Amb sorprenent facilitat el coneixement i cultura esdevenen sovint en agents de barbàrie i com, apuntava Rousseau, esdevenen decoracions legitimadores i embellidores de les pitjors pràctiques i les més doloroses exclusions.
També Walter benjamin avisava al final de l'apartat VII de Tesis de filosofia de la història: «tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en el que no pot pensar. Tal patrimoni deu el seu origen no nomes en l'esforç dels grans genis que l'han creat, sinó també a l'esclavitud anònima dels seus contemporanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie». Sovint fins i tot no en resta ni el record de la cara obscura i amagada que hi ha darrera dels grans monuments de cultura. Fins i tot resulta impensables preguntes tan sensates i lúcides com les de Bertolt Brecht: «Un triomf en cada plana. / Qui en preparava els banquets? / Un gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?»