L’evolució sol actuar a través de la pressió de la fam, les malalties, la
depredació d’animals perillosos, inclús paràsits o microbis i –en definitiva-
de la mort.
La versió actual de la teoria de l'evolució afirma que es propaguen aquelles mutacions genètiques que permeten als seus
portadors aconseguir més aliments, superar millor les malalties o bacteris,
escapar dels depredadors o paràsits, i –en definitiva- retardar prou la mort com per a poder
reproduir-se eficaçment.
En l'actualitat però, la humanitat sembla que ha
aconseguit reduir significativament la gent que mor de gana abans de
reproduir-se (altra cosa és la qualitat del menjar que han pogut consumir). Els
nivells assolits de salut, medecina i higiene també limiten la mortalitat. Pràcticament no queden depredadors que puguin matar quantitats
significatives d’humans.
Per tant, aquestes fonts de pressió evolutiva s’han reduït molt
significativament, fent que s’afirmi que la humanitat no l’experimenta com
abans i que, per això, ha deixat d’evolucionar o la velocitat de canvi i adaptació s’ha reduït
enormement.
Pràcticament tothom pot reproduir-se, ja sigui perquè té prou salut, ja sigui perquè es poden curar moltíssimes malalties greus i congènites. La pregunta és si els creixents miracles mèdics i tecnològics fan que deixin de ser tant rellevants com fins ara per als humans la càrrega genètica, perquè en definitiva pràcticament tothom es reproduirà, transmetrà els seus gens i, per tant, el mecanisme evolutiu perd importància.
En l’era anomenada “Antroposcè”, la humanitat ha aconseguit
adaptar fins a tal punt el món a si mateixa, que pràcticament no hi ha res en
el món que li representi un repte evolutiu significatiu? Per tant, l’evolució
darwiniana ha acabat per a l’espècie hegemònica arreu? O al menys, s’han
reduït els motius “extraespecífics” per a que la humanitat evolucioni, que són
aquells que tenen la seva font bàsicament en el medi ambient natural exterior a
la pròpia humanitat? És el cas per exemple de la lluita amb paràsits, microbis
i malalties.
Així, malgrat que s’han detectat adaptacions evolutives
relativament recents com per exemple la ben estudiada tendència a millorar la
tolerància adulta a la lactosa, que fa que hagi augmentat molt la població que
tolera el consum de productes làctics no desnatats ni tractats inclús a edats
avançades. Però certament hi ha molta gent que considera que aquestes
evolucions són pràcticament irrellevants i, per tant, insisteixen en la tesi de
l’aturada evolutiva en la humanitat.
Ara bé, també s’argumenta que els fets comentats fan que també
s’incorporin molts canvis genètics en la humanitat i que, per tant, hi hagi una
evolució significativa, si bé en direcció diversa de l’habitual. Abans es
reproduïen els més forts, sans, hàbils, llestos... i ara pràcticament tots; però
això representa també una evolució significativa.
Certament, roman el perill que en cas de retrocés sobtat en
les condicions de vida de la humanitat es pogués retornar força ràpidament a la
situació anterior, ja que els “afortunats” d’ara mateix ho deixarien de ser.
Jo
mateix crec que em podria comptar entre aquesta gent. Però això no invalida que
–ara per ara- la humanitat estigui canviant genèticament molt en l’actualitat,
ja que gent que normalment no transmetria els seus gens, avui ho fa
sistemàticament. Per tant, gens que fins ara eren fortament regressius, avui no ho són tant.
Però també hi ha altres qüestions a considerar al respecte.
Per exemple: no hi ha altres pressions que impulsen la humanitat a evolucionar,
inclús en “l’afortunada” situació actual? També cal considerar que romanen pressions “intraespecífiques”,
que són les que els humans ens fem els uns sobre els altres. Irònicament podem
dir que avui dia sembla que els jugadors de futbol, artistes mediàtics, influencers i amb bones capacitats per
la informàtica ho tenen més fàcil per a reproduir-se i transmetre els seus gens
i habilitats, que no la resta dels mortals.
Parlant més seriosament sembla que romanen pressions
evolutives significatives de tipus cultural, tecnològic o dels valors
majoritaris en les societats humanes.
Per exemple, sembla que hi ha una pressió social creixent
per a que els individus assoleixin una formació més intensa i perllongada; per a que es
reciclin cognitivament al llarg de tota la vida (sense no parar mai) i a
mantenir fins edats avançades habilitats que abans es consideraven només
pròpies dels joves.
Ens estem referint a coses tan valorades en les societats
avançades com la imaginació, la creativitat, l’esperit lúdic, la curiositat, la
fantasia, la capacitat d’apassionar-se... De fet això representaria un impuls significatiu a una
tendència evolutiva molt consolidada en la humanitat.
Es tracta de l’anomenada “neotènia”
que es caracteritza per la perllongació en els adults de trets que abans eren
només presents en les etapes primeres de la vida. En el cas dels éssers humans
en tenim exemples tan clars com tendir a mantenir una proporció alta del cap
respecte al cos, tenir poc pèl corporal, dents i mandíbules petites...
Per tant, més enllà que romanguin o no impulsos evolutius
extraespecífics, es pot concloure que sí que en romanen d’intraespecífics a la pròpia
humanitat? Són impulsos de tipus culturals, socials, tecnològics, formatius,
psicològics... que exerceixen una altra
pressió en la reproducció i evolució humanes. A l'Antroposcè, l'evolució humana està ja més vinculada a qüestions culturals i tecnològiques que no als mecanismes tradicionals?
No comments:
Post a Comment