Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Dec 18, 2016

LLIBERTAT I AUTOEXIGÈNCIA FINS OBSOLESCÈNCIA



No és una graciosa concessió, sinó una necessitat fonamental del capitalisme postfordista i neolliberal actual, que el treballador tingui més llibertat. Per això, si no vol tenir i usar "adequadament" aquesta obligatòria llibertat, acabarà sent acomiadat!
També s’exigeix que el mateix treballador demostri –permanentment!- la necessitat de la seva contractació. Com molt gràficament apunta Bauman (2014, ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?, Barcelona: Paidós): el capitalisme actual encara és més cruel i despietat que el fordista tradicional perquè se li exigeix al treballador inclús la tasca de demostrar al seu cap que és irreemplaçable.

Avui hom no només ha de realitzar adequadament el seu treball, sinó tenir èxit de forma continuada en demostrar que no hi ha ningú que ho pugui fer millor. Certament el capitalisme turboglobalitzat actual es caracteritza per una ansietat permanent que acaba esgotant tota la societat.

Potser en general i a curt termini el contractant té clar per què i per a què sol·licita un treballador, però -cada vegada més- tothom assumeix que la permanència a llarg termini (inclús a mig o curt!) del treballador dependrà de què aprengui a "evolucionar" d’acord amb les ràpides transformacions del seu lloc de treball.
Caldrà fins i tot que col.labori hàbilment a reconfigurar la seva tasca adaptant-la a les noves circumstàncies i fent-la més rendible. Per això el capitalisme postfordista cognitiu sol exigir avui a treballadors “normals" (no cal que siguin especialitzats!) que siguin capaços de descobrir noves línies de negoci o noves aplicacions tecnològiques dins del seu camp laboral 

Les novetats del capitalisme contemporani inclouen també d’altres canvis molt subtils i importants. Per això l'expert en educació i lideratge Richard Gerver minimitza el valor de l'índex PISA i valora l'informe GEDI sobre innovació i emprenedoria. Afirma que "Com més madura és una economia, més depèn de la innovació i l'emprenedoria. Necessitem que la gent sigui capaç de crear-se el seu propi lloc de treball en comptes d'esperar que una gran companyia l'hi doni. Hem de deixar de crear sistemes educatius que li ensenyin al nen com ha de ser manat i a confiar en els altres, per a ensenyar com buscar oportunitats. [...] La meva generació va ser educada per creure en certeses. Hem de preparar els nostres nens per bregar amb canvis i un futur incert, en comptes de certeses."
Notin vostès que cada vegada es "ven" el lloc de treball -especialment si és estable- com una espècie de “privilegi i honor” que es fa al treballador. En conseqüència, no hi ha prou amb executar la tasca contractada ni l'esforç durant el temps laboral, sinó que s’exigeix al treballador: dedicació extra i fora d'horari; formació permanent i amb vistes a la millora de les seves prestacions (abans fins i tot que es detecti on poden donar-se!); abnegació proactiva suggerint millores o oportunitats per a l'empresa en general que, a més, moltes vegades es consideren totalment gratis o ad honorem. 

En molts sentits, el turboglobalitzat capitalisme cognitiu actual obliga a tots i cadascú a convertir la seva formació i desenvolupament personal a llarg termini en una mena d'obra d'art personalitzada i diferenciada, però sobretot amb valor productiu o de canvi en els mercats. A més, com que l'acceleració del canvi genera ràpides obsolescències, aquesta obra d'art a llarg termini -que és la personal formació del treballador cognitiu- ha de ser altament flexible, adaptable i reinventada segons les circumstàncies.
Notin l'estrany i incomprensible que això ha de resultar necessàriament per a algú que ve d'un entorn rural prefordista, com molts dels immigrats als paÏsos BRICS. És el cas, per exemple, dels brasilers nouvinguts a les faveles que envolten enormes i molt avançades metròpolis com São Paulo, Rio de Janeiro o Belo Horizonte.
Així apareixen paradoxes com la que molt bé va percebre i va formular anticipadament el novel.lista Robert Louis Stevenson (1850-1894): la diligència obedient ja no és necessàriament una virtut, almenys en comparació a la proactivitat -que avui pot ser més adaptativa que rebel-. Inclús diu Stevenson: "Una diligència excessiva a l'escola o la universitat és símptoma d'una vitalitat deficient. La facultat per a l'oci implica una fam universal i un marcat sentit de la identitat personal. Hi ha un tipus de persones apagades, mortes en vida, que amb prou feines són conscients de viure (...), no tenen curiositat, incapaços de lliurar-se a estímuls fortuïts i, llevat que la necessitat les esperoni, romanen immòbils (...), han passat pel col·legi i la universitat, però sempre amb la vista fixa en la medalla".

En la mencionada cita però, Stevenson oblida aquells que tenen uns apetits i curiositats que no són al final les recompensades per la societat, com quan hom s'ha format en la seva infància-joventut sota un tipus de societat o cultura i -més tard- ha de treballar en un altre completament divers. Llavors hom cau -fàcilment i sense poder evitar-ho- en l'exclusió i pobresa, perquè hauria de tenir unes estratègies, un nivell d'autoconsciència i una autoconfiguració reflexiva molt difícils d'obtenir en contextos socials premoderns.
Tradicionalment hom és educat per a una gran estabilitat i d’acord a models personals-socials molt fixos i predeterminats. En canvi el capitalisme cognitiu, postfordista i turboglobalitza exigeix irrenunciablement als treballadors una gran capacitat d’adaptació cognitiva, fins i tot en els seus estrats més baixos. Dificultant i –inclús- impedint l'empoderament laboral, econòmic, cultural i social de gran part dels emigrats a les ciutats dels països emergents com Brasil, que han estat educats en i per a un món molt divers, encara rural, menys competitiu, poc intel.lectualitzat, etc.
Molt al contrari, en les noves metròpolis s'exigeix com a mínim una certa formació cognitiva i, sobretot, una gran capacitat personal per adaptar-la a les noves circumstàncies sempre canviants del dia a dia. Pel capitalisme cognitiu la formació personal és sempre oberta, sempre inacabada, sempre atenta a les noves necessitats dels mercats, sempre aprenent les novetats tecnològiques exigibles, etc. Això comporta una gran angoixa i la capacitat per a suportar-la i evitar l'obsolescència cognitiva.

A partir de l’article “Capitalisme postfordista” de G. Mayos escrit en homenatge a José Manuel Bermudo ("tot continuant les moltes “batalles” compartides") i publicat en La voluntad de la coherencia (Barcelona: Horsori, 2016).
 

No comments:

Post a Comment