PRIVATICIDAD E INTERIORIZACIÓN DE DIOS

La tendencia a interiorizar y recluir totalmente a Dios en el ámbito privado parte de la aceptación del papel psicológico, emotivo e irracional de la vivencia religiosa. Valora la expresión de la religiosidad pero -como teme su impacto en el espacio político público- “previsoramente” quiere eliminar el uso de la religión en la política.

Posiblemente esta dialéctica es impulsada por la violencia de los denominados “conflictos religiosos”, como por ejemplo las guerras “de los Cien Años” y de “los Treinta Años” (Mayos, 2006). Propugna la radical y creciente separación entre el Estado (la política) y la Iglesia (la espiritualidad), considerando que toda expresión de las creencias religiosas por parte de los ciudadanos debe quedar reservada al ámbito de la privacidad y la intimidad.

EXTIMIDAD A DISTANCIA

Una cierta distancia crítica suele permitir ver las cosas más objetivamente. También la lejanía geográfica puede ayudar a ello, si bien no hay ninguna garantía, pues algunas cuestiones personales, sociales y políticas son muy complejas. Sin duda, la distancia kilométrica también puede potenciar muchos sentimientos, actitudes y razonamientos; especialmente si se trata de exiliados y/o emigrantes. Entonces puede haber mucha más implicación, apasionamiento y proximidad mental, ya que la añoranza o el sentimiento de pérdida pueden aumentar la pasión por recuperar los hoy lejanos familiares, amigos, compatriotas, lengua, cultura ... y patria.

EXTIMITAT I DISTÀNCIA

Una certa distància crítica sol permetre veure les coses més objectivament. També hi poden ajudar les distàncies geogràfiques, si bé no n’hi ha cap garantia, perquè certes qüestions personals, socials i polítiques són molt complexes.

Sens dubte, la distància quilomètrica també pot potenciar molts sentiments, actituds i raonaments; especialment si es tracta d’exiliats i/o emigrants. De vegades hi pot haver molta més implicació, apassionament i proximitat mental, ja que l’enyorança o el sentiment de pèrdua poden augmentar la passió per recuperar els llunyans familiars, amics, compatriotes, llengua, cultura... i pàtria.

AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES

Un “turista” no és un “viatger” ni un “aventurer”. Això sí: la publicitat actual intenta identificar els tres termes, per a fer negoci amb els somnis de la gent. 

Si bé en algun moment pot tenir actituds tant de turista com d’aventurer, el viatger pròpiament no és cap dels dos. Per contra l’aventurer ho és amb total independència de moure’s o viatjar. Per això m’agrada pensar que tot filòsof és un aventurer... de les idees.

El turista actual majoritàriament és un viatger però a temps fixat i contractant guies-empreses per a que l’ajudin a jugar i creure's un aventurer. Molts juguen a ser “Indiana Jones” i per això viatgen a Petra i altres exòtics llocs amb còmodes paquets turístics i guies que destaquen on Spielberg va rodar exactament cada escena.

En canvi podem considerar que el viatger és una altra cosa i que viatja lliure d'un temps estipulat, no ho fa només per vacances ni té comprat per endavant el bitllet de tornada. A més, el viatger decideix on vol anar, mentre que el turista acaba anant allí on els touroperadors el volen portar. Encara que certament, el viatger és i sap que és en mans de molt més atzars que no el turista, pren personalment les decisions d'on, com i per a què vol anar, així com dels riscs que és disposat a prendre en el viatge.

CONTRA EL TURISME

Vivim en l'era del turisme, tant com en l’era del consum, de les masses, dels mèdia i Internet, de l'oci, de l'espectacle... Estic convençut que totes aquestes coses “estan” avui profundament relacionades (malgrat que no sempre ni necessàriament “són” tan relacionades). Totes remeten a una mateixa forma de viure i a un tipus específic de societat: la nostra.

Tot i que la crisi econòmico-política sigui molt greu, en els països avançats tots estem impulsats a viatjar molt. Sembla obligatori fer turisme. Els anuncis, els veïns, les administracions, la forma de viure... ens impulsen fortament a omplir les "vacances" amb una complexa programació i un esforçat treball "turístic". 

Inconscientment (quan no de forma conscient) ens sentim obligats a fer productiu l'oci i el lleure. Sentim l'estranya necessitat de passar a tota velocitat d'un treball -que la majoria odia- a un consum quasiobligatori que molts estem aprenent a odiar, però que -els que no el poden tenir- deuen imaginar-lo meravellós i alliberador.