Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Jun 30, 2016

AL LÍMIT DE L’HUMÀ? NOVES TECNOLOGIES I PATIMENT



Albert Einstein va dir premonitòriament: “Em fa por el dia en què la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat. El món tindrà una generació d'idiotes.”

La humanitat és l'espècie que més profundament i continuadament transforma el seu entorn natural, social i cultural. Per això habitualment s'ha hagut d'enfrontar a patologies i malalties que ella mateixa ha provocat. Ja va passar amb el sedentarisme i la revolució neolítica, amb el desenvolupament de l'agricultura i ramaderia, les ciutats i l'escriptura, la divisió de les funcions socials i la institucionalització de les diferències estamentals, etc.
 
Ara bé, aquesta tendència s'ha radicalitzat i accelerat amb l'edat moderna que va imposar un incessant procés de “destrucció creativa” (Schumpeter, 1966) i el canvi perpetu dins el transitori i fugitiu (Baudrillard, 1997). És conegut que noves tecnologies militars i navilieres van permetre tant els descobriments geogràfics com el domini i colonització europea del globus a partir del segle xvi

El capitalisme també va estructurar el nou “Sistema-Món” (Wallerstein, 1984), generant una espècie de “gàbia de ferro” (Weber, 1992) que s'ha anat ampliant amb les successives revolucions industrials. Es va produir “la gran transformació” (Polanyi, 2003) amb la massiva emigració de la població del camp als suburbis urbans i el que Foucault anomena el “gran tancament” (Foucault, 1982). Apareixen les grans fàbriques mogudes per màquines de vapor, després motors de combustió, més tard elèctrics... La realitat laboral es va transformar rotundament amb la divisió del treball (Smith, 1983) que condemnava a alienants processos reiteratius i que no permetia la comprensió del producte produït entre tots (Marx i Engels, 1998). 

Com un laberint babilònic, es va imposar el disciplinat fordisme que ancora el treballador a un lloc fix en les llargues cadenes de muntatge. Allí se’l sotmet a l’estudi científic del taylorisme per a obtenir-ne el màxim rendiment per unitat de temps. Ara bé, així com el dur treball manual havia encorbat i lacerat els cossos durant segles, actualment el que lacera i fereix la ment és més aviat el treball intel·lectual, lligat a màquines cognitives com els ordinadors (fins i tot més enllà de l'horari laboral!). S’ha entrat en el laberint del desert i en el capitalisme cognitiu turboglobalitzat. 


Amb els canvis accelerats en la societat del coneixement, avui s'exigeixen renovats aprenentatges al llarg de tota la vida. Ningú no pot deixar d'aprendre ni de reinventar profundament cada poc temps, al risc de ser exclòs, caure en la societat de la ignorància (Mayos & Brey, 2011) o esdevenir obsolets professionalment i, fins i tot, vitalment. Per això, si “tota època té les seves malalties emblemàtiques” (Han, 2012), la humanitat s'enfronta avui a noves patologies i malalties basades en l'esgotament i l'autoexplotació cognitius.


Aquestes noves patologies resulten de les actuals condicions de vida, que avui converteixen en “normal” el que fa molt poc temps era bogeria o quelcom inexistent. Són uns riscos globals a afegir als que —segons Ulrich Beck— caracteritzen les societats de la “segona modernitat”. Són la manera actual d'experimentar la limitació, l'ésser-per-la-mort, la precarietat vital i la vulnerabilitat que constitueixen la condició humana segons Heidegger, Levinas, Butler i tants d'altres. I tenen molt a veure amb els profunds canvis i les complexes dificultats que avui han d'assumir els humans.


Es relacionen amb els inevitables “danys col·laterals” que resulten del capitalisme cognitiu, la turboglobalització, el postfordisme i les noves experiències socials. Molts amenacen —de forma preocupant i fins i tot perillosa— els necessaris equilibris políticosocials col·lectius i en les identitats psicològiques individuals. També amenacen la possibilitat de construir vincles, adequades experiències i projectes de vida a mitjà termini. Com veurem, en última instància tendeixen a generar en els humans actuals diversos tipus de obsolescència que són molt angoixants i dolorosos.


Evidentment molts elements ja eren presents abans, però el capitalisme cognitiu turboglobalitzat culmina la tendència immediatista i de destrucció creativa típica de la modernitat. En tenim exemples tant en la successió obsessiva de les avantguardes, en la manera de concebre les revolucions polítiques (almenys idealment) i en el funcionament del món de la moda, el consum i la publicitat.

És una idea típicament moderna que el procés de modernització no tingui fi ni aturador. La comparteixen les avantguardes literàries i plàstiques (per exemple Rimbaud amb el seu “Il faut être absolument moderne”) comparteixen amb els revolucionaris internacionalistes, ja siguin socialistes, comunistes i anarquistes. Per això i en molts aspectes Trotski, en 1929 amb La Revolució Permanent, va desenvolupar una idea que venia de molt abans, si bé les òbvies dificultats polítiques tendien a desviar-la a opcions més pragmàtiques i circumstancials.

En tots els casos, s'imposa una inesgotable ànsia de novetat que inevitablement té l'efecte principal de convertir el nou —de tot just ahir— al vell i antiquat d'avui al matí. Això comporta intrínsecament la necessitat de -per tant- anar-los substituint per alguna cosa més nova i “original”. La modernitat tendeix a quedar presonera d'una obsessiva, accelerada i inaturable dialèctica d'actualització-aggiornamento on —els “revolucionaris d'avui” o els que “són in”— passen a ser a una velocitat increïble els antirevolucionaris, conservadors o out de demà, i així successivament.


En molts casos, el que hi ha darrere és un obsessiu afany d'immediatesa impulsat per la necessitat de renovar acceleradament els estocs i de generar nou consum. Això es veu clarament quan —amb una evident paradoxa— es desenterren modes de fa uns anys i es venen com a novetats actuals. En molts casos i pel fet que també la memòria queda minimitzada per l’estrès de destrucció creativa i transitorietat fugaç, s'ha perdut consciència de l'origen —diguem-ne vintage— d'aquests elements i es “venen” una i altra vegada com a innovacions revolucionàries.


Per això cert postmodernisme, encara molt ancorat en els metarelats moderns, va accentuar la tendència a l'oblit de tota tradició, al menyspreu del passat i a obviar el poder de la memòria. En tots els casos, són condició per a poder vendre tota recuperació del passat i qualsevol reutilització de gestos històrics com a rabiosa novetat, com a fulgurant invent, com a troballa genial... 

Té raó Antonio Valdecantos (2015) quan destaca que darrere de l'afany d'innovació de la modernitat, especialment en l'actual fase tardana, hi ha sempre “el fantasma d'algun episodi pretèrit (d'ordinari, també modern), amagat a l'espera de reciclatge”. De tal manera que en el “trepidant espectacle” que creiem veure i que encara queda del somni modern de destrucció creativa hi ha sovint una “farsa” espectacularitzada que amaga infinites resurreccions, imitacions i paròdies d'episodis anteriors, l'oblit dels quals precisament s'ha forçat amb molta cura.

Com veiem, l'acceleració de la destrucció creativa que la moda fomenta només pot funcionar a través d'un ràpid oblit, ja que en cas contrari no resulta factible mantenir ad eternum la bogeria de la contínua novetat. Aquesta va ser potser la més lúcida crítica postmodernista a les avantguardes (Venturi, Izenour & Browie, 1998) i als grans metarelats moderns (Lyotard, 1984). Es va reclamar poder pensar i jugar estilísticament amb les diferents propostes sense obligar-se al joc incessant d'un plus ultra avantguardista. Com se sap, això no comportava necessàriament negar-se a tota possibilitat de novetat (com alguns apocalíptics postmodernistes proclamaven), però sí acceptar que l'autèntica novetat rupturista no es pot programar al servei del temps fugisser de l'hiperconsum i la moda.


Aquí emergeix una paradoxa que cal comentar. Les veritables innovacions tecnològiques defineixen una línia de canvi imprevisible i que molt difícilment planteja retorns al passat o reiteracions merament estètiques. Molt al contrari, però, els discursos sobre la tecnologia i sobre els seus efectes socials solen ser altament reiteratius i es repeteixen fins a la banalitat. Paradoxalment, tot i que els avenços tecnològics no solen tenir marxa enrere i ho transformen tot disruptivament, continua predominant la tendència a pensar-los i encarar-los d'una manera molt premoderna, basada en la por o el fanatisme.


Fàcilment, es pensen des de plantejaments reiteratius i que Hegel denunciaria per “mala infinitud” i Nietzsche per ser el pitjor “etern retorn del mateix”. De l’una banda, els tecnòfobs s’escandalitzen i proclamen una i altra vegada l’apocalipsi; mentre que —de l’altra— els tecnofílics en fan elogis acrítics i proclamen que —ara sí, de veritat— es realitzarà el millor dels mons possibles. El problema és que aquestes respostes acrítiques i furibundes, tant dels “apocalíptics” com dels “eutòpics” i “integrats” (Eco, 1965), els condemnen a desatendre i a no pensar el que hi ha de radicalment nou i mai vist de resultes dels avenços tecnològics. Per això, en aquest article intentem no caure en cap d’aquests dos errors correlatius.

No comments:

Post a Comment