¿EMPIRISMO ESPIRITUALISTA Y LA LIBERTAD?

Santiago Clusella

La gran distinción moderna es la del sujeto y el objeto. Sin duda, es la dualidad que estructura y marca más profundamente el pensamiento moderno. Así se entiende el gran problema cartesiano de cómo justificar que el sujeto pensante, yo espiritual o res cogitans pueda conocer el objeto material o res extensa que existe independientemente del sujeto pensante.

Es el gran problema de como las ideas percibidas en la conciencia espiritual del sujeto pensante reflejan la realidad del objeto extenso, a pesar de la dificultad de pensar la afectación entre substancias distintas res cogitans y res extensa, pensamiento y extensión, sujeto espiritual y cuerpo material.

FILOSOFIA RADICAL: SENTIT, POSSIBILITATS I LÍMITS

 

La professora Dra. Fernanda Busanello Ferreira (UFG, Brasil) farà una conferència (amb debat posterior moderat pel Dr. Mayos) sobre el seu recent llibre "O GRITO! DRAMATURGIA E FUNÇÃO DOS MOVIMENTOS SOCIAIS DE PROTESTO", el dilluns 15-2-2016, de 18 a 21 hores, al Seminari d'Història de la Filosofia, 4t pis, Facultat de Filosofia, UB.

 

 

Cicle de cinc debats de 3h cada un (dilluns de 19 a 21 hores 50’), dirigits pel Dr. Gonçal Mayos (prof. titular UB i director d'OPEN-PHI i del Grup Internacional de Recerca "Cultura, Història, Estat" GIRCHE). 

Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:

 

1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat. 

Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 

2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 

Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.

FILOSOFÍA RADICAL: SENTIDO, POSIBILIDADES Y LÍMITES

Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:

 

1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat. Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 

2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 

Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.

MACROPROBLEMES REALS, MICROPROBLEMES DISCIPLINARS

Som ja postdisciplinars? Som en procés de postdisciplinació o la hiperespecialització augmentarà? S’acaba la ultraespecialització i disciplinació dels sabers? Els seus rendiments són ja inevitablement decreixents i cal caminar vers perspectives postdisciplinars? Les universitats, escoles, acadèmies, administracions i el conjunt de la societat i dels ciutadans s’hauran de renovar en perspectives cada vegada més postdisciplinars?

Som en un moment on ja no n’hi ha prou amb lloables i retòrics esforços inter, trans i multidisciplinars? Cal fer un esforç més si volem ser postdisciplinars! Es pot escapar a la creixent ultradisciplinació? Els sabers, les professions, els treballs, la societat i els ciutadans han caigut sota la hiperespecialització com van caure en el fordisme i el taylorisme? Aquests foren hegemònics durant el capitalisme industrial però ara s'obren altres possibilitats en la societat postindustrial del coneixement i el capitalisme cognitiu?