VACÍO ESENCIAL COMPENSADO Y CASTIGADO

 

Un segundo presupuesto compartido por la mitología griega y la religión judaico-cristiana es que la tecnología adviene a la humanidad a causa de un vacío, de una ausencia, de una carencia y de un fallo, imputables a la vez a la propia humanidad y a agentes ajenos a ella.

Así, el salto prometeico de mayor libertad, indeterminación, potencia y autocreación técnica de la humanidad se ha producido como enmienda y superación de una primera  naturaleza o donación epimeteica, marcada por la carencia, el error y el vacío. 

Como ha visto muy bien, Bernard Stiegler (2018), precisamente gracias al error de Epimeteo, que deja infradotada o vacía la naturaleza humana, interviene Prometeo rompiendo el orden cósmico y creando no sólo una nueva especie, sino un nuevo tipo o 'género' de ser (como se decía tradicionalmente); el cual es profundamente disruptivo, pues evoluciona genética y biológicamente pero también cultural y tecnológicamente, y rompe todos los esquemas ontológicos previos.

LA HUMANITAT HA DEIXAT D'EVOLUCIONAR? HO FA CULTURAL I TECNOLÒGICAMENT?

L’evolució sol actuar a través de la pressió de la fam, les malalties, la depredació d’animals perillosos, inclús paràsits o microbis i –en definitiva- de la mort. 

La versió actual de la teoria de l'evolució afirma que es propaguen aquelles mutacions genètiques que permeten als seus portadors aconseguir més aliments, superar millor les malalties o bacteris, escapar dels depredadors o paràsits, i –en definitiva- retardar prou la mort com per a poder reproduir-se eficaçment.

 

La humanidad ha creado una nueva era -el antroposceno- que es signo del enorme poder tecnológico-industrial que ha alcanzado y que la está afectando profundamente incluso a sí misma. 

Ello plantea tensiones que son presentes en muchos nuevos movimientos filosófico-culturales y transforma la definición de naturaleza humana, la cual se ha relacionado siempre con el mito de Prometeo. 

SALTO CUÁNTICO A UNA INTELIGENCIA POSTHUMANA

 

Intentemos pensar ahora la idea inquietante de que la sabiduría técnica pueda radicarse y continuar evolucionando fuera del receptáculo de carbono que son los humanos. 

Como apuntó Stiegler (2016), es una característica eterna de la tecnología el hecho que siempre se exterioriza y objetiva en creaciones materiales (por ejemplo: hachas de piedra o ordenadores cuánticos). Y –por eso mismo- la humanidad está obligada a reapropiarse cognitivamente lo técnico y redescubrir qué es y para qué sirve un hacha de piedra o un ordenador cuántico. En esa dialéctica la humanidad certifica que eran artefactos que no forman parte “natural” de la condición humana, entiende por qué otros los han creado e innova nuevas aplicaciones o desarrollos a partir de ellos.

CONDICIÓN HUMANA DIVINA Y ARTIFICIAL

 

Prometeo transforma la condición humana con dones divinos pero también artificiales

La turbohumanidad, que tan temerosa se siente hoy de la inteligencia artificial, es nieta de una inteligencia y de un robo a la vez divinos y artificiales. En el diálogo Protágoras de Platón se narra como Prometeo salva a la humanidad de la extinción, dándole el fuego y la sabiduría técnica que ha robado a los dioses. Por ello –según el duro relato de Esquilo- Prometeo recibirá el eterno y torturante castigo de Zeus. 

Pues con su robo, ha roto el equilibrio entre las criaturas mortales porque, gracias a Prometeo, los hombres ya no están al nivel del resto de animales, ya que ahora disponen de unos dones divinos que no les correspondían. Ahora tienen en ellos, de forma artificial y no “natural”, el poder divino del fuego y de la tecnología.

ANTROPOCENTRISMO FRENTE A TECNOCENTRISMO

 

Seguramente la proliferación actual de mentalidades apocalípticas es la respuesta preocupada por el incremento de poder y de responsabilidad de la humanidad, que es enorme. 

Pensemos que hasta hace muy poco la humanidad tenía básicamente el mismo objetivo que cualquier otra especie: continuar sobreviviendo a un destino que le venía dictado desde la naturaleza, con unas circunstancias que no podía controlar pues eran casi totalmente independientes de ella misma.

LA VIDA COM A OBJECTE POLÍTIC I ÈTIC

Per què bioètica i biopolítica?

L’ètica s’ha ocupat sempre dels problemes vitals i l’ideal de “vida bona”. Ara bé, aquest vessant creix, esdevé pràcticament autònoma, més complexa i imperiosa a mesura que la humanitat augmenta el seu poder sobre la vida. I el mateix podem dir de la biopolítica vers la política tradicional. Dues causes s’hi sumen: el desenvolupament tecnològic que ofereix possibilitats abans impensables i l’aparició d’una societat (Gesellschaft segons Tönnies) més permissiva en aquestes qüestions que no la tancada Gemeinschaft o comunitat tradicional.

¿CABALGAR EL TIGRE O DESCABALGARLO?

En las sociedades turboglobalizadas y marcadas por fenómenos-inter, toda la población se siente cabalgando un peligroso tigre desbocado. Ello convierte en acuciante la duda entre continuar encima de él a riesgo de que nos lleve a algún lugar terrible, o bien intentar descabalgarlo pero con el peligro de que entonces nos devore.

Unos, generalmente los mejor tratados por los cambios o quizás los más optimistas, apuestan por mantener e -incluso- acelerar la dinámica de destrucción creativa tecnológico-globalizada que impulsa el capitalismo neoliberal. Confían en que –como decía poéticamente Hölderlin- allí donde hay el peligro también crece lo que salva. Confían que la misma destrucción creativa aporte la solución, ya sea con una nueva revolución tecnológica que dé un impulso productivo similar al experimentado en otras épocas y -quizás incluso- revitalice la legitimidad democrática.

En consonancia hay otros analistas menos optimistas que desarrollan y amplían muchas de las inquietantes perspectivas que están apareciendo para las clases medias y los trabajadores, pues actualmente también las labores intelectuales pueden verse muy afectadas por las nuevas tecnologías de la información y la comunicación.

CIÈNCIA, TÈCNICA, HUMANITATS I CULTURA NATURALS!

Per a la humanitat la cultura forma part de la condició o la natura humana. Som culturals per naturalesa, per evolució natural, darwiniana i -alhora- biològico-cultural.

És exactament igual a com -per las castors- és natural fer presses i embassaments per a protegir les seves cases i emmagatzemar aliments. És una qüestió més de grau, quantitat i complexitat que no de quelcom absolutament divers. Inclús potser no és gaire diferent a com per a una girafa és natural tenir el coll tan alt.

Amb aquesta idea estem superant una antiga tendència antropocèntrica que volia distingir radicalment la humanitat de la resta d'animals. En una dicotomia totalment escindida, als animals (i al nostre cos, passions, emocions, impulsos...) els atorgava “naturalesa” i al que es considerava específicament humà: raó, intel.lecte, ànima, esperit, societat, cultura...

HUMANITATS: SERVEIXEN? MENYS QUE CIÈNCIES I TÈCNOLOGIES?

Les humanitats són prou útils per a gairebé tot? O, més aviat, no van més enllà de ser interessants, donar prestigi o "amanir" la vida? Són només sabers d'ociosos i per a quatre "lletraferits"? O, inclús en una societat tan productivista com l'actual, les humanitats aporten prou rendiment com per estar al nivell de les ciències i les tècniques?

És cert que els sabers humanístics fan "pensar" i "trencar-se el cap" amb qüestions irresolubles o que distreuen dels "afers productius". Alguns no són massa agradables, inquieten força i no faciliten una vida “còmoda”. Alguns inclús poden ser dolorosos (p. e. descobrir que morirem tard o d’hora, o que venim dels simis i que pràcticament en compartim tot l'ADN), però a mig termini tenen un efecte beneficiós, educatiu i humanitzador. Sense ells estaríem totalment enganyats respecte la condició humana.

EL 'JARDINERO' Y OTRAS FIGURAS METAFÓRICAS DE LA HISTORIA

 

Unas sociedades se estructuran básicamente bajo la metáfora del "guardabosques", mientras que otras responden a la "figura" del «jardinero». Para Bauman (2007) el "guardabosques" es un modelo premoderno, mientras que el «jardinero» es básicamente un modelo moderno. Ahora bien, el capitalismo fordista responde también a las figuras metafóricas del «tecnólogo» o el «ingeniero», y las todavía agrícolas del  «agri­cultor» o el «ganadero».

 

Las presuposiciones y actitudes subyacentes a esas sociedades son que es necesario dominar y mejorar el orden natural, definiendo un progreso infinito inspirado en una utopía. Pues el "jardinero", como los «tecnólogos», los «ingenieros», los «agricultores» y los «ganaderos», quiere perfeccionar y transformar conscientemente la preexistente naturaleza salvaje.

VIURE PATOLÒGIC

Com veiem, les patologies emblemàtiques que resulten de la societat actual són tot el contrari del que van viure els nostres pares. L'oci ja no és “la causa de tots els vicis”, sinó que pràcticament ha esdevingut impossible, perquè fins i tot la diversió, el consum i el desenvolupament personal han esdevingut una necessitat indefugible.

Fins i tot, si la nostra societat està amenaçada per la decadència, aquesta serà del tot diversa a la caiguda de l'Imperi Romà teoritzada per Gibbons. Avui molt poques elits –tot i ser més riques que cap abans– es poden apartar dels seus “deures” d'acumulació (poder, riqueses...) i de la vigilància dels seus interessos.

AUTOEXPLOTACIÓ MÉS QUE EXPLOTACIÓ?

Les patologies més generalitzades permeten comprendre la societat on s'inscriuen.  Les malalties més emblemàtiques tenen una  forta relació amb el tipus de societat i de manera de viure. Per això, encara que pugui sorprendre, solen funcionar com a excel·lents models, síndromes o metàfores del moment històric concret.

Ja afectin col·lectius complets o individus més dispersos, les grans malalties que marquen una societat, són resultat de les contradiccions experimentades per aquesta. Per aquest motiu, inclús esdevenen la simbologia hegemònica a través de la qual s'interpreta la realitat en aquell tipus de societat.

Segurament les dues coses són inseparables, ja que tota «filosofia o ontologia del present» és causada per la realitat viscuda i heretada del passat, alhora que un model d’interpretació que en condiciona l'autocomprensió i el seu desenvolupament futur.

Tenia molta raó Freud en la seva aguda obra El malestar en la cultura, si bé potser li va mancar desenvolupar-la concretant-la als canvis socials i històrics. ció Apuntem-ne alguns exemples prou analitzats que mostren la variabilitat de les patologies socialment més esteses i emblemàtiques segons els moments històrics i les formes de vida.

AL LÍMIT DE L’HUMÀ? NOVES TECNOLOGIES I PATIMENT

Albert Einstein va dir premonitòriament: “Em fa por el dia en què la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat. El món tindrà una generació d'idiotes.”

La humanitat és l'espècie que més profundament i continuadament transforma el seu entorn natural, social i cultural. Per això habitualment s'ha hagut d'enfrontar a patologies i malalties que ella mateixa ha provocat. Ja va passar amb el sedentarisme i la revolució neolítica, amb el desenvolupament de l'agricultura i ramaderia, les ciutats i l'escriptura, la divisió de les funcions socials i la institucionalització de les diferències estamentals, etc.

VÍDEO: FUTUR D'IGNORÀNCIA O CONEIXEMENT?



Antoni Brey, Gonçal Mayos i Martha Palacio (Pensa)

Quin és el futur de les societats avançades i turboglobalitzades? Serà una transparent i igualitària societat del coneixement o caurem en un nou tipus força pervers d’ignorància i desànim cognitiu, o inclús de credulitat i fanatisme?

Molta informació és innovadora, font de creació i important, però d'altra és totalment banal, falsificada i alienant. Podem destriar avui eficaçment els descobriments rellevants de la propaganda, el simulacre i la intoxicació informativa?

DETERMINISME TECNOLÒGIC?

¿Què mou la història i l’evolució de la humanitat? Ens agradaria que els humans transforméssim el món i a nosaltres mateixos per la nostra pròpia acció conscient. Però aquesta és una esperança que cada vegada es va mostrant més vana. 

Més aviat ens trobem “moguts” i en noves situacions que no hem escollit com a espècie ni cap de nosaltres no ha previst. Com destacava Heidegger ens trobem existint “llençats” en un món estrany i –com afegia- Sartre hi som condemnats a ser “lliures” sense poder saber del tot què és la llibertat. L’home és una passió inútil –diu Sartre- i manquem inclús de qualsevol esperança que la nostra acció presumptuosa acabi obtenir cap dels fruits que pretén. 

TURBOGLOBALITZACIÓ ENTRE FAUST I PEER GYNT

El capitalisme turboglobalitzat accelera enormement el temps i la insaciabilitat. Això té conseqüències contradictòries: d’una banda gràcies al progrés tècnic es “guanya temps” i possibilitats de dur a terme experiències i possibilitats abans senzillament impossibles. De l'altra banda, però, com que creixen molt més les noves possibilitats i expectatives de la gent, resulta que hom té la sensació que “manca temps”, que hi ha “més escassetat de temps”, que no tenim el mínim temps vital per a fer el que tothom ha de fer o experimentar durant la seva vida. 

Així esdevenim inevitablement: insaciables, competim sense fi contra nosaltres mateixos i contra tothomi, hiperconsumistes, abulímics, impacients, zaapejadors, inconstants, irreflexius... frustrats.