Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Jun 30, 2016

AUTOEXPLOTACIÓ MÉS QUE EXPLOTACIÓ?


Les patologies més generalitzades permeten comprendre la societat on s'inscriuen.  Les malalties més emblemàtiques tenen una  forta relació amb el tipus de societat i de manera de viure. Per això, encara que pugui sorprendre, solen funcionar com a excel·lents models, síndromes o metàfores del moment històric concret.

Ja afectin col·lectius complets o individus més dispersos, les grans malalties que marquen una societat, són resultat de les contradiccions experimentades per aquesta. Per aquest motiu, inclús esdevenen la simbologia hegemònica a través de la qual s'interpreta la realitat en aquell tipus de societat.

Segurament les dues coses són inseparables, ja que tota «filosofia o ontologia del present» és causada per la realitat viscuda i heretada del passat, alhora que un model d’interpretació que en condiciona l'autocomprensió i el seu desenvolupament futur.

Tenia molta raó Freud en la seva aguda obra El malestar en la cultura, si bé potser li va mancar desenvolupar-la concretant-la als canvis socials i històrics. ció Apuntem-ne alguns exemples prou analitzats que mostren la variabilitat de les patologies socialment més esteses i emblemàtiques segons els moments històrics i les formes de vida.

En alguns períodes ha predominat la por a la infecció bacteriana i, per exemple, la tuberculosi esdevingué una malaltia molt emblemàtica en el món que retratà la novel·la de Thomas Mann La muntanya màgica (1924).

En altres moments es considerà pràcticament una croada mèdicomoral la lluita contra certs comportaments sexuals “patològics” com la masturbació; per exemple en la pel·lícula The Road to Wellville dirigida en 1994 per Alan Parker a partir de una novel·la sobre vida del famós doctor John Harvey Kellog.

Més endavant i contraposant-se al moment anterior, es va tendir a associar tota patologia social a la repressió i inadaptació neuròtica. En podem trobar clars exemples a La revolució sexual de Wilhelm Reich, en el conjunt de l’obra de Jacques Lacan i a Eros i civilització de Herbert Marcuse (1976).

Per això la darrera obra de Michel Foucault (1978) sobre Història de la sexualitat i els últims cursos al Collège de France es contraposen a aquella “tesi de la repressió”. Apunten al nou tipus de societat que estava emergint i substituïa la repressió disciplinària fordista per l'autocontrol expressiu de les subjectivitzacions.

També apareixen llavors les enlluernadores teories de Gilles Deleuze i Felix Guattari a L’Antiedip (1973) i a Mil altiplans (1988) que significativament són agrupades sota l’epígraf “Capitalisme i esquizofrènia”. Molt intuïtivament aprofundeixen en les tendències capitalistes a “subjectivar” la gent com “màquines desitjants” i, per tant, generant patologies socials amb greus desequilibris mentals.

En una anàlisi sociològicohistòrica més detallada però que en el fons enllaça amb les novetats detectades per Foucault, Deleuze i Guattari, Eva Illouz (2009 i 2012) investiga els efectes socials de tot tipus que ha tingut la utopia de “l’amor romàntic” i la vincula al que anomena el “capitalisme emotiu”.

A mitjans de la dècada de 1980 i amb la sobtada malaltia i mort de gent tan famosa com Rock Hudson, Michel Foucault, Freddy Mercury... es va estendre la por a l’epidèmia del “molt astut” virus de l’AIDS/SIDA. Va aparèixer com una espècie de nova “pesta negra” i, ràpidament, va donar un cop fulminant a moltes pràctiques sexuals promíscues esteses entre grans grups socials. Per això, molts sectors conservadors saludaven “la nova malaltia” con un càstig diví i ho van aprofitar per a rearmar-se en contra d'aquelles pràctiques.

Com veiem, amb aquests exemples es constata clarament con les dialèctiques socials —que entronitzaven unes patologies emblemàtiques per damunt d’altres— han determinat molts dels més espectaculars reequilibris en les grans mentalitats des de finals del xix a principis del xxi. El valor heurístic i analític de les malalties i malestars més estesos en la societat també es comprova si analitzem l'actualitat.

Avui, les patologies dominants arrelen en l'autoexplotació sense descans (Han, 2012), dins d’unes dinàmiques socials que exigeixen la constant competència amb els altres i amb si mateix. Les noves patologies emblemàtiques neixen paradoxalment quan emergeix una “societat de l'oci” (Dumazedier, 1972). El problema però es que, de les paradigmàtiques tres "d" (descans, diversió i desenvolupament personal), les dues darreres s'imposen a la primera.

Així es trenca l’idíl·lic equilibri que Dumazedier proposa. En el capitalisme cognitiu turboglobalitzat la Diversió i el Desenvolupament personal són viscuts socialment com necessitats inapel·lables i condició de possibilitat per al creixement de la societat “del consum” i “de l’espectacle”, i paral·lelament la “del coneixement”.

Certament hi ha una paradoxal perversitat en el foment per part del capitalisme cognitiu d’una profunda aliança entre consum, espectacle i coneixement. S’hi afegeix també el perill que la informació i el coneixement quedin reduïts a mera mercaderia i/o banalitzats estetitzadament, convertits en mers espectacle i distracció (Mayos & Teresa-M. Sala, 2012). Fins i tot, però, provoquen noves i emblemàtiques patologies socials en minimitzar el Descans, que és condició de regeneració, relaxació i manteniment de l'equilibri orgànic. 

Podem veure que sovint s'imposa socialment la maximització a tota costa de l'hedonisme consumista i de la diversió adrenolítica, al crit famós de “marxa, marxa, marxa, jo vull marxa, marxa, marxa!”. Com a contrapartida, ja que cal sufragar aquesta distracció hedonista, també s’hi afegeix una incessant competitivitat laboral, formativa i per l'èxit professional i crematístic.

Es tracta d’un dilema terrible i paradoxal que empresona la gent dins del laberint postmodern del desert, i provoca patologies “psi” que —com veurem— exigeixen la intervenció constant de “disciplines psi” (Illouz, 2010; Rose, 2012), les teràpies, els llibres d'autoajuda, el coaching... 

A tot això s’ha de recórrer per mirar de sobreviure, mantenir el propi rendiment i no enfonsar-se en l’obsolescència. És significatiu que cada vegada més l'autoajuda, les més variades teràpies i el coaching desplacen anteriors “esperances d'alliberament i curació” com la psicoanàlisi, la sexualitat “lliure”, les comunes i, fins i tot, la guia del Partit-Sindicat i la ideologia.

A més, també moltes utopies que abans es basaven en canviar la societat o rebel·lar-se en contra d'ella, avui són desplaçades per altres que més aviat opten per adaptar-s’hi i mirar de suportar-la; d'aconseguir sobreviure en ella, connectat i no exclòs; de mantenir-se productiu, reeixit i al cim; d'estar in/cool i evitar caure en l’out.

Cada vegada més amplis sectors de la població viuen una profunda contradicció entre dues grans pressions antagòniques del capitalisme cognitiu:

-        - produir versus consumir (en tots dos casos: sense cap fre!);

-       -  una llarga formació que retarda tota recompensa a l’èxit final (sempre hipotètic) versus el bombardeig propagandístic constant que incita a l’hedonisme immediatista;

-        treballar amb gran intensitat i rendiment dins del taylorisme cognitiu versus gaudir al màxim de les infinites possibilitats de diversió i distracció que ofereix la societat de l’espectacle;

-        reciclatge cognitiu constant per a mantenir a ratlla els personals riscos de precarietat, atur i obsolescència (Mayos, 2016); versus mantenir l'individual estatus quo social per continuar “sent algú”, la qual cosa comporta una enorme despesa de temps i esforços de visibilitat en les xarxes socials i el món “extímic” d’Internet.

Es tracta evidentment d'una lluita interminable i sense quarter que amb facilitat cau en la patologia. El mecanisme concret ja no és la infecció, la neurosi repressiva ni la inadaptació, que -com hem vist- eren els “perills emblemàtics” de les malalties socials de períodes anteriors. Avui és sobretot l’estrès patit per l'organisme en conjunt, al qual no es deixa regenerar.

Com que el consum, els ideals de bellesa física, les pressions en el treball i en la diversió, etc., tenen clars efectes en tot i en tothom: l’ànim defalleix, el cos col·lapsa i la ment claudica. Sense entrar en els molts matisos mèdicament distingibles, considerem que l’afecció és global en l’ésser humà i que així ho mostren síndromes que tenen bases comunes com són: la bulímia i l’anorèxia, l’esgotament psicosomàtic i la depressió, el burn out i l’obsolescència cognitiva, la fatiga crònica, els ni-ni, l’ikemeso...

Moltes d’aquestes patologies tenen clars antecedents històrics, però d’altres són sorprenents i mai no havien esdevingut tan esteses i paradigmàtiques com en el capitalisme cognitiu turboglobalitzat. Paradoxalment en l’era de les xarxes socials virtuals la sensació de solitud augmenta terriblement. I això, malgrat que qualsevol pot tenir milers “d’amics” i una infinitat de likes cada dia!

Tothom pot estar connectat —sense dependre de l’espai ni del temps— gràcies a la “mònada de mònades” que és Internet, però també sembla (com apuntava Leibniz) que no hi ha finestres que s’obrin a cap món material ni “real” (segons el sentit tradicional d’aquest terme). Al final tothom es converteix en una espècie de "mònada sense finestres" a la vida real i no merament virtual.

La virtualitat de la xarxa es tanca sobre si mateixa i sembla que no pot abastar la complexitat de l’ésser humà que és suma de cos i ment, espiritualitat i hedonisme, intel·lectualisme i emotivisme, gregarisme i individualisme, comunitat i jo, altruisme i egoisme, empatia i agressivitat, solidaritat i odi, passió i fredor, etc.

Alhora però, es relativitzen i queden superades distincions que semblaven molt clares fa relativament poc temps com: privat i col·lectiu, íntim i públic, comú i secret, compartit i reservat, àmbit de confiança i àmbit on regna la desconfiança... Per a pensar a fons tot aquest nou món molt més difús, híbrid, mixt i barrejat és molt útil el neologisme extimitat[1] i que –creiem- marca profundament les societats avançades contemporànies.

No comments:

Post a Comment