Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Nov 21, 2013

PROLETARIADO ES COGNITARIADO



¿Determinan mejor la situación actual los términos “cognitariado” e incluso “precariado” que la tradicional de “proletariado”? Creemos que sí, pues entonces clarificamos un aspecto esencial de la condición contemporánea. “Cognitariado” (y en cierto sentido “precariado”) son expresiones que describen mejor nuestra condición en el actual “capitalismo cognitivo” y la turboglobalizada y postindustrial sociedad del conocimiento.
 

 
Hoy y cada vez más todos los trabajadores (incluso todo el  mundo) estamos al servicio de lo productivo y económicamente rentable. Ese es el mínimo común denominador del actual “pensamiento único”, pues minimiza cualquier otra consideración. Bajo ese pensamiento único y el hegemónico capitalismo cognitivo, en la actualidad todos nos convertimos en trabajadores cognitivos y dependemos totalmente del precio de mercado que obtengamos por nuestra cognición. Es decir nos hemos convertido en “cognitariado” que es –quizás- una nueva clase social o simplemente la condición existencial humana en la actualidad.

 
¿Quiere eso decir que ya no hay “proletarios” ni gente desposeída en la línea de lo que quería indicar con esa palabra Marx? Pues no, eso no es así. En la actualidad hay mucha miseria y la distancia entre ricos y pobres ha aumentado notablemente. Los ricos son cada vez más ricos y los pobres cada vez más pobres. Las nuevas realidades tecnológicas, económicas, sociales, políticas y culturales generan nuevas exclusiones, miserias y precariedades.

 
Como destaca Amartya Sen: aunque en ciertos sentidos el neoliberalismo actual y el capitalismo cognitivo hayan aumentado la libertad “negativa” (que nadie impida las acciones) y la igualdad meramente formal (la ausencia de leyes discriminatorias), no se han reducido las distancias de riqueza y de todo tipo, pues en absoluto se han equilibrado la capacidad efectiva (capability) de responder a y empoderarse de la realidad social.

 
Ciertamente, la sociedad postindustrial ha aumentado enormemente la potencialidad del conocimiento para la producción, el dominio tecnológico y la transformación de la realidad. Por ello, como nunca antes, entroniza socialmente la máxima de Francis Bacon “saber es poder” y todos los trabajadores devienen en la “sociedad del conocimiento”: trabajadores cognitivos, “cognitariado” (Franco Berardi).

 
Parece indiscutible que en la actualidad el sector productivo más poderoso y efectivo es el basado en el saber o, más bien, en la ciencia con aplicaciones técnicas y con valor económico. Y eso hace que cada vez más los trabajadores tienen que tener altas capacidades y habilidades cognitivas. Sin duda, cada vez más aumenta la proporción de los trabajadores especializados que –más allá de sus habilidades manuales- sobre todo se caracterizan y son contratados por su capacidad cognitiva.

 
Por ello resulta muy adecuado usar la expresión “cognitariado” para hablar de la creciente cantidad (sobre todo en los países avanzados) de trabajadores que tienen ocupaciones básicamente intelectuales, tecnológicas, a través de la TICs y que exigen una alta capacidad cognitiva. “Cognitariado” es, pues, una bastante precisa denominación que destaca lo esencial de la condición laboral y profesional dominante en la sociedad postindustrial del conocimiento y las TIC. Hoy la tendencia histórica parece indiscutible: a más “sociedad del conocimiento”, mayor número de trabajadores y trabajos cognitivos.

 
El extraordinario desarrollo de las tecnologías, pero también la constitución de una sociedad postindustrial cada vez más centrada en el conocimiento, ha hecho que el trabajo intelectual predomine cada vez más sobre el manual. Hoy los obreros tienen que formarse para responsabilizarse de maquinarias más complejas, muy caras y de alta tecnología. Y además tienen que tomar gran número de decisiones autónomas, reflexivas, que presuponen muchos conocimientos y que comportan grandes responsabilidades. Incluso los obreros van deviniendo pues “cognitariado”.

 
En todas las empresas la cantidad de máquinas e informatización es muy alta, dejando bastante atrás las realidades de la industrialización fordista taylorista. Se reducen (porque son menos rentables y no por bondad) las horribles y alienantes cadenas fordistas de montaje, donde un capataz taylorista iba determinando la más rápida y eficaz ejecución, para ordenarla inmediatamente a los obreros (como si máquinas fueran). 

Por otra parte los productos cada vez incorporan más cognición en sus costes pues se fabrican de acuerdo con mayores especificaciones de sus clientes, se personalizan o “tematizan”, incorporan continuos cambios de diseño según las modas, se mejora la producción, distribución y logística, etc.

 
Gracias a esa incesante innovación, las empresas postindustriales e inscritas en la “sociedad del conocimiento” desplazan progresivamente las empresas y productos que no son tan innovadores ni sofisticados. Por ello los productos fabricados incorporan cada vez más conocimiento y –en consecuencia- requieren trabajadores con mayores conocimientos y mejor formados; trabajadores cognitivos, cognitariado. 

 
También por ello –y no por otro motivo- los trabajadores cognitivos tienden a sustituir e –idealmente- a ser mejor pagados que los trabajadores meramente manuales. No olvidemos que fue pensando en los obreros manuales que Marx (en el Manifiesto comunista) recuperó el término latino “proletarius”. Originalmente era el nombre para aquél que sólo puede aportar al Estado a sus hijos (por ejemplo: para el ejército). Es decir el proletario tan solo posee a su prole, a sus hijos; pues en la Roma antigua el “pater familias” tenía un gran poder sobre su mujer e hijos, a los cuales podría llegar a vender como esclavos.

 
Marx pensó el “proletariado” como la clase que no tenía propiedades y que sólo se tenía a sí misma, a su familia y prole, a su fuerza de trabajo, al vigor de sus brazos, piernas, corazón, músculos… Y por ello el proletariado tenía que vender temporalmente esa fuerza de Trabajo en el mercado de trabajo.

 
Como vemos el “proletario” no es un esclavo, pues éste depende absolutamente de su amo, todo él y en todo momento de su vida. El proletario, en cambio, es un trabajador que –ciertamente- tiene que vender su fuerza de trabajo, pero no toda su persona. Además lo hace tan sólo por el tiempo de la jornada laboral y –se supone- que en función de un contrato que estipula las condiciones concretas. Las diferencias son importes, aunque entiendo que a muchos de mis alumnos les parecen muy sutiles.


Hay que notar y destacar que –en el fondo- el proletariado debería incluir por igual a los trabajadores manuales e intelectuales, a los no formados y a los muy educados. No olvidemos que el famoso y muy culto escritor clásico de fábulas –Esopo- era esclavo hasta que fue liberado. Al igual que en este caso y con los esclavos, no cambia la naturaleza del “proletario” (según la definición dada) el que el trabajo que tenga que desempeñar sea más bien intelectual o más bien manual.

 
El sentido profundo de “proletariado” no cambia porque cambie la “fuerza” o “habilidad” que el trabajador haya tenido que poner en venta por cierto período “laboral”. Según la definición dada y en el modo de producción capitalista, la amplísima mayoría de la población era y es proletariado; pues –de una manera u otra- ha de vender su fuerza de trabajo durante una parte de su vida.

 
Ahora bien, como históricamente, el trabajo manual era más corriente y el trabajo intelectual habitualmente era más apreciado y pagado, el marxismo popular asimiló el proletariado a los obreros e, incluso, al movimiento obrero. Por eso, Marx clamaba “¡proletarios del mundo, uníos!” y consideraba a la clase proletaria como el sujeto de la historia. Sólo cuando la clase proletaria en conjunto adquiriera conciencia de sí y de su injusta situación –decía-, iniciaría un movimiento político revolucionario imparable que transformaría radicalmente el modo de producción vigente.  

 
Esta reducción del “proletariado” básicamente a los trabajadores manuales y a los obreros, ha dificultado la vinculación del “proletariado” a los trabajadores cognitivos y, por tanto, al cognitariado. Ahora bien, más allá del sueldo y de las condiciones de trabajo, el cognitariado es proletariado.

 
Además, la evolución última de las sociedades avanzadas hacia la postindustrialización y la sociedad del conocimiento está provocando que prácticamente todo trabajador sea en gran medida un trabajador cognitivo. Podemos decir pues que –actualmente- el proletariado está más representado que nunca antes por el cognitariado.

 
Además, si el “proletarius” como tal tan sólo poseía su prole, el cognitariado como tal se caracteriza por poseer tan sólo su cognición, sus capacidades y habilidades cognitivas, es decir el resultado de su elaborada educación y formación. Aún más, su cognición es lo que él ha engendrado (como prole) en sí mismo, dentro de sí, con su formación y educación. El cognitariado lo es porque su posesión más esencial y su “prole” (interna y más esencial) es su cognición. En última instancia (pues se puede no tener hijos, ni otra familia), la única auténtica y definitoria posesión del cognitariado (el actual proletariado) es su cognición. 

 
A diferencia del capitalismo fordista, la sociedad postindustrial del conocimiento se convierte en un nuevo tipo de laberinto ciudadano. Está presidida cada vez más por un tipo de ciudadano que tan sólo vale, es reconocido o puede valerse en la medida que posee conocimiento, cognición.

Hemos visto que, ante la pérdida de importancia en general de la fuerza física e –incluso- de la habilidad manual, la capacidad cognitiva es el gran componente productivo de la fuerza de trabajo. Por ello, en la sociedad postindustrial, de las TICs y del conocimiento, cada vez más uno vale estrictamente lo que vale su propia capacidad cognitiva. Si me permiten la reiteración: el cognitariado vale tan sólo lo que vale, mientras vale y en la medida que vale: su cognición. Por eso ser precariado deviene para él una especie de destino casi inevitable y queda condenado a una agotadora carrera en contra de la obsolescencia o el rechazo del mercado.

 
A estas cuestiones he dedicado el artículo "Cognitariado es precariado. El cambio en la sociedad del conocimiento turboglobalizada" (Cambio social y cooperación en el siglo XXI, vol. 2, Barcelona: Educo/Icaria Ed., 2013, ISBN: 978-84-9888-575-0) y mi conferencia en “1º Congresso Internacional de Combate à Pobreza” (UFMG, Belo Horizonte, 20-11-2013). Y a ello hago también referencia en un breve video.

 
No puedo sino mencionar algunos de los grandes especialistas que me han acompañado en ambos casos. Por ejemplo Begoña Román, Gonzalo de Castro (coordinadores del libro) y Marina Subirats. Por lo que respeta al congreso de Belo Horizonte quiero destacar la gran sintonía con las profesoras dras. Misabel Abreu Machado de Derzi, María Fernanda Salcedo Repolés y Karine Salgado.

 
No puedo destacar aquí a todos, pero termino con una reflexión que -según creo- los puede englobar a todos. Ellos y ellas son sin duda trabajadores cognitivos y “cognitariado”, aunque seguramente nunca fueran un buen ejemplo de “proletariado”.

El artículo completo está formado por los posts: PROLETARIADO ES COGNITARIADO i COGNITARIADO ES PRECARIADO

Ver también los posts: EL GUARDABOSQUES PREMODERNO

EL MODERNO «JARDINERO» Y SUS HOMÓLOGOS




Mirasel Derzi, Mª Fernanda Repolês y Gonçal Mayos


63 comments:

Joan Morro said...

Ciertamente el concepto clásico de 'proletariado' cada vez es menos útil para entender (e “intervenir” en) la sociedad actual. A propósito de esto, quisiera añadir un par de cuestiones a tu interesante razonamiento:

La vieja idea marxista según la cual los proletariados son los que sólo cuentan con su fuerza de trabajo para sobrevivir se está quedando obsoleta, al menos en ciertas regiones, como el Sur de Europa. Cada vez son más los que requieren del llamado “colchón familiar” para sobrevivir, lo cual se da incluso entre quienes pueden canjear su fuerza de trabajo. De esta manera uno ya no depende tanto de su amo (caciquil o industrial) como de la renta de los padres o abuelos; una renta, por cierto, acumulada generalmente en condiciones proletarias, no feudales o burguesas. Asimismo, hoy por hoy, la fuerza de trabajo cualificada y experimentada ni siquiera tiene la garantía de poder ser canjeada. Esto último también afecta a la cuestión de los conocimientos, pues incluso el saber universitario y las competencias lingüísticas, para validarse, deben computar en función de homologaciones/programas establecidas (al menos todavía) por criterios geopolíticos. Por ejemplo: un idioma concreto puede ser fundamental en ciertas regiones y sectores productivos e intelectuales, mientras que en otros se considera simple “mérito”, y un título académico depende de una oficialidad excesivamente burocratizada, llegando a valorar más el año y el lugar de la expedición del título que los propios conocimientos del titulado. Quizás la idea de “lumpemproletariado” es más destacable que la de “proletariado” y, a su vez, la de “precariado” cada vez es más acertada.

La idea de “cognitariado” tiene un sentido sociológico e histórico y también filosófico-político. Si bien las religiones y los aparatos estatales han condicionado la conciencia de forma privilegiada durante siglos, especialmente en cuanto a la discriminación negativa (el “rechazo del otro”), los medios de comunicación han ganado protagonismo en este papel en las últimas décadas. Los “espectáculos” de las guerras de las Malvinas y del Golfo ya avisaron de lo que hemos aprendido con Bosnia, Ruanda, Kosovo, Torres Gemelas: los prejuicios e incluso el odio popular pueden tele-gestionarse de forma sutil y determinante (así, con nuevos medios, se asumen socialmente ideas como “lo africano es tribal”, “los Balcanes son tierras de asesinos”, “el musulmán es un fanático”, etc.). Por otro lado tenemos la publicidad, cada vez más omnímoda y dependiente de una restringida serie de círculos de poder que, a su vez, también financian guerras. No obstante, filósofos y juristas como Danilo Zolo advierten que al Habeas Corpus habría que añadirle el Habeas Menten, pues, en sociedades postindustriales, violentar la integridad ya no depende sólo de cuestiones físicas sino también informativas.

Joan

PS: ¿No crees que también hay razones suficientes para teorizar la idea de lumpencognitariado?

Lluis said...

Hola Gonçal,

Me gustaría compartir algunas reflexiones a este interesantísimo tema tomando como eje la distinción que haces entre la condición existencial y la socioeconómica del “cognitariado”.

Empezando por el primer nivel, el existencial, creo que el factor más relevante es que en la actualidad nuestras relaciones sociales y nuestros hábitos culturales se ven crecientemente afectados por todos los sectores – medios de comunicación, google, apps para móviles, videojuegos, etc.- relacionados con la generación, procesamiento y difusión de la información y el conocimiento. Y no sólo afectados, sino también impregnados hasta la médula: aquello que pensamos, creemos, valoramos, sentimos y apreciamos forma ya un magma, un todo inseparable de este cúmulo de datos, imágenes y sonidos que nos llega constantemente (y que, a través de las redes sociales y de nuestras comunicaciones virtuales, hacemos llegar a amigos, colegas, parientes o simples conocidos, convirtiéndonos así en copartícipes). Por supuesto, siempre hemos sido permeables a la influencia de nuestro entorno. Somos seres culturales y construimos nuestra visión de la realidad y nuestras actitudes frente a ella con los demás. Y, por supuesto, el poder siempre ha intentado controlar ambos aspectos, poniendo en ello todos los medios. La diferencia es que nunca como ahora este proceso había estado tan en manos del mercado; nunca como hasta ahora la generación y transmisión de información y conocimientos se había convertido en una mercancía tan usada e intercambiada. Y no sólo en la esfera laboral, sino también en nuestro tiempo “libre” y en nuestras relaciones sociales. “Me conecto –es decir, genero, recibo y transmito datos, imágenes y sensaciones- luego existo”: tal parece la condición humana actual.

En cuanto al nivel socioeconómico, creo, de nuevo, que el concdpto de cognitariado puede ser de enorme utilidad. En concreto, considero probable que la nueva escala de estratificación que se está perfilando dependa, en buena medida, del lugar que cada individuo o grupo ocupe en su nivel de capacidad de generar, procesar y transmitir conocimiento. Así, en la cúspide, tendríamos a los “generadores” o “manipuladores” (Manuel Castell dixit) de símbolos, es decir, aquellas personas e instituciones capaces de generar la información y el conocimiento más valorado por el mercado y, por ello, de moldear los patrones básicos de nuestra visión de la realidad. Bajo esta denominación entrarían no sólo tecnólogos y ejecutivos de los sectores puna en I+D+I, sino también inversores financieros y especuladores de alto nivel (a fin de cuentas, el especulador juega con información privilegiada; sabe interpretarla, aprovecharla y, cuando le convenga, manipularla), así como “intelectuales orgánicos” y creadores de opinión. En el otro extremo, tendríamos aquellas personas y sectores cuya capacidad para generar información y conocimiento sería irrelevante (o, mejor dicho, sería considerada irrelevante por el mercado), con lo cual estarían condenados a la precariedad. Serían personas fácilmente reemplazables, carne de cañón de las empresas de trabajo temporal, la economía sumergida o el paro. ¿Y entre ambos extremos? Unas clases medias cuyo estatus se ve crecientemente amenazado puesto que, en un mercado donde la información y el conocimiento son mercancías que cambian cada vez más rápidamente y que se ven sometidas a una competencia brutal, su posición es menos sólida que antaño.

Saludos,

Lluís Soler

Gonçal Mayos Solsona said...

Superintuitivo y muy certero, Joan. Ya tenía previsto un doble post en que "Proletariado es cognitariado" venía seguido por "Cognitariado es precariado". Y tu los has anticipado perfectamente así como la noción importante de "lumpencognitariado". Por otra parte quiero ser optimista -y espero que no me haga ingenuo- pensando que la formación necesaria como cognitariado nos haga algo más resistentes a la manipulación informativa. Pues como dices -con Zolo- hoy los medios de manipulación son inmensamente más poderosos. ¡Ojalá la cognición nos sirva de algo como reclamaban racionalistas y ilustrados!!!!

Gonçal Mayos Solsona said...

Gracias Lluís. totalmente de acuerdo: "La diferencia es que nunca como ahora este proceso había estado tan en manos del mercado; nunca como hasta ahora la generación y transmisión de información y conocimientos se había convertido en una mercancía tan usada e intercambiada. Y no sólo en la esfera laboral, sino también en nuestro tiempo “libre” y en nuestras relaciones sociales." Como he dicho a Joan, quiero ser optimista y que las habilidades cognitivas nos ayuden pues necesitamos mucho de ellas. Pues la manipulación -como apuntas muy bien- no sólo se produce cuando estamos avisados y reflexionado sino sobretodo en los momentos más distendidos, alegres, divertidos... y apuntando a nuestros deseos más fuertes.
Por otra parte, tienes razón citando Manuel Castell y ampliando sus ideas. Aquí veo que las nuevas tecnologías establecen nuevas jerarquías y divisiones sociales. No podemos ser ingenuos como algunos de los primeros teóricos de Internet que la veían como la solución democrática definitiva: Todos seremos a la vez emisores y receptores, decían. Ya vemos que eso no será así y que aparecen nuevas exclusiones y subordinaciones.
La batalla política, por la información "veraz" y contra la manipulación EN ABSOLUTO NO HA TERMINADO!!!! Una abraçada.

Holden A. said...

Hola Gonçal, la meva visió potser és una mica oposada i potser per manca d'informació i experiència; però jo enlloc de veure "cognitariat" jo veig més "sumisió"...per dir-ho d'alguna manera (tampoc queda una altre).

No creec que s'hagui de ser un geni per dominar l'anglès, dur una màquina a la fàbrica o treballar al Mercadona. LLavors quan tenim "temps lliure" tampoc sabem ben bé que fer, si mirar el mòbil, possar una cançó...
Hauriem de tornar una mica enrrere, a vells i bells costums com lleguir o caminar....i sentir més les coses (Per molt que digui Descartes).
Bona nit.

Holden A. said...

És més, voldria afegir que de " cognitariat" que n'hi ha, per suposat; si parlem en termes estadístics ¿No seguim encara amb el vell paradigma de l'estupidessa?.No se ben be on són el límits, però ella pot ser la causa, d, aquesta sumisió a l'explotació temporal de la nostra ment per part del sistema economic, i la convicció absoluta que la nostra tasca és digna, "pura" i necessaria.

He possar la TV dos minuts la tele, i dedo creeus que una societat de subjectes cognitius, soportarien i disfrutarien meredes de programes rollo reality, humor banl, famoseo....Nose, si donem bona la teoria d'una societat més capaç, preparada i culta...serà una minoria. PP força més votada, Kiko Ribera més venut i Belen Esteban millor escritora.....Això és una barbaritat

Una raó sana, lliure i forta e íntegra mai serà sumisa

Gonçal Mayos Solsona said...

Amb el viatge al Brasil, se m’havia passat el teu comentari, Holden. Coincidim en el fons perquè "cognitariat" defineix una característica central de la condició actual: treballar més amb informacions que no amb les mans. No vol dir ser més lliure ni superior intel.lectualment, inclús són munió els senyals indiscutibles que mostren que el “cognitariat” cau en noves i molt importants-doloroses –com dius- "submissions".
Els teus exemples són gràfics i certs: “No creec que s'hagui de ser un geni per dominar l'anglès, dur una màquina a la fàbrica o treballar al Mercadona.” I encara més si reconeixem que tampoc no cal “dominar l'anglès” ja que sovint amb quatre paraules... s’hi va tirant. El capitalisme cognitiu clarament du a una desertització de l’experiència on passa –com dius- que no “sabem ben bé que fer, si mirar el mòbil” i cada vegada enyorem més coses senzilles com “llegir o caminar....i sentir més les coses”.
Com saps, hem entrat (i no sabem com sortir) en la societat del cansament i l’autoexplotació, encara que siguem molts els que sospitem que NO ES VERITAT “que la nostra tasca és digna, "pura" i necessaria.” Tot és molt més pervers i –igual com el proletariat queia sovint en les alienacions de la societat fordista- el cognitariat sovint cau en les alienacions de la societat potfordista.
Importants aspectes en les alienacions han canviat, però... hi ha moltes, renovades i molt doloroses alienacions que... per tant hem de continuar denunciant i criticant incansablement. Mirant de trobar-hi sortides... O sinó de què carai serveix la filosofia, Holden???? Una forta abraçada.

Gonçal Mayos Solsona said...

Holden, és el que he intentat dir a COGNITARIADO ES PRECARIADO http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2013/11/cognitariado-es-precariado.html

Toni Prat said...

Per a mi crec que el nom que se'ls pengi als treballadors no té gaire importància (no hi veig el debat)... i l'evolució que ha anant portant a poder prescindir del treball manual "automatitzat" (per persones) és obvi... no... que les màquines "automàtiques" se l'hagin acaparat...???

no solament els hi ha apassat als treballadors sinó a les mestresses de casa als vianants que passegen per la ciutat, als comensals d'una reunió familiar, a les embarassades, als capellans, etc. etc. etc...

Gonçal Mayos Solsona said...

Malgrat la demagògia de què les condicions de vida són les mateixes o similars, no és el mateix ser un esclau que un/a: treballador a casa sense salari o amb salari (p.e. l'assistent de neteja), serf de la gleva, parcer, autònom, arrendatari, assalariat per compte aliè (tampoc a Suècia o Burundi)...

Cal precisar perquè sinó no s'entén res i només es diuen trivialitats. Fins fa unes poques dècades no hi havia "cognitariat" ni "precariat" ni a ningú se li havia acudit parlar-ne. Avui és una realitat que ho està canviant tot.

Suposo que als milmilionaris també els està passat que s'automatitza el treball. Pobres!!!!

Toni Prat said...

Hi ha una dita que jo conec només en castellà que diu "el hábito no hace al monje...) i si és veritat que aquestes paraules que ara vesteixen tant... com "cognitariat" o "precariat"" no s'utilitzaven, també és veritat que els seu efecte es donaven amb més o menys escala...

estic d'acord que cal emprar les paraules precises per cada cosa... (abans d'un càncer se'n deia un "mal lleig")

Gonçal Mayos Solsona said...

Les condicions de vida i de treball no són "decoració" o "una roba a la moda". Marquen molt més que les 8 hores de treball mínimes pràcticament cada dia. Les distincions que he apuntat separen la gent com si fossin "castes" totalment diverses. Jo m'apunto a ser un aturat milmilionari ja que "el hábito no hace al monje"!!!!!!!!!

Gonçal Mayos Solsona said...

Per cert per a poder fer aquests petits "canvis d'hàbit" van caldre moltes dècades de lluita i sagnants revolucions. I potser ara estem tornant endarrere.

Toni Prat said...

això ja no ho sé... però el que si que m'agradaria significar que la vida en aquest planeta no crec que avanci fent grans gambades per pujar esglaons molt alts... sinó que penso que la representació de la evolució humana es podria representar ben bé amb la corva que descriu la funció exponencial natural (y = e elevat a x) https://es.wikipedia.org/wiki/Funci%C3%B3n_exponencial#/media/Archivo:Exp.svg

de totes maneres tornar enrere pendent o prescindint de la memòria del que hem arribat a ser no em sembla possible... i si conservem la memòria seria un tornar enrere sense tornar enrere... no...??? la informació de tot el què ha ant passant condicionaria "l'enrere" ...

Gonçal Mayos Solsona said...

En principi, la corba exponencial em sembla tan bona com d'altres. Per què ha de ser l'exponencial?

D'altra banda conservar certa memòria matisa certes coses, però no assegurar no "entrebancar-se" amb la mateixa pedra. S'han d'argumentar aquests optimismes.

Toni Prat said...

dic d'una corba exponencial perquè comença a pujar a poc a poc però cada vegada tendeix més a la verticalitat... que precisament crec que és el que passa amb la nostra evolució...

hem tardat molts anys a arribar "piano piano" a la revolució industrial (p.E.) però en pocs anys més estem esparverats dels avenços aconseguits... (i diuen que no som enlloc...)

i quan dic: "de totes maneres tornar enrere perdent o prescindint de la memòria del que hem arribat a ser no em sembla possible... i si conservem la memòria seria un tornar enrere sense tornar a un enrere net... no...??? la informació de tot el què ha ant passant condicionaria "l'enrere" ..." no vull dir que es pugui aprofitar aquesta memòria per no "entrebancar-se" de nou... sinó que un "enrere" amb memòria no és un "enrere pur" sinó condicionat (per bé o per mal...) i tampoc és cap optimisme... és un dubte i/o una hipòtesi...

Gonçal Mayos Solsona said...

Una corba exponencial és insostenible a llarg termini.

Gonçal Mayos Solsona said...

Toni Prat: qualsevol progressió... tan si és aritmètica com geomètrica "in crescendo" contínuament són insostenibles... tendeixen a infinit...

la única cosa que les fa diferents és l'acceleració constat de la seva velocitat de creixement... la aritmètica va al ritme de: 1,2,3,4,5,6,7 ..........................
i la geomètrica o exponencial... 2,4,16,256,65.536.........................

si no augurem cap topall en qualsevol de les dues ... esdevenen inimaginables amb el temps...

Gonçal Mayos Solsona said...

Tens raó Toni. Potser el gran problema (molt típic de certa modernitat ingènua) és imaginar que s'imposarà una linealitat imparable, sempre la mateixa i sense inflexions i retrocessos.

Fascinats per una breu època de creixement enorme i bastant consolidat, s'han pensat que sempre passarà així. Creuen que tenen la recepta màgica per sempre més. I amb fe "del carboner" i messiànica s'imaginen que tenen la redempció laica en la història assegurada.

Ingenus!!!!! Tot és molt més complicat!!!!

Toni Prat said...

Quan parlen d'evolucions... crec que sempre partim d'uns períodes determinats... amb un inici i un final... mai els podem fer extensius a poder-los aplicar des de l'inici dels temps fins al final dels temps... en el cas de que això fos factible ja que ho desconeixem...(i és difícil d'imaginar)

el que si que podem dir, crec, és que des d'abans de força segles A.C. fins als nostres dies ... l'evolució que podem constatar és de tipus geomètric o exponencial i sobretot ara que gràcies a la multiplicació de l'informàtica... aquest tipus de progressió penso que es queda curt...

Per una part estic amb tu quan dius: "Potser el gran problema (molt típic de certa modernitat ingènua) és imaginar que s'imposarà una linealitat imparable, sempre la mateixa i sense inflexions i retrocessos." Però per una altra part crec que també podem pecar d'ingenus els que pensem això perquè no sabem el que ens depara la ciència...

i agosaradament... m'atreveixo a pensar si: "la progressió exponencial donarà abast a la velocitat del processament d'informació...??? i si els habitant contemporanis del planeta tenim capacitat de poder imaginar "el futur pròxim" tan sols del 2050 ???

Toni Prat said...

Tot és molt més complicat... d'acord... però la complicació potser no és la que pensem...

fa ben poc la gran complicació era a veure com incorporàvem molt més proletariat al servei de l'industria... i en aquest moment la complicació és a veure com podem prescindir de tan proletariat per produir més en l'industria "automatitzada" (per reduir costos) i què en fem d'aquest proletariat...

Gonçal Mayos Solsona said...

Cec que precisament el problema és que certs defensors ingenus del progrés el consideraven etern, assegurat, infinit, invencible... i no el circumscrivien en cap període determinat. Per tant tenia molt de fe religiosa absoluta. A més confirmava que l'home era el rei de la creació com ja deia el Gènesi.

De facto la progressió geomètrica, exponencial i sense gairebé retrocessos pràcticament només existeix des del segle XV i a Europa.

Gonçal Mayos Solsona said...

Precisament perquè el futur no està escrit i segurament ens sorprendrà, cal fer filosofies del present. Cal captar els canvis i novetats emergents, sense quedar presoners de terminologia i fes ingènues del passat. Cal estar oberts al nou i imprevisible. Les confiances acrítiques o l'apegament a conceptes del passat poden fàcilment bloguejar la captació del nou i del disruptiu.

Gonçal Mayos Solsona said...

Precisament perquè els problemes canvien radicalment, necessitem deixar de pensar en termes de proletaris, per a fer-ho p.e. de cognitariat i precariat. No sé quan duraran aquests termes ajudant a pensar el present, però avui ajuden a pensar precisament la minimització del proletariat en l'actual indústria "automatitzada". TAmbé són útils per a comprendre la precarització general de tots els treballadors en una era on sembla acabar-se el treball massiu per a tothom.

Toni Prat said...

NO estic d'acord en que "De facto la progressió geomètrica, exponencial i sense gairebé retrocessos pràcticament només existeix des del segle XV i a Europa."

penso que l'elevació de la línia que conforma la corba de la funció y = e (elevat a X)

https://es.wikipedia.org/wiki/Funci%C3%B3n_exponencial#/media/Archivo:Exp.svg

no supera la unitat en l'eix de la "Y" durant molt de temps, però tot de cop es dispara perquè l'efecte "exponencialment" i la fa pujar quasi verticalment... (geomètrica o exponencial... 2,4,16,256,65.536.........................)

Toni Prat said...

"Precisament perquè el futur no està escrit i segurament ens sorprendrà, cal fer filosofies del present. Cal captar els canvis i novetats emergents, sense quedar presoners de terminologia i fes ingènues del passat. Cal estar oberts al nou i imprevisible. Les confiances acrítiques o l’afecció a conceptes del passat poden fàcilment bloquejar la captació del nou i del disruptiu."

Això no ho acabo d'entendre prou bé però en resum diria que hi estic d'acord... penso que és molt difícil de predir el futur i que no és pot deduir emprant les úniques experiències de les que disposem... que evidentment són las del passat...

Toni Prat said...

partint de la teva apreciació sobre el futur " També són útils per a comprendre la precarització general de tots els treballadors en una era on sembla acabar-se el treball massiu per a tothom." haig de dir que si faig cas de les meves intuïcions fonamentades en el desenvolupament del camp laboral, en el que veig que cada vegada es va reduint més i més la "mà" d'obra... em porta a pensar que dintre de poc es pot fer efectiva la renda bàsica universal... perquè no...??? (això dels "treballadors" passarà a la història...)

l'empresariat en general no aspira a tenir gent "assegurada", "sindicalista," "empresonada", "reivindicativa", "emprenyada", pseudo-torturada", etc... sinó màquines que no tinguin tots aquests problemes que de retruc els repercuteixen a ells...

Gonçal Mayos Solsona said...

La corba exponencial més clara i objectiva és el creixement demogràfic. I històricament es constaten augments i baixades força crítiques. La nostra espècie Cromagnon va estar a punt de desaparèixer en quedar-se (s'ha constatat per anàlisis d'ADN) només en menys de 10 especímens.

Hi ha hagut pujades demogràfiques espectaculars ben demostrades històricament al Creixent fèrtil, Xina, Grècia-Roma, Asteques i Inques, Àfrica... juntament amb altres espectaculars baixades en els mateixos llocs després per fams, epidèmies, guerres... Només amb la industrialització aquesta ha superat bajanades terribles com les guerres mundials, etc.

Toni Prat said...

doncs la industrialització concebuda com fins fa poc que a més a més de proporcionar un sou a molts dels seus integrants els mantenia distrets 5 o 6 dies a la setmana crec que va en detriment...

l'empresariat en general no aspira a tenir gent "ENTRETINGUDA"...

"assegurada", "sindicalista," "empresonada", "reivindicativa", "emprenyada", pseudo-torturada", etc... sinó màquines que no tinguin tots aquests problemes que de retruc els repercuteixen a ells...

Gonçal Mayos Solsona said...

Per això mateix que dius, no és època per ser massa optimista. El temps ho dirà... però no pinta massa bé.

Les gràfiques exponencials poden canviar ràpidament!!!!!!

Toni Prat said...

crec que hi ha tantes opcions per ser "optimista" com per ser "pessimista" que precisament és la que intueixo en dels teus comentaris...

la meva pregunta és... "no ens anem anat sortint sempre..." ??? perquè hem de ser hipocondríacs... ???

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Lo que ha de ser, serà. D'acord. Més que pessimista sóc realista i remarco que cal actuar ja i eficaçment.

El 2009 fins i tot un conservador com Sarkozy va dir que "calia reformar el capitalisme". Han passat 10 anys força durs i encara no s'ha fet res. Si es confirma el final del treball massiu, potser que fem alguna cosa i aviat.

A més, no es tracta de simplement confiar optimistament ni de somniar amb utopies, sinó de donar alternatives a la gent que està perdent el treball i el salari. Crec que no n'hi ha prou amb dir-li franciscanament "no ens anem anat sortint sempre... ??? perquè hem de ser hipocondríacs... ???"

Toni Prat said...

Jo no crec que es tracti de reformar el Capitalisme... potser el que la Renta Bàsica Universal ens planteja se n'ha de dir una altra nom... tot i que estic d'acord que hi haurem arribat pronunciant de manera sobtada la corba de la progressió exponencial...

penjo aquí un video que crec que deixa molt clar el que jo no em sé expressar molt bé amb paraules i no em cap amb la limitada amplitud que concebeixo a la poesia visual...

em sembla que val molt la pena de perdre uns minuts escoltant a Martin Ford...

https://www.ted.com/talks/martin_ford_how_we_ll_earn_money_in_a_future_without_jobs/transcript?amp=a61OJs3PxLt07&amp_network=FACEBOOKPAGE&utm_medium=social&utm_source=amplify&language=es

Gonçal Mayos Solsona said...

Suposo que cal tranquil.litzar la gent i no esverar-la. Però més enllà de paraules animadores, no veig decisions polítiques de cert abast per enfrontar els grans canvis que venen. Ni en el canvi climàtic, ni en la fi del treball massiu, ni en el control de la revolució en intel.ligència artificial... que ja veiem que són canvis de gran impacte.

Toni Prat said...

jo crec que cada vegada els polítics tenen menys poder de decisió en general... i a mi m'agrada que no hàgim d'estar depenent sempre del "papa"... Està vist i comprovat que davant dels poders fàctics moltes vegades han d'acotar el cap i resignar-se a l'evolució inercial de la societat... (i ballar el ball que toquen...)

tot això (torno a treure el tema) crec que és gràcies a la informació... qualsevol de les revoltes o Tsunamis Democrátics, que hi estant havent actualment no serien possibles sense el doll d'informació constant... i controlada...

Gonçal Mayos Solsona said...

Certament i ho hem pogut comprovar amb la llarga crisi econòmica post2007, avui la política va a remolc de l'economia i és cada vegada més impotent.

Ara bé sembla que és tota la societat incloent la població en general que també es mostra impotent per a gestionar el futur econòmic de la humanitat. Som incapaços de dirigir el futur i això que tenim més informació que mai abans. Però sembla que anem a una inèrcia que no podem dirigir, evita ni sabem on ens porta.

En altres llocs he dit que és com si calvalguèssim un tigre enfollit que ens porta on no volem anar, però que tenim por de baixar-nos-hi perquè podem matar-nos o -inclús- llavors el tigre ens devorarà.

Naturalment sempre podem confiar que no hi ha per a tant i deixar-nos portar unes dècades més. Ja en fa una de la gran crisi!

Gonçal Mayos Solsona said...

Avui la política va a remolc de l'economia i és cada vegada més impotent. Ho hem pogut comprovar amb la llarga crisi econòmica post2007.

Ara bé sembla que és tota la societat -incloent la població en general- que també es mostra impotent per a gestionar el futur econòmic de la humanitat. Incloent l'evolució tecnològica, som incapaços de dirigir el futur i això que tenim més informació que mai abans. Anem a una inèrcia que no podem dirigir, ni evitar. Inclús no sabem cap a on ens porta.

En altres llocs he dit que és com si calvalguèssim un tigre enfollit que ens porta on no volem anar. Tenim por de baixar-nos-hi perquè podem matar-nos o -inclús- llavors el tigre ens devorarà.

Naturalment sempre podem confiar que no hi ha per a tant. Poder deixar-nos dur unes dècades més. Ja en fa una de la gran crisi!

Toni Prat said...

La possibilitat de poder preveure el futur torna a ser qüestió d'informació... (si es vol fer seriosament)... ja que fins ara hem anat utilitzant les boles de vidre de les pitonisses (com deien que inclús havia fet en Jordi Pujol i algun que altre president d'EE.UU. d'Amèrica...)

si ho comparem amb la medicina veurem que succeeix el mateix... com més informació tenim de les conseqüències causa-efecte, ens adonem que com més sabem de la causa, més fàcil ens és preveure les seves conseqüències... (la informació torna a ser vital...)

i l'economia en si mateixa no és cap perversió... ans al contrari... totes les famílies una mica responsables sabem que gestionar bé la seva economia els reporta seguretat, calma, i "felicitat"...

ara potser em permetré una gosadia però crec que ets un gran admirador de Steven Spielberg...
(en un passat recent els homes dels temps també creien en forces "entigrades" i “tigretons de destrucció massiva”... però cada vegada menys... i fa 4 dies ens van donar una previsió meteorològica que s'està complint fil per randa... gràcies a la "informació" que reben dels satèl·lits evidentment...

i irremeiablement... això de deixar passar algunes dècades crec que ningú ens ho pot estalviar... de moment la evolució és exponencial... NO VERTICAL...

Gonçal Mayos Solsona said...

El problema ara mateix és que la magnífica (i per mi decisiva!!!!) informació que tenim NO SERVEIX PER A PRENDRE LES DECISIONS QUE NECESSITEM.

Es veu amb el canvi climàtic: la informació és enorme i indiscutible, però uns prioritzen cínicament els seus interessos a curt termini i d'altres no s'acaben de decidir a fer canvis importants. Resultat: no es prenen decisions significatives, encara que tothom se'n lamenta més o menys.

Potser hi ha algunes "famílies una mica responsables" però... les grans decisions no s'acaben de prendre. I això ho diu la ONU, la UNESCO i l'àmplia majoria dels activistes. El fracàs de la darrera cimera mundial pel clima va ser brutal!!!!!! I ja en van uns quants.

Toni Prat said...

però això ja són figues d'un altre paner... la informació hi és... i ens diu perfectament el què s'ha de fer...

Una altre cosa ben diferent és que per una part hi ha polítics analfabets en aquest tema que no en volen saber res de res i per l'altre hi ha grans interessos econòmics que creuen que de moment no els convé fer el que els científics aconsellen o dictaminen... però, com diuen els castellans "no se puede mezclar la velocidad con el tocino"...

Gonçal Mayos Solsona said...

És el mateix. Hi ha molts estudis que demostren que no n'hi ha prou amb la informació i la raó per a prendre decisions efectives. Això era un somni socràtic i il.lustrat però la humanitat no és així.

Toni Prat said...

crec que hem intoxicat el diàleg... jo no parlo de com és la humanitat... crec que això és un altre tema prou interessant... però "negar" que la informació no és una eina essencial per poder prendre decisions ho trobo, des del meu punt de vista, d'un "negacionisme" exacerbat...

i si ens hem d'apuntalar amb el que va dir en Sòcrates... el que recordo haver sentit explicar dels seus somnis és que deia: "només sé que no sé res...)

(en castizo: apaga y vámonos...)

Toni Prat said...

si no sabem res... tampoc podem "negar" (opinió contundent)" de que la informació no serveix per res... (perquè això voldria dir que sabem...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Tenim molta informació i bastant bona. El coneixement científic és molt rigorós. Serveixen p.e. per a fer coses QUE VOLEM FER.

Per aquí no va la discussió. El que passa és que tenim molta informació i molt bon coneixement sobre p.e. el canvi climàtic. Però no prenem les decisions adequades i -inclús- no en prenem cap.

En el fons, actuem en contra de les nostres bones informacions i excel.lents coneixements. Sembla que senzillament NO VOLEM PRENDRE UNES DECISIONS que ens fan mandra.

És trist i pot sorprendre, ho entenc.

Toni Prat said...

ara em trobo en un altre debat... potser hauriem de partir d'una exposició deferent per a no tenir la sensació de que marxem d'estudi...

el comportament dels humans encara ens sorprèn... però deixa avançar la intel·ligència artificial... crec que en aquests moments és difícil de poder-ne imaginar els seus límits...

(no hi ha manera de que pugui prescindir del tema de la informació... Ho sento... a la que no me n'adono ja hi torno a ser...)

Gonçal Mayos Solsona said...

ÉS normal Toni, gran part del que creiem ara sabem que no funciona. Potser la intel.ligència artificial ens salvarà i serà la solució.

Però cal recordar (i esglaia una mica) que parlem d'intel-ligència artificial per a distingir-la de la intel.ligència "natural" o "humana". Per tant podem tenir alguna sorpresa...

Toni Prat said...

Jo no crec que sigui veritat que " gran part del que creiem ara, sabem que no funciona"...

Si em permets jo diria que: gran part de que sabem ara no funciona per solucionar els problemes ecològics que NO ENS INTERESSA aplicar-ho per qüestions purament econòmiques... però no és falta d'informació, ni que no se la creguin els que "remenen l'olla"... sinó és la voluntat de distorsionar-la en benefici (momentani) seu...

potser aquestes persones que no volen aplicar aquesta informació científica no tenen fils ni nets... ( això explicaria moltes coses...)

També m'agradaria significar que la intel·ligència artificial, de moment, només és una recopilació de la intel·ligència humana condensada, combinada, permutada i aplicant-hi tota mena de variacions... però en el fons del fons "humana..." (encara...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Cada dia els científics descobreixen coses noves. Però la inèrcia porta a no assumir-ho si no després de molt temps i esforços, com veiem amb el canvi clímàtic i la concepció de l'ésser humà. És la força de l'hàbit, el costum i la comoditat.

Toni Prat said...

ara em trobo en un altre debat... potser hauriem de partir d'una exposició deferent per a no tenir la sensació de que marxem d'estudi...

el comportament dels humans encara ens sorprèn... però deixa avançar la intel·ligència artificial... crec que en aquests moments és difícil de poder-ne imaginar els seus límits...

(no hi ha manera de que pugui prescindir del tema de la informació... Ho sento... a la que no me n'adono ja hi torno a ser...)

Toni Prat said...

i encara que prescindíssim de parlar de la intel·ligència artificial el comportament dels humans tot sovint és nefast... amb això estem totalment d'acord... (no sabria què hi puc afegir...) (no t'ho negaré... però no hi veig com pots relacionar això amb la importància
del fet de poder tenir cada dia més informació...)

Toni Prat said...

el que estaria bé, des del meu punt de vista, seria iniciar un debat de perquè cada dia anem pitjor... de que tot és un desastre, de perquè estem al llindar d'una fi apocalíptica... ???

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

La idea inquietant és que gran part de la informació és irrellevant, perquè actuem com si no la tinguéssim. Mira't els meus pdfs sobre Societat de la ignorància.

Toni Prat said...

crec que si volem parlar amb propietat... hem d'acceptar que la informació no és irrellevant... els que som irrellevants som nosaltres...

si a un bòlit de Formula 1 hi puja un que detesta conduir i no té ni el carnet... probablement aquest cotxe farà uns mals resultats... però no serà "el cotxe" sinó el "pilot"...

el que estaria bé, des del meu punt de vista, seria iniciar un debat de perquè cada dia anem pitjor... de que tot és un desastre, de perquè estem al llindar d'una fi apocalíptica... ???

Gonçal Mayos Solsona said...

Molt agut Toni!!!! Però jo humilment i senzillament sóc humà i només puc mirar-m'ho d'una perspectiva humana. El que sigui la informació en si és molt interessant però com a metafísica recreativa.

Precisament estic dient que som en una societat i una humanitat que MOLT PERILLOSAMENT prescindeix mandrosament i acomodadament del que sap i de la informació QUE JA TÉ. I llavors actua -o deixa d'actuar- d'una manera força suïcida.

El perill és que certament això ens dugui a què "els que som irrellevants som nosaltres...", els humans!!!!!

Jo necessito sobreviure i que sobrevisqui la humanitat!!!!! En això no sóc indiferent. M'hi sento absolutament implicat!!!!!!!!!!!

Toni Prat said...

"El que sigui la informació en si és molt interessant però com a metafísica recreativa"

si ets religiós i no en fas cas del catecisme pertinent també en converteix en metafísica recreativa...

si llegeixes molta ètica i no en fas cas també es converteix en metafísica recreativa...

aquí ja no sé què dir...

ah si... "tocat i enfonsat"...

Toni Prat said...

espera't que trec una mica el cap per dir que si no fas cas de la informació que et dona el GPS del cotxe es converteix també en metafísica recreativa...

si et compres un joc de rol i no fas cas de les instruccions es converteix també en metafísica recreativa...

si circules per la ciutat no fas cas dels guàrdies ni dels semàfors ET converteixes converteix també en metafísica recreativa...

i així en podrien esmentar quatre o cinc més de metafísiques creatives...

Gonçal Mayos Solsona said...

No m'has entès. Precisament he dit que no m'importa la informació en si, sinó la que m'afecta directament i decisivament. A mi pobre humà que vol viure i sobreviure... I fins i tot que vol que visquin i sobrevisquin els humans.

L'altra la deixo pels moments metafísics que de tant en tant també tinc. Però has d'entendre que no és el mateix.

Toni Prat said...

Doncs jo crec que tal com fa una dita en castellà... "de lo que se come se cria" i a cada increment de la informació neixen més adeptes a ella... i això sol comportar canvis en l'actitud de la gent...

p.e. en la qüestió dels residus... trobaràs gent ben petita que ja té un comportament ben diferent al que tenia jo en la seva edat...

un exemple molt clar és el de la Greta Thunberg... que va sembrant informació arreu del món i està aconseguint la formació de grups pro ecologisme...

i així crec que podria posar una infinitat d'exemples en els que es pot intuir que les persones informades generalment els costa més de fer malifetes...

la pastilla que ho cura tot i instantàniament penso que NO EXISTEIX... (piano piano s'arriva lontano"...

Gonçal Mayos Solsona said...

És meravellós a l'època de les fakenews, dels "fets alternatius", de la postveritat; de la societat de la ignorància, de l'espectacle i del simulacre... que tinguis tanta fe en la informació.

Toni Prat said...

jo crec que parlem de coses diferents i no trobo la possibilitat de palesar-ho...

crec que estem en un atzucac...

tu parles de la desconfiança amb la gent que generalment no fa cas de la informació...

i jo parlo de que la Informació. ( a part de si la gent en fa cas o no és bàsica per anar comprenent el el què som, el què hem esta fins ara i quines solucions serien les que hauriem d'adoptar... (EN EL CAS DE QUE LA GENT EN FES CAS) per no anar cap l'autodestrucció del planeta...

(matemàticament no es poden sumar pomes amb plàtans... perquè el resultat pot ser un fruit- Frankenstein... ara que el terme està de moda entre els polítics...)

Si creus que el debat ha d'anar sobre la conducta humana davant de la informació... el podem obrir... (però la informació no és culpable... )

però ja sé que la resposta serà... una altra opinió sobre la gent... (i tampoc tenim tantes dades ni tantes certeses com per afirmar que la gent no està canviant...)

Gonçal Mayos Solsona said...

La pobra informació no pot ser culpable de res. Això és un contrasentit.

L'important i trist és que la informació no soluciona el problema per a qüestions com el canvi climàtic, la reforma del capitalisme, canvi dels hàbits de consum...

Insisteixo hi ha molta informació, potser massa. En tot cas manca coneixement ben estructurat i rellevant. Però l'important és que ja no es pot tenir fe en què amb més informació canviaran significativament les coses. Això és una fe que està sent rebatuda pels fets cada dia. I no per alguna gent rara... sinó per pràcticament tothom.