La pell suau,
turgent i com de seda de la poma és sensualment seductora però –alhora- és
immaculada com la Verge.
No és tan interiorment provocadora, vermella i pulposa
com la mangrana, les maduixes o la síndria. La seva bellesa és més discreta,
elegant i si se la mossega és fresca i gustosa però consistent.
Manté un meravellós equilibri que fa que sigui
fàcilment mossegable però -alhora- quan ho fem sentim com cruix, no vessa
incontroladament els seus fluïts i inclús hi queda perfectament definida la
marca de les dents.
Per això és la única fruita que
normalment ens la imaginem amb una queixalada. Ara bé, això no la degrada sinó que més
aviat la fa incitant.