cada vegada més inter-, trans-,  multi-, macro- i post-disciplinars)- cal pensar en aquestes importants qüestions d’una altra manera. Volem fer macrofilosofia del(s) “Poder(s)” i volem incorporar-hi o sintetitzar-hi tota legítima microfilosofia.

Cal pensar-hi sota i a partir d'una formulació mínima (com exigeix també les actuals regles de comunicació) però també més complexa, acceptant inclús una certa paradoxa o dialèctica interna.  Per això optem pel títol i la fórmula: “Poder(s)”.

Així obliguem cordialment els que ens vulguin acompanyar en els nostres debats: a obrir-se a una reflexió més oberta, imprevista i no predeterminada. Exactament com ens obliguem a nosaltres mateixos.

Hem renunciat al singular abstracte, metafísic i majestàtic, i hi hem afegit un parèntesi que fa que coeixisteixin alhora el singular “Poder” i el plural “Poders” en un més complex, ric, ambigu i contradictori –si bé també força mínim- “Poder(s)”.

Aquest parèntesi tampoc no imposa totalment el plural ni exclou un possible singular. Al contrari, obre el diàleg contrastat entre pluralitat i singularitat, que conviurien –alhora justes i separades o distingides- gràcies a l’artifici gràfic del parèntesi afegit: “Poder(s)”.

Tenim així un plural, que conviu i se superposa al singular. “Poder(s)” vol destacar sens dubte els actuals, necessaris i inevitables pluralisme, pluralitat, pluralitats, enfocaments diversos, esforços de concrecions, valoració de l’empíric...

Però, som filòsofs i no renunciem a legítimes aspiracions de la filosofia “perennis” i, per això, tampoc no volem renunciar a pensar el singular, comú i compartit que (al menys hipotèticament) hi pugui haver subjacent als plurals concrets. Tampoc no volem renunciar al que Hegel anomenava la superació dialèctica en la “Idea”.

Perquè precisament la qüestió (actual i per tant: la nostra) és aquest debat, conflicte, diàleg i dialèctica entre “EL PODER” singular abstracte i “els poders” plurals concrets i contradictoris. Per això titul.lem (és a dir determinem rigorosament la unitat compartida i comuna d'un cicle amb diverses aportacions i vitalment contrastats debats): “Poder(s)”.

Avui tots estem esglaiats per l'enorme predomini del poder econòmic (i del poder financer!) per damunt del poder polític, el poder dels Estats, el poder de la gent, el poder de la democràcia... L’equilibri de poders que va dissenyar Montesquieu  i que és clau en les democràcies, avui, és amenaçat.

En molts sentits, els molt orgullosos “Poder Executiu”, “Poder Legislatiu” i “Poder Judicial” són avui humiliats per altres poders sovint fantasmagòrics i poc vigilats (però sens dubte reals): poder(s) internacionals, dels “mercats”, de la Troica, de “l’esperit de Washington”, del “pensament únic”...

Tothom parla avui del(s) “Poder(s)” de la tecnologia, de la ciència, de la “societat del coneixement”, d’Internet, de la informació... També dels “mitjans d’informació”, de la “societat de l’espectacle”, de la diversió i el consum... que en molts aspectes ens aboquen també a una “societat de la ignorància”, la incultura i el premeditat des-empoderament de la ciutadania.

També però, hi ha altres i nous “Poder(s)” que emergeixen o es revaloritzen. “Poder(s)” de gents i multituds anònimes: “indignats”, “precaris”, 15M, occupyWallStreet, primaveres àrabs...

Potser són “Poder(s)” circumstancials i sovint massa breus, però també mostren una potència imparable quan –per exemple- “ocupen” places ciutadanes. Llavors aquests “Poder(s)” dels “sense nom” adopten com a propi el mot de les places que converteixen en veritables “àgores polítiques”. 

Llavors, gràcies als “sense nom”, aquestes places esdevenen veritablement emblemàtiques i conegudes arreu. Esdevenen projectes polítics i inspiradors “Poder(s)” per a gran part de la humanitat.

Vivim una època crítica on, juntament a nous “Poder(s)”, apareixen o reneixen igualment “contra-poders” que també són “poder(s)”, “potències”... Són dissidències del “Poder” que també tenen els seus petits i efectius “poder(s)”.

Uns “Poder(s)” no són comparables als altres! Naturalment. Però ja Maquiavel (1469 – 1527, en El Príncep del que celebrem els 500 aniversari) ens va ensenyar que el poder no és una possessió divina ni assegurada per sempre. Al contrari, és una realitat molt més flexible i volàtil; permetent que un simple home amb “virtus” el pugui conquerir, capturar, exercir, ampliar... fins esdevenir “príncep nou”.


També Michel Foucault (1926-84, tot recordant els 30 anys de la seva mort en plena producció i canvi intel.lectual) va explicar que no hi ha tant “macrofísica”, única, inqüestionable, totalment “sobirana”... del poder; sinó més aviat ”microfísica” o multi-física (joc d’accions i reaccions múltiples) d'infinits i diversos tipus de poder.

Són “Poder(s)” sempre situats en relacions inestables, canviants, d’aliances sorprenents i inversemblants, de tramposes conseqüències i “danys col.laterals”... que sempre s’han de vigilar amb prevenció i desconfiança. Per tant: “Poder(s)”.

Com veiem, tot s’ha complicat molt en les darreres dècades i cada vegada hem de parlar i –sobretot PENSAR- en termes de “Poder(s)”. Inclús Samuel P. Huntington (1927-2008, de qui recordem la formulació del “xoc de civilitzacions”) ens va mostrar que la “geopolítica” actual no pot prescindir d'elements molt poderosos de tipus cultural que fins aleshores es menyspreaven. Inclús Paul Ricoeur (1913-2005, de qui celebrem el centenari del naixement) va dedicar la seva vida a parlar del(s) “Poder(s)” de la paraula, el diàleg, la narració, la interpretació...

En definitiva: “Poder(s)” més que no simplement “Poder” o “EL PODER”. Avui cal pensar el(s) “Poder(s)”.

3 comments:

  1. This comment has been removed by the author.

    ReplyDelete
    Replies
    1. I, com sempre, pensar què coi pintem tots plegats enmig d'aquests poders!

      Delete
    2. Exactament DAvid. Som enmig d'aquests i molts altres poders. SEmbla que té raó Foucault i no s'ha de veure el poder com una cosa única, estranya i només opressora. Nosaltres també tenim el(s) nostre(s) poder(s) -evidentment més petits i dèbils- i ens configurem en l'encreuament de tota una pila de poder(s).

      Delete