CAUSAS: CRISIS ECONÓMICAS Y EL DESCONCIERTO

Otra característica que comparten hoy los populismos de izquierda y de derecha es que han identificado la situación de larga crisis posterior a los cracs económicos del 2007-2009 como una situación propicia para llevar a cabo los cambios que desean. 

Han percibido –mucho más agudamente que los partidos tradicionales- el profundo descontento de la población y por tanto la mejor oportunidad en décadas para grandes cambios políticos.

RAÓ INSTRUMENTAL I DESIG D'UN ALTRE DESIG

A partir de l’escissió senyor-esclau, es produeix també una escissió en les actituds vitals. A partir d’ara el Senyor es limita deixar-se portar pel seu desig i es reserva totalment el gaudi. Pel contrari el Serf, salva la pròpia vida però al cost de sacrificar els seus desig i goig. 

En tot cas, el Serf només pot gaudir de manera indirecta a través del plaer del Senyor, ja que ara el goig d’aquest ha passat a ser el “seu” goig. L’Amo l’instrumentalitza –ens diu Hegel- fent-lo servir com a intermediari per a apoderar-se de la naturalesa i satisfer el seu desig a través d’ell. Així el Serf, tot reprimint el seu desig i assumint com a propi el del Senyor, aprèn a exercir un domini instrumental de la natura precisament en la mesura en què instrumentalitzat en el seu treball per l’Amo.

¿TECHO DE CRISTAL DEL BRASIL?

Es el momento álgido de la Guerra fría, pocos años después de la construcción del muro de Berlin y por tanto del radical cierre del “telón de acero” y de la crisis de los misiles cubanos. Con el apoyo de los Estados Unidos donde el presidente Kennedy fue asesinado pocos meses antes, se impone en Brasil una dictadura militar que durará de 1964 a 1985. 

Bajo el efecto adormecedor de los éxitos de Pelé y la Canarinha, el gobierno del país con más católicos del mundo y patria de reconocidos teólogos de la Liberación como Leonardo Boff parece dar momentáneamente la espalda a los aires de reforma que presiden el Concilio Vaticano II y se mantiene políticamente alejado del influjo internacional de movimientos como la revolución cultural maoísta y los llamados “Mayos de 1968”.

¿RECUPERAR EL TIEMPO Y LA VIDA?

En cambio la sociedad capitalista ha convertido el tiempo de vida, que hace posible gozar o producir cualquier otra cosa, en dinero calculable y acumulable infinitamente. Pues -como también sabía Marx- el trabajador no solo vende su fuerza de trabajo sino su tiempo vital.

El trabajo es tiempo ofertado a cambio del dinero necesario para comprar los bienes precisos para la vida y también para consumir, divertirse y todas las formas onerosas de ocio. Por eso hoy incluso la educación y la formación se piensan como inversión, es decir tiempo y esfuerzo dedicados a acumular un “capital humano” que luego se podrá rentabilizar en el trabajo.

VIDEO: HOMO OBSOLETUS

Primer Video de l'entrevista (26') sobre el llibre Homo Obsoletus de Gonçal Mayos a Des dels ulls d'un coach (ETV) per Jordi Planes el 14 novembre 2017.

Segon Video de l'entrevista (27') amb Alfonso Barcena i G. Mayos el 30 maig 2017.

LLIBERTAT I AUTOEXIGÈNCIA FINS OBSOLESCÈNCIA

No és una graciosa concessió, sinó una necessitat fonamental del capitalisme postfordista i neolliberal actual, que el treballador tingui més llibertat. Per això, si no vol tenir i usar "adequadament" aquesta obligatòria llibertat, acabarà sent acomiadat!

També s’exigeix que el mateix treballador demostri –permanentment!- la necessitat de la seva contractació. Com molt gràficament apunta Bauman (2014, ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?, Barcelona: Paidós): el capitalisme actual encara és més cruel i despietat que el fordista tradicional perquè se li exigeix al treballador inclús la tasca de demostrar al seu cap que és irreemplaçable.

ANGOIXA, PROACTIVITAT I FORMACIÓ INFINITA

El capitalisme neolliberal i turboglobalitzat ha incrementat tremendament l'angoixant competència de tots contra tots. A més sense que cap leviathan pugui garantir la el nivell de vida de la seva població ni -inclús- la invulnerabilitat econòmica de les fronteres nacionals a mig termini. Especialment amb la llarga crisi post2008 i la societat malthusiana del coneixement, imposa a tots una profunda metamorfosi en la formació, en les actituds i fins i tot en el projecte de vida a llarg termini.

TREBALL: CÀSTIG EXPIATORI O PIETAT PRODUCTIVISTA?

La sacralització capitalista de la riquesa (Onfray) és relacionada amb la desacralització il.lustrada de la religió. Perden impacte els components tradicionals de la vida associats a la religió, mentre que -sovint inadvertidament- moltes noves realitats com el treball adquireixen un "vernís" absolut i inqüestionable que s'assembla als manaments divins. 

Paradoxalment, ambdós processos inversos van ser possibilitades per la prèvia sacralització religiosa del treball i la riquesa (tesi de Max Weber que podem perseguir en Bacon, Baxton i molts altres). D'aquesta manera, es supera la tesi més tradicional, cristiana i medieval que remet al Gènesi bíblic. I el treball deixa de ser considerar un càstig diví que calia expiar i que era resultat del pecat original i la consegüent expulsió del Paradís. 

INFERNS CAPITALISTES

 

Antoni Saragossa exposa molt bé l'associació que fa Onfray dels famosos cercles de l’Infern de Dant amb les més crues situacions de treball precari i atur. Així destaquen 3 cercles infernals en l'actualitat: 

 

 

1) el dels “vagabunds i captaires”, és a dir el que tradicionalment es definien com a “sense ofici ni benefici”, “vagos y maleantes” i que al Brasil s’assimilen a “rualização” o “situação da rua”. Tots ells són exemples de total i gairebé permanent exclusió del panteó economicista. 

CAZADORES DE OPORTUNIDADES: COGNITARIADO, PRECARIADO, EMPRENDEDORES

Bauman (2007) dice que la actualidad es la era de los «cazadores» postmodernos que -paradojalmente- tienen mucho que ver con los llamados «promotores», «desarrolladores», «emprendedores» y «cognitariado». Todos ellos prescinden de grandes utopías, ideologías, revoluciones y proyectos a largo plazo para limitarse a ir sobreviviendo, cobrarse indivi­dualmente las piezas más valiosas y poder alargar así su precario proyecto personal.

 

 

Sin duda, ello les cansa, les parece una esclavitud, lo valoran como poco rentable o, simplemente, consideran un sueño imposible tener un jardín, cultivar sus propias tierras, apacentar el ganado familiar o —incluso— construir una obra ingenieril que debe durar a muy largo plazo como una gran presa.

 

 

Los acelerados cambios sociales han convertido todos esos «sueños modernos» en demasiado tangibles, excesivamente «sólidos», poco flexibles o adaptables a los postmodernos flujos financieros de los mercados y —también— poco susceptibles de ofrecer los enormes beneficios a corto plazo que hoy parecen impres­cindibles.

SOCIEDAD DEL DESEO DIFERIDO HASTA EL COLAPSO

¿Las sociedades cognitivas turboglobalizadas pueden constituir un laberinto para la población? ¿Qué naturaleza tendría ese laberinto? ¿Cómo puede la gente empoderarse de él y frente a él? ¿Qué dificultades plantea para la población no educada en el turbocapitalismo cognitivo y neoliberal?

Sin duda, son terribles las expectativas a largo plazo para los trabajadores cognitivos postindustriales formados en la actual modernidad líquida y turboglobalizada. Pero queremos destacar que aún es peor para la población que fue formada y aculturizada en contextos rurales o preindustriales (que es el caso de mucha población en países de rápido desarrollo como el Brasil).

LABERINTO CAPITALISTA FORDISTA Y DESIERTO POSTFORDISTA

El empoderamiento ciudadano tiene en la actualidad enormes dificultades políticas, sociales, económicas, culturales, profesionales y de todo tipo. Plantea retos muy diferentes a los que se viven durante la industrialización fordista-taylorista.

Podemos comparar el tipo dominante de dificultades y sufrimientos -en definitiva, de retos vitales- que enfrentan el actual precariado y cognitariado en relación con los sufridos por el proletariado y los profesionales del capitalismo industrial fordista y taylorista a través de una bella narración de Jorge Luís Borges “Los dos reyes y los dos laberintos”.

ROBOTS O TREBALL-CURA PERSONAL?

Són certs els “relats” habituals en favor de la mecanització? Són tots i només els treballs manuals i pesats els que són substituïts per robots? Queden efectivament reservats per als humans els treballs d’alt “valor afegit”, creatius, innovadors, reflexius, de comunicació...? És completament cert el “relat” encara avui hegemònic sobre la “distribució” dels treballs entre els humans i les màquines?

 

D’altra banda, és bo que les màquines executin tot el treball manual? Cal eliminar inclús el treball humà personal, cara a cara i amb altres persones? Encara que cansa i pot ser molt pesat, no ens humanitza aquest treball de cura (Heidegger) entre humans? Quins costos comporta substituir la comunicació laboral i la atenció a les persones per sintetitzadors, robots i programes d’ordinador?

 

No condueix a la barbàrie deixar la comunicació humana i la cura humana a les màquines? És justificat, encara que sigui per a poder dedicar-nos els humans en la creativitat, la innovació, l’I+D+i i el treball amb més “valor afegit”? La intel.ligència, la productivitat i la innovació són la única labor que els humans ens hem de reservar? No és això una manera brutal de “tancar-nos”, ensimimar-nos, perdre tot contacte humà i deshumanitzar-nos?

 

Cal renunciar a dur a terme l’atenció i cura entre nosaltres els humans? Hem d’abandonar els humans (començant pels parents, però continuant per qualsevol persona) a les màquines? Potser les màquines i robots poden atendre molt bé els malalts, els discapacitats i els que tenen qüestions o dubtes. ¡Pot ser ho fan millor que molts humans quan estan estressats! La comoditat aquí està a favor que ho facin màquines.


Però podem els humans prescindir totalment d’aquestes labors de cura sense deshumanitzar-nos? De fet els estudis mostren que hem anat substituint molt temps que els nostres avantpassats dedicaven a la cura d'uns als altres, per temps de producció i de diversió. Paradoxalment treballem més temps i tenim més temps d'oci, però tenim molt menys temps per a tenir cura els uns dels altres, dels fills, dels pares, dels familiars, dels amics...


Això encaixa amb la percepció per part dels professors que els nens arriben a l'escola molt menys educats que abans i -inclús- menys madurs en molts aspectes socials i emocionals. Senzillament sembla que els seus pares i la societat en conjunt no n'han tingut prou cura, no els han dedicat prou temps ni atenció, ja que s'han dedicat sobretot a les seves professions o -fins i tot- a un oci que cada vegada és més autista i individual.

TURISME PRODUCTIU?

¿Quins són els grans objectius de viatjar i del turisme? ¿Què impulsa realment els grans aventurers, turistes i viatgers? ¿Què els fa córrer els riscs i fer els grans esforços que sens dubte fan? ¿Què busquen i què obtenen? ¿Quines són les seves recompenses reals? ¿Quina és la seva psicologia o patologia profunda? ¿Quina és la font de la seva “productivitat turística”?

Mirant la literatura i la història, sembla que són els mateixos impulsos bàsics que mouen la vida humana en general. En termes d’Spinoza hom es mou bàsicament per: riqueses, honors, plaers sensuals i, tal vegada, desig de coneixement. Tots quatre grans tipus d’objectius sovint es barregen i es donen d’alguna manera units. Així per exemple, els grans conqueridors sembla que cercaven alhora riqueses i honors, però tampoc no solien fer escarafalls als plaers sensuals que podien obtenir (hi ha força documentació al respecte) i també crec que hi solia haver un punt de curiositat i de recerca del coneixement.

Pel que sembla, també els descobridors i viatgers que cercaven sobretot una experiència personal, estètica, mística, etc. i algun tipus de coneixement com Goethe o Byron, tampoc no rebutjaven sempre els plaers sensuals. Inclús –sent lúcidament crítics- tampoc no eren aliens segurament als honors i –inclús- riqueses que sabien que podien obtenir si la seva recerca era prou reeixida. Inclús l’idealitzat arqueòleg Indiana Jones popularitzat per Spielberg proclama reiteradament en la segona pel.lícula de la sèrie buscar “fortuna i glòria”.

D’altra banda és possible que experimentin també algun altre tipus

de desig fins i tot el turista més elitista i snob (que sovint només s’interessa pel glamour i pel considerat “selecte”), el purament hedonista o –inclús- els depredadors sexuals que avui visiten coneguts destins “de coneguda tolerància”. Crec que alguna cosa d’això hi és profundament explicat en la polèmica novel.la Les partícules elementals de Michel Houellebecq.

La condició humana és així. Tot s’acaba barrejant o hi és molt a prop: el sublim i el més rastrer, l’altruisme i l’egoisme, la grandesa i la més abjecta misèria, l’amor i l’odi, la rebel.lia i el seguidisme, la subtilesa, la vanitat i l’enveja, etc. Fins i tot en les darreres dècades s’hi afegeix un factor que crec força nou en la història de la humanitat i que –inclús per experiència pròpia i en mi mateix- crec que s’ha anat accentuant.

¿QUIJOTE, FANÁTICO, INCONCRETO? HEGEL

¿Es Hegel un filósofo quijotesco? ¿Su idealismo es fanático y fantasioso? ¿Le lleva necesariamente a lo inconcreto, lo vago, lo abstracto y borroso? Creemos que no.

Ciertamente muchas veces, el “idealista” convencido suele ser definido peyorativamente como “un quijote” o, aún peor, como un “fanático”. Sería aquel tipo de persona que afirma tercamente un ideal sin modificarlo en absoluto cuando éste choca con la realidad.

Pero Hegel no encaja con este sentido de “idealista”, sino que al contrario mil veces se ríe de ese tipo de gente y, muy al contrario, adopta una postura realista, que en todo caso a veces parece más bien caer en el otro extremo calificable de "conformismo o pragmatismo cruel". Pues Hegel transmite siempre el mensaje último que, si la realidad no es cómo uno quisiera que fuera, la mente verdaderamente filosófica es aquella que se esfuerza por pensarla –y aceptarla- tal y como es.
 

Siempre exige al filósofo que, a diferencia de la perspectiva vulgar que sólo atiende a su interés más inmediato, haga el esfuerzo de comprender la cruda realidad y encontrar su profunda racionalidad. Recordemos su fórmula tan criticada “todo lo real es racional”, si bien insiste también que “todo lo racional [verdaderamente racional y no simplemente pensable], es o deviene –llega a matizar- real”.

Lo único que hay de idealismo aquí es esta convicción a toda prueba que en un último término tras la historia, por triste, negativa, desgraciada, brutal e ignominiosa que sea, se puede encontrar una razón, una explicación y un sentido racional. Comprender la realidad es una de las más constantes y queridas divisas de Hegel y ello implica –piensa- comprender racionalmente, reconociendo los hechos pero también sin quedar prisionero de las más superficiales evidencias, y buscando aquella explicación profunda que los liga con el todo, con un sentido universal y que permanece válido más allá de la circunstancia inmediata.

AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES

Un “turista” no és un “viatger” ni un “aventurer”. Això sí: la publicitat actual intenta identificar els tres termes, per a fer negoci amb els somnis de la gent. 

Si bé en algun moment pot tenir actituds tant de turista com d’aventurer, el viatger pròpiament no és cap dels dos. Per contra l’aventurer ho és amb total independència de moure’s o viatjar. Per això m’agrada pensar que tot filòsof és un aventurer... de les idees.

El turista actual majoritàriament és un viatger però a temps fixat i contractant guies-empreses per a que l’ajudin a jugar i creure's un aventurer. Molts juguen a ser “Indiana Jones” i per això viatgen a Petra i altres exòtics llocs amb còmodes paquets turístics i guies que destaquen on Spielberg va rodar exactament cada escena.

En canvi podem considerar que el viatger és una altra cosa i que viatja lliure d'un temps estipulat, no ho fa només per vacances ni té comprat per endavant el bitllet de tornada. A més, el viatger decideix on vol anar, mentre que el turista acaba anant allí on els touroperadors el volen portar. Encara que certament, el viatger és i sap que és en mans de molt més atzars que no el turista, pren personalment les decisions d'on, com i per a què vol anar, així com dels riscs que és disposat a prendre en el viatge.