La modernització de les societats va acompanyada del desencantament o dessacralització del món? Aquesta és la tesi generalment acceptada del sociòleg Max Weber. El seu adversari Karl Marx encara era més radical i proclamava la fi de “l’opi per al poble”.
També en aquesta línia es manifestaven els altres dos grans “mestres de la sospita”: Nietzsche i Freud. Inclús molts dels moviments ideològics moderns, p.e. els laïcismes liberal i socialista, afirmaven la fi de la religió, almenys com a element públic i polític de gran impacte.
També en aquesta línia es manifestaven els altres dos grans “mestres de la sospita”: Nietzsche i Freud. Inclús molts dels moviments ideològics moderns, p.e. els laïcismes liberal i socialista, afirmaven la fi de la religió, almenys com a element públic i polític de gran impacte.
La separació estricta d’Estat i
Església a més de la ideologització de la política semblava obrir un escenari
inevitable de total secularització de la societat i de completa separació entre
religió i política. En països de “socialisme real” com la URSS i la Xina
semblava que la ideologia havia substituït la religió com a font d’orientació
tant en la política com en la vida personal. Però quelcom similar sembla que
també feia en el capitalisme el consumisme i una visió merament pragmàtica i
hedonista de la vida.
Hi ha moltes disputes sobre les causes d’aquest canvi que ja ningú
s’atreveix a negar. Segurament està vinculat a fenòmens accentuats a partir de
la crisi del 2008, la pèrdua de valors, la manca de Sentit i les creixents angoixes que la gent pateix
per:
Per això va sorprendre molt que
el politicòleg Samuel Huntington (malgrat seguir l’estela de l’anomenada fi de
les ideologies de Daniel Bell) insistís en 1993 i en contra dels seus crítics
en què actualment la religió continua sent la força que més motiva i mobilitza
a les persones: en última instància “el que
compta per a la gent no és tant la ideologia política ni els interessos econòmics.
Els pobles s’acaben identificant amb la fe i la família, el parentesc i les
creences, i és per això pel que lluitaran i moriran”.
Dos anys abans, Gilles Kepel va publicar el seu llibre de premonitori títol “La revenja de Déu. Cristians, jueus i musulmans a la reconquesta del món”. Hi analitzava la creixent presència dels tres grans monoteismes en la geopolítica internacional i el creixement –que el pas del temps sembla confirmar- de l’augment de l’integrisme i fonamentalisme religiosos i del terrorisme.
Dos anys abans, Gilles Kepel va publicar el seu llibre de premonitori títol “La revenja de Déu. Cristians, jueus i musulmans a la reconquesta del món”. Hi analitzava la creixent presència dels tres grans monoteismes en la geopolítica internacional i el creixement –que el pas del temps sembla confirmar- de l’augment de l’integrisme i fonamentalisme religiosos i del terrorisme.
Certament el gir de la història i en les expectatives de la gent ha estat
enorme. En molt poc temps semblaven revertir-se les tres grans tendències
modernes respecte la qüestió de Déu i de la religió. Ho explico detalladament a
Ars Brevis. Anuari de la Càtedra Ramon
Llull, nª 8 2002, pp. 283-299; però podem sintetitzar-ho breument:
(1)
En
primer lloc, hi ha la tendència cultural, filosòfica, teològica i inclús
cientificista a “racionalitzar” Déu. Tracta de fer-lo pensable
coherentment als paràmetres de la racionalitat moderna.
(2) En segon lloc, hi ha la dialèctica socio-psicològica que vol eliminar de l’àmbit polític públic la vivència de Déu i l’expressió de la religiositat. És impulsada pel trauma que exemplifiquen els anomenats “conflictes religiosos” a partir de les guerres “dels Cent anys” i dels “30 anys” entre els segles XVI i XVII. Així la creixent separació entre Estat i Església va paral.lela a la interiorització i reclusió dins l’àmbit privat de la religiositat i l’expressió de les creences religioses.
(2) En segon lloc, hi ha la dialèctica socio-psicològica que vol eliminar de l’àmbit polític públic la vivència de Déu i l’expressió de la religiositat. És impulsada pel trauma que exemplifiquen els anomenats “conflictes religiosos” a partir de les guerres “dels Cent anys” i dels “30 anys” entre els segles XVI i XVII. Així la creixent separació entre Estat i Església va paral.lela a la interiorització i reclusió dins l’àmbit privat de la religiositat i l’expressió de les creences religioses.
(3) (3) Finalment,
hi ha l’esforç polític, filosòfic i ideològic per a desenvolupar “grans
relats” legitimadors (Lyotard, 1979) que mobilitzin les masses en
substitució de la religió. De forma conscient o inconscient, aquesta
actitud és darrera de les modernes filosofies de la història, de la idea de
“Progrés” i –potser especialment- de les grans ideologies político-socials.
Tot Això va quedar trasbalsat en un procés que Gilles Kepel remunta fins
1975, quan “un nou discurs religiós pren forma, no per adaptar-se als valors
seculars sinó per a retornar el fonament sagrat a l’organització de la societat,
transformant-la si cal. Aquest discurs, en les seves múltiples expressions,
proposa la superació d’una modernitat fallida a la que atribueix els fracassos i
les frustracions que venen de l’allunyament de Déu... En quinze anys aquest fenomen
ha adquirit dimensió universal”.
-
l’augment
de les desigualtats.
-
les
accelerades transformacions socials, sovint totalment imprevisibles.
-
la
precarització del món laboral.
-
la
debilitació de les solidaritats familiars i comunitàries.
-
l’individualisme
turboglobalitzat.
-
l’egoisme
impersonal neoliberal.
-
el
consumisme esgotador i insostenible.
-
les
desanimadores perspectives de futur per a les noves generacions. ...
Una vegada més, davant l’angoixant pèrdua de sentit de l’existència i del
patiment desconcertat, Déu i la religió esdevenen refugi i consol.
Article publicat per G. Mayos a El Pregó Núm. 549 (11), 2017, pp. 5-6.
Vegeu els posts:
- DÉU: "MORT" O "REVENJA"
- RELIGIÓ: RETORN SOCIO-POLÍTIC?
- IMATGE PERSONAL DE DÉU!
- CONTRA LA RELIGIÓ?
Vegeu els posts:
- DÉU: "MORT" O "REVENJA"
- RELIGIÓ: RETORN SOCIO-POLÍTIC?
- IMATGE PERSONAL DE DÉU!
- CONTRA LA RELIGIÓ?
9 comments:
Si la política,la societat i, fins i tot, els grans relats i les racionalitzacions abusrdes ens son aliens "busquem l'opi" com deia Marx.O bé, tornem a substituir les religions per grans relats i racionalitzacions imposibles de seguir.
Perquè le plantes tinguin fulles han de tenir arrels pero tot en la seva justa proporció.
Tens raó Marta. Com a mínim, la religió actua com a gran protectora o consoladora espiritual. Per això, quan no hi ha res més o tot sembla absurd, retorna amb una força increïble. Els enemics de la religió fracassen si volen destruir-la sense donar-ne cap alternativa i sense fer la vida més humana. Crec que el retorn actual de la religió és un senyal que hi ha un gran desconsol i molts més malestars socials dels que sovint en som conscients.
D'acord en tot. Però en el nostre país, el que no veig massa, Gonçal, és que les esglèsies es tornin a omplir de gent. Més aviat em sembla que hi ha el perill a Europa que tornin a sortir polítiques radicals de dreta, antidemocràtiques i mesiàniques. Són els meus malsons.
Hi ha dues coses potser paral.leles, Marta. D'una banda les mostres de religiositat canvien i anar a missa és substituïda per altres manifestacions. D'altra banda i com es diu molt de l'Islam, avui sovint més que radicalitzar-se la gent tradicionalment religiosa, és la gent radicalitzada i desesperada la que busca i s'aixopluga sota la religió.
Crec que la pèrdua de l’espiritualitat no ens ha deixat gaire bé. Però tornar a la religió tal com la coneixem no em sembla gaire bona idea. Els filòsofs haurieu de pensar una nova manera de veure el món sense manipular ni dominar.
Ens hem dedicat a suplir l’espiritualitat perduda per benestar i seguretat material i tampoc va bé.
M’agrada la idea de Habermas d’una moral universal sense religió. Una entesa mútua subjectiva entre les persones.
Però mentre hi hagi tanta desigualtat social no se com ens podem posat d’acord.
Tens raó Montse,
per la meva banda, constato que –al menys de moment- la religió no es reclourà exclusivament en la intimitat subjectiva de la gent, sinó que tindrà un paper social i segurament polític molt més important. Per això tampoc no crec que se la pugui substituir totalment per la raó o per les ideologies?
Ara bé, veig inquietant i pot provocar molts problemes -que ja veiem sobretot amb els populismes de dreta i en els fonamentalismes o integrismes- que se l’ha vulgui retornar al seu lloc polític privilegiat que va tenir tradicionalment, abans de la modernitat o inclús en els segles XVII i XVIII europeus.
Per tant proposo explorar la possibilitat de reconèixer el paper social de la religió. Cal assumir que per a molta població serà una guia importantíssima de vida i inclús política, però cal evitar conflictes greus garantint que mai no esdevindrà una realitat autoritària, excloent i repressiva dels no creients o els que creuen en altres confessions.
Per tant opto per un doble reconeixement i una doble garantia:
1) de l’una banda de l'important paper social de la religió que queda garantit davant dels que volen imposar-ne la negació.
2) Però també de l’altra banda, cal reconèixer la pluralitat religiosa, la inclusió de les diverses confessions amb certa proporcionalitat al nombre dels seus adeptes i salvaguardant la llibertat de creença i culte de les minories socials.
Fa temps que l’home no és el centre de l’Univers de Déu i l’existència humana no és guanyar el cel. Ara tots volem benestar i seguretat i crec que no hi ha religió que aturi això.
M’agrada pensar que formem part d’un procés universal que està treballant i que no podem entendre en la seva totalitat justament perquè estem dintre, en formem part. Una comunitat composta d’organismes interdependents que comparteixen el mateix hàbitat.
Si formem part de la mateixa cosa no podem anar en contra de res ni de ningú ja que anem en contra de la nostra base.
Vis el món així, com una totalitat interdependent, les religions i els nacionalismes només aporten disgregació, enfrontament i intolerància.
Penso que hauríem de desvetllar una nova consciència. “Una consciència planetària constructiva, cooperant i amorosa”
Com que la manera de ser individual determina les formes de ser col·lectives i crec en el treball de “formigueta” aquest canvi s’ha de donar des de cada persona de manera individual de mica en mica però com una taca d’oli.
Tenir cura de la terra
Totes les espècies, processos, elements, tenen un valor en sí mateixos mes enllà del seu valor econòmic o funcional.
Tenir cura de les persones
Llibertat i responsabilitat. És bàsic arribar a un equilibri entre les necessitats individuals i comunes. La cura de la gent comença per un mateix i es va expandint: família, veïns, comunitat local i comunitats més grans.
Pensar en el bé comú
Mantenir sempre una actitud integradora, una visió de conjunt. Tot i tots són necessaris. No excloure res ni ningú. Cooperació en lloc de competència.
Es constata el fet (encara no prou analitzat) que des dels 1970s retorna la religiositat, si bé amb formes noves (espiritualitat...). El benestar i la seguretat no han matat la religió, si bé les crisis econòmiques i la inseguretat o precarietat creixents semblen ajudar-la.
SEmbla que les noves tendències religioses-espirituals i idees com "la caritat ben entesa comença per un mateix" o "cal pensar global però sempre s'actua localment", enllacen amb perspectives universals i ecològiques menys egoistes. Com apuntes, Montse: "La cura de la gent comença per un mateix i es va expandint: família, veïns, comunitat local i comunitats més grans."
Però encara som molt lluny d'una “consciència planetària constructiva, cooperant i amorosa”, però sí que sembla haver més suma de comportaments individuals en aquesta línia. P.e. és cert que ha aparegut un nou moviment supra"especificisme" que supera l'antropocentrisme i antropomorfisme radicals de fa poc. Aquests evidentment situaven la humanitat com a competència de qualsevol altre ser viu i inclús entre els humans.
Post a Comment