Brasil -com molts països emergents- segueix els models tradicionals de
modernització nacional i industrialització fordista-taylorista. Està impulsant potents polítiques d'explotació dels seus recursos naturals,
d'importació i assimilació d'empreses, capitals, tecnologies i d’altres
pràctiques occidentals forjades en l'últim segle. Ara bé, això provoca ingents
migracions del camp a les ciutats i la generació d'enormes bosses de pobresa,
tot repetint errors occidentals i d’altres èpoques del Brasil.
EMPODERAR PER AL PATIMENT CONTEMPORANI
Cal recordar que amb la colonització
portuguesa, la població que, sovint encara era caçadora-recol·lectora i ocupava
ingents extensions territorials, va ser desposseïda de les seves terres,
desplaçada o exterminada. Primer fou substituïda per esclaus africans a les
plantacions i per immigrants europeus, quan es va descobrir or (anys 1690) i
diamants (1720) a Minas Gerais- i
sempre que va caldre mà d'obra mitjanament formada.
En general es
va optar per la importació de població estrangera que substituïa la població
autòctona, enlloc d’educar-la, incorporar-la decididament al desenvolupament i
–per suposat- empoderar-la per al nou tipus de societat. La paradoxa és que
tampoc no es va aconseguir un model de desenvolupament més sostenible i
compatible amb la importació d’esclaus i –inclús- de molts immigrats europeus.
En molts aspectes avui es continuen fent errors
similars en la ignorada i exclosa població de les faveles i els més retardats
districtes rurals. Sovint continua
descurant-se la seva integració, tot obviant-ne l’educació i empoderament.
Inclús el model escollit de desenvolupament continua privilegiant els projectes destinats a l'exportació i
subordinats a dinàmiques internacionals, més que no en vistes a la més adequada
modernització i sostenibilitat a llarg termini del país.
Per això, solen reproduir-se els errors,
conflictes i inconvenients de la primera industrialització anglesa tan ben
explicada per Karl Polanyi (La gran transformació. Els orígens polítics
i econòmics del nostre temps, Mèxic, FCE, (1957), 2003) i narrada
paradigmàticament per Charles Dickens.
Per exemple es reitera sovint:
- La desestructuració –sense alternativa- de
les comunitats agràries.
- La despossessió dels seus mitjans de vida
tradicionals.
- El desarrelament, desempoderament cultural i
proletarització.
- El tancament dels immigrats en insalubres
faveles i guetos suburbials on -a més- pateixen l’explotació laboral i la
desfavorable subordinació en relació a les metròpolis adjacents.
Com l’Anglaterra del XIX, molts països
emergents pateixen -a més de les exclusions institucionals i polítiques- perverses dialèctiques resultants de la
gran diferència de capital humà disponible pels diferents grups
poblacionals en una situació d’accelerat canvi tecnològic, econòmic, polític i
social. Sense altres mecanismes igualadors, les revolucions econòmiques i
tecnològiques tendeixen a generar un persistent i molt desequilibrat intercanvi
en favor dels grups que les encapçalaven. Entre ells fàcilment s’hi inclouen els
privilegiats de la situació anterior que, encara que al principi s’hi poguessin
oposar, tenen prou recursos acumulats com per sumar-se i inclús dirigir el
canvi, quan en perceben el triomf i els dividends.
Llavors la
nova classe innovadora i els elements adaptables de l’anterior classe
privilegiada passen a integrar la nova elit, que a més de beneficiar-se de la
nova situació -de forma explícita o implícita- procurarà perpetuar-ne el
desequilibri, tot excloent la resta de població. Així, el que es va iniciar
com un canvi tecnològic, productiu, etc. i com l'adaptació puntual a aquestes
noves circumstàncies, s’acaba convertint en una fèrria estructura social,
econòmica i política de domini, que també genera significatives hegemonies
culturals, ideològiques i vitals.
Com apunta Antonio
Gramsci, aquestes esdevenen una espècie de “sentit comú” indiscutit que
legitima i reforça les estructures econòmiques i polítiques, amb vistes a
perpetuar-les i impedir l'eficaç incorporació al nou mode productiu de majoria
de la població, tot excloent-la i depauperant-la cada vegada més profundament.
Darrera les importants similituds amb l’Anglaterra del XIX hi ha també
significatives diferències amb el Brasil
i altres BRICS del segle XXI. Sens dubte són molt diversos els mecanismes,
les estratègies, les causes més o menys immediates i -fins i tot- les
dificultats a comprendre i a superar:
En el cas anglès clàssic –p.e. Manchester-, la molt conflictiva situació
obligava a que la població fes un molt dolorós i angoixant salt -per
simplificar- d'una societat rural i agrícola a una altra d'urbana i industrial.
Ara bé, sense ànim de simplificar però exposant amb contundència la magnitud
del repte que sovint ha d’encarar la població en països emergents com el Brasil: el salt que pateix molta gent
és gairebé de la "revolució neolítica" (segons famosa expressió de
l’historiador Gordon Childe) i
inclús de degradades situacions encara properes a la caça-recol·lecció, fins a
les actuals "revolució postindustrial", postfordista i la societat
del coneixement.
Sovint la població passa de la "revolució
neolítica" o bans a la "revolució postindustrial" i
postfordista, sense passar per la clàssica revolució industrial, fordista i
taylorista. Malgrat el que pugui semblar, això no és cap avantatge sinó que fa molt més gran i més difícil el salt
que la gent ha de dur a bon terme. Cal analitzar-ho amb detall per poder
conèixer i no minimitzar les dificultats amb què milions de persones es troben
avui mateix i -amb tota probabilitat- en el futur. Se sumen a la creixent
diversitat en la riquesa i a les barreres que exclouen -superant algunes
interessants polítiques brasileres- enormes capes de la població, per a
empobrir-les de manera sistemàtica i desempoderar-les permanentment.
En els propers posts destaquem alguna de les
més importants dificultats que
impedeixen una reacció anivelladora a mig termini i l'empoderament de les
classes populars. On -coincidiran amb mi- que encara calen moltes efectives
millores en el combat contra la pobresa i la resta d’exclusions socials. Doncs
cal recordar –com destaquen Michael
Hardt i Antonio Negri (2002: 45, Imperio)
que: “Los grandes poderes industriales y financieros producen, entonces no
sólo mercancías, sino también subjetividades. Producen subjetividades
que a su vez son agentes dentro del contexto biopolítico: producen necesidades,
relaciones sociales, cuerpos y mentes, lo que equivale a decir que producen
productores”.
A partir de l’article “Capitalisme postfordista” de G. Mayos escrit en homenatge a José Manuel Bermudo ("tot continuant les moltes “batalles” compartides") i publicat en La voluntad de la coherencia (Barcelona: Horsori, 2016).
Llegiu-lo en els posts:
EMPODERAR PER AL PATIMENT CONTEMPORANI
No comments:
Post a Comment