BALLAR AMB CADENES: JOC, REGLA I VIDA

Es pot escollir el joc que hom vulgui. Inclús se’n pot fer ironia i juganerament transformar-ne les regles. Però, no hi ha cap joc –digne d’aquest nom- completament anormatiu.

Els jocs tenen lleis i, només alliberen i diverteixen si se les accepta. Sotmetre’s a les normes del joc, és la condició de possibilitat de... jugar-hi! 

Com en l’art, la filosofia i tantes altres coses cal assumir el repte de “ballar amb cadenes”. Llavors el que sembla una tortura tantàlica pot esdevenir una experiència alliberadora.

Els nens són qui millor ho entenen. Són capaços de convertir qualsevol cosa en joguina i immergir-s’hi totalment. Llavors sorprèn la humanitat, la felicitat, els ulls i els somriures tan grans que poden encabir-se en uns cossos tan menuts.

“Seria com...”, “jo faria de...” “...i llavors tu estaries...” Establir les regles del joc, en forma part essencial. És l’inici del gaudi i alhora la seva radical condició de possibilitat. Institueixen cooperativament el seu joc, usant alegrement el que ells pensen que és un 'metge' o una 'artista'. I llavors amb gran creativitat i subversivament, com en el gràfic adjunt, un nen prefereix fer volar una infermera com si fos un superheroi que no al propi Batman! 

Llàstima que no passi més! Per què no hi pot una superinfermera voladora ajudant els malalts més ràpidament que la millor ambulància?

Cooperar en la creació del joc és segurament la llibertat més primigènia experimentada mai pels humans. Seduir altri perquè adori –sense coacció!- el marc normatiu d’uns instants de plaer, és la creació i l’autoritat més legítimes que mai experimentarem.

Ens fem vells quan perdem la màgia del joc. Quan preferim fer trampa i manipular-ne barroerament les regles... Llavors matem gran part de la partida, de la diversió, de l’esperit del joc... 

Respecto tots els jocs, però sembla que hem perdut alguna cosa important quan -a diferència dels petits- ja només podem jugar a jocs ja instituits, molt legitimats, molt seriosos... I es que en el fons sinó ens sentiríem ridículs com molts se senten en veure la imatge del nen fent volar una infermera com si fos un superheroi. Alguns fins i tot ho consideren un perill per a la seva... masculinitat!

Tots els jocs tenen les seves normes, per exemple el nen del gravat incorpora amb gran innovació -diguem-ne feminista- la superinfermera dins del joc sovint excesivament masculinitzat dels superherois exageradament musculosos. Sens dubte, a l'incorporar la superinfermera -amb uniforme, mascareta i còfia!!!!- està instituint inevitablement un nou joc. 

Cal que notem, però, que alhora sol respectar moltes de les regles del joc de partida i això li permet potenciar o fer possible la creativitat d'imaginar la superinfermera.  Aquest nen tan subversiu amb el patriarcalisme està 'ballant amb cadenes', està instituint revolucionàriament nous jocs! I molts s'hi senten avergonyits, violentants i -per tant- sovint hi reaccionen violentament! No són capaços ja de crear certs nous jocs i de fer nous balls amb les velles cadenes.

Crec que quan passa això, hom ja interpreta massa reductivament el 'ballar amb cadenes' i es limita a només voler ballar certs balls prèviament instaurats, legitimats, respectats, valorats com a dignes, etc. Llavors certes cadenes mentals els impedeixen imaginar nous jocs, nous balls ballables. 

Segurament és llavors quan s’entra a l’avantsala de la pragmatista edat adulta i es passa a preferir les dogmàtiques receptes religioses, ideològiques o morals a l’impuls del joc. Llavors ja no instaurem nous jocs i hom només mira com es juga en la societat on viu, per a copiar-ne el joc... i fer veure que juga. Llavors, sí que unes cadenes socials i mentals impedeixen ballar nous balls i simplement legitimen i obliguen a ballar d'unes maneres molt concretes. 

Quan s’avantposa la lletra de la llei –dictaminada sempre pel poder- a l'esperit del joc, amb tot el que implica, llavors l’obediència instrumentalitzadora i mecànica de les lleis bloqueja el joc, al menys el joc instituent que és tant o més important -crec- que l'instituit per a la condició humana. 

Malgrat que tot joc pressuposa alguna regla, llavors ja no es balla amb cadenes i normes que hom pot subvertir creativament, sinó que unes certes cadenes s'imposen dogmàticament

Aleshores es trenca la dinàmica paradoxal i alliberadora del joc infantil: hom deixa de posar en joc les normes i –alhora- d’implicar-s’hi a mort. Se n’impedeix la revitalització lúdica. 

S'imposa la ideologització manllevada als mitjans d'opinió (que juguen i opinen per nosaltres). Deixem de creure en la màgia del joc i ens hi distanciem amb un posat de superioritat que es pretén irònic i sarcàstic, però sobretot esdevé trist i fred. Hem passat de les passions alegres d'Spinoza al domini de les passions tristes i esclavitzants.

Llavors -com que ens creiem republicans- argumentem sense convicció que el rei dels escacs hauria de tenir el mateix valor que un peó. Com que som monàrquics, els considerem un joc perillós perquè acaba necessàriament amb la mort d’un rei. O -com que ens volem feministes- lamentem que l’escac i mat no s’hagi de fer en contra de la reina. Són idees agudes que jo de vegades comparteixo, però que tenen l'efecte d'eliminar l'homo ludens que teoritzà Johan Huizinga. 

Similarment, sospito que la bona notícia -en principi- d'acabar la carrera i obtenir el tan anhelat títol universitari té en molts bons estudiants un similar efecte anestesiador que adorm l'impuls lúdic i vocacional. Game over, s'ha acabat el joc... ara a treballar! La major part de les vegades en coses que poc tenen a veure amb la filosofia.

Mentrestant, els nens no poden viure sense l'impuls al joc. I si conceben possibilitats rares com les que hem plantejat -i volen gaudir-les, cosa molt rara donada la seva idiosincràsia- es posen a jugar-hi immediatament. 

Per a ells, no hi ha temps a perdre, ni res és més vital, ja que el joc no només prepara per a la vida, és la vida i li dóna sentit!

Play it again! o dit d'una altra manera: Play it again, Sam!

 
                       * * *

Ampliació del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos

Vegeu les Poesofies:

    - ELS JOCS, LES REGLES I LA VIDA
    - AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD   
    - LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ

    - MERCADERIA MENTAL

    - OMBRA DE L’ÉSSER

    - MIRADA EMMORDASSADA

    - URNA TRINXADORA DE VOTS

    - CONFIDENT: EL DISPOSITIU

    - PORTA D'OBERTURA DOBLE?

    - MEMÒRIA DE FORMA O RECUPERACIÓ DE LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ
    - POESOFEMES - POEMES VISUALS 

    - LES FOTOS TAQUEN, ELS SIGNES EMBRUTEN 

    - VÍDEO: POESIA FILOSÒFICA VISUAL DE TONI PRAT     

    - BIG DATA I PETJADA DIGITAL
    - TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
    - TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
    - TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ