CINE ¡ESENCIALIDAD DE LAS IMÁGENES EN MOVIMIENTO!

 

Como hijo del nuevo mundo cinematográfico que guerrea por la hegemonía, el consciente y radical teórico que es Albert Serra se opone a que el cine vehicule y se someta a un sentido ya 'cocido' acorde con la tradición logocéntrica y con sus prejuicios. Muy al contrario, y en reiteradas declaraciones, Serra exige que sea la plasmación totalmente autónoma y ‘cruda’ de imágenes en movimiento. Pues, el público receptor ya se encargará de encontrar su salida a todo eso.

DEL SILENCIO CREATIVO AL PERSONAJE PROVOCADOR

 

Del silencio durante la performance a la verborreica celebración

Ahora bien, la conexión y valor del cine profanador deben ser recepcionados por el otro gran demiurgo: el público. El gran problema del mundo digital antinarrativo de Serra es, precisamente, conectar con un público que ha sido largamente esclavizado al mundo logocéntrico.

'ANDERGRAUN': MÉTODO SIN MÉTODO; A. SERRA: AUTOR SIN AUTOR

 

Tres fases del método andergraun

Entre los adoradores de la performance digital, que es el bando escogido por Serra en la guerra de los mundos, no es ninguna paradoja que incorporen en su propio método a lo azaroso. Por eso el ‘método andergraun’ tiene tres fases claras:

En la primera, lo importante es planificar lo que Debord llamaría una ‘situación’ interesante y revolucionaria. Hay que escoger un escenario seductor, con gran potencial para ubicar y permitir crecer a la idea germinal que Serra ha concebido. Tiene que ser una buena excusa que anime a todo el mundo y especialmente los financiadores. Tiene que movilizar y entusiasmar a toda su creciente trouppe de “Albert Serra ha fet en mi meravelles” pero, al mismo, tiene que mantenerlos ignorantes de lo que verdaderamente va a pasar allí o que va a resultar de todo ello.

RODAJE EN EL CORAZÓN DE LAS TINIEBLAS

 

Desatar a los actores

Para reafirmar el mirar mecánico, objetivo y tecno-divino de la cámara, Albert Serra dispone astutamente el escenario y la desinformación de los actores para que, del rodaje, surja la materia prima menos ‘cocida’ posible. Eso hace que sea tremendamente excéntrico en los rodajes, se niega a imponer la autoridad del director, ese tótem del mundo enemigo que solo tiene parangón en el productor.

GUERRA ENTRE DOS MUNDOS DE IMÁGENES EN MOVIMIENTO

 

Existe una guerra entre dos mundos de la imagen y -a la vez- entre dos opuestas imágenes del mundo. Luchan dos formas de comunicar icónicamente, dos formas iconológicas de construir el audiovisual, dos formas de tratar el cine y dos formas bastante distintas de aproximarse a las imágenes en movimiento.

Las naves invasoras levantan su vuelo desde sus escondrijos en las salas de los museos de arte contemporáneo y en las instalaciones vídeo-digitales. 

CINEMA I REALITAT: IMITACIÓ O COMPLEMENTACIÓ?

Cal evitar confondre el cinema amb la realitat. Per molt que pretengui ser “realista” mai no pot ser l’equivalent a un plànol escala 1:1, que és aquell tan gran com el territori cartografiat. A més, el fet que utilitzi imatges no garanteix que connecti més amb la realitat que p.e. la literatura escrita. Sempre hi ha un punt de vista que és el de la càmera i –encara més- del director-muntador.   

Encara més, en la mesura que inclou el moviment (és l’etimologia grega de kíνημα) el cinema-realitat tampoc no pot incloure totes les perspectives possibles del moviment. I en la mesura que el moviment que vol gravar el cinema és un relat o una història, incorpora les infinites maneres de narrar que són molt més complexes i diverses que els tres moments d’Aristòtil: plantejament, nus i desenllaç.

FOUCAULT: SEXUALITAT, MASOQUISME I NARRATIVITAT

¿Tenen raó els narrativistes i certs pensadors postmoderns? ¿El darrer Foucault hi coincideix? ¿Inclús la sexualitat i els desigs humans responen a una narrativitat i es construeixen discursivament i imaginativa? ¿El sadisme, el masoquisme i moltes altres formes sexuals són construccions narratives eròtiques? ¿Els humans no en tenen prou amb l’anomenada “genitalitat” i en “fer l’acte” sinó que necessiten embolcallar-los de narrativitat i simbolisme? ¿El sexe és al cervell –com es diu- fins aquest punt?
 

Foucault va afirmar en entrevistes y es pot llegir sobretot en les darreres obres, que la sexualitat no és només una realitat biològica, clara i inequívoca, sinó el resultat de complexos processos de construcció del desig i –inclús- de la subjectivitat. Foucault s’aproximava a l’homosexualitat no com una veritat científica, sinó com una part de la seva llibertat i de la seva pròpia forma de viure.
 

La sexualitat és doncs per a Foucault –i sóc conscient de la provocació- quelcom relativament semblant a la filosofia com a forma de vida, que destacava el seu amic Pierre Hadot. Ambdues són formes de relacionar-se amb altri, amb un mateix i també amb el món. La filosofia, la ciència, la literatura... són formes culturals creatives i de llibertat. Doncs bé, crec poder concloure de les tesis foucaultianes que la sexualitat també ho és. Incloent fins i tot l’homosexualitat, el masoquisme... sempre en la mesura que no cauen en el crim ni van contra la llibertat d’altri.

NARRACIÓ DE VIDA, MEMÒRIA I IDENTITAT

Com es vinculen l'existència i el record; la identitat i la memòria; el present, el futur i el passat?  A partir d'aquí: Què som? i què ens fa ser com som? Comencem pel final: 

Som vida, és a dir: un procés dinàmic d'inseparable construcció i destrucció. Un procés similar a com els ossos del nostre cos s'adapten a les necessitats canviants de la nostra vida (creixement, etc.). Gràcies a un procés de continua des-construcció, les estructures òssies anteriors són destruïdes, alhora que se'n construeixen altres que les substitueixen.

Així funciona la vida, incloent la vida psíquica. Així funciona la identitat i les narracions de vida. La memòria participa i és clau en el procés dinàmic que construeix i destrueix -alhora- la nostra identitat, els nostres sabers i les nostres experiències.