LA HUMANITAT HA DEIXAT D'EVOLUCIONAR? HO FA CULTURAL I TECNOLÒGICAMENT?

L’evolució sol actuar a través de la pressió de la fam, les malalties, la depredació d’animals perillosos, inclús paràsits o microbis i –en definitiva- de la mort. 

La versió actual de la teoria de l'evolució afirma que es propaguen aquelles mutacions genètiques que permeten als seus portadors aconseguir més aliments, superar millor les malalties o bacteris, escapar dels depredadors o paràsits, i –en definitiva- retardar prou la mort com per a poder reproduir-se eficaçment.

VÍDEO: CONTRADICCIONS DE LA IL.LUSTRACIÓ

 

Vídeo (90') de la conferència de G. Mayos sobre CONTRADICCIONS DE LA IL.LUSTRACIÓ al Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona.

RAÓ INSTRUMENTAL I DESIG D'UN ALTRE DESIG

A partir de l’escissió senyor-esclau, es produeix també una escissió en les actituds vitals. A partir d’ara el Senyor es limita deixar-se portar pel seu desig i es reserva totalment el gaudi. Pel contrari el Serf, salva la pròpia vida però al cost de sacrificar els seus desig i goig. 

En tot cas, el Serf només pot gaudir de manera indirecta a través del plaer del Senyor, ja que ara el goig d’aquest ha passat a ser el “seu” goig. L’Amo l’instrumentalitza –ens diu Hegel- fent-lo servir com a intermediari per a apoderar-se de la naturalesa i satisfer el seu desig a través d’ell. Així el Serf, tot reprimint el seu desig i assumint com a propi el del Senyor, aprèn a exercir un domini instrumental de la natura precisament en la mesura en què instrumentalitzat en el seu treball per l’Amo.

EL DESIG FA EL SENYOR; LA POR A LA MORT, EL SERF

La subjectivació humana es juga en primer lloc, pensa Hegel, que hom fixa el propi caràcter i el determina sota un pathos dominant. 

Així, en el xoc entre el propi desig i el desig d’altri, el propi ésser es manifesta, aprofundeix i s’interioritza[1] o bé com a lliurar-se a una lluita a vida o mort per imposar el propi desig i confirmar-se com a únic jo (Senyor), o bé claudicar davant la por a la mort i sotmetre’s al desig altre que passarà a ser “putativament” el propi desig (Serf).

SENTIMENTS EN DONES I HOMES. DIFERÈNCIES POLÈMIQUES I ESCLARIDORES

Els homes tenen més por als seus sentiments que les dones? O són uns sentiments de divers tipus? Els dels homes serien més explosius, simples, directes, violents, egocèntrics i individualitzats; els de les dones més subtils, complexos, dilemàtics, reelaborats, relacionals i vinculats a altri?

Tradicionalment s’ha considerat que hi ha dos sistemes molt diferenciats de gestió dels sentiments en funció del gènere masculí o femení. Inclús alguns consideraven que el “masculí” pròpiament no tenia a veure amb els sentiments, sinó en tot cas a les passions, En canvi, tot allò sentimental era més pròpiament patrimoni “femení”. 

AVORTAMENT, EUTANÀSIA, SUÏCIDI I HOMOSEXUALITAT: PROHIBIR O TOLERAR?

Així, segons la interpretació de les Enquestes Mundials de Valors (WVS) de 1990 a 1996 en 65 països diferents (Inglehart i Welzel 2006: 75ss), l'oposició a l'avortament, a l'eutanàsia, al suïcidi i a l'homosexualitat manté un alt grau de correlació amb els “valors tradicionals”^[1]. En canvi, la seva defensa o tolerància es correlaciona amb els “valors seculars-racionals”.

OCCIDENT I ISLAM: DIVERGÈNCIES BIOÈTIQUES I BIOPOLÍTIQUES

Es constata la sorprenent escissió entre les anàlisis biopolítiques i les bioètiques  també en el distanciament entre Occident i l’Islam. De l’una banda, els règims i governs de països musulmans estan assumint amb notable celeritat molts paràmetres d’una governança biopolítica molt similar als occidentals i, a més, sense gaire resistència per part de la població. En canvi, passa tot el contrari en moltes qüestions bioètiques vinculades a les relacions dels gèneres. Aquí es percep sovint el rebuig de sectors prou importants per a imposar agendes en les societats musulmanes clarament inverses a les occidentals.

RETROCÉS EN ELS VALORS BIOÈTICS

Exemples d'inversions en les actituds, que confirmen la tesi.

Hem destacat que la “pauta generalitzada” detectada per Inglehart en les Enquestes Mundials de Valors només es manté en contextos de certa estabilitat material i seguretat físicoexistencial. Per tant, en cas contrari, les actituds i el canvi de valors han de mostrar algun tipus d’inversió en aquesta “pauta generalitzada”. 

WALTER BENJAMIN: SOMNIS I MALSONS

En carta a Scholem del 1934, Benjamin confessa tenir malsons que formen tot un estol de restes de la brutal realitat amagada del nazisme. Malgrat que els narra als amics, dubta d'escriure’ls per a evitar legitimar, dignificar o banalitzar la terrible repressió nazi que els causava. 

L'escriptura pot magnificar o racionalitzar el que hom vol denunciar ja que -com avisava Plató- inevitablement escapa al control de l'emissor. Walter Benjamin ho tem especialment perquè la interpreta com una màquina de lluita per a comprendre la cultura i canviar la societat. 

Per això en tot moment evita escriure banalment i banalitzadora. El postromàntic Benjamin evita la morbositat (que sovint és una manera d'edulcorar o naturalitzar el que es narra) perquè sol desvirtuar l'arma intel.lectual més potent que havia estat calibrant i millorant tota la vida: l'art d'escriure. 

JIYADISMO EUROPEO Y VIOLENCIA

 

Hoy son de dominio público nuevos tipos de conflictos político-interculturales que claramente enlazan con los damnificados por la turboglobalización. En medio de las consecuencias de la larga crisis iniciada el 2008, Europa vive el impacto de las dramáticas problemáticas planteadas por los refugiados de África y Oriente Medio y –aún más- por los brutales atentados jiyadistas. Junto con el terrorismo global y las llamadas guerras asimétricas, representan una escalada en el “choque de civilizaciones” previsto en 1993 por Samuel P. Huntington (2005).

VÍDEO: MORT O REVENJA DE DÉU?

Vídeo de la síntesi final del curs 2017-18 de l'associació filosòfica Liceu Maragall coorganitzat amb l'Ateneu Barcelonès sobre el sentit i l'impacte de les dues metàfores de la "mort de Déu" o la seva "revenja" (Gilles Kapel).

Vegeu els posts:
- DÉU: "MORT" O "REVENJA"
- RELIGIÓ: RETORN SOCIO-POLÍTIC?
- IMATGE PERSONAL DE DÉU!
- CONTRA LA RELIGIÓ?

Y también los post: 

- METÁFORAS DE LA MUERTE Y LA VENGANZA DE DIOS
- RELIGIONES, CIVILIZACIONES E IDEOLOGÍAS
- SECULARIZACIÓN Y RACIONALIZACIÓN DE LA RELIGIÓN
- PRIVATICIDAD E INTERIORIZACIÓN DE DIOS
- ¿METARELATOS E IDEOLOGÍAS SUSTITUYEN DIOS?
- ¿VENGANZA DE DIOS DESPUÉS 1970?
- ¿HECHOS DE VENGANZA?
- ¿LA REVANCHA "MATA” LA MUERTE DE DIOS?

Marta Doltra, Gonçal Mayos i Ricard Gómez-Ventura





CIÈNCIA, TÈCNICA, HUMANITATS I CULTURA NATURALS!

Per a la humanitat la cultura forma part de la condició o la natura humana. Som culturals per naturalesa, per evolució natural, darwiniana i -alhora- biològico-cultural.

És exactament igual a com -per las castors- és natural fer presses i embassaments per a protegir les seves cases i emmagatzemar aliments. És una qüestió més de grau, quantitat i complexitat que no de quelcom absolutament divers. Inclús potser no és gaire diferent a com per a una girafa és natural tenir el coll tan alt.

Amb aquesta idea estem superant una antiga tendència antropocèntrica que volia distingir radicalment la humanitat de la resta d'animals. En una dicotomia totalment escindida, als animals (i al nostre cos, passions, emocions, impulsos...) els atorgava “naturalesa” i al que es considerava específicament humà: raó, intel.lecte, ànima, esperit, societat, cultura...

CATALAN CIVILIZATION

Culture and civilization are not the same things and so they do not always go hand in hand. They are not synonymous terms and so – if we accept that there is no such thing as a perfect synonym- these two words have significantly different meanings, each one rather interesting, and so we won’t confuse them.

The distinction between “culture” and “civilization” has been the subject of an extensive and complex debate dating back to at least the end of the 18th century. Indeed just when it was thought that this discussion had been forgotten it was revitalized by the controversial “clash of civilizations” theory put forward by Samuel Huntington. We will briefly note the nuances and meanings that separate them.

Traditionally the term “civilization” was reserved for collective, public, objectified, intersubjec- tive and materially observable aspects. On the other hand the word “culture” was used mainly for personal, subjective, mental or spiritual aspects which reveal personal singular character and its individual value. Hence why Immanuel Kant stated in 1784 “the idea of morality belongs to culture", whilst “customs relating to matrimonial matters and exterior decency is called “civilization ”.

DIPLOMÀCIA ÉS CULTURAL

Tota diplomàcia té una profunda base cultural i, per tant en última instància, és "diplomàcia cultural". Sens dubte, les relacions internacionals s’han vist d’una manera molt més “culturalista” des del Gir cultural de meitat dels 1980, la consolidada expansió dels estudis culturals, decolonials, dels subalterns... i les teories del “xoc” o “aliança” de civilitzacions que impulsà Huntington. 

 

S’ha dit amb realisme cínic complementari que la guerra és la continuació de la diplomàcia per altres mitjans (Clausewitz) o que –més aviat- la diplomàcia és la continuació de la guerra per altres mitjans (Foucault). Els conflictes sorgeixen de la contraposició d’interessos (Marx), desigs (Hobbes, Spinoza, Lacan), ambicions... Una espècie hipersocial (Wilson) com la humana, que s’uneix i desuneix en dicotomies d’amics-enemics (Schmitt), inevitablement estructura els seus conflictes i oposicions tant en termes d’interessos i pulsions (Freud) com de valors, ideals, religions (Huntington i tants altres), racionalitats (Weber)... en definitiva: nomos, ethos, cultura.

CULTURA ÉS POLÍTICA: LLIBERTAT I RECONEIXEMENT CULTURALS

Per què la llibertat cultural sol ser menys reivindicada que altres llibertats? Donat que la humanitat és una espècie cultural, es pot prescindir de la llibertat i del reconeixement culturals? Aquesta renúncia no té costos? No castiga també —i potser especialment— els febles i els exclosos d’altres llibertats? No s’afegeix a altres discriminacions?

Per què no reconèixer el cultural com a digne de ser polititzat? Per què negar-se a les funestes conseqüències de la manca de llibertat i reconeixement culturals? Per què hom es resisteix -encara més que a d’altres realitats també políticament molestes!- a reconèixer-ne les culturals?

 

Ens semblen preguntes especialment importants i polèmiques avui, ja que adquireixen un nou valor en l’actual gir cultural de la turboglobalització postcolonial i en el nou cicle de polititzacions iniciat amb els “maigs del 1968”. Aquells processos de llarga durada i d’ampli abast modifiquen notablement els conceptes actuals de llibertat i de reconeixement polític. Però són encara molts els qui neguen tals idees i es mantenen nostàlgicament dependents de velles perspectives.

L'IMAGINARI

L'imaginari és quelcom molt "real" ja que la humanitat és una espècie cultural, simbòlica, lingüística i imaginativa. Els humans experimenten la realitat a través de la cultura, el llenguatge, els símbols i l'imaginari. Això no la fa menys “real”, decisiva ni perillosa, sinó sovint tot el contrari: molt més poderosa, "hiperreal" (Baudrillard), decisiva i perillosa. És quelcom a tenir en compte en tot moment. 

Per això podem dominar la naturalesa. Similarment a la metàfora kantiana del colom que pensava que volaria més ràpid sense la resistència de l'aire, sense adonar-se que les ales funcionaven i que era possible volar precisament gràcies a ella, no som davant la gran debilitat humana, ja que al contrari davant la base del triomf evolutiu de la humanitat.

Són la causa del poder (inclús destructor) i de l'hegemonia actual de la humanitat. No són facultats absolutament perfectes sinó eines adaptatives que l'evolució ha desenvolupat en la humanitat. I com tota eina poden ser usades per al bé o per al mal.

La ciència, la tecnologia, les matemàtiques i tota la cultura que ha permès als humans esdevenir el que són, són construccions lingüístiques, imaginatives, d'una gran abstracció i en absolut evidents empíricament. Només les trobem quan les construïm i -com diu Plató- quan les cerquem sabent el que busquem.

MAYO1968: "SITUACIÓN" REVOLUCIONARIA

“Es cosa de todos impedir la consolidación final de un totalitarismo tecnocrático en el que terminaríamos ingeniosamente adaptados a una existencia totalmente enajenada de todo aquello que siempre ha hecho de la vida del hombre una aventura interesante.” Theodore Roszak.

Todos los periódicos, radios y televisiones siguen en directo los acontecimientos. Las encuestas que todos realizan coinciden en un mensaje básico: la enorme popularidad de las protestas entre la población francesa. Como mínimo un 61% de la población afirma simpatizar con ellas. La sorpresa es mayúscula, pero no para la IS; ellos ya lo preveían así; la “situación” estaba creciendo y retroalimentándose, como se esperaba. La “situación” de la sociedad francesa comenzaba a ser realmente protorrevolucionaria.

REVOLUCIÓN CULTURAL Y PREPARACIÓN MAYO1968

Ideas muy similares de "revolución" aparecen en Estrasburgo y en la coetánea “Gran Revolución Cultural Proletaria” de la China maoista, pues la "revolución cultural" se sitúa entre 1966 y 1969, aunque la lucha política asociada continua unos años más.


En ambos casos se responsabilizaba a los jóvenes de dirigir la revolución y –además- de vigilar la pureza y autenticidad revolucionaria de toda la sociedad. Tanto en Francia como en China, se evidencia la importancia que adquiría por entonces la juventud, al ser definida casi como una nueva clase y el más radical sujeto revolucionario.

INTERNACIONAL SITUACIONISTA ¿QUÉ ES?

Una enciclopedia tradicional definiría la Internacional Situacionista (IS) como un grupo intelectual creado en 1957 y disuelto en 1972. Durante esos años y dentro de unos principios básicos invariantes, la definición ideológica o la concreción intelectual de la IS se va transformando. Ello se produce tanto por la rápida evolución de su debate interno, como al muy rápido cambio de sus miembros (unos 70 en total) tanto por las sucesivas purgas internas y exclusiones, como por las incorporaciones.

La mayor parte de los miembros de la IS provenían de las distintas vanguardias artísticas del momento (unas más plásticas -pintores, arquitectos...- y otras más literarias y teóricas). En su gran diversidad, en general coincidían en la radical crítica política, que se acentúa y deviene la principal característica del grupo con el paso del tiempo.

El único miembro que permanece durante los 15 años de vida de la sección francesa de la IS es Guy Debord que (muchas veces y de facto, pero no de iure) actúa como su líder máximo. Pues la IS remarcó enormemente el trabajo en común y la producción colectiva. Así en cada número de su revista se hacía explícito: “La redacción de este boletín es normalmente colectiva. Los artículos reeditados y firmados personalmente deben ser también considerados como si involucrasen al resto de nuestros camaradas y como puntos específicos de su búsqueda común.” (IS, vol. 1, 2001, p. 70)

HOLLYWOOD: NUEVA MITOLOGÍA E ICONOGRAFÍA

 

El cine crea un nuevo tipo de imagen, una nueva “imaginería” e inconografía, pero también una nueva mitología neopagana que rompe radicalmente con la tradición. Choca con la alta cultura libresca, erudita y tradicional basada en un canon también mitificado de obras selectas, historias paradigmáticas, asombrosos héroes y heroínas, consolidados autores y reconocidas autoridades...

De manera inestable e incluso a veces conflictivamente, durante siglos se había establecido un cierto status quo amalgamaba distintas raíces culturales. Así se habían mixturado la quintaesencia del mundo griego, latino, cristiano, humanista, ilustrado, romántico e –incluso- de las vanguardias. “La cultura” era entonces esa cultura. Tan solo ella merecía nombres gloriosos como Kultur o Zivilisation. Entonces ejercía una indiscutible “hegemonía cultural”. Había triunfado en Occidente y, a través de él, en prácticamente todo el mundo.