POPULISME

El “poble” existeix només en la mesura que se l’ha construït eficaçment. Això vol dir que no és una realitat essencial i permanent que es pot pressuposar darrera les canviants circumstàncies històriques i polítiques.

És molt fàcil que la gent (per molt que se la consideri “poble”, “classe obrera” o “nació”) es fragmenti en diverses posicions i es disgregui per diversos malestars. Per això i per a evitar la dispersió d’opinions i accions, cal “construir” una unitat ideològica i d’acció política fent convergir les posicions i estructurant jeràrquicament els malestars. Només així apareix amb tota la seva força el subjecte polític que anomenem “poble”.

Aquesta és breument la posició d’Ernesto Laclau desenvolupador amb Chantal Mouffe de la teoria postmarxista del populisme. Malgrat provenir del marxisme, denuncien el seu simplisme en substancialitzar la “classe obrera” i el “poble” en funció d’un absolut determinisme econòmic que inevitablement escindeix la societat en dues “classes” i obliga a que tota revolució acabi en la “dictadura del proletariat”.

Per contra consideren que són moltes les fonts dels conflictes socials (el “pluralisme agonístic” de Laclau i Mouffe) i que, per tant, cal l’essencial tasca política de fer-los dialogar i convergir en unes aliances prou clares i poderoses com per a congregar un “poble” efectivament i democràticament majoritari. Només així és possible la conquesta democràtica del poder i la transformació agonista de la política. Només així és possible reunir en una acció democràtica radical i eficaç reivindicacions econòmiques i redistributives, amb moltes d’altres de reconeixement i de drets polítics i civils. 

Similarment al fet que no hi ha cap “poble” o “classe” preexistents, tampoc no hi ha cap “ideologia” preexistent a l’acció ideologitzadora humana. Per això la veritable política comença amb l’acció col.lectiva de cercar, determinar, avaluar, sel.leccionar, reunir i prioritzar les diverses demandes, malestars, sentirs ideològics i reivindicacions que s’expressen en la població.

La política és doncs la dialèctica conflictual que evita la guerra declarada i violenta, tot reconduint-la vers mecanismes democràtics i solucions més o menys duradores. Per tant el veritable “populisme” és una eina política de governança i resolució dels conflictes socials, alhora que una manera d'assolir el poder i realitzar polítiques democràtiques. Ha de ser per tant quelcom molt flexible, adaptable i obert per a poder captar, reconèixer i sintetitzar la infinitat plural de demandes socials.

Per això, Laclau i Mouffe rebutgen la rigidesa ideològica dels líders i partits que “sempre ja saben” quina és la naturalesa dels conflictes i de la política. Imposen la seva visió a la ciutadania com –en el fons- han tendit a fer tots els partits polítics tradicionals. Es limiten a demanar el vot del ciutadans per un programa que han definit prèviament i sense pràcticament consultar-la ni preocupar-s’hi.

Molt al contrari, el que cal i ofereix el “populisme” és un moviment molt obert, flexible i en molts  sentit “flotant” i pràcticament “buit” d’apriorismes. Només així i a partir d’aquesta molt lliure dialèctica política, es poden determinar els programes que permeten construir les aliances ideològiques necessàries i un “poble” democràticament majoritari que doni suport a aquesta política.

Laclau i Mouffe parlen de “conceptes buits” i “flotants” no per manca de compromís polític sinó per reconèixer i obrir-se al procés creatiu que és la veritable política radical que es du a terme col.lectivament des de l’apoderament de tota la gent. Per tant no s’ha de fer independent d’ella ni limitat a la mera gestió d’un status quo insuls i còmode per a les oligarquies (que és el que sovint acaba sent la “política” a l´ús). 

El populisme és una política radical i democràtica de reconèixer els veritables neguits de la gent, jugar hàbilment amb la conflictivitat que sens dubte s’hi expressa i dur a terme aquelles propostes que tenen el suport democràtic majoritari. Naturalment aquí hi ha l’habilitat suprema de la política (segons Aristòtil) de la prudència d’obeir les majories sense destruir el “poble” construït, com sol passar quan s’esclafen u obliden les minories.

Com veiem el concepte de “populisme” de Laclau i Mouffe té poc a veure amb moviments actuals oportunistes i basats en la propaganda més superficial. Aquests se solen limitar a manipular una part de la població simplement exacerbant els seus odis i pors. A més, tendeixen a conduir-la en benefici d’oligarquies poderoses i mitjançant els mecanismes oferts pels massmedia. Enlloc d’apoderar a la ciutadania i resoldre els veritables problemes, el que acaben fent és esclavitzar-la i eternitzar-los.

Discutirem d’aquestes i altres qüestions als Debats Macrofilosòfics sobre “L’anomenat populisme. En què està canviant la política darrerament?” del dimarts 10 d’abril 2018, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) de 16 a 18 hores.