.jpeg)
Similarment,
passa amb l’actual eufòria cíborg que denuncia i analitza molt bé David
González Rubio. Un dia despertem de l’entusiame, trasbalsats per neguits que no
havíem deixat emergir, obligats a reaccionar finalment a quelcom que fa temps
que experimentàvem i que -inclús- sabíem... però no ens atrevíem a reconèixer.
Convençuts
de la pròpia imatge mítica de criatura feta a imatge divina, els humans tendim
a imaginar-nos nus, perfectes i autosuficients com el famós ‘home de Vitrubi’
que dibuixà Leonardo da Vinci. Però en realitat només podem sobreviure
carregant (gairebé com cargols) una pila de capes protectores que eviten que
morim de fred, dels atacs dels depredadors o de les mil vulnerabilitats que ens
caracteritzen.
En molts
sentits, la humanitat ha estat sempre cibòrgica. És a dir: un cos orgànic que
interactua amb procesos cibernètics retroalimentats que associem amb les
màquines, però que també es donen en la vida biològica. D’altra banda, fa segles
que els humans han incorporat en l’abillament habitual pròtesis físiques com
ulleres, implants dentals, vestits o inclús armes i altres estris.
La
humanitat ha evolucionat alhora biològica i culturalment, per tant som éssers naturculturals,
cibòrquics i amb una rica hibridació a molts nivells. Per això els grecs deien
que som ‘animals polítics’ ja que necessitem viure amb lleis i dins d’institucions
socials (el que el filòsof Hegel anomenava ‘esperit objectiu’, que inclou
l’Estat) i -a més- amb impressionants desenvolupaments intangibles culturals i
espirituals (que Hegel va anomenar ‘esperit absolut’ per destacar-ne el nivell
de consciència superior i que inclou: l’art, la religió i la filosofia).
.jpeg)
Malgrat coevolucionar biològica, cultural, social, política i tecnològicament, els humans sovint mostrem sorpresa i ens meravellem ingènuament de forma similar al ‘burgès gentilhome’ que satiritzà Molière. Aquell va descobrir de sobte ¡que parlava en prosa! i nosaltres que som cíborgs.
Finalment som
presos de la inquietant ‘eufòria cíborg’ que estudia críticament David González
Rubio, precisament avui que ja no ens limitem a afegir pròtesis tecnològiques o
capes culturals a la nostra vida, sinó que estem assolint un nivell disruptiu
que s’ha anomenat ‘singularitat’ i que posa en perill la pervivència de la
condició humana, tal com l’entenem.
La paradoxa
és clara: vivim una eufòria cíborg precisament quan estem deixant de ser
merament un híbrid (p.e. una persona que porta ulleres i té implants dentals
d’alta tecnologia) per a córrer el risc d’esdevenir una realitat completament
altra, ja posthumana. Potser per això la gent s’espanta perquè -diuen- els
homes ja no són Homes ni les dones, Dones! Quan potser els reptes més
importants no són els força minoritaris gènes queer, sinó en canvis que ja ens
fan bastant transhumans i una mica posthumans.
Cal
aprofundir, doncs, en l’anàlisi del moment actual on, a força de ser cíborgs
transhumans, podem passar a ser posthumans. Avui dia és això el que ens juguem,
ja que molta gent -sorprenentment eufòrica i poc preocupada pels danys
col.laterals de tot plegat- està apostant molts diners, esforços,
desenvolupaments científics, tecnologies industrials, etc. a noves formes de
vida que podrien deixar endarrera la part orgànico-carnal humana i, inclús, la
química del carbono passant -per exemple- a la del silici o a existències en
forma de mera informació.
Inclús
sense anar tan lluny, hi ha molts moviments que reivindiquen una gran i
perillosa ‘llibertat morfològica’ que aspira a dissenyar disruptivament els
cossos (i no només en gèneres queer) alhora que les ments o subjectivacions
(cosa que posa en perill la llibertat i la democràcia). L’acreditat periodista
i graduat precisament en ‘humanitats’ a la UOC, David González Rubio, ho
explica clara i profundament amb informacions detallades -que van des de tècniques
d’enginyeria genètica a manipulacions a través de Big Data- i que poden canviar
radicalment el nostre ésser, anant molt més enllà de simplement afegir noves pròtesis.
Perquè -com
proclamava Donna Haraway en 1985- ‘tots som ja quimeres, híbrids teoritzats i fabricats
de màquina i organisme’, però també estem transitant prop de la ‘singularitat’
posthumana prevista per Raymond Kurzweil. Insistim en la paradoxa, la humanitat
ha progressat en gran mesura gràcies a esdevenir cíborg però avui, l’eufòria que
vivim i que és excessiva, ens situa -com apuntà Günther Anders- davant el
perill real de perdre’ns com a humans.
Per això, cal
analitzar les tecnologies i tendències posthumanes que depassen l’equilibri
cibòrquic d’una simple ‘millora’ cibernètica, mèdica o mecànica de l’organisme
biològic que som. Ja que correm el risc de què la condició humana deixi de ser
com fins ara i el que és pitjor: ¡Que això passi, sense que la humanitat se n’adoni
prou conscientment perquè -a tota velocitat- estem creuant els marcs pròpiament
humans tot impedint-nos comprendre’n les conseqüències o controlant-ne els
perills.
Per això no
ens ha de sorprendre que l’eufòria cibòrgica actual se superposi paradoxalment
amb neguits, pànics, sorpreses tecnològiques constants i transformacions protèsiques,
que penetren profundament en el cos i en la ment dels humans. Això passa per exemple
amb ‘intel.ligències artificials’ molt més poderoses que les naturals-humanes i
que -per tant- difícilment podrem controlar una vegada desplegades.
Hi ha
quelcom admirable però alhora inquietant en la idea de què la darrera obra
pròpiament humana serà la creació d’una superintel.ligència artificial que -alhora-
pugui crear-ne d’altres i, per tant, projectar-se en un nou nivell d’evolució
on la humanitat no podrà competir-hi ni inclús seguir-la o comprendre-la.
Cal
considerar els avisos de Günther Anders perquè són més urgents que mai: les
creacions artificials humanes són ja més perfectes ontològicament que
nosaltres, cada dia són incomprensibles epistemològicament per a nosaltres i
-per tant- més difícils de controlar-ne el poder sobre nosaltres. En
definitiva, no només ens poden avergonyir, sinó projectar-se a realitats i
coneixements on no les podem seguir i -a més- tampoc controlar o evitar que
possin en perill l’existència humana.
Amb la
bomba atòmica vam descobrir que la humanitat podia posar en perill la seva pròpia
supervivència, però -com diu David Gonzàlez- avui estem veient que ‘Com més
superhumans som, menys humans.’ O dit d’una altra manera: la pervivència de la
condició humana o inclús la supervivència de la humanitat pot passar a no
dependre de nosaltres..., precisament -¡gran paradoxa!- perquè cada vegada som
més poderosos, més cibòrquics, més posthumans.
Recomanem
als amables lectors que volen aprofundir en la complexitat paradoxal de
l’actual ‘eufòria cíborg’, conscients dels
importants i urgents que ens planteja: el present llibre de David González
Rubio i que és excel.lentment documentat. La versió inicial obtingué el Premi
Extraordinari de Treballs de Final de Grau a la Universitat Oberta de Catalunya.
Ara s’ha publicat, millorat i aprofundint en el complex debat actual, amb un magnífic estil i un envejable llenguatge clar,
concís, precís, elegant i digne del millor periodisme cultural.
Això no és només
un gran acompanyament o presentació, sinó de vital ajuda per a que tots ens fem
càrrec lúcida i críticament de la situació humana en un moment tant decisiu i
en canvi accelerat com el que experimentem.
David
González Rubio argumenta molt bé la necessitat de què controlem
l’actual eufòria cíborg per a evitar cancel.lar la condició humana, en la seva
complexitat i riquesa. És un horitzó més perillós i inexplorat del que sembla.
Té sentit -com desitgen alguns- optar només per la part maquínica i tecnològica
del cíborg que també som, tot prescindint de la corporalitat biològica, minimitzant
la part cultural, social i política, i inclús prescindint -com un residu del
passat- de l’espiritualitat immateria?
Cal que
l’amable lector i el conjunt de la humanitat ens plantegin seriosament i amb
urgència aquestes qüestions, perquè no és només que aviat haurem de prendre
tots plegats decisives decisions... sino que d’alguna manera ja les anem
prenent... sense adonar-nos-en massa. I cal que no les prenguin altres sense
tenir en compte les nostres valoracions ètiques, polítiques i humanitàries!
[1] Gonçal Mayos és filòsof, escriptor i
professor de la Universitat de Barcelona. Investiga interdisciplinàriament els
neguits, transformacions, problemàtiques i reptes contemporanis en contrast amb
els moderns i premoderns. Ha encunyat neologismes com “macrofilosofia”
(investigació dels grans canvis en les mentalitats socials a través de
processos de llarga durada que uneixen cultura, política, història, sociologia,
ciència i les subjectivacions), “turboglobalització” (l'actual etapa
acceleradament disruptiva més enllà de la colonial, imperial o bipolar),
‘turbohumanitat’ (la condició que substitueix la postmoderna) i “poesofia”
(creació metafòrica, assagista i temptativa sobre qüestions que superen tot
enfocament científic).
Dirigeix el Programa de
Doctorat ‘Ciutadania i Drets Humans’, els Grups de Recerca: Crisis of
Practical Reason (UB) i Cultura, Història i Estat, GIRCHE
(UB y UFMG -Brasil-), la Revista internacional de filosofía. Astrolabio i la
revista Las Nubes – Filosofía, Arte y Literatura, i les Jornades Internacionals
de Filosofia Política (UB). Entre els llibres de Gonçal Mayos destaquen:
Turbohumanos.
Collectión de Textos (Portuguese Edition).
A sociedade do controle?.
Homo obsoletus.
Interdisciplinaridade e interconstitucionalidade.
Macrofilosofia della Globalizzazione e del
pensiero unico.
La sociedad
de la ignorancia.
Hegel. Dialéctica entre conflicto y razón.
La Il.lustració.
Hegel Entre lògica i empíria.
Violaciones
de derechos humanos, poder y estado.
Ilustración frente a Romanticismo.
Macrofilosofía de la Modernidad.
Postdisciplinariedad y desarrollo humano.
Hi ha una nova política?
Interrelación filosófico-jurídica multinivel.
.jpeg)
No comments:
Post a Comment