Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Poesofemes – poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat , Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISB...

Feb 3, 2020

MEMÒRIA DE FORMA O RECUPERACIÓ DE LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ


Alguns materials físics sintètics tenen “memòria de forma”: poden recuperar la figura que tenien abans de ser deformats

Normalment aquest “record” es manifesta quan se’ls escalfa, magnetitza o aporta energia. 

La filosòfica “aigua embotellada” de Toni Prat (vegeu la imatge adjunta) mostra “memòria de forma”. No només adquireix la forma del receptable que la conté, que és una característica de tots els líquids. A més tendeix a conservar-la quan és vessada lliurement! Cosa que els líquids no solen fer mai. Per això són líquids!

La memòria de forma no és simple resistència al canvi. És la tendència a recuperar la pròpia configuració. Tendir a restablir l'estat o equilibri considerat més bàsic i estable. Per tant no és tan una pedra que roman idèntica a si i es resisteix a canviar. És la lluita per reconquerir allò amb què pròpiament ens identifiquem. Després del canvi, pot aparèixer una considerable tendència a recuperar la situació anterior. Com l'aigua de la botella que sembla que vol tornar a estar "embotellada"! "Enyora l'embotellament"?!

Potser és una física fantàstica, però quantes vegades hem experimentat algun tipus de “memòria de forma”? Sempre s’ha dit que acabem tenint la cara, el cos, el caràcter... que ens mereixem i que es corresponen a la nostra vida. Si es veritat, som davant una certa memòria de forma.

Sovint pensem que, després de la mort, l’ànima conservarà quelcom de la forma que va adquirir durant la vida. Més enllà de la religió, sovint sentim que el “buit” social que algú deixa en morir manté quelcom de la forma que van tenir les relacions que va construir en vida. També el record deixat, s’assembla d’alguna manera al teixit de vincles vitals i reals que hom va establir. 

Sovint els humans volem recuperar la forma amb la que ens hem identificat, que és més estable o ens és més còmoda. Sospito que els turbohumans sentim més "memòria de forma" malgrat que -avui més que en cap altra societat de la història- s'ha sacralitzat el canvi, la innovació, el reinventar-se constantment, el canviar a la moda... És una de les grans paradoxes dels turbohumans.

La memòria de forma potser no és quelcom estrany i poc habitual, sinó molt bàsic. Malgrat que certament té quelcom de miraculós i màgic. En alguns materials físics s’ha pogut demostrar experimentalment, en altres casos sembla sobretot una folla exigència humana.

Poesofia del llibre Poesofemes – poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4
Vegeu les Poesofies: 


    - BIG DATA I PETJADA DIGITAL
    - TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
    - TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
    - TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ



69 comments:

Gonçal Mayos Solsona said...

La memòria de forma no és simple resistència al canvi. És la tendència a recuperar la pròpia configuració. Insistir en restablir l'estat o equilibri considerat més essencial.

Per tant no és tan una pedra que roman idèntica a si i es resisteix a canviar. És la lluita per reconquerir allò amb què pròpiament ens identifiquem.

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

Bufa...!!! aquest teu comentari em suggereix unes quantes respostes que miraré de fer d'una en una...

"La memòria de forma no és simple resistència al canvi" dius tu... però jo crec que no deixa de ser una de les conseqüències més vitals...

Al primer cop d'ull sembla que estiguem en l'època del canvi... però sovint veig que només és una il·lusió... Molta gent diu que vol canviar però al davant d'un canvi dràstic se solen "arrugar" perquè tot i el desig de canviar sempre hi ha l'afegitó de: canvi sí però no tant...

i aquest "no tant" sol ser inquantificable... (p.e. en el món del comerç... els botiguers sempre demanen coses noves "ben diferents"... i quan se'ls presenta una cosa que està a 180 graus de la que tenen... la resposta és si... si... però el meu públic no ho entendria...)

toni prat said...

jo vaig emprar la memòria de forma de manera totalment metafòrica... referint-me a la que podem tenir les persones i prescindint de les lleis de la física en cas de la matèria no orgànica... (crec que això explica una mica la primera resposta...)

toni prat said...

també exposes una idea quan dius "És la tendència a recuperar la pròpia configuració" que no comparteixo gaire...

jo sóc dels de la opinió que tot i que sí que sempre puguin predominar trets que ens identifiquin des dels altres a nosaltres o des de nosaltres a nosaltres mateixos, perquè canviar totalment penso que és pràcticament impossible... no per això evitem d'anar "evolucionant" al ritme que cadascú li marca la vida...

sóc propens a comparar els humans amb els ordinadors (potser som menys mal·leables però déu n'hi doret els canvis que podem arribar a a fer en el transcurs de la nostra existència...)

i amb això vull dir que per molta tendència a "recuperar" la configuració inicial no sempre ens és possible, per manca de memòria o bé pel que diu el prof. Álvaro Pascual-Leone que no ens podem fiar gens dels records perquè els estem acomodant constantment a les exigències del guió...

Gonçal Mayos Solsona said...

Intento distingir entre l'esforç per no canviar en absolut i -d'altra banda- l'esforç per a recuperar una configuració similar a l'anterior, QUAN JA S'HA PRODUïT EL CANVI.

toni prat said...

Ah...! doncs està bé...

Gonçal Mayos Solsona said...

Com apuntes, no es pot evitar mai del tot el canvi, ja que no som pedres ni fòssils. Però, amb el canvi, apareix una considerable tendència a voler recuperar la situació anterior en què ens vam trobar còmodes. Com l'aigua de la botella que sembla que vol tornar a estar "embotellada"! Enyorem el nostre "embotellament"?!

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

també crec que contràriament al que dius "Com apuntes, no es pot evitar mai del tot el canvi, ja que no som pedres ni fòssils." doncs les pedres i els fòssils estant contínuament afectats pel cavi, que potser percebem menys perquè el dels humans és més rapit, però està ple de monuments del romànic que o bé han desaparegut o estant sent intervinguts per la mà de l'home a efectes d'evitar-ho...

estic convençut de que "totes les coses" són temporals"...

el temps ho canvia tot... fins a arribar a l'extrem de les idees, dels sentiments, dels conceptes, de les aspiracions, de les promeses...

el que observo és, com molt bé dius tu, en el cas de l'ampolla d'aigua... que tenim una tendència anar contra "el temps" i ens aferrar-nos en voler-lo deturar... però això malauradament "o no...", potser és una tasca impossible..

Gonçal Mayos Solsona said...

Per suposat inclús els estels i les galàxies neixen i moren, sense parar mai. Els plans estrats marins anteriorment foren muntanyes altíssimes, etc. El que passa és que els ritmes de canvi són absolutament diversos, gairebé impensables per a nosaltres... humans de curta vida.

Potser per la finitud i la consciència de la mort, els humans tenim tanta angoixa davant el canvi, que manifestem una obsessiva tendència a voler revertir-lo per a recuperar una (sovint imaginada i mítica) tranquil.litat i comoditat més permanent.

Naturalment aquest mecanisme de "memòria de forma", que ens ajuda a tranquil.litzar-nos, és tant més fort com més ràpid i radical és el canvi. Volem parar i romandre "iguals" i no podem.

toni prat said...

el que em sembla és que els humans son éssers contradictoris... per un cantó estem una mica esporuguits i “aquest mecanisme de “"memòria de forma"”, que ens ajuda a tranquil·litzar-nos, és tant més fort com més ràpid i radical és el canvi. Volem parar i romandre "iguals" i no podem.” Però per un altre cantó tenim la paraula canvi contínuament a la boca...

tots els aspirants a governar prometen el canvi... les fàbriques de telèfons mòbils i de tota classe d’electrodomèstics et venen la “novetat”, constantment les administracions es renoven i et renoven les seves prestacions i normes, etc. etc.

encara avui en havent dinat han donat com a notícia la presentació d’una obra de teatre que s’estrenarà dintre de poc on tot és canvi... el seu director ha sortit dient que ja era hora que es pogués veure un teatre de manera totalment diferent, nou, que no té res a veure amb el teatre “convencional” que hem tingut fins ara... una cosa veritablement extraordinària... (però no se’n pot fer cas perquè aquesta de gent del teatre ho diuen de cada obre que presenten i representen...

Gonçal Mayos Solsona said...

Potser som la primera societat de la història que diu adorar tant el canvi.

Abans els inventors eren acusats de bruixots i cremats a la foguera. Si per atzar apareixia una persona diferent i de llocs llunyans, se la vigilava i escrutava curosament. La gent no se'n fiava gens. La noblesa, el clergat i els poderosos en general tenien una alérgia furibunda als canvis.

Ara la "musica" i el discurs oficial sembla molt diferent, però també hi ha un fort cansament i molta por al canvi. Sl menys al canvi real i no merament cosmètic, de moda.

toni prat said...

crec que el domini sobre poder canviar o no... se'ns ha escapat de les mans... (no hi ha més remei que ballar el ball que toquen"

tanmateix els més transgressors s'han de vestir de transgressors per tenir la consciència de que ho són... (però la quantitat anul·la la singularitat)

(si totes les obre de teatre o tots els artistes han de transgredir per ser-ho... potser el que no s'hi vesteix pot esdevenir el més transgressor...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Estic d'acord. Som turbohumans ho volguem o no. Pràcticament no podem escollir. És la naturalesa de la nostra societat i manera de viure.

Ja seria molt, poder parar-nos i descansar de tant en tant. I encara més, evitar bogeries com el canvi climàtic o el creixement brutal de les desigualtats.

Probablement els herois del nostre present i els transgressors més reconeguts acabaran sent els que ajudin a desconnectar una mica, a suavitzar el canvi climàtic o ha reduir les desigualtats.

Però si no hi col.laborem una mica tots, són difícils els grans canvis. Inclús per a bé.

toni prat said...

a part de tot això que en certa manera ja hi estic d'acord... (l'única que cosa que no comparteixo és aquesta necessitat de "parar", "meditar", "valorar" decidir"... com si poguéssim... i "executar")
( no crec que es pugui fer, ni que sigui necessari... el cavi és una roda imparable i difícil de dirigir, amb una autonomia tal, com per no deixar-nos fer aquesta pausa...)

però...l'altra cosa i la més important, per a mi, que em va empènyer a fer aquest poema... és el gran parany que jo veig a l'hora d'aparellar-se els humans i formar aquesta petita cèl·lula familiar amb pretensions d'auto-hipotecar-nos el "modus vivendi" per sempre...

quina és la parella que a l'hora del "festeig" no veu alguna cosa desplaent en l'altre però (malgrat sigui de manera inconscient)... pensa...: "ja el canviaré" o "ja canviarà" o "el temps el canviarà"... ???

Gonçal Mayos Solsona said...

Efectivament, volem mantenir la nostra configuració en contra dels canvis. I també volem re-produir la nostra configuració en altri: la parella, els fills... potser també en els alumnes, amics, companys ideològics, coneguts...

toni prat said...

perquè ens complau tant la identificació "total" amb altres persones quan defensem la bellesa del debat i la discrepància... ???

i perquè volem mantenir intacte la nostra configuració si veiem que igual que les cares o les empremtes digitals o els iris amb altres persones són "infinitament" diferents...???

no torna a ser un altre antagonisme, una paradoxa que cal replantejar-nos...???

potser hi ha un grau de discrepància que admetem en altri i al mateix temps no suportem una personalitat "clònica"... ???

toni prat said...

la meva mare utilitzava sovint una dita castellana que diu: "genio y fugura hasta la sepuntuta"

això en l'àmbit més intrínsec d'una personalitat ho podríem donar per bo...???

Gonçal Mayos Solsona said...

Hi ha una certa pulsió de diversitat i canvi... però com diuen els italians "ma non troppo". És molt limitada, encara que sovint inconscientment.

Un dia vaig llegir un article força seriós i inquietant que analitzava amb dades estadístiques significatives la tendència dels fills de casar-se amb dones que s'assemblaven més de l'esperat a la seva pròpia mare. Naturalment no eren idèntiques, però tampoc massa diverses, s'assemblaven força!!!!!!

toni prat said...

El que a mi m'agradaria seria trobar algú que s'hi volgués ficar i intentar a anar al fons de la qüestió... per exemple el perquè els fills homes que busquen en la seva parella un referent clar de la seva pròpia mare...

potser hauriem de començar per l'estadística no dic pas que no... però però llavors proposo iniciar una anàlisi profunda des del món de la Filosofia que no acabi amb un article periodístic del què passa... sinó de perquè passa...

Gonçal Mayos Solsona said...

D'acord Toni, per on començaries? Jo crec que cal partir de l'etologia i l'evolució humanes.

toni prat said...

crec que per la etologia... i no és que jo en sigui un estudiós de la matèria ni et puc citar el nom de cap entès en la qüestió (perquè no m'hi fixo...) però si que puc dir que d'ençà de molt anys que em miro a les tardes dels caps de setmana els programes sobre animals de TV2 i em captiven (tot i que no m'agraden els animals... sobretot abelles, mosques i mosquits)

me'ls miro precisament per analitzar les similituds que solen haver entre les maneres de fer entre ells i els humans...

i sobre el comentari que fas: " Un dia vaig llegir un article força seriós i inquietant que analitzava amb dades estadístiques significatives la tendència dels fills de casar-se amb dones que s'assemblaven més de l'esperat a la seva pròpia mare. Naturalment no eren idèntiques, però tampoc massa diverses, s'assemblaven força!!!!!!" crec que des del món animal s'hi podria fer una aportació prou interessant...

els mascles, segons he pogut observar, tendeixen a tenir un cert reconeixement a la figura de la mara que generalment ha estat molt més temps al seu costat per ajudar-los i ensenyar-los a espavilar-se després de la seva emancipació...

les femelles també però amb el condicionant que en quan s'emancipen comencen a tenir una certa rivalitat amb la mare... ja que en el món animal l'incert no sol estar mal vist...

potser (encara que sigui instintiu) aquesta condició de "rival" fa que es vulguin desmarcar més de que siguin actituds semprant a la seva mara...

toni prat said...

crec que per la etologia... i no és que jo en sigui un estudiós de la matèria ni et puc citar el nom de cap entès en la qüestió (perquè no m'hi fixo...) però si que puc dir que d'ençà de molt anys que em miro a les tardes dels caps de setmana els programes sobre animals de TV2 i em captiven (tot i que no m'agraden els animals... sobretot abelles, mosques i mosquits)

me'ls miro precisament per analitzar les similituds que solen haver entre les maneres de fer entre ells i els humans...

i sobre el comentari que fas: " Un dia vaig llegir un article força seriós i inquietant que analitzava amb dades estadístiques significatives la tendència dels fills de casar-se amb dones que s'assemblaven més de l'esperat a la seva pròpia mare. Naturalment no eren idèntiques, però tampoc massa diverses, s'assemblaven força!!!!!!" crec que des del món animal s'hi podria fer una aportació prou interessant...

els mascles, segons he pogut observar, tendeixen a tenir un cert reconeixement a la figura de la mara que generalment ha estat molt més temps al seu costat per ajudar-los i ensenyar-los a espavilar-se després de la seva emancipació...

les femelles també però amb el condicionant que en quan s'emancipen comencen a tenir una certa rivalitat amb la mare... ja que en el món animal l'incert no sol estar mal vist...

potser (encara que sigui instintiu) aquesta condició de "rival" fa que es vulguin desmarcar més de tot allò que siguin actituds semblants a la seva mara...

toni prat said...

de totes maneres ara que parlem de la moral sexual... hi ha un llibre que em va impressionar molt quan el vaig llegir... que era encara en la meva etapa del festeig... (17/18 anys...) que explica coses molt interessants sobre aquesta matèria... i se'n diu: "la Irrupción de la moral sexual" de Wilhem Reich (encara no hi havia massa cosa en català... potser ara ja l'ha traduït...)

(perdona que abans t'he escrit mare amb "a" i això ja seria molta mare...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Per a la humanitat el grup és molt important. Som una espècie hipersocial. I això ho influeix tot, inclús instints tant profunds com la sexualitat. Inclús s'ha demostrat que els estructurem i adaptem culturalment.

toni prat said...

ara m'he perdut...

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

Potser m’he perdut perquè parles de Macro-Filosofia i això ja són “plabras mayores”... crec que per exercir-la es necessita disposar de de molta i molta INFORMACIÓ... de grans bancs de dades a nivell internacional o mundial i jo haig de confessar que no els tinc a l’abast... i formulo les meves opinions des d’una “informació” potser esbiaixada ja que puc pouar dels elements més bàsics i potser condicionats.

però com que crec que el món ha passat de ser vertical a horitzontal... i hi confio força en les meves percepcions... doncs tinc la gosadia interpel·lar-vos...

Amb això vull dir que si que estic amb tu quan dius “ inclús instints tant profunds com la sexualitat. Inclús s'ha demostrat que els estructurem i adaptem culturalment.”

La meva pregunta és que si malgrat els hàgim estructurat i adaptat culturalment (els instints tan profunds com la sexualitat) ... aquesta o aquest no continua persistint, almenys en els joves que estant en període de sentir.ho ... i si fos així, el meu comentari, ens remetria altre cop a la “recuperació de la forma inicial o preconcebuda”...??? La sexualitat està impresa en el nostre ADN... ???

Gonçal Mayos Solsona said...

La macrofilosofia no necessàriament ha d'usar la intel.ligència artificial ni els bigdata. En absolut!

És una perspectiva assolible, interdisciplinar, oberta, comparativa i que evita tancar-se en la hiperespecialització. Simplement cal evitar tancar-se en tòpics i en petites perspectives còmodes.

La macrofilosofia ataca la postveritat, les fakenews, els anomenats "fets alternatius", el dogmatisme, la conspiranoia i les supersticions a base de ampliar una mica la perspectiva. I atrevir-se a pensar amb atenció i rigor.

toni prat said...

Tot això són paraules molt altisonants...

però tal com molt bé dius tu Gonçal: "La macrofilosofia ataca la postveritat, les fakenews, els anomenats "fets alternatius", el dogmatisme, la conspiranoia i les supersticions a base de ampliar una mica la perspectiva. I atrevir-se a pensar amb atenció i rigor."

però crec que no n'hi ha prou en atrevir-se a pensar, això és un tasca molt àrdua... que mereix començar per la microfilosofia i potser fer treballs de camp"in situ" per arribar a conclusions... (potser s'estant acabant els filòsofs de despatx)...

per recollir tota la informació que genera la societat o les societats, sovint haurem d'agafar l'avió o el mitjà que sigui si no disposem de "corresponsals" als llocs a estudiar...

i torno a insistir en que la informació d'avui potser no coincidirà amb la de tres mesos endavant... (exponencial... )

toni prat said...

"cal evitar tancar-se en tòpics i en petites perspectives còmodes." i això no és fàcil d'evitar Gonçal...perquè saps molt bé que és "impossible fer prediccions... tan siguin còmodes com incòmodes"... en la política hi tenim un calar exemple...

Gonçal Mayos Solsona said...

Precisament pel creixement exponencial, avui hi ha més filòsofs vius que no n'hi ha hagut en tota la història. I això és encara més vàlid per qualsevol altre camp científic.

Com hem comentat sovint, avui el problema no és la manca d'informació. N'hi ha de molt bona en qualsevol camp.

La gran dificultat és sintetitzar-la, conéixer-la, treure'n les adequades conclusions i aplicar-les sàviament.

toni prat said...

totalment d'acord i per això em va agradar molt el teu col·lega Muro l'altra dia a TV3 quan va dir "jo no sóc filòsof... sóc només un professor de filosofia...) que canvia molt...

continuo pensant i veig que tu també, que per fer filosofia en l'actualitat no solament has de disposar d'informació sinó que has de saber sintetitzar-la... (tot un ofici)...

potser per això jo començo per "increpar-te" amb coses de la microfilosofia com la de si un esser humà pot canviar el softwar malgrat que li canvií el hardware al llarg de la seva vida...

Gonçal Mayos Solsona said...

És una qüestió més aviat macrofilosòfica: "si un esser humà pot canviar el softwar malgrat que li canvií el hardware al llarg de la seva vida."

Si entenc bé la pregunta i no t'has deixat un "no" en algun lloc, no hi veig massa problema. Clar que pot! I en coneixem tots bastants exemples!

D'altra banda, cal insistir en què el més rellevant i difícil és sintetitzar i convertir en potent coneixement la molta informació dispersa (i sovint contradictòria!!!!).

toni prat said...

no... no crec que m'hagi deixat cap "no"... la pregunta plantejada en altres paraules seria... si un ser humà va canviant de hardware (cos) durant la vida fins a fer-se quasi o totalment "irreconeixible"... perquè sol ser tan evident que "genio y figura hasta la sepultura"...???

sembla a ser que no és gens fàcil canviar el softwar... no...??? i perquè (en cas que sigui així...

Gonçal Mayos Solsona said...

Les coses són molt complicades. D'una banda canviem molt de software durant la vida. Entre la ment de l'infant, la de l'adolescent, l'adult jove i el vell hi ha abismes de diferència.

Però també és cert que mantenim un cert caràcter continu. Vivim d'una manera relativament similar i personal les nostres contradiccions. Mantenim una certa cultura base. Construïm un relat de vida molt més influent. I per suposat som humans -però específics- durant tota la vida.

toni prat said...


Agafant-me amb això que dius que "també és cert que mantenim un cert caràcter continu", voldria fer una reflexió al respecte i significar que a l'hora d'establir una relació de parella, (no purament comercial o política) passa a ser "essencial"...

encara que un pugui canviar de religió, ideologia, professió... etc. ... els "tics" del seu caràcter generalment romanen durant tota la seva vida i això en certa manera m'angunieja...ja que de la forma que tenim establerta la societat que funciona a base de petits nuclis familiars... sembla que calgui certes coincidències (o no aversions) entre els seus membres per assegurar la perpetuïtat (tan desitjada) d'aquesta avinença.

La Sílvia Marsó té un musical que va ser premi al millor el 2001 que retrata molt més a om comença aquesta angunia meva, Ja sols amb el títol...

"TE QUIERO, ERES PERFECTO, YA TE CAMBIARÉ"



Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

S'ha comprovat que és molt difícil i rar canviar de club de futbol dels propis amors. Hi ha casos -però relativament extraordinaris- de canvi de religió. D'ideologia és més fàcil especialment quan comporten càrrecs i diners públics...

Quan hom s'hi ha compromès públicament i amb cert fanatisme, costa molt canviar... A no ser que hi hagi molts diners entre mig.

Abans era molt rar i mal vist canviar de professió i -inclús- d'ofici. En canvi, avui se'ns diu que ho hem de fer unes quantes vegades en la vida. Com si fos una espècie d'esport o de divertiment!!!! Jo ho he fet i costa una barbaritat, oi?

Dins de les parelles crec que depèn de la força, atractiu i persistència de la parella. I de l'adaptabilitat pròpia i ganes de què tot rutlli. Suposo...

toni prat said...

d'acord... d'acord... però em refereixo a la voluntat de canviar i no poder, tot i tenir el convenciment de fer-ho...
a la que aboques l'ampolla l'aigua o el seu contingut torna agafar la forma del continent que ha estat sempre.

Hi ha un amic meu que ha tingut tres parelles a la vida i sempre deia que havia après dels errors que va cometre amb l'última...

Doncs fa poc que en una reflexió que es va proposar fer i en una allau de sinceritat em va admetre que sempre havia comès el mateix error... Perquè "ell era així"... i malgrat disfressar les seves accions amb formes que semblaven totalment diferents... en el fons del fons hi descobria el bri de la seva personalitat actuant... i "no colava"... (l'error tenia sempre la mateixa base...)

Gonçal Mayos Solsona said...

La conclusió és que la voluntat pot poc. Ens creiem que manem sobre el nostre destí, però en realitat, ho fem molt poc.

Podem dir que la pròpia configuració i les seves interaccions amb l'entorn, tenen vida pròpia i tenen "memòria de forma"... inclús en contra de la nostra voluntat!

toni prat said...

jo crec que si... que tens raó... i m'agrada quan dius : "inclús en contra de la nostra voluntat!" ja que tot i que el nostre discurs vulgui fer-nos aparentar coses que no som... surt del darrera la cortina el nostre "llenguatge no verbal" i ens desmunta la parada... (segons el Sebastià Serrano el llenguatge "no verbal" acapara el 82% de la nostra eloqüència)

No sé si també es podria incloure dins d'aquest llenguatge "no verbal" la psicomorfologia...

i també m'agradaria esbrinar si la psicomorfologia és innata o anem "modelant" el nostre cos a base de les transformacions psíquiques...

Gonçal Mayos Solsona said...

Comparen la ment humana amb un enorme elefant cavalcat per un petit pilot. Aquest es creu que controla el gran elefant, però la major part de les vegades -i sense que el pilot se n'adoni- acaba anant a beure, menjar, follar, dormir... quan l'elefant ho necessita i no quan el pilot vol.

Interpreto que el llenguatge no verbal també forma part bàsicament de l'elefant a diferència del verbal (del qual no tot forma part del petit pilot).

toni prat said...

Noi... aquí em torno a perdre... perquè per un cantó, els termes “enorme” i “petit” no em donen una referència gens clara, ni de la grandària de l’un ni de la petitesa de l’altre...

I per un altre cantó tampoc em queda gota clar el fet de si vaig néixer “jo” o el “elefant” ??? o tots dos a la vegada...??? ni quin poder de seducció d’animals té aquest “petit pilot” (que no per ser de poca envergadura ha de tenir necessàriament poca capacitat de dominació...)

L’ambigüitat d’aquest pseudo-aclariment em supera...

Gonçal Mayos Solsona said...

La idea és que la ment humana és molt complexa i que -com a mínim- hi ha una dualitat entre una part (substància blanca, cervell límbic, cerebel, bulb raquidi, sistema nerviós i més) que és molt més gran i poderosa que una altra part més petita i dèbil (però que nosaltres valorem molt perquè és el neocòrtex, substància gris o la prima escorça cerebral).

Tot el complex primer domina al segon (inclús sense que aquest se n'adoni) i el conjunt que som els humans acaba anant a beure, menjar, follar, dormir... quan ho determina tot el sistema nerviós-cerebral primer i no quan el neocòrtex vol.

Espero haver-me expressat bé.

toni prat said...

P E R F E C T A M E N T . . . ! ! !

per tant hem de creure que el "continent" (ampolla/elefant) domina i per això el "contingut" (raonaments del neocòrtex) torna agafar la forma innata cada vegada que intentem forçar massa la seva arquitectura... no...???

toni prat said...

això fa pensar que potser amb el temps no hi pugui haver alguna forma d'esbrinar la configuració de l'"elefant" i així estalviar-nos els malaurats intents de feeling que no arriben a bon port entre les persones humanes...

toni prat said...

encara la setmana passada parlava amb un meu amic que té dos nois... un de 33 anys l'altre de 30... i m'explicava que el de 33 el matrimoni/aparellament li va durar quatre mesos i el petit van marxar a fer el viatge de noces i van tornar cadascú per separat...

Tot fa pensar que al cap d'un temps de sortir junts ja ens coneixem prou per poder conviure... i no...

serà el coi d'elefant...???

Gonçal Mayos Solsona said...

És una metàfora i tot és molt més complicat. Però està clar que no n'hi ha prou de dir que pots conviure amb la persona x per a que la convivència resulti. Hi ha moltes coses implicades, algunes molt conscients i d'altres d'inconscients o viscerals.

Hi pots ajudar i posar-hi el màxim del teu petit pilot o neocòrtex (cosa que si no es fa, encara tot va pitjor) però això sovint no ho garanteix tot. L'elefant té les seves tendències i controlar-lo quan es desboca és molt difícil.

Els exemples que poses -Toni- semblen casos de gent que va menysprear l'elefant i la memòria de forma. "Ja el canviaré convertint-lo en el que jo vull", sovint no funciona.

toni prat said...

d'acord... d'acord que encara és obvi que no coneixem ni de bon tros tota la magnitud de la ment humana i que "Hi ha moltes coses implicades, algunes molt conscients i d'altres d'inconscients o viscerals" que suposo i és evident que poden fer imprevisible tota mena de reacció davant dels diferents afers que ens aporta constantment la convivència... i que sovint acaben en fracàs...

però tornem arribar a la pregunta de sempre: "ho acabarem coneixent, tot això...??? " "podem tenir infundada aquesta esperança...???"

una altra vagada la carta de la informació està sobre la taula... no... ???

Gonçal Mayos Solsona said...

Però t'oblides que per molta informació que tinguem de "l'elefant", continuarà sent "elefant" i actuant com a tal. El problema no és mai només d'informació.

L'humà és un animal que sovint té tota la informació i, malgrat això, torna a topar amb la mateixa pedra. Potser també és memòria de forma.

toni prat said...

això sembla un antagonisme... ja que si mai podem tenir tota la informació de l'elefant podrem preveure les seves reaccions (com ara ens pensem que fem amb el neocòrtex) . Llavors l'elefant es convertirà en el mateix "jo" que el petit genet...

si ens podem arribar a plantejar el supòsit d'aquest canvi no podem seguir pensant de no canviarà res...

toni prat said...

no podem poder pensar que tot pot ser diferent i seguir pensant que tot continuarà igual...

toni prat said...

el que potser és difícil de pensar és que un dia les coses puguin ser diferents...

Gonçal Mayos Solsona said...

Conèixer l'elefant, no vol dir poder canviar-lo (al menys totalment). Les coses es poden millorar i poden ser diferents en alguns aspectes, però altra cosa és demanar peres al roure.

Això és exactament el que critiques de les dones u homes que es casen amb un tio/a, pensant que el/la canviaran totalment i en faran algú completament divers.

toni prat said...

no m'explico... perquè veig que ara protagonitzem el petit genet fent-lo el "jo" autèntic i considerant com un ser aliè a l'elefant... però si s'arriben a conèixer pro bé els dos, m'imagino per deducció que hi ha d'haver com una mena de fusió que evitarà la dualitat de reaccions... diverses...

costa d'imaginar però també costa d'imaginar que ara els puguem considerar diferents i sobretot perquè un es fa imprevisible... i quan siguin previsibles els dos no representin una unitat...

toni prat said...

si conscientment tinguéssim a dos essers contradictoris dels del nostre cap potser els socialistes haurien d'afanyar-se a aprovar la llei de l'eutanàsia...

Gonçal Mayos Solsona said...

Si tot fos tan coherent com la fantasia popular s'ho imagina, tot seria fàcil i senzill. No hi haurien les complexíssimes contradiccions humanes que, alhora, odiem i considerem la quinta essència de la grandesa humana. La dictadura absoluta d'una persona bona seria una excel.lent "solució" per a governar les societats. Tots ens posaríem d'acord deseguida i sempre cantaríem plegats.

toni prat said...

així haig d'entendre que no es contempla per part de ningú... poder comprendre aquest "misteri" a fi de "demisteritzar-lo" com hem anat fent amb altres misteris que fins fa poc semblaven que mai ningú els podria "desmisteritzar"...??? Cal negar la possibilitat d'aconseguir-ho... ??? i si és que si... en base a què... ???

Gonçal Mayos Solsona said...

No és cap misteri. Ja sabem bastantes coses de la condició humana i la ciència avança que és una barbaritat!!!!

El que t'estic argumentant és que el problema és no poder canviar la condició humana. Poder conèixer-la, sembla que ho anem aconseguint malgrat algunes dificultats.

El problema veritable (que és el que argumento) és que la naturalesa humana és resultat de milions d'anys d'evolució i que -per tant- no es pot canviar d'un dia a altre. Llavors pretenem ser com la noia presumptament enamorada de la que te'n rius quan decideix canviar el seu nou marit.

toni prat said...

jo no pretenc pas canviar res d'un dia per l'altre i menys una naturalesa humana que que s'ha anat gestant amb milions d'anys d'evolució... però si acceptem que estem immersos en un creixement "exponencial" veurem que milions d'anys d'acumulació de informació no són "res" comparat amb la rapidesa que es pot aconseguir un número igual o molt més elevat d'aquesta informació... només cal donar un cop d'ull a l'explicació matemàtica d'aquest tipus d'evolució... https://www.youtube.com/watch?v=s7FS9s8I8mw

res a veure amb la lineal com ens ha pogut donar la sensació de que evolucionàvem fins ara...

Gonçal Mayos Solsona said...

Insisteixo, ja pots tenir molta més informació que, si no serveix per a canviar res, simplement hom continuarà fent el mateix i inscrit en el mateix destí bàsic.

D'acord al fil que portem. S'imposarà la mateix "memòria de forma" o "l'elefan" continuarà manant. Això sí amb molta informació que omplirà les bases de dades i les biblioteques. Les noies enamorades (o nois) continuaran sorprenent-se que no puguin canviar radicalment els seus esposos... amb la molta informació que tenen d'ells!!!!!!

Certament els transhumanistes i els posthumanistes pretenen canviar radicalment la condició humana. Però és més aviat una nova religió que amenaça trencar els complexos equilibris gestats durant com milenis. Llavors els canvis poden ser molt perillosos, com els canvis que estem forçant en el clima, que no pinten gens bé.

toni prat said...

així haig d'entendre que no es contempla per part de ningú... poder comprendre aquest "misteri" a fi de "desmisteritzar-lo" com hem anat fent amb altres misteris que fins fa poc semblaven que mai ningú els podria "desmisteritzar"...??? Cal negar la possibilitat d'aconseguir-ho... ??? i si és que si... en base a què... ???

em sembla que hem entrat en un cercle tancat...

jo no crec en la teva insistència de que "ja pots tenir molta més informació que, si no serveix per a canviar res, simplement hom continuarà fent el mateix i inscrit en el mateix destí bàsic"...

jo crec que sí que ens canviarà com ens ha estat canviant fins ara... (la prova és que no estem en la prehistòria... doncs si anem canviant... qui diu que no serveix per res la informació...???

la cosa està en acceptar o no que puguem ser diferents...

Gonçal Mayos Solsona said...

Estic llegint molts estudis experimentals absolutament seriosos i científics sobre la naturalesa humana. No hi ha tants misteris i no és res tan estrany, màgic, ocult i que no es pugui comprendre... Tenim tècniques noves fantàstiques com la ressonància magnètica, anàlisis genètics brutals, etc. etc.

Els llibres, els estudis i els experiments són a les biblioteques i només cal llegir-los. El que passa que només ho fan els especialistes i que -mentrestant- els tòpics antics, generats per mites, fes i tòpics ancestrals es van reproduint imparablement.

Coses que estan bastant clares, no s'assumeixen i es critiquen des de fake news, supersticions (des dels extraterrestres a...), teories conspiratives, prejudicis, tòpics...

Això m'hi trobo sovint en alguns dels meus alumnes i, quan els dius això ho ha solucionat prou bé tal neurocientífic o aquest llibre, sovint enlloc de llegir-los i intentar aprendre, s'espanten i CONTINUEN DEFENSANT EL QUE DEFENSAVEN ABANS i continuen com si res.

Això esgota molt perquè és parlar amb un frontó. I és una llàstima perquè s'està fent ciència fantàstica sobre aquestes qüestions. Però a la gent li fa mandra llegir-los i acaba persistint en el prejudici heretat.

En fi, és que això de donar classes és molt cansat i no té el rendiment que hauria de tenir. És el síndrome del profe cansat, suposo.

toni prat said...

suposo que si... però cal tenir-ho molt en compte perquè "el llenguatge no verbal" no ajudi a transparentar aquest cansament i al final la conseqüència més probable no sigui la del "peix que es mossega la cua"... i com deia abans... "mirar d'evitar els cercles tancats..." crec...

Gonçal Mayos Solsona said...

Cal estar a l'alçada de la pròpia època. És molt difícil i exigeix molt esforç. Moltes lectures, molta informació, molta anàlisi crítica i prendre decisions adequades al que ja sabem. No romandre presoners de tòpics antics i ja superats. Cal viure, pensar i actuar en el present i no en un passat caducat i inclús idealitzat. Com dius: cal evitar els cercles tancats.

toni prat said...

si... si... Gonçal... i m'agrada que els que els debats acabin així... amb molt punts de coincidència... Haurem de formular una nova polèmica... per fer a veure si ho seguim aconseguint...