El laberint clàssic és una espècie de complexa presó claustrofòbica que permet caminar sense descans però sempre sota la frustració del carreró sense sortida, el bloqueig, l'enclaustrament i —en última instància— la manca de llibertat de moviments, d'horitzó, d'aire lliure... d’autèntica llibertat! Angoixa perquè contínuament mostra al presoner la seva impotència per a trobar la sortida davant milers de carrerons tancats. Frustra perquè en cada un d'aquests passadissos hom té l’esperança de la tan anhelada sortida, però reiteradament es constata que també acaba en un mur, en una altra porta tancada, en una nova desil·lusió. Per això és inevitable la terrible sospita que —tal vegada— no hi ha cap sortida en absolut, que tots els corredors i -per tant- el laberint sencer, es tanquen sobre si en una veritable i tramposa presó.
En canvi el laberint del desert no sembla en principi cap laberint. Doncs no hi ha murs, corredors, ni portes tancades. No és claustrofòbic, sinó tot el contrari: sol provocar agorafòbia, terror als espais oberts i sense fi. Sovint, en el laberint del desert no hi ha ni dunes altes o muntanyes que bloquegin la mirada. Tot, fins a l'infinit horitzó, apareix davant dels nostres ulls i res no ens impedeix el pas, ni ens bloqueja. Tan sols hi ha el mateix espai infinit, la distància inacabable i la permanent absència d'impediments, per a empresonar-nos com en un laberint.
En el laberint del desert angoixa que hom pugui acabar traçant un cercle i tornar finalment al punt de partida, però ara esgotat i ja sense forces per a un nou intent. Provoquen estrès fins a la nàusea els dubtes davant quina direcció prendre, també la por a haver-se equivocat en la decisió i, encara més, el pànic cerval a persistir-hi quan el pas inexorable del temps sembla demostrar que va ser errònia.
El laberint tradicional no amaga que ell és el nostre gran enemic (la seva astúcia front la nostra) i contínuament ens hi xoquem –barrant-nos el pas–. En canvi el desert s’amaga darrera de si mateix, traïdorenc, com dient: jo no faig res, ets tu mateix qui llaures el teu destí i esculls el teu personal laberint. Puc esperar –avisa- fins que finalment acabis agenollat davant el meu poder... i morint!
Sens dubte i a diferència del laberint clàssic, al desert domina més aviat l'agorafòbia, la por i l'angoixa davant els espais oberts. Aquí el problema és precisament l'obertura, els excessius i inhumans espais oberts. El fracàs és provocat no tant perquè se'ns impedeixi avançar, sinó al contrari perquè se'ns obliga a prendre una decisió en la qual ens va la vida, però davant la qual no tenim pràcticament cap raó, cap motiu, cap seguretat o esperança per pensar que finalment és correcta i ens salvarà. Si en el babilònic el presoner lluita en contra del laberint (els seus murs i carrerons sense sortida), al desert sobretot lluita amb ell mateix. El veritable carreró sense sortida es produeix quan hom defalleix, quan un mateix claudica, quan finalment hom es deixa caure de genolls i para de caminar.
 |
| Jorge Luis Borges |
Al desert no hi ha parets ni murs, tan sols la seva immensitat i els límits de la humanitat. Hom fracassa especialment si traeix la decisió inicial, poc importa si va ser anar cap al nord, al sud, a l'est o a l'oest. La pitjor desorientació es produeix si —imperceptiblement— es va configurant un immens cercle o si hom es deixa endur capritxosament per intuïcions o falsos signes (no necessàriament un miratge) de propers oasis. Es perden opcions d’èxit cada vegada que es canvia de decisió i de direcció, si no es confia en un mateix i volublement hom es desvia i intenta refer el camí. Doncs llavors el laberint es va fent progressivament més infinit.
En el complex laberint clàssic és molt fàcil desorientar-se i desanimar-se, ja que en principi hi ha infinits carrerons i portes tancades, i -com a molt- una única sortida. Sens dubte és desesperant, però en cert sentit els mateixos murs que tanquen també són una mena de guia. Els experts aconsellen seguir sempre a la dreta (o a l'esquerra) fins a recórrer tot el laberint. Sens dubte és una estratègia dura i esforçada, però molt segura, i a més res no impedeix que -molt abans d'haver recorregut tot el laberint- hom tingui la sort de trobar la sortida per atzar.
Al desert, també hi ha la possibilitat que hi hagi a prop un oasi o ajuda, però no hi ha murs de seguir i el més aconsellable és prendre una decisió —encara que sigui conscientment arbitrària i seguir-la fins el final... del desert o de les pròpies forces. En el primer cas s'ha vençut, en el segon no. Tot es redueix a aquest dilema i a l'esforç autocontrolat de persistir en la inicial decisió... Com es diu a les guerres: el dilema és fins a vèncer o morir!
Vegeu la totalitat de l’article en els posts:
No comments:
Post a Comment