FOUCAULT: SEXUALITAT, MASOQUISME I NARRATIVITAT

¿Tenen raó els narrativistes i certs pensadors postmoderns? ¿El darrer Foucault hi coincideix? ¿Inclús la sexualitat i els desigs humans responen a una narrativitat i es construeixen discursivament i imaginativa? ¿El sadisme, el masoquisme i moltes altres formes sexuals són construccions narratives eròtiques? ¿Els humans no en tenen prou amb l’anomenada “genitalitat” i en “fer l’acte” sinó que necessiten embolcallar-los de narrativitat i simbolisme? ¿El sexe és al cervell –com es diu- fins aquest punt?
 

Foucault va afirmar en entrevistes y es pot llegir sobretot en les darreres obres, que la sexualitat no és només una realitat biològica, clara i inequívoca, sinó el resultat de complexos processos de construcció del desig i –inclús- de la subjectivitat. Foucault s’aproximava a l’homosexualitat no com una veritat científica, sinó com una part de la seva llibertat i de la seva pròpia forma de viure.
 

La sexualitat és doncs per a Foucault –i sóc conscient de la provocació- quelcom relativament semblant a la filosofia com a forma de vida, que destacava el seu amic Pierre Hadot. Ambdues són formes de relacionar-se amb altri, amb un mateix i també amb el món. La filosofia, la ciència, la literatura... són formes culturals creatives i de llibertat. Doncs bé, crec poder concloure de les tesis foucaultianes que la sexualitat també ho és. Incloent fins i tot l’homosexualitat, el masoquisme... sempre en la mesura que no cauen en el crim ni van contra la llibertat d’altri.

Foucault no veu cap fatalitat o determinisme absoluts en les formes sexuals anomenades “queer” (vinculades a les diverses homosexualitats, Judith Butler), però tampoc en les “heteros” o els diversos “fetitxismes”, etc. Foucault hi veu sobretot possibilitats obertes i elaboracions paraartístiques del desig, la líbido... la subjectivitat. Serien formes d’alliberar i reconduir els propis desigs, de canalitzar la líbido... i d’aconseguir unes anhelades quotes de plaer.
 

En el cas de Foucault i tenint en compte la seva obsessió pel poder i per un saber inseparable del poder, el masoquisme que –sembla- també l’obsessionava té a veure amb erotitzar el poder. Segur que té també una funció “reconstructiva” en ritualitzar teatralment formes de poder brutals i odiades. Ara bé com –sovint es veu- qui odia alguna cosa, encara no n’és indiferent. Allò odiat encara li fa molt mal o inclús el fascina. Per això no ho pot oblidar o perdonar amb indiferència, encara ho pateix i necessita exorcitzar l’intens dolor que li provoca.
 

Aquestes són algunes de les contradiccions de la psique humana. D’alguna manera, té a veure a rascar-se la ferida i enfrontar-se amb el propi trauma, ja que és condició de possibilitat d’apaivagar-los al menys per uns moments. A més, les ritualitzacions teatralitzades permeten quelcom que sol ser molt difícil i rar en la realitat: invertir quan es vol els papers, que algú pugui adoptar amb fàcil.litat un rol i el seu contrari. Intercanviar-se els papers –fins i tot quan tenen una component de poder i domini- pot tenir de vegades efectes catàrtics, alliberadors, efervescents, curatius, pacificadors...
 

Hom pot passar en un instant de representar el senyor a representar el serf, el seductor o seduït, l’actiu o el passiu, l’estimat o el menyspreat... L’enorme i complexíssima dialèctica del senyor i l’esclau, que tan bé va exposar Hegel a la Fenomenologia de l’esperit, pot ser subvertida o invertida en un instant. El que en la realitat esdevé pràcticament impossible o una circumstància excepcional (com fer la revolució o alliberar-se del domini) pot ser viscut ritualment i teatral com una experiència fictícia, però també –diu Foucault- profundament plaent.
 

La idea és molt polèmica i segur que provoca escàndol. Però permet entendre algunes coses de la filosofia i moltes formes culturals humanes. I segurament també de moltes formes de sexualitat, gènere i relacions íntimes... sense reduir-se necessàriament a les considerades “perverses”. Així Eva Illouz i altres estudiosos han posat clarament de manifest fins a quin punt “l’amor romàntic” no és quelcom essencial sinó una elaboració narrativa, una pràctica i un discurs molt nous.
 

El professor de filosofia medieval, Francesc Fortuny, citava estudiosos que consideraven “l’amor” (així sense adjectivació”) una creació tardo-medieval. Hauria aparegut al voltant dels cicle artúric i sobretot els trobadors, “l’amor cortès”, la galanteria i les corts provençals. S’afirma inclús que l’amor emergeix en vinculació a una profunda transformació de la vivència i expectativa de la mort.

Gairebé es diria que la similitud fonètica -en moltes llengües- entre “amor” i “mort” té algun missatge ocult i premonitori. Recordin la insistència -i no només en la "narrativa romàntica"- en dir que l’amor mai no mor que tu-jo morirem, però no el nostre amor; etc. Significativament, el poeta i narrador Edgar Allan Poe va confessar d'ell mateix que "No he pogut estimar sinó on la Mort barrejava el seu hàlit amb el de la Bellesa".
 

En un context molt divers, el "creador" del sadisme, el famós Marquès de Sade estava totalment fascinat per una inseparable barreja de vida-mort, amor-odi i plaer-dolor. Però la fascinació de Sade era molt clarament modul.lada per la "narrativa" i "episteme" il.lustrades. Ni en els seves imaginacions més cruels, el Marquès de Sade no va deixar de ser bàsicament un il.lustrat, per molt que el seu discurs i narracions haguessin estat interpretats generalitzadament com una total subversió de la Il.lustració.

És curiós però molt significatiu que el discurs "eròtic-llibertí" de Sade reprodueixi moltes de les dèries bàsiques il.lustrades: minuciositat classificadora, justificació (pretesament?) racional en tot moment, cercar la sistematicitat i el saber enciclopèdic, exploració de totes les variacions i permutacions possibles, oposició radical de l'intel.lectiu i emotiu, fascinació per les passions però "sotmeses" per a un cert "instint" racional...
 

Segons aquests arguments –i sense negar el fet purament biològic i instintiu- no hi hauria massa diferència entre la creació de nous tipus discursius d’amor (p.e. “l’amour fou”, sublim, tràgic...) i altres innovacions culturals, narratives i simbòliques. Seria el cas per exemple de la “invenció del purgatori” (el llibre La Naissance du purgatoire del famós historiador de l’Escola dels Annals Jacques Le Goff); la tan comentada creació (i/o mort) de la novel.la; o inclús La invenció de la tradició (reconegut llibre de Eric J.E. Hobsbawm i Terence O. Ranger) i de“comunitats imaginades” (Benedict R. Anderson).
 

També, en filosofia de la ciència, el molt influent Thomas S. Kuhn afirma que les “revolucions científiques” generen noves visions del món, nous paradigmes científics i noves “realitats científiques”. Un dels llibres de sociologia cognitiva més importants s’anomena significativament La construcció social de la realitat i els seus autors, Peter Berger i Thomas Luckmann, són dels més valorats. En filosofia, en els estudis culturals, en els estudis de “ciència, tècnica i societat” (CTS) i també en els estudis postcolonials i decolonials són munió els pensadors que argumenten que indefectiblement noves epistemologies comporten noves “ontologies”.
 

Tot això provoca molt escàndol, si bé no són temes tan morbosos com la sexualitat. La qual, a més, tenim el costum de considerar el costat merament animal de la humanitat. Així la tractem com si no tingués res a veure amb el cervell, amb les pràctiques socials, amb les formes culturals de vida i –per suposat- amb l’home com animal polític, lingüístic, simbòlic, històric, social, cultural... Però sembla que és força erroni separar –en la completa condició humana- algun aspecte i considerar-lo com a totalment aïllat d’altres. Així com també hi ha molta continuïtat –i darrerament ho han destacat neuròlegs i científics com Antonio Damasio o David Eagleman- entre l’intel.lectiu i l’emotiu, el conscient i l’inconscient (Freud), raó i sentiment...
 

En aquest context de coses, potser no ha de sobtar que Foucault consideri la multiplicació de pràctiques sexuals, no tant com a causa de profundes condicions biològiques, sinó sovint com a resultat d’experimentacions eròtiques i de plaer quasi artístiques. Això no negaria que algunes estiguessin vinculades a traumes o ferides psicològiques, però no s’hi podrien identificar totalment i moltes vegades pràctiques com el sado-masoquisme serien una manera de superar aquelles ferides, violències, frustracions, agressivitats, angoixes o traumes. Inclús, podrien tenir l’efecte –sens dubte sorprenent- de permetre treure’n finalment algun tipus de plaer compensatori. Serien doncs narratives i jocs eròtics que podrien ajudar –pensa Foucault- a superar els vells i dolorosos fantasmes que ronden els implicats.
 

Així com el psicoanalista Jacques Lacan considerava que l’inconscient s’organitza com un llenguatge, aquestes experimentacions es vehicularien sovint amb discursos, narratives, simbolismes i escenografies. Tindrien doncs una essencial component de teatre, de literatura, de ritual, d’actuació i de posada a prova. Així s’aconseguirien erotitzar parts del cos o “fetitxes” (com sabates i peces de roba) que francament per si mateixes i per a la resta de gent serien completament banals i mancats d’atractiu.
 

Dia Mundial filosofia 20-11-2014

Podrien ser evolucions més íntimes, secretes i censurades de l’esperit de joc que Johan Huizinga (Homo Ludens) va destacar com una essencial característica humana (i no només dels nens!). Seguint Foucault, les mencionades formes heterodoxes (queer, sado, fetitixistes...) serien maneres de viure teatralment altres identitats o subjectivacions. D’una banda seria perquè se les desitja (encara que sigui a contracor), d’altra banda, seria per obtenir alguna compensació de ferides encara obertes. Aquí funcionaria aquell tipus de plaer o funcionalitat que Wittgenstein va associar al filosofar. Certament la filosofia no sol resoldre el problema però, al pensar-lo, aquest deixa de fer tan mal (al menys momentàniament com quan ens freguem una inflamació).
 

En el fons, totes aquestes pràctiques sexuals i ritualitzacions eròtiques tindrien una base molt propera al catch o a la lluita lliure teatralitzada. Hom s’identificaria amb personatges simbòlics (des de superhomes a malvats, passant per antiherois). Seguiria unes concretes –i se suposa que gratificants- estructures narratives ritualitzades que acabarien abocant a algun tipus de catarsi –al cap i a la fi pacificadora-. Potser no seria una catarsi de l’alt nivell cultural i moral de les tragèdies gregues, però seria prou valuosa pels seus seguidors. Molts esports de masses actualment incorporen certs tipus de rituals, símbols i narrativitats, si bé es sol deixar que la competitivitat i l’atzar “guionitzin” per si sols les actuacions, carreres i partits.
 

Curiosament el molt crític Foucault es resisteix a denunciar i censurar aquests “petits plaers”. Ho fa a la seva de manera molt radical, però relativament propera a com Manuel Vázquez Montalban reivindicava els petits plaers populars com el futbol o la loteria, en contra dels seus companys marxistes -més elitistes- que només hi veien alienació i escapisme. I és que, en la dissidència, mentrestant es prepara la revolució o el ple alliberament, el poble necessita sobreviure... i gaudir d’alguna manera.