Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Jun 30, 2016

EL FORDISME, COM A LABERINT



Sovint les societats són veritables laberints. Podem comparar les societats avançades actuals amb les seves antecessores immediates a partir dels dos tipus de laberints comentats? Intentem-ho breument.


Podem associar al laberint babilònic a la societat industrial clàssica exemplificada per les enormes fàbriques amb llargues cadenes de muntatge d'Henry Ford i que el marxista Antonio Gramsci va teoritzar per primer cop el 1934 a Americanisme i fordisme


En aquestes laberíntiques fàbriques tot treballador té adjudicat un lloc concret que no pot abandonar durant la jornada. Fins i tot qualsevol distracció —per momentània que sigui— és castigada ja que retarda o para tota la cadena d'acoblament. Encara que se li pot ordenar treballar en un altre lloc, el treballador esta sempre “ancorat” a una molt concreta funció i lloc. Murs invisibles o capatassos vigilants el mantenen lligat allà, doncs equival a una molt concreta peça en aquesta gran maquinària (Mumford, 2010) híbrida de carn i acer que és la cadena industrial. 


A més, la versió fordista del “taylorisme” teoritzat a partir de 1911 per Frederick Taylor analitza la millor adequació a la cadena de totes i cadascuna de les accions del treballador. Com a peça humana del conjunt, totes les seves activitats són metòdicament calculades i predeterminades per maximitzar la seva producció i la seva adequació al accelerat ritme fabril.


En aquestes condicions fordistes, la vida laboral pot associar-se a un tipus de laberint on només hi ha una sortida o un únic comportament adequat. En canvi, tota la resta sense excepció xoquen amb impediments, murs, prohibicions i carrerons sense sortida. Charles Chaplin, a Temps moderns, va mostrar irònicament les cruels patologies, angoixes, contradiccions i alienacions d'aquesta màquina híbrida amb incrustacions humanes que caracteritza el fordisme. 


Les persones es converteixen en una peça viva de la maquinària i gran part de la seva existència, incloent l'educació, és constreta per un estricte laberint social ple de restriccions, opcions prohibides, camins bloquejats i portes tancades. Ja molt aviat després de néixer, s'ensenyava a la gent que tot apuntava a una única sortida: ocupar un lloc en l'enorme cadena productiva de la fàbrica i —també— de la societat. Qualsevol altra cosa —se’ls diu— és fantasia irracional, una falsa opció i quelcom condemnat al fracàs. 


Com veurem més endavant des de diferents punts de vista, en molts sentits les fàbriques fordistes culminen les societats modernes associades al “gran tancament” (Foucault, 1982 i 1993). Doncs es caracteritzen per un molt semblant tipus de “institucions disciplinàries” com són la presó, la caserna, el manicomi, els hospicis, els tallers, les fàbriques, els reformatoris i inclús les escoles. Coincideixen habitualment (almenys en les seves formulacions clàssiques) per dividir, jerarquitzar i disciplinar molt estrictament l'espai, les activitats i les persones. Sempre hi domina un permanent control i tot és canalitzat vers el comportament permès, mentre que es bloqueja de mil maneres qualsevol altra possibilitat.


En definitiva són societats que generen institucions que tendeixen a disciplinar la gent col·locant-la en una mena de laberint, on tot són carrerons sense sortida excepte l’obedient resposta desitjada. D’una banda hi ha molts impediments, obstacles, murs i portes vedades; però de l’altra tot tendeix -com en el laberint clàssic- a una única sortida predeterminada.


Són molt clares, definides i ben establertes les patologies, el que no cal fer i per on no s’ha d’anar, el que no és normal, no està normalitzat i ha de ser impedit, castigat, corregit, disciplinat... Per contra i com en el laberint clàssic, les societats fordistes es basen en la promesa que efectivament hi ha una sortida. Trobar-la pot ser difícil i exigeix esforç, paciència, disciplina, una certa sistematicitat i molta obediència, perquè se'ns diu contínuament que -si se segueixen les normes- al final hom trobarà “el seu lloc”: la sortida al laberint fordista. Llavors sabrà perfectament què ha de fer, cóm, quan, per què i en quines condicions. Això sí, sobretot se li exigeix que no qüestioni la societat ni els murs del laberint on és inserit.



Vegeu la totalitat de l’article en els posts:









No comments:

Post a Comment