VÍDEO Y TEXTO; DEL ALEPH A BABEL. CIENCIAS Y FILOSOFÍA EN EL MUNDO DIGITAL

 

• Vídeo de la conferencia y debate de Gonçal Mayos sobre "Del Aleph a Babel. Ciencias y filosofía en el mundo digital". 
  
  
  Analiza la sociedad del conocimiento y de la información con sus paradojas. Hace unos pocos años se generó el término ‘postverdad’, remite a una era donde es muy difícil distinguir entre las fakenews y la verdad, entre locos terraplanismos y hechos reales, entre supersticiones y ciencia, entre paranoias patológicas y sana lucidez.
  
  
  Actualmente y por distintas causas, la sociedad de la ignorancia se superpone a la sociedad del conocimiento. Las ciencias ultraespecializadas ya no pueden fiarse de la macrofilosofía para construir la verdad definida por todas ellas, para definir su punto de encuentro y las bases de su necesario diálogo. Esa es la dificultad de nuestro tiempo que cada vez intentamos encarar con procesos de inteligencia artificial y sistemas informáticos expertos.

 

La humanidad ha creado una nueva era -el antroposceno- que es signo del enorme poder tecnológico-industrial que ha alcanzado y que la está afectando profundamente incluso a sí misma. 

Ello plantea tensiones que son presentes en muchos nuevos movimientos filosófico-culturales y transforma la definición de naturaleza humana, la cual se ha relacionado siempre con el mito de Prometeo. 

PATOLOGÍA DE LA ATENCIÓN BAJO IGNORANCIA PROMETEICA

 

Vamos a imaginar lo que puede comportar la “ignorancia prometeica” como patología cognitiva de la atención, que es aquella que no depende de la agudeza o fiabilidad de los sentidos, sino de la predeterminación intelectiva de lo que se busca y cómo –por tanto- se dirige la atención.

Pues la más reciente neurociencia confirma que la atención humana es intencional (usando el término acuñado por Edmund Husserl). Ello implica –como ya apuntaba Immanuel Kant- que para ser efectivamente percibidos, los fenómenos sensibles deben ser sintetizados no sólo espacio-temporalmente por la sensibilidad sino también categorialmente por el entendimiento humano. 

IMAGINAR LA 'IGNORANCIA PROMETEICA'

 

"No hay un método para encontrar tesoros ni tampoco hay un método para aprender". Gilles Deleuze

¿Cómo podemos imaginar hoy esa hipotética “singularidad” futura? Pues no genera sólo “vergüenza prometeica” de la humanidad respecto a sus propias creaciones, sino total ignorancia. 

SALTO CUÁNTICO A UNA INTELIGENCIA POSTHUMANA

 

Intentemos pensar ahora la idea inquietante de que la sabiduría técnica pueda radicarse y continuar evolucionando fuera del receptáculo de carbono que son los humanos. 

Como apuntó Stiegler (2016), es una característica eterna de la tecnología el hecho que siempre se exterioriza y objetiva en creaciones materiales (por ejemplo: hachas de piedra o ordenadores cuánticos). Y –por eso mismo- la humanidad está obligada a reapropiarse cognitivamente lo técnico y redescubrir qué es y para qué sirve un hacha de piedra o un ordenador cuántico. En esa dialéctica la humanidad certifica que eran artefactos que no forman parte “natural” de la condición humana, entiende por qué otros los han creado e innova nuevas aplicaciones o desarrollos a partir de ellos.

CONDICIÓN HUMANA DIVINA Y ARTIFICIAL

 

Prometeo transforma la condición humana con dones divinos pero también artificiales

La turbohumanidad, que tan temerosa se siente hoy de la inteligencia artificial, es nieta de una inteligencia y de un robo a la vez divinos y artificiales. En el diálogo Protágoras de Platón se narra como Prometeo salva a la humanidad de la extinción, dándole el fuego y la sabiduría técnica que ha robado a los dioses. Por ello –según el duro relato de Esquilo- Prometeo recibirá el eterno y torturante castigo de Zeus. 

Pues con su robo, ha roto el equilibrio entre las criaturas mortales porque, gracias a Prometeo, los hombres ya no están al nivel del resto de animales, ya que ahora disponen de unos dones divinos que no les correspondían. Ahora tienen en ellos, de forma artificial y no “natural”, el poder divino del fuego y de la tecnología.

PODER Y RESPONSABILIDAD EN EL ANTROPOSCENO

 

La humanidad ha entrando en una nueva era: el llamado antroposceno. De hecho ha creado esa nueva era con su acción tecnológica, industrial y social. Por ello ella misma se ha puesto en una encrucijada decisiva en su evolución que afecta también a todas las especies en la Tierra. Hoy el impacto medioambiental de la humanidad es tal que cambia decisivamente las condiciones de vida y de supervivencia de todas las especies. ¡Incluida ella misma!

CANVI EMPRESARIAL PEL NEOLIBERALISME

Ens agradi o no, sembla que el destí de les societats avançades neoliberals passa per no ser ja simplement una economia de mercat sinó una creixent “societat de mercat”. Això és degut a què, cada vegada més, gran part dels agents socials s’estructuren i actuen com ho fa una empresa en un mercat competitiu. Inclús els nous aspectes productius, empresarials i en concurrència tendeixen a desplaçar altres més tradicionals.

VERDAD, HIELO FRÁGIL Y PENDIENTE RESBALADIZA

Las sociedades premodernas se veían a sí mismas totalmente estables y no solían percibir su lenta pero profunda transformación. Eso ya no sucede en las sociedades modernas que, cada vez más, sufren la tensión de los cambios acelerados y la más radical destrucción creativa. 


Por eso es lógico, aunque tiene su paradoja, que el movimiento político-social e incluso el término «tradiciona­lismo» surgieran a finales del siglo XVIII y que —su versión más estructurada y beligerante— fuera un fenómeno moderno, en el sentido de una reac­ción antimoderna a los cambios introducidos por la modernidad (Mayos, 2010a: 46ss). Por eso hay una significativa y comprensible angustia en el grito del Carlismo tradicionalista español: ¡así lo hemos encontrado [todo: el mundo, la sociedad, las cosas...], así lo dejaremos!

Aunque muchas veces tengan pulsiones similares, los emprendedores precarios postmodernos tienen que tener muy presente que detenerse —aunque sea solo un momento— es para ellos algo muy peligroso que amenaza «tragarlos» en la obsolescencia. Pues ciertamente el «suelo» de la turboglobalización capitalista cognitiva de hoy no tiene el grosor ni la estabilidad del Carlismo del mundo premoderno.

CATALAN CIVILIZATION

Culture and civilization are not the same things and so they do not always go hand in hand. They are not synonymous terms and so – if we accept that there is no such thing as a perfect synonym- these two words have significantly different meanings, each one rather interesting, and so we won’t confuse them.

The distinction between “culture” and “civilization” has been the subject of an extensive and complex debate dating back to at least the end of the 18th century. Indeed just when it was thought that this discussion had been forgotten it was revitalized by the controversial “clash of civilizations” theory put forward by Samuel Huntington. We will briefly note the nuances and meanings that separate them.

Traditionally the term “civilization” was reserved for collective, public, objectified, intersubjec- tive and materially observable aspects. On the other hand the word “culture” was used mainly for personal, subjective, mental or spiritual aspects which reveal personal singular character and its individual value. Hence why Immanuel Kant stated in 1784 “the idea of morality belongs to culture", whilst “customs relating to matrimonial matters and exterior decency is called “civilization ”.

VIURE PATOLÒGIC

Com veiem, les patologies emblemàtiques que resulten de la societat actual són tot el contrari del que van viure els nostres pares. L'oci ja no és “la causa de tots els vicis”, sinó que pràcticament ha esdevingut impossible, perquè fins i tot la diversió, el consum i el desenvolupament personal han esdevingut una necessitat indefugible.

Fins i tot, si la nostra societat està amenaçada per la decadència, aquesta serà del tot diversa a la caiguda de l'Imperi Romà teoritzada per Gibbons. Avui molt poques elits –tot i ser més riques que cap abans– es poden apartar dels seus “deures” d'acumulació (poder, riqueses...) i de la vigilància dels seus interessos.

AUTOEXPLOTACIÓ MÉS QUE EXPLOTACIÓ?

Les patologies més generalitzades permeten comprendre la societat on s'inscriuen.  Les malalties més emblemàtiques tenen una  forta relació amb el tipus de societat i de manera de viure. Per això, encara que pugui sorprendre, solen funcionar com a excel·lents models, síndromes o metàfores del moment històric concret.

Ja afectin col·lectius complets o individus més dispersos, les grans malalties que marquen una societat, són resultat de les contradiccions experimentades per aquesta. Per aquest motiu, inclús esdevenen la simbologia hegemònica a través de la qual s'interpreta la realitat en aquell tipus de societat.

Segurament les dues coses són inseparables, ja que tota «filosofia o ontologia del present» és causada per la realitat viscuda i heretada del passat, alhora que un model d’interpretació que en condiciona l'autocomprensió i el seu desenvolupament futur.

Tenia molta raó Freud en la seva aguda obra El malestar en la cultura, si bé potser li va mancar desenvolupar-la concretant-la als canvis socials i històrics. ció Apuntem-ne alguns exemples prou analitzats que mostren la variabilitat de les patologies socialment més esteses i emblemàtiques segons els moments històrics i les formes de vida.

AL LÍMIT DE L’HUMÀ? NOVES TECNOLOGIES I PATIMENT

Albert Einstein va dir premonitòriament: “Em fa por el dia en què la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat. El món tindrà una generació d'idiotes.”

La humanitat és l'espècie que més profundament i continuadament transforma el seu entorn natural, social i cultural. Per això habitualment s'ha hagut d'enfrontar a patologies i malalties que ella mateixa ha provocat. Ja va passar amb el sedentarisme i la revolució neolítica, amb el desenvolupament de l'agricultura i ramaderia, les ciutats i l'escriptura, la divisió de les funcions socials i la institucionalització de les diferències estamentals, etc.

"AULLIDOS POR SADE" COMO "SITUACIÓN"

 “No hay filme. El cine está muerto. No puede haber más filme. Pasemos, si lo desean, al debate.” (DEBORD, 1994: 11)

El estreno y primeros “pases” de Hurlements en faveur de Sade de Debord forman parte también de lo que podemos considerar “situaciones” revolucionariamente construidas. Se estrenó en 1952 y –ni más ni menos- que en el Museo del Hombre de París, donde su impacto fue tal que parte de los letristas no pudieron aguantarlo y pararon la proyección a los 20 minutos. Por ello, el pase entero sólo se produjo tres meses después, cuando ya era inevitable la escisión del Letrismo.

Hurlements en faveur de Sade provocó unánimamente el susto y la ira del público pues –entre otras sorpresas- no contenía imágenes. La pantalla permanecía en negro cuando la banda sonora quedaba en silencio (el 80% del metraje) y volvía al blanco cuando se escuchaba el diálogo entrecortado y sin aparente orden de cinco voces, entre ellas Isou y Debord. En Hurlements se oye una afirmación clave para el nacimiento de la IS (que no se había constituido todavía, mientras que entonces Debord era miembro de la Internacional Letrista): “Está por hacer una ciencia de las situaciones, que tomará prestados los elementos a la psicología, a las estadísticas, al urbanismo y a la moral. Estos elementos deberán concurrir a un objetivo absolutamente nuevo: una creación consciente de situaciones.” (DEBORD, 1994:13) 

CIVILITZACIÓ A MÉS DE CULTURA

Catalunya viu un moment clau en la història de la seva civilització. Per què parlar de "civilització catalana” a més de “cultura catalana"? Així -com diu el Doctor Mayos- remarquem més que ens volem atenir especialment als fets i creacions col·lectives, públiques i institucionals dels catalans i/o que s'han succeït a Catalunya amb una mirada que vagi més enllà del mer interès arqueològic, reductivament patrimonial, allunyada de la vida i del present.

Per poder afrontar un futur sobirà ens cal prendre consciència i actualitzar-nos -com tots els països i pobles fan o haurien de fer-com a part essencial del "patrimoni humà comú". Així podrem ser cridats alhora "civilitzats" i "cultes", "cultivats", amb "cultura". I és per això que hem volgut saber el parer d’un dels nostres més reputats filòsofs, en Gonçal Mayos, professor titular de filosofia en la Universitat de Barcelona.

ONTOLOGIA DEL PRESENT O MORT DE LA FILOSOFIA?

Vivim un present complex i contradictori, on la filosofia és rebutjada en molts àmbits, tot i ser una de les necessitats intel.lectuals i vitals més peremptòries. El pensament únic hegemònic considera supèrflua i substituïble la filosofia per a poder -així- dominar de manera més aclaparadora.

Si hi ha un pensament crític, plural i no-únic és la filosofia, que sempre ha encarat les dificultats complexes de l'existència, alhora que ha denunciat com a imposicions les preteses evidències o lògiques del Poder. La filosofia sempre ha avaluat críticament totes les certeses i "veritats" en conflicte, cercant argumentativament les més sòlides, rigoroses i emancipatòries.



J. Escales (pres. CCLleidatà) i G. Mayos

Potser sovint no ha aconseguit ser completament lliure i crítica però, quan s'ha fet callar o s'ha eliminat la filosofia, sobretot han guanyat el dogmatisme, la violència, l'estupidesa, la claudicació i la més banal indiferència. La filosofia no es fa a costa de la resta de sabers útils per a la humanitat (medicina...), sinó que els complementa i realimenta críticament. Això vol dir que sempre els planteja preguntes, reptes i crítiques, alhora que els mostra alguns errors, debilitats, oblits i claudicacions.

Per això la filosofia no sol ser ben rebuda pels "experts" i els "mandarins culturals o polítics" ja que tendeix a debilitar el seu poder, orgull, vanitat i domini. Però aquest menyspreu -que sovint és por- la fa més necessària, com passa avui! Ja aproximant-nos a la segona dècada del segle XXI, la filosofia lluita en contra d'un pensament únic de gran potència productiva i performativa, però que ha renunciat totalment a tenir cura del món, de la humanitat, de la naturalesa, del present i el futur.

NOU PACTE PER LA FILOSOFIA

La filosofia torna a ser el 2018 assignatura obligatòria a l'ensenyança secundària. Això però no acabarà amb el gran debat subjacent. Molts pensen que la filosofia és una disciplina obsoleta, que no encaixa amb la vida turboglobalitzada i, per tant, ha de ser extirpada per deixar espai a disciplines d'aplicació productiva immediata. D'altres -amb mala consciència cultural- s'acontenten a deixar-la en la inanició a què han tendit les "darreres reformes".

Cal mantenir-la simplement com una joia antiquada que ha perdut el seu llegendari esplendor, o bé canviar-la pel darrer "abalori" de moda o la més falsa lluentor de plàstic? Cal fer foc nou de tot el sistema educatiu i cultural en general, i -finalment- foragitar la filosofia, que és en el fons una manera subtil de prohibir, com abans s'ha fet amb altres sabers humanístics? O més aviat la mantenim vergonyantment, tot deixant que es degradi cada vegada més assimilada a doctrines New Age, simulacres de teràpia, banals "autoajudes" i esoterismes diversos?

Rebutgem aquest fals dilema. En el fons no veiem massa diferència entre els que volen eliminar la filosofia de l'ensenyament i els que la volent mantenir agonitzant i sense que molesti amb el seu esperit crític. A més, creiem que la complexa vida actual exigeix un nou pacte per a la filosofia. Com d'altres vegades en la història, avui la mare de totes les ciències, ha d'actualitzar-se i donar resposta als nous-vells reptes de la gent en el capitalisme cognitiu turboglobalitzat. I que quedi clar: no és un problema de la filosofia, sinó de la gent, de la societat actual i de la necessitat d'encarar una situació tan complexa com difícil, tant oberta al canvi com condemnada a vicis immunds.

VÍDEO: FUTUR D'IGNORÀNCIA O CONEIXEMENT?



Antoni Brey, Gonçal Mayos i Martha Palacio (Pensa)

Quin és el futur de les societats avançades i turboglobalitzades? Serà una transparent i igualitària societat del coneixement o caurem en un nou tipus força pervers d’ignorància i desànim cognitiu, o inclús de credulitat i fanatisme?

Molta informació és innovadora, font de creació i important, però d'altra és totalment banal, falsificada i alienant. Podem destriar avui eficaçment els descobriments rellevants de la propaganda, el simulacre i la intoxicació informativa?

¿CULTURA O CIVILIZACIÓN?

Cultura y civilización no significan lo mismo y -precisamente por ello- no siempre van unidas. No son dos términos sinónimos pues -incluso aceptando que no hay sinónimos perfectos- esas dos palabras tienen significados bastante diferenciados -y cada uno suficientemente interesante- como para evitar confundirlas. 

Por ello e históricamente la distinción entre “cultura” y “civilización” ha sido reelaborada largamente a través de un complejo debate desde al menos el final del siglo XVIII. Además, aunque parecía que esa distinción se había olvidado últimamente, se ha revitalizado coincidiendo con el famoso "choque de civilizaciones" de Samuel Huntington. Apuntemos brevemente los matices y significados que las separan.

Tradicionalmente el término “civilización” se reservada sobre todo para los aspectos colectivos, públicos, objetivados, intersubjetivos y materialmente constatables. En cambio la palabra “cultura” se utilizaba especialmente para los aspectos personales, subjetivos, mentales o espirituales, que determinan o manifiestan el carácter personal singular y su valía particular. Por eso Inmanuel Kant afirma en 1784 que “la idea de moralidad pertenece a la cultura”, mientras que “las costumbres en cuestiones matrimoniales y de decencia exterior es lo se llama civilización”. 

En definitiva, las costumbres públicas y las instituciones sociopolíticas desde las leyes a los museos de un país forman parte sobre todo de “su civilización”; mientras que más bien pertenecen a la “cultura” el conocimiento mental actualizado y subjetivo, así como las especificidades particulares de sus grandes clásicos y –quizás- esos trazos comunes que suelen marcar el carácter propio de la gente.

ESPECTACLE, DOMINI I ALIENACIÓ

L’oci i el turisme s’estan convertint en un nous tipus de domini i alienació? Les societats avançades són societats de l’espectacle i han passat, d’alienar sobretot a través del treball fordista, a alienar inclús a través del temps lliure? El turisme, el cinema, el consum i les diverses formes de diversió són avui les principals eines de dominació i disciplinació? 

Avui que la societat té un gran nombre d’aturats molts dels quals ho són crònics o de llarga durada, cal dominar i alienar sobretot fora del treball? Donada l’estructura i situació actual del capitalisme turboglobalitzat molta gent no té treball i per tant no són disciplinats per l’empresa ni durant la jornada laboral. Cal doncs disciplinar-los i conduir-los amb mecanismes que ja no són en el treball i la producció, sinó amb dispositius vinculats al consum, el lleure i la diversió?