La pandèmia del Covid-19 està incidint molt rellevantment en l’actual batalla per
definir el futur. En concret per determinar l’equilibri que sorgirà de les actuals polítiques del desconcert.
La seva
incidència és tan gran que fàcilment genera interpretacions conspiratives. Ara bé, no cal que el virus hagi estat creat en un laboratori i dispersat
voluntàriament per a que el seu impacte sigui decisiu. A més, probablement en el fons
és incontrolable pels diversos agents socials, tant si se n’alegren com si no,
tant si el volen instrumentalitzar en una direcció com en la contrària.
A inicis de la tercera
dècada del segon mil.leni, s’està dirimint un nou “consens” socio-polític entre –d’una
banda- la societat civil i les seves xarxes de suport mutu i –d’altra banda- el
Poder institucionalitzat i les seves elits (Daron Acemoglu i James Robinson).
Es tracta de trobar un equilibri entre
ells que pugui estructurar-se per als propers anys i definir el model bàsic de
la governança política tant a nivell nacional com internacional.
Aquesta batalla és oberta, indecisa i encara es juga ara mateix. Està assolint un nou nivell degut a les tecnologies digitals, però
també a la creixent destrucció dels vincles comunitaris, de les dependències recíproques
i de les confiances entre la gent.
El neoliberalisme ha generat un absolut
hiperindividualisme i alhora ha fomentat el desmuntatge de l’estat del
benestar, per això la Covid-19 s’ha trobat amb una societat desestructurada i
precaritzada que n’ha facilitat l’extensió i la mortalitat.
A més –com hem analitzat- ha
coincidit amb la societat històrica més intercomunicada i depenent d’una
accelerada circulació internacional de bens i persones (si bé més dels turistes
que no dels refugiats). I això és el que el Covid-19 ha qüestionat a un nivell
impensable abans.
Només la connexió telemàtica –que és la més potent de tots els
temps- ha suavitzat el seu impacte. Però això pot donar lloc a una “societat
del confinament” on tots els contactes i proximitats corporals esdevinguin
perilloses, hom s’hagi de confinar en minúscules cèl.lules i on tant la producció com els vincles socials s’hagin de desenvolupar digitalment per internet.
Tot això té costos i
perills, però també oportunitats i avantatges. I som –repetim- en plena batalla
per dirimir quins s’imposen i a quins grups socials afavoreixen o penalitzen més.
Avui veiem que els grups que ja han patit especialment
la damnificació de la turboglobalització capitalista i pel “gap” adaptatiu a
les noves tecnologies (gent gran i les velles generacions, els exclosos socials
i marginats econòmics i en l’educació)
també pateixen més en la pandèmia i inclús reben menys protecció davant la
crisi econòmica per part de l’Administració.
Com apunta Marina Garcès, amb la Covid-19 el
sistema neoliberal s’ha descarat i manifesta més clarament la
violència estructural en què es basa. Així s'evidencia més radicalment
el que ja existia en un món on està creixent enormement la desigualtat i no s’està
fent front amb prou decisió als reptes ecològics i de sostenibilitat.
La societat del confinament
està exacerbant impulsos egoistes, nepotistes, individualistes i de “salvi qui
pugui” que ja existien. Inclús s’havien accentuat amb la gran crisi post2007, les conseqüències de la qual encara arrosseguem i que marca les polítiques del desconcert. A la
vulnerabilitat econòmica, s’hi ha afegit la laboral amb la fi del treball
massiu (Nick Srnicek, Paul Mason,
Jeremy Rifkin) i la biològica –que d’altra banda havia estat prevista
per força gent-.
La societat del confinament,
però, introdueix un nou nivell d’aïllament, solitud, de distància corporal i de
fredor emotiva (Ramon Riera). Converteix vincles reals en virtuals i fa aparèixer nous rostres d’inhumanitat. Per això, tots
ens preguntem en algun moment: si cap dels nostres “amics” telemàtics reaccionaria
si enviéssim un SOS digital? Si podrà socorre’ns, acudint personalment?
Qui superarà la barrera
digital per a arribar a la humanitat real i personal? Qui si l’avatar digital crida, socorrerà
la persona corporal que hi ha al darrera? Qui sortirà del laberint extímic i trucarà a
la porta de la intimitat humana?
En la societat del confinament pot sorgir un
nou tipus de “refugiat”, aïllat i damnificat pel sistema, com veiem ara mateix
amb els vells a les residències o que viuen sols.
Ara bé, actualment som en un
moment de decisió. Ara s’estan jugant possibilitats alternatives, algunes de
les quals s’hauran descartat per la dinàmica social en poc temps. Encara podem
configurar la societat que sorgirà de les polítiques del desconcert. Serà més
confinada o menys? Més democràtica o menys? Més humana o menys?
En tot cas sembla que estem
prenent –vulguem o no- decisions molt importants per nosaltres i les
generacions futures. Com destaquen (p.e. Yuval Noah Harari i Gideon Lichfield)
el món que sorgirà de la gran crisi post2007, de les polítiques del desconcert
i del Covid-19 ja no serà com abans.
La societat d'un futur proper haurà canviat molt i la seva naturalesa concreta dependrà de les
nostres decisions preses en els mesos i anys que venen.
Vegeu els posts:
INSTRUMENTS ANTIDEMOCRÀTICS
INSTRUMENTOS ANTIDEMOCRÁTICOS
CONFINAMENT: RETORN A L'EXCLUSIVISME?
SOCIETAT DEL CONFINAMENT: EL MÓN QUE VE?
LUCHAS
Y ANTAGONIZACIÓN EN LAS 'POLÍTICAS DEL DESCONCIERTO' INSTRUMENTS ANTIDEMOCRÀTICS
INSTRUMENTOS ANTIDEMOCRÁTICOS
CONFINAMENT: RETORN A L'EXCLUSIVISME?
SOCIETAT DEL CONFINAMENT: EL MÓN QUE VE?
CAUSAS DE LAS 'POLÍTICAS DEL DESCONCIERTO' Y POPULISMOS DE IZQUIERDA Y DERECHA Video: Populismo, revolución y democracias radical o iliberal
39 comments:
La societat post-COVID-19 que vindrà tot seguit, la "societat del confinament", sense cap mena de dubte, ens farà reflexionar sobre moltes coses i ens obligarà a admetre canvis. Veurem quins i com de bons o dolents seran. En qualsevol cas, intentarem como sigui tornar a la "normalitat". És a dir, abandonar el que, ara per ara, creiem que és un estat de màxima excepcionalitat.
Doncs, sense voler anar massa lluny en el temps que ve, em faig (i et faig) la pregunta següent: quin retorn possible a la "normalitat" anterior es produirà, quan a partir d'ara, el cos de l'altre serà motiu de sospita? Com podrem apropar-nos a l'altre a qui li hem amputat el seu cos, perquè aquell és un potencial agent infecciós, motiu alhora del possible retorn obligat a un nou confinament indesitjat?
Si ja les nostres relacions marcades per l'"hiperindividualisme" no conviden a pensar en formes de socialització èticament riques, la sospita del cos, la por a l'altre fet matèria, el rebuig que es pot sistematitzar a la "carn del món" només es poden concebre com ho has plantejat de manera molt lúcida: acabarem convertint el cos en un avatar. L'avatar, el camí cap a la normalització.
Normalitzarem, doncs, la presència de l'altre en l'avatar, la seva absència necessària? No sé quan de temps podrà durar aquesta situació. Però, si ho normalitzem, farem encara més bo allò que diu que "tota reificació és un oblit". L'oblit del cos de l'altre i del nostre.
Hola de nou, Gonçal,
Efectivament, som davant una batalla per “definir el futur”. En joc hi ha potents interessos econòmics, equilibris institucionals i geopolítics, pugnes polítiques i batalles per a determinar la futura “hegemonia” (Gramsci) cultural i ideològica.
I, sí, l’impacte del coronavirus no es pot entendre al marge de la turboglobalitació -que ha multiplicat els intercanvis de mercaderies i persones- i de l’increment estructural de la precarització i de les desigualtats que han vingut de la mà del triomf del neoliberalisme.
Una turboglobalització i un neoliberalisme, però, que per primera vegada en dècades comencen a veure’s seriosament qüestionats. Hom pot dir que el tancament de les fronteres -a una escala fins i tort superior a la que es produí durant les dues guerres mundials-, la pràctica supressió del turisme la paralització de bona part de l’activitat econòmica i el confinament desapareixeran en qüestió de mesos. Però no ens enganyem: les coses no tornaran a ser com abans. La por al contagi, sumada a les creixents rivalitats geopolítiques entre la Xina, Rússia i els Estats Units i a la més que previsible depressió econòmica, suposaran un abans i un després.
Semblantment, la pulsió neoliberal per l’autosuficiència, per fer que cadascú esdevingui, ell sol, un emprenedor, una mena de marca personal en constant procés de millora i de transformació de si mateix gràcies al seu talent, esforç, determinació i valors, difícilment restarà indemne davant la devastació econòmica que ja s’albira, davant la misèria aclaparadora que, ara encara més que durant la passada crisi, afectarà també l’antiga classe mitjana. I, sobretot, davant la inseguretat existencial, l’amenaça omnipresent, tant més temuda com més invisible en sigui l’enemic.
Què en sortirà, de les cendres del model actual de turboglobalització neoliberal? Aquesta és, crec, la pregunta clau, l’àmbit de les batalles que en breu començaran. Que estan ja començant. I, en aquest sentit, crec que ja s’albira un xoc entre dues tendències contraposades.
La primera, que ja apuntes clarament, és la simbiosi entre la “societat del confinament” i la versió 2.0 de la “societat disciplinària”. Com apunten Byung-Chul Han i Harari, el covid-19 és l’excusa perfecte per a crear una societat de “vigilància total”, on les noves tecnologies, combinaes amb el big data i els algoritmes, sotmetran les nostres vides a un escrutini incessant, absolut. I que, a més, inclourà mesures biomètriques (temperatura, pols, ritme cardíac...) que, sota el pretext de protegir la nostra salut, serviran per a mesurar estats anímics (al capdavall, els impulsos són indissociables de llur plasmació bioquímica) i controlar així el grau d’adhesió de cadascú a un producte, a una empresa... o a un partit polític, a un “big brother”. Aquest control total, aquest nou confinament, vindria, a més, reforçat i legitimat per l’apel·lació a tancar fronteres, a erigir nous i més potents murs físics (i mentals), a reforçar les tendències xenòfobes i el replegament identitari que ja fa anys que malden per a guanyar el suport de la població, especialment la més vulnerable, la més castigada.
La segona és l’apel·lació a crear nous lligams de solidaritat. Uns lligams que la incertesa vital a què abans feia referència pot donar, tal vegada, nou impuls. L’evidència de la fragilitat existencial i, per tant, la necessitat de la interdependència, del suport mutu, de l’acció col·lectiva, podrien ser el terreny abonat per a una mena de pacte social a gran escala que suposi la fi del neoliberalisme i, alhora, una alternativa viable, i desitjable, davant la temptació totalitària que se’ns ve a sobre. A condició, però, que entre tots i totes fem front a la por a l’altre; una por que la “societat del confinament” ha accentuat, fent-la més literal, més absoluta. El confinament i la por a l’altre són, ara més que mai, els nostres enemics. Uns enemics més letals encara que el coronavirus.
Certament ve una societat del confinament molt inquietant. Però potser no farà sinó amplificar una tendència històrica força consolidada i que Nietzsche va denunciar ja fa molt temps. La tradició dominant a Occident és contrària a la carn, al cos i al que comporten (p.e. emocions, passions, impulsos... i per tant als vincles emocionals, passionals i pulsionars).
Per tant el més perillós de la nova societat del confinament és que confirmaria i amplificaria una tendència secular majoritària. Això la fa més perillosa i poderosa. Podem acceptar la nova "normalitat" com una continuació de la "normalitat" hegemònica fins ara: que és molt casta i molt reprimida.
El més gran perill és assumir encara més hiperindividualisme,més solitud, més repressió, més distància corporal i emocional, més por a l'altre com a NOMËS agent infecciós...
Podem convertir el cos i la nostra identitat en un mer avatar. Això és brutal!!! Però pensa que per a certa tradició molt reprimida i repressora cristiana l'ideal era un jo sense cos, un esperit angèlic sense matèria... La carn era el dimoni!!!! Des d'aquesta perspectiva molt sants del santoral són gairebé "avatars" idealitzats i escapçats de persones reals i corporals.
Però certament hi ha un gran perill afegit: les noves tecnologies digitals que són molt poderoses i que ens fan creure que viure allunyat d'altri és sa, que és possible ser un jo sense cos. Deleuze i Guattari ja parlaven del "cos sense òrgans", doncs ara ens trobaríem amb òrgans i funcions sense cos!!!!! Només amb simulacres digitals!!!!!
Crec que això és molt perillós sinó directament impossible... En darrera instància és inhumà.
Bones Gonçal, sobre el text de Harari, me'l vaig llegir detingudament i sincerament crec que cau de quatre potes al parany del nou "orientalisme". I per les referències que també fas a Deleuze i Guattari no em puc estar de suggerir-te el meu article, molt emparentat amb el TFG que em vas dirigir. Personalment, la meva visió és molt oposada i provo d'argumentar-la en aquest article.
https://www.lhoramorta.com/2020/04/la-caiguda-doccident.html
Crec que la COVID-19 ha posat de manifest més que mai que cal deixar pas a les noves generacions, a la seva força que històricament és la força que ha generat els grans canvis. Espero que pel bé del debat, tinguem alguns punts en comú i molts en desacord :)
Per cert Alejandro tens raó en què "tota reificació és un oblit". I la societat del confinament pot imposar en les relacions humanes una extimitat bàsicament digital que imposi el més radical "oblit del cos de l'altre i del nostre".
Les noves tecnologies digitals tenen tanta potència que comença a ser possible el que no ho era durant mil.lenis. Inclús en els monestirs més apartats del món i la carn, amb vot de silenci i amb prohibició de relacions personals!
Sota la famosa retòrica de la "connexió", les xarxes "socials" digitals i els moltíssims "amics d'Internet", pot augmentar exponencialment la solitud, l'aïllament i configurar una societat del confinament com mai abans (perquè a més podrem continuar sent ultraproductius!!!!).
S'assoliria així el "desencarnament" que propugna una part considerable dels transhumanistes? En el fons seguint unes ja molt velles tradicions.
Els costos serien enormes. La humanitat és fins a nova notícia una espècie biològica. Els neurocientífics (p.e. Antonio Damásio) són d'acord que inclús les facultats cerebrals més "espirituals", cognitives i del neocòrtex arrelen i es basen en d'altres del cervell límbic, "reptilini", cerebel, bulbraquidi, de tot el sistema digestiu...
Igual com encara no sabem tot el que pot un cos, tampoc no sabem que pot passar si continuem prescindint del cos.
La humanitat és una espècie encarnada, inseparable del cos, des d'on arrelen els desigs i els impulsos vitals (incloent els espirituals) més importants.
Desencarnar totalment una espècie encarnada és un contrasentit molt perillós.
Com tu saps -Alejandro-, seguint Hegel però radicalitzant-lo, Axel Honneth distingeix diversos nivells del reconeixement i dels patiments produïts quan hi ha manca de reconeixement. Van des dels nivells més individuals als clarament col.lectius, però tots ells són encarnats i arrelen en l'existència material humana.
El jo i el tu, un mateix i l'altre, el nosaltres i els ells socials... són sempre encarnats, no abstractes com certa gent vol creure!!! Això ja ho demostraven els nominalistes i crec que Plató mai no va pretendre afirmar un món de les idees completament separat del món existent.
Ara me n'adono que hom podria interpretar tot el que acabo de dir en clau teològica. I té certa gràcia perquè en certa mesura parteix de Nietzsche i de gent força ateològica.
Ho pensaré però mentrestant acabo amb una qüestió que pot desorientar però que és molt interessant: Com serà la teologia en la societat del confinament?!
Estem totalment d'acord, Lluís. Som en plena guerra per definir el futur, determinar el nou concert polític-social i inclús econòmic que sortirà dels conflictes oberts en les polítiques del desconcert.
I ja veiem cap a on apunten les polítiques ara imposades pel que s'anomena l'ibex-35, però que com veiem té molt potents i transversals aliats en la societat. També veiem clarament que aquesta és ja una "guerra" declarada i no un mer eufemisme.
Evidentment el neoliberalisme no només no vol morir sinó que intenta sortir reforçat de la crisi del Covid-19, com en va sortir de la més gran crisi des del 1929: la iniciada el 2007 i que en el fons encara no ha acabat.
Estic d'acord en què les coses no tornaran a ser com abans. Però el decisiu i desitjable és que a més de diferents també fossin millors... cosa que no va passar en la crisi post2007.
Els EEUU de Trump són un autèntic perill com ho són gran part de les polítiques del desconcert (p.e. Orbán, Bolsonaro, el trifachito...). Però és que la Xina de Xi-Pin, i la Rússia de Putin són les brases enlloc del foc... L'autoritarisme enfollit i antidemocràtic és una realitat molt amenaçadora.
Com apunto en els darrers posts i comentaris, el desencarnament que pot radicalitzar-se en la societat del confinament inclou més hiperindividualització, solitud, aïllament, pèrdua de vincles socials... Per això la dèria actual dels "comuns" per voler recuperar el comú, la comunitat perdura.
Això facilita -Lluís- un nou estadi en les societats de control inclús radicalitzant i superant les "societats disciplinàries” teoritzades per Foucault. Potser en això Deleuze ja apuntava més enllà del seu amic, que havia mort uns anys abans.
Coincideixo amb Byung-Chul Han, Harari i cada vegada més analistes en què el covid-19 acabarà sent la gota que fa vessar el got i una "excusa perfecta" per a: O bé fer un salt en el control. O bé en contra.
Perquè les guerres (i les "polítiques del desconcert n'és una) acaben tenint un guanyador que és qui imposa les lleis de l'armistici a la resta, en el fons als derrotats, en siguin conscients o no.
Potser la nostra reacció general, existencial, polititzada... al Covid-19 és un dels reptes més importants que hem viscut i que viurem en la nostra vida. És totalment decisiu el que ens juguem en aquesta guerra no convencional però que és segurament encara més decisiva que les guerres convencionals que avui -afortunadament- són inassumibles!!!!!
No acabo de veure això de l'orientalisme de Harari -Eduard-, però m'ho torno a mirar i ho discutim.
Ara bé estic totalment d'acord en la diversa reacció dels països europeus davant el Covid-19 (com també va passar amb la crisi post2007). Com dius: ara mateix "cada treballador autònom d’Alemanya rep 5000 euros de l’Estat per mitigar la sotragada, mentre que els meus amics autònoms catalans abonen els 283 euros de la quota mensual, malgrat que no percebran ingressos fins que no s’acabi el confinament."
Està clar que les elits extractives, que han volgut aprofitar el somni europeu en benefici propi, han aconseguir quedar-se en el compte particular la part més gran de les ajudes europees al desenvolupament.
I ara no en queda per ajudar la població davant el Covid-19 i la crisi econòmica conseqüent.
Per tant encara retallen més en salut -després de carregar-se el millor sistema sanitari de la història-, deixen que els dèbils moren (total sobren treballadors) i volen que tothom surti a treballar i a propagar el virus.
És un comportament criminal que pagarem els de sempre... i beneficiarà els de sempre.
Sí, certament per orientalisme, el senyor Harari potser no és el més indicat, hi ha pensadors que veuen en Orient el mirall on ens haurem de reflectir, aquests dies circulen vídeos per les xarxes sobre les bondats de les democràcies orientals, etcètera, que busquen aquest efecte. Amb tot, al seu darrer article, Harari deia coses com: "que a Corea del nord, al 2030, cada ciutadà vestirà un braçalet biomètric 24 hores al dia i si, per exemple, escolta un discurs del Gran Líder i s'enfada, la policia el podrà prendre i esborrar".
Certament, la tecnologia permetrà aquestes coses o més, però aquesta idea del braçalet ja l'aplicaven els nazis. Penso que creure que d'Àsia vindrà una onada despòtica pot ser correcte, però aquests valors també són occidentals. Segurament, orientalisme no era la millor paraula, més aviat em referia a això.
Continuem i gràcies pel debat!
Llavors sí, Eduard.
Jo pensava en l'orientalisme d'Edward Said o en l'art.
Efectivament la Xina i altres països d'extrem Orient han sabut sortir-se'n millor del Covid-19 i sembla que també de la crisi econòmico-social subsegüent.
Per exemple Corea del Sud amb pràcticament els mateixos afectats té una dècima part dels morts d'ESpanya!!! I sembla que ja ha aconseguit controlar-lo i estan tornant lenta i controladament a treballar...
Això és una gran propaganda pels seus règims que -en uns més que d'altres- són autoritaris, però ara llueixen una eficàcia que aquí no es veu per enlloc.
He llegit tant Harari com Han i destaquen aquesta superioritat logística, organitzativa i de vegades també en el rostre humà. Però com amb la cita que aportes de Harari, crec que no s'enganyen sobre el perill que poden representar a mig termini.
Però el més inquietant és que no semblen tenir alternativa i que nosaltres ho estem fent francament pitjor. El pitjor és que nosaltres no ho puguem fer millor ni més humanament.
Sí, aqui rau tot "el pitjor és que nosaltres no ho poguem fer millor ni més humanament". Jo quan llegeixo opinions que diuen que abans de la COVID19 no estàvem tan malament, és com si separessin el comportament d'abans a com s'està portant la situació durant la pandèmia. El llenguatge militaritzat: lluitar contra el virus, guanyar-lo, el derrotarem, etcètera, a més de llàstima, em fa pensar que encara no hem entès de què va això. Que en comptes de veterinaris (els més avesats amb les pandèmies) truquin als militars, en el cas concret del país on vivim, ja m'acaba de rematar i fer-me adonar que la patacada serà monumental, no només per la cruesa de la realitat (el sistema ha fet figa) sinó perquè encara no han despertat i no saben que el virus no ha marxat, sinó només estem provant d'aplanar la corba! I no marxarà, ans al contrari, podria mutar.
Seguint aquest debat, veig amb claredat la dimensió antropològica del problema actual. I m'explico:
Això està anant de com de necessaris i complementaris són el cos i l'ànima per començar a constituir l'ésser humà. I, qui diu ésser humà, està dient vida humana. De com d'obstinada ha estat aquesta cultura de què som hereus deïficant l'ànima i la consciència. Però, sobretot, la cultura jueu-cristiana. No la platònica que, ho comparteixo, tenia molt clar el lloc que cadascun havia d'ocupar.
Això doncs, va d'una humanitat en contradicció constant entre les limitacions que l'imposa la naturalesa del seu cos i l'anhel irrefrenable d'infinitud que només pot trobar mitjançant l'exploració dels límits de la seva ànima (encara que la ment estigui enganxada al seu cervell i en sigui conscient o no).
Però, la cosa no acaba aquí. Resulta que aquesta humanitat no és, si no és social. És a dir, ha de ser cossos i ànimes en interacció. Qui diu humanitat, diu un mode de ser humà, social, que interactua gestualment, cos a cos, que desitja la carn, però que també somia, pensa i desitja ser pensat. I tot això ho fa, humanament, superant la seva realitat.
La pregunta és: aquesta societat del confinament aconseguirà desarrelar-nos molt més del nostre cos? Com serà doncs el desitj i com serà la gestualitat? És evident que mediatitzades pels avatars, les emoticones i el que vingui després, perquè la ment, de moment, se sent capaç de superar els seus propis límits materials (al menys en aquest sentit).
Si això passa, comparteixo amb tu la preocupació d'un increment encara més gran d'hiperindividualisme i les seves conseqüències deshumanitzants. Això no obstant, reconec que no serà més que un tret característic del mode de ser humà: tendir a la seva deshumanització, ser "humano, demasiado humano".
Si deia en començar, que tot aquest debat està travessat per l'antropologia filosòfica, és perquè te a veure no tant en el que està passant, sinó en el que tenim al davant en tant que humans en els termes expressats abans: aïllament o socialització. Neoliberalisme 2.0 o resocialització (com tu, m'inclino per la primera; potser les oligarquies al poder no han explorat prou els seus límits).
Però, també, ens sobrevenen incògnites al voltant de si tot plegat ens portarà més autoritarisme o, en el millor dels casos, més democràcia. Dit d'una altra manera, eficàcia organitzativa del cos social i polític o esperit de llibertat.
Venen temps difícils. No ho dubto pas. Però, tampoc no dubto que el temps mai no ha estat fàcil. De fet, què seria de la humanitat sense el temps? El temps, amb la seva finitud, no deixa de ser la dificultat d'una ànima que vol ser eterna dins d'un cos que se sap finit, que mor.
Fa tota la pinta, Eduard, que sobretot les administracions però una mica tothom actuem com qui es pren una medecina de mal gust i desitjant que tot torni com abans i oblidar-se de tot.
Com dius la reacció ha estat militar, d'ordre, de "prietas las filas", ¡a por el virus! i no per a mirar d'aprendre a preveure i evitar pandèmies o tractar-les més humanament.
En general no s'aprèn -malgrat el que diem en un moment de preocupació- i a més hi ha voluntat d'oblidar i retornar a la vida quotidiana d'abans.
No hem vivenciat profundament els missatges de vulnerabilitat i dependència mútua que el Covid-19 ens dóna!
La vida està canviant (i ho farà més en la societat del confinament) però l'antropologia humana continua sent la mateixa. Això comporta nous malestars i contradiccions -Alejandro-.
D'acord amb el fil que entre tots anem dibuixant, preveiem una societat del confinament força inquietant: més hiperindividualisme i més dissolució dels vincles socials; més abstracció intel.lectiva i menys cos i vincles emotius; més desigs projectats en els simulacres digitals i no tant en la complexa realitat material, col.lectiva i encarnada; més transhumanistes que volen guanyar tecnològicament la vida eterna sense ni pensar si això pot arribar a ser un turment.
Com tothom, jo no sé què passarà. SEgur que no serà quelcom només bo ni només dolent. Però continuar allunyant-nos de la condició humana creada en milions d'anys d'evolució, és inquietant.
Sens dubte hi ha hagut coses molt bones, però continuar l'allunyament i a tota velocitat redueix les probabilitats de millores assolibles. No creieu?
Potser valdria la pena que ens parèssim tots un moment i penséssim què cal canviar i en quina direcció? I que cal conservar amb molta cura.
Aprendre, aturar-nos una estona, pensar. L'has clavat.
Necessitem fer-ho i més ara durant aquesta mai-abans-imaginada aturada planetària que ens ho facilita.
No només haurem d'aprendre del que ens ha aportat aquesta experiència inèdita, sinó que haurem d'aprendre a renunciar. A renunciar a moltes coses alhora que decidir sobre el que no es pot renunciar de cap manera. Bé podríem començar pel cos, en aquest cas.
Però, hi ha una renúncia de la qual vull fer-vos menció especial: crec que seria interessant si comencéssim per renunciar al somni de què, sota el liberalisme econòmic, la igualtat (sobretot econòmica) és garantida.
M'explico: es veu venir una crisi més gran que l'anterior. No ha estat causada per la mateixa economia. Ha estat causada per la humanitat que som en cos i ànima. Per com vivim, per com consumim i pel que implica assolir-ho. Més d'hora que tard, ens adonarem que, per molt que somiem, hi ha promeses (almenys de caràcter econòmic) que no són al nostre abast. Que la igualtat és impossible, que els rics seran menys, però més rics i que la subsistència té un preu molt alt i un cost humà encara major, són realitats que ens hem negat a imaginar, de la mateixa manera que mai no vam voler imaginar Les Rambles buides.
I, sí: hem de renunciar a tot allò que ens impedeixi mantenir-nos socials, humans.
Hola Lluís, sobre el que comentes d'aquest individu que esdevè una marca comercial, jo em pregunto fins a quin punt aquesta crisi no l'ha enviat a can pistraus. Has vist algun personatge del star-system (famós) que hagi fet res de rellevant per la crisi? Encara menys tota la petuleia d'instagramers. La Xina i d'altres potències orientals que semblen haver superat la crisi de millor manera, ho han fet de manera conjunta, sense que ninguna figura s'hagi erigit com el gran líder, ni tan sols Xi Jin ping.
En fi, una reflexió més en la que m'has fet pensar.
Seguim
Crec que estem d'acord en tot, Alejandro. També amb la teva proposta que és molt potent de què "hem de renunciar a tot allò que ens impedeixi mantenir-nos socials, humans".
I certament la humanitat és una espècie hipersocial. No som fets per la solitud, per l'aïllament ni per l'hiperindividualisme.
Però m'ha sortit la meva vessant crítica, realista i escèptica. No sé si això inclou la igualtat plena.
Com ho veus Alejandro? SEr una espècie hipersocial equival a ser una espècie hiperigualitaria?
Ja sé que seria desitjable. Com seria desitjable que els humans fossim incapaços de fer el mal.
Però la pregunta és fins a quin punt l'evolució i la condició humana ho ha inclòs? Com ho veus?
Comparteixo un cert menyspreu (no ens enganyem) a l'star-system i als instagramers, Eduard. ARa bé, Crec que Xi Jin Ping s'està convertint en un molt perillós "gran líder". He llegit que ha instaurat un culte a la personalitat només comparable a la Xina al del mateix Mao.
Crec que de vegades la distància ens fa perdre la perspectiva. Com ho veus?
Bona pregunta, Gonçal. Doncs, jo re-pregunto: igualtat o equitat?
Totes dues parteixen de la mateixa arrel "aequus" (igual). "Igualtat" i "equitat" tenen "aequus" més el sufix "-tat" que denota qualitat. O sigui, ambdues es refereixen a la qualitat d'igual. Però "igualtat" té, a més, el sufix "-alis" que indica que és relatiu a-. És a dir: la igualtat indica un moviment, un desplaçament d'una realitat desigual cap a l'equitat, mentre que l'equitat és ja immòbil. Ja és.
En la literatura de la ciència i la filosofia polítiques hi ha vegades que et fan pensar que, quan diuen "igualtat", en certa manera estan pensant més en l'"equitat". En el no-moviment ideal, perquè el moviment real implica conflicte.
A la física i a la naturalesa no hi ha equitat, però tot tendeix a la igualtat. Tot es mou cap a l'equilibri. Tot és lluita i entropia. Hegel ja es meravellava amb la termodinàmica, com molt bé ho saps.
Els humans cerquem igualtat sempre. Però els ideals d'una equitat són només que això: ideals eutòpics, autèntiques quimeres.
I és aquí on jo reclamo realisme: la igualtat és lluita. L'equitat és petrificació.
El liberalisme econòmic ens ha promès l'equitat i el capitalisme se'ns ha mostrat com el camí cap a ella. L'Estat del benestar ens va fer creure que la teníem a tocar. I ens queda el regust amarg quan, de sobte, ens veiem cada cop més lluny dels ideals. Els estats s'esforcen per donar-nos-la a qualsevol preu (el neoliberalisme n'és un dels mitjans que hem desenvolupat). El preu que haurem de pagar ja ve marcat: llibertat i democràcia. I aquestes dues (les podem anomenar de moltes altres maneres) impliquen socialització (en termes, òbviament, d'Anerkennung).
Crec que, en tant que humans, membres de la naturalesa, necessitem la igualtat, la lluita. Serà quan deixem de lluitar que haurem abandonat la humanitat, perquè ens hem sortit de la naturalesa.
Bufa! He cercat una mica per "sant google" i certament el culte al líder és esfereïdor. No només perquè s'ha instaurat al poder "ad eternum" sinó pel fet que per ser periodista et demanen en un examen que coneguis la vida i obra del líder! Certament, cal mirar amb lupa i amb un bon prisma abans de sentenciar. Gràcies!
No et preocupis, Eduard. El problema més gran és que a la Xina majoritàriament aquests culte a la personalitat i seguidisme acrític no són vistos com a negatius. Per tant ja gairebé es dóna per suposat, normal i ja no es denuncia. I a més el veus tan poca cosa (com Franco) que no et creus que puguin despertar tanta obediència servil. És un problema!!!!!!!
És veritat que etimològicament venen del mateix terme, Alejandro. No n'era conscient.
Ara bé, dit això, no estic segur de la bondat de la distinció que fas. Jo més aviat crec que la igualtat és ja un estadi final on efectivament la gent s'ha igualat i s'ha tancat la batalla per guanyar-la. Mentre que l'equitat no és plenament igualitària: p.e. quan es diu que és equitatiu que si algú treballa i sap molt més, tingui millor qualificació a l'examen.
Fixa't que, segons l'associació que fas amb la termodinàmica, la igualtat energètica comporta quietud, manca de moviment i mort d'aquesta lluita que associes -molt bé- a la vida. Per això dius que "A la física i a la naturalesa no hi ha equitat, però tot tendeix a la igualtat. Tot es mou cap a l'equilibri."
Per això no estic segur que -com dius- "la igualtat és lluita. L'equitat és petrificació."
Potser al contrari, equitat equival a estar en condicions similars i equivalents per a la lluita, mentre que al contrari (com en la termodinàmica) si hi ha plena igualtat, la lluita deixa de tenir sentit. En el fons esdevé impossible ja que, encara que algú volgués mantenir-la, no tindria energia per a dur-la a terme.
Llavors s'estaria en un estadi pla, sense lluita, sense conflicte, sense energia...
Entenc perfectament el teu raonament. No discrepo, sinó que ho amplio les divergències que s'han manifestat.
Aquestes vénen de:
a) la confusió semàntica encapsulada en els dos termes;
b) l'omissió errònia que he fet del que parlaré més endavant.
Ja sabia jo, quan ho vaig publicar, que produiria una confusió com aquesta i que no havia deixat clares algunes coses que han acabat per fer-se paleses en la teva encertada crítica. Rauen per sota d'aquesta dimensió estrictament semàntica sengles camps connotatius que necessiten la seva explicació. Vegem-ho.
a) Podríem convenir que hi ha diferències semàntiques entre totes dues paraules, atès que només una d'elles (igualtat) implica que és relatiu, o sigui, que no és absolut, mentre que de l'altre, si bé no se'ns diu que és absolut, tampoc se'ns ho nega. Però, el camp denotatiu d'ambdues és nogensmenys que idèntic.
Bé, dit això, passo a explorar ara el camp connotatiu dels termes. Parèntesi: (aquí he de dir que de moment imposaré una arbitrarietat meva, atès que necessita molta més reflexió. Però crec que és aquest el lloc ideal per fer-ho, donades les característiques del mitjà i aprofitant-me de què et tinc precisament a tu (i a qui es vulgui apuntar) a l'altra banda per fal·libilitzar la qüestió).
b) L'arbitrarietat a la qual em refereixo és la distinció que faig respecte del que té a veure amb el sistema de les necessitats (la supervivència material) i la resta d'aspectes de la vida. D'una vida humana.
Estic plenament d'acord amb tu quan observes que la igualtat energètica és més una equitat en els meus termes. I que l'equitat és el desequilibri quan ho posem en contrast amb les facultats (naturals o no) de què cadascú gaudeixi per lluitar en favor de la igualtat.
Però, crec que en totes elles estem pensant en l'accés a la supervivència material. Aquí, sí: ens hem de donar equitat ("condicions similars i equivalents") per a la lluita per la nostra supervivència. Sí: "si hi ha plena igualtat, [aquesta] lluita deixa de tenir sentit".
Per tant, del que parlo (sense dir-ho) és de la importància que pot tenir una renda bàsica per a tothom. És donar-nos l'equitat suficient per, a partir d'ara, començar la lluita de la nostra llibertat, la qual no és, tal com ens ho ha proposat el liberalisme econòmic amb la seva joia, el capitalisme. Hi ha molt més enllà de la supervivència: hi ha art, filosofia, ciència, religió (per quedar-nos només amb Hegel, tot i que la llista pot ser inabastable). Hi ha una humanitat que està sent. Que vol ser humana.
La vida animal és precària. Els recursos són sempre limitats. La naturalesa no és generosa. Al final, l'espècimen que més sort té o que millor gestiona les seves facultats sobreviu més que d'altres i, fins i tot, més còmodament. Aquesta podria ser la nostra animalitat, però mai no serà la nostra humanitat.
Per tant, mantenir-nos en l'analogia natural és només producte d'una estètica perversa, que la cultura utilitarista ens hi ha col·locat epigenèticament i a través de la qual ens sotmet a convertir-nos en béns capitalitzables i ens allunya de la nostra humanitat. L'art, la religió, la llibertat, l'amor, etc. no podem permetre'ns deixar-los convertir-se en béns del capital. Aquí s'obra una nova lluita.
Crec que anem cap el bon camí, Alejandro. Estic convençut que una vida veritablement humana dóna per suposada la supervivència... però alhora exigeix molt més: art, amor, llibertat, filosofia...
Potser aquí és on hi ha la qüestió veritable. Perquè amb la supervivència estem en una situació similar a la resta d’animals. Deixant de banda que crec que molts humans prefereixen suïcidar-se o sacrificar-se abnegadament abans que entrar en una lluita sense quarter de tots contra tots per la pròpia supervivència.
La lluita per una vida humana, digna de ser viscuda humanament, és la gran qüestió. Suposo que hi estàs d’acord, Alejandro?
Una altra cosa etimològica i del sentit dels termes en disputa que et proposo comentar, Alejandro, és:
Crec que el camp semàntic “d’equitat” és molt més proper al de “justícia”. És una qüestió de l’haver se ser, del “deber ser”, normativa, axiològica... Difícilment és comprovable empíricament... ÉS una qüestió de valors!
En canvi el camp semàntic de “igualtat” és pròpiament una qüestió fàctica, de l’ésser i pròpiament hauria de ser demostrable empíricament. P.e Si algú vol sostenir que jo sóc igual d’alt que Michael Jordan... Doncs gràcies per l’honor, però hauré de dir que és cec i tonto, perquè no és veritat. Ell era molt més alt...
Altra cosa que és que segurament podria ser desitjable que fóssim igual d’alts, i encara més si és refereixen a les riqueses, condicions de vida, d’oportunitats, de drets civils, polítics i humans.
En això estic totalment a favor... i seria equitatiu i just que així fos... Però jo no sóc igual d’alt! I ho sento per mi mateix.
Aquí és on rau la qüestió a la qual aquesta coseta tan petita com és aquest virus tan famós ens ha portat (i ojalá que a molta més gent): adonar-nos de què hem de lluitar per aquesta "vida humana, digna de ser viscuda humanament".
El canvi climàtic, si t'hi fixes, no ha estat tan eficaç a l'hora d'obligar-nos a aturar la màquina. Anys de reunions de caps d'estat per veure com aturar el fenomen, però sense tocar la sacrosanta economia. Ha hagut de venir-nos un virus perquè res d'allò tingués significança. "No hay mal que por bien no venga", com diu la dita.
Espero que aquesta nefasta experiència ens porti a tots plegats a re-pensar-nos. Hi haurem de renunciar a moltes coses vulguem o no. Veurem en què queda tot plegat.
Per altra banda, també m'agrada molt l'aproximació semàntica proposada dels termes "equitat" i "justícia". Jo li afegiria, per complicar-ho més, que la justícia és l'equitat en termes morals i l'equitat és la justícia en termes formals. Coincideixo amb tu que la igualtat és empíricament comprovable i que, empíricament, no som ni podem ser iguals, almenys dins el model actual.
Sí, el Covid-19 és un avís que faríem bé tots en no oblidar. S'ha fet clar que continua la vulnerabilitat humana, que creiem que havíem superat.
Dit això, de vegades costa més fer canvis (sobretot si són sacrificis) en època de crisi que no de relativa prosperitat.
Hi ha el perill que tots tinguem por a la crisi econòmica que va associada a la pandèmia i ens agafem com un clau ardent a les receptes neoliberals existents.
Això és el que vam fer en la Gran Depressió i encara ho estem pagant. Les administracions van renunciar a refundar i humanitzar el capitalisme. I així ens va.
“Les administracions van renunciar a refundar i humanitzar el capitalisme. I així ens va.” (no crec que les administracions “renunciessin a fundar res de nou... sinó que no poden perquè com molt de nosaltres no saben què fer...)
Dit això... jo em pregunto quin potser l’esquer que ens esperoni a viure... per fundar un sistema que no sigui una religió (que ja hem vist que tampoc funcionen) i que ens complagui d’alguna manera... no...???
Si abolim el sistema de la “propietat” (capitalisme) crec que se’ns obre un bon debat... no el de criticar-lo, per descomptat (que això ja ho fem sovint) sinó el d’oferir idees noves que no siguin les de crear una societat pastorívola o contemplativa però tampoc massa competitiva...
Ara mateix es proposa humanitzar la crisi i el sistema, evitant augmentar la desigualtat, salvant les famílies com es van salvar els bancs, permetre recuperar la gent de les sostragades de la pandèmia, instaurar una renda bàsica encara que sigui momentàniament i mentre la crisi no sigui superada...
Hi ha força propostes que no són precisament la revolució bolxevic. I n'hi ha moltes altres que humanitzarien el sistema i evitarien que tot acabi força malament.
Em sap greu llegir això de dius Gonçal... perquè jo crec que és no dir res...
Només voldria saber d'alguna proposta "factible"... que escevingués "l'esquer que ens esperoni a viure..."
(dir que n'hi ha moltes i no esmentar-ne cap no em contesta la pregunta...)
Fa temps que jo et plantejava que per a mi la solució acabaria sent la "renta básica universal (RBU)" i em vas dir que això era una utopia... i que només servia per "fer volar coloms"...
REcordo la conversa, Toni. SEmpre he estat a favor de la renda bàsica universal.
Destacava però els poderosos enemics que té. Això fa que de moment s'estan fent estudis d'aplicació (amb resultats bastant interessants i estadísticament rellevants) però no hi ha cap agenda real (fins ara) d'aplicació per part de les administracions.
El Covid-19 i la subsegüent crisi econòmica pot ser una bona oportunitat per aplicar-la, encara que sigui parcialment. No sóc gaire més optimista, veient les reaccions que hi ha hagut quan tot just s'ha plantejat la possibilitat. Però aplicar-la temporalment ja seria un guany històric.
"però no hi ha cap agenda real (fins ara) d'aplicació per part de les administracions."
cada vegada que es preveu una solució per un problema porta temps i cal fer assajos en laboratori... be sigui alguna vacuna, un medicament o altres pal·liatius... crec que ets massa impacient i quan albires una possible solució ja la voldries tenir... ( els interruptors de la llum són així... amb una posició hi ha llum i amb un petit moviment que els canvia la posició et deixen a les fosques...)
Però tot que també hem parlat força de la "progressió geomètrica" que segueix l’evolució humana, veig que no l'acabes d'aplicar en les teves aspiracions... ja que per molt que s'aplomi la corba mai acaba de dibuixar-se com una línia recte, vertical a 90 graus... del terra... (sinó que la corba, malgrat costi d’imaginar, pot desenvolupar-se “infinitament”...)
A més a més jo no crec que hi hagi cap cervell ni cap equip de cervells que puguin convèncer a tota la societat fent-los una explicació de les seves idees... (cap experiència no se sol transmetre de manera didàctica sinó topant frontalment amb la mateixa “pedra” que els teus avantpassats i extraient-ne les teves pròpies conclusions...) No cal dir que això alenteix molt el procés evolutiu...
Donald Trump està començant a aplicar una urgent renda bàsica, Toni. Evidentment a Xina tothom va tenir garantit el menjar (repartit oficialment) i el sou durant els mesos que van estar confinats totalment a Wuhan. Hi ha més exemples parcials però de gran abast.
S'han fet estudis sobre RBU a diversos països. Alguns els he estudiat han abastat de 2.000 a més de 10.000 persones i alguns han durant més de 2 anys. Els donaven una renda sense cap altra condició i estudiaven els comportaments.
Els resultats estan publicats. No són coses tan rares i fa temps que s'està estudiant rigorosament.
No sé com interpretar la teva resposta... suposo que de manera negativa...
també podríem passar per aquest sedàs el fet de que ja fa uns mesos que s'està estudiant per trobar una vacuna contra la Covid 19 i no s'ha trobat encara tot hi haver fet estudis seriosos...
segons el teu tipus de deducció... em pregunto si opines que no la trobarem mai... ???
si res té solució... potser hem arribat a un punt on el debat deixa de tenir sentit...
(em trobo com si estés jugant un partit de pilota vasca... en el que la paret que atorga el rebot és un gran NO...)
Al contrari, Toni. Els estudis estan fets i són bàsicament positius. També hi ha aplicacions rellevants en diversos llocs del planeta. No crec que sigui res impossible ni misteriós. ES pot dur a terme. Només falta una pressió social suficient com per a fer que s'apliqui. La solució és clara: pressió política!
la evolució de la humanitat seguix un procés... que tot i que sigui de "progressió exponencial"... no vol dir que tot plegat la corva es trenqui i comenci una línia recta... ascendant cap a la verticalitat... (fins i tot al matemàtics els sorprendrien si passés això... NO SERIA LÒGIC...)
no té cap ni peus l'acelació exhorbitada que faci "deocobotitzar" la corba...
crec que és inconscebible... (almenys per a mi...)
Alejandro no acabo d'entendre que -com dius- "la justícia és l'equitat en termes morals i l'equitat és la justícia en termes formals."
Sembla que l'equitat és un tipus de justícia amb l'especificitat que necessàriament ha de tenir en compte les circumstàncies.
Per exemple no és equitatiu fer boxejar un púgil "pes ploma" amb un altre "pes pesant".
Post a Comment