El tracte tradicional cara a cara tornarà a ser quelcom limitat al cercle físic més immediat? Seran de nou subversius el ritual del bes a la galta o inclús la fugissera intimitat d'estrènyer les mans?
El casual frec cos a cos i, ja no diguem, el contacte carnal buscat poden tornar a ser pecat? Somiarem amb friccions fugaces i contactes casuals perquè, per trobar-nos cara a cara, haurem de superar molts entrebancs? Costarà sortir d'Internet i anar a la vida real? Serà una espècie de Mattrix?
Fins a quin punt patirà el sexe en parella o en grup? Més que no l'AIDS, serà el Covid-19 qui posarà fi a la promiscuïtat carnal de l'era dels antibiòtics? Les orgies seran substituïdes per la solitària pornografia d'Internet?
El casual frec cos a cos i, ja no diguem, el contacte carnal buscat poden tornar a ser pecat? Somiarem amb friccions fugaces i contactes casuals perquè, per trobar-nos cara a cara, haurem de superar molts entrebancs? Costarà sortir d'Internet i anar a la vida real? Serà una espècie de Mattrix?
Fins a quin punt patirà el sexe en parella o en grup? Més que no l'AIDS, serà el Covid-19 qui posarà fi a la promiscuïtat carnal de l'era dels antibiòtics? Les orgies seran substituïdes per la solitària pornografia d'Internet?
La infecció ja no serà només un problema de gays i promiscus sexuals? Tots som els nous apestats? La mascareta substitueix el profilàctic? El simple respirar és perillós?
Conèixer deixarà de ser gaire
bé sinònim de tocar físicament, ser-ne testimoni directe i presenciar-ho personalment? També deixarà de ser pràcticament sinònim d'haver visitat, anat, caminat o -al menys- haver-hi passat còmodament amb el bus turístic?
Hem de pensar més enllà de
la idea de què, per a poder fer això o aprendre allò, ens hem de desplaçar a...?
Cal superar el marc mental: vull interactuar profundament amb x, ergo cal visitar-lo
o que vingui a visitar-me?
Cal superar doncs els
frames de la presència i d'entrar en contacte físic, per tal d'imposar-nos els del confinament i la distància corporal? Cal fer el canvi profundament tant en el psicològic, sociològic, relacional, cultural...
com en el tecnològic?
Avui les noves tecnologies digitals fan possible contestar afirmativament les preguntes anteriors. Permeten aconseguir-ho tot. Avui la societat del confinament és factible com mai abans. L'economia i la productivitat es poden mantenir i potser inclús augmentar força.
Avui les noves tecnologies digitals fan possible contestar afirmativament les preguntes anteriors. Permeten aconseguir-ho tot. Avui la societat del confinament és factible com mai abans. L'economia i la productivitat es poden mantenir i potser inclús augmentar força.
 |
| Nota de G. Mayos a La sociedad de la ignorancia (2011) |
A l'era de la Pesta negra el confinament total no era possible ni sostenible a llarg termini; avui sí. Inclús és quelcom desitjable per a molta gent i pot alleugerir la petjada ecològica de la humanitat sobre el planeta.
La Greta Thunberg ens ha avisat sobre el cost inasumible de molts viatges innecessaris. Sabem que l'avió és un mitjà de transport especialment malbaratador i insostenible ecològicament.
Com veurem, amb el low cost i el turisme barat la humanitat pretenia emular massivament l'ideal de la jet-set en un creixement foll i insostenible. Ara bé, la resposta és una dràstica reducció de mobilitat o inclús generalitzar els confinaments com el provocat pel Covid-19? És la millor opció que la humanitat té ara mateix?
Donat que la societat del confinament és tecnològica, econòmica i políticament possible, és quelcom inevitable? Cal preguntar-se si és desitjable i quin cost tindrà per a la condició humana. Com ens subjectivarem i relacionarem si es confirma el nou escenari tecnològic i social?
Profunds canvis semblen aproximar-se per a les societats avançades. Per exemple, a més de ser un factor de risc, la presencialitat tornarà a ser escassa, rara i molt cara? La virtualitat i la digitalitat la superaran? En tot? En què prescindirem del cara a cara i del cos a cos? I en què no?
La Greta Thunberg ens ha avisat sobre el cost inasumible de molts viatges innecessaris. Sabem que l'avió és un mitjà de transport especialment malbaratador i insostenible ecològicament.
Com veurem, amb el low cost i el turisme barat la humanitat pretenia emular massivament l'ideal de la jet-set en un creixement foll i insostenible. Ara bé, la resposta és una dràstica reducció de mobilitat o inclús generalitzar els confinaments com el provocat pel Covid-19? És la millor opció que la humanitat té ara mateix?
Donat que la societat del confinament és tecnològica, econòmica i políticament possible, és quelcom inevitable? Cal preguntar-se si és desitjable i quin cost tindrà per a la condició humana. Com ens subjectivarem i relacionarem si es confirma el nou escenari tecnològic i social?
Profunds canvis semblen aproximar-se per a les societats avançades. Per exemple, a més de ser un factor de risc, la presencialitat tornarà a ser escassa, rara i molt cara? La virtualitat i la digitalitat la superaran? En tot? En què prescindirem del cara a cara i del cos a cos? I en què no?
Naixerà una nova moral de
la distància? Caldrà assumir el deure del no tocar, de no aproximar-se, de no visitar i
de no viatjar? Amb quins límits i amb quines sancions?
Es generalitzarà a tot
viatger i a qualsevol moviment la xenofòbia que solen patir l’immigrat i el
refugiat? Serem tots un perillós i contaminant “altre” només per sortir de la llar familiar?
Seran les estrictes parets del cubicle que hem pogut comprar, l'únic que podrem considerar "casa nostra"? En un procés d'individualització creixent, passem d'àtoms ens moviment infinit a electrons confinats?
Seran les estrictes parets del cubicle que hem pogut comprar, l'únic que podrem considerar "casa nostra"? En un procés d'individualització creixent, passem d'àtoms ens moviment infinit a electrons confinats?
Fins on arribarà la
societat del confinament? És un nou estadi de les societats de control i de la biopolítica? Aprofundeix en la dinàmica neoliberal de posar a produir tota la multiplicitat humana i reduir-la a autoexplotació, "capital humà", "marca personal" i "empresa de si". Passem de "fer de la pròpia vida una obra d'art" a convertir tot rastre de vida en "obra", "treball" (Arendt) i productivitat.
A partir del segle XVII es
va produir el “gran tancament” (Michel Foucault) i proliferaren noves “institucions
totals”. Així es van generalitzar els moderns manicomis, hospitals, hospicis,
casernes... inclús escoles i fàbriques. A partir del 2020 es produirà el gran
tancament digital?
Paradoxalment i de nou, els cossos són confinats i disciplinats per a extreure'n saber i per a controlar la ment. Tot apunta i té per objectiu l'increment de productivitat i d'acumulació. La societat del confinament és una nova estratègia del biopoder per augmentar el seu control sobre la societat i la productivitat de la vida?
Integra estratègies neoliberals d'autogestió de les pors i perills biològics? Apareix així un autoconfinament voluntari que complementa i amplia l'obligatori estatal? Ha aconseguit que les tecnologies digitals puguin substituir les físiques i fordistes sense que la "societat confinada" no colapsi econòmicament ni es disgregui psico-socialment?
Una vegada es comprovi que l'autoconfinament és possible i permet mantenir l'economia neoliberal, fins a quin punt es retornarà a la situació preCOVID-19? Els experts avisen que per a poder fer el ritme de vida anterior (evito conscientment el terme "normal") caldrà esperar al menys a què es distribueixi a nivell mundial una vacuna efectiva, que tardarà més d'un any.
Ens hem confinat tots en una Panic Room, solitària i alhora plena de pantalles que ens recorden l'exterior amenaçador? Defineix d'alguna manera la "societat del confinament" la icònica imatge de Jodie Foster abraçant la filla en tant que l'últim lligam corporal i humà davant el terror de l'afora? Les imatges que les moltes pantalles transmeten de les càmeres de vigilància "controlen" el "perill" o més aviat el magnifiquen i inclús el creen?
Paradoxalment i de nou, els cossos són confinats i disciplinats per a extreure'n saber i per a controlar la ment. Tot apunta i té per objectiu l'increment de productivitat i d'acumulació. La societat del confinament és una nova estratègia del biopoder per augmentar el seu control sobre la societat i la productivitat de la vida?
Una vegada es comprovi que l'autoconfinament és possible i permet mantenir l'economia neoliberal, fins a quin punt es retornarà a la situació preCOVID-19? Els experts avisen que per a poder fer el ritme de vida anterior (evito conscientment el terme "normal") caldrà esperar al menys a què es distribueixi a nivell mundial una vacuna efectiva, que tardarà més d'un any.
Ens hem confinat tots en una Panic Room, solitària i alhora plena de pantalles que ens recorden l'exterior amenaçador? Defineix d'alguna manera la "societat del confinament" la icònica imatge de Jodie Foster abraçant la filla en tant que l'últim lligam corporal i humà davant el terror de l'afora? Les imatges que les moltes pantalles transmeten de les càmeres de vigilància "controlen" el "perill" o més aviat el magnifiquen i inclús el creen?
Per tant, es generalitzaran escoles, universitats, fàbriques, empreses...
digitals i confinats? Proliferaran tallers, hospitals, cases d’acollida, ateneus, grups d’ajuda
mútua, hospicis, casernes, manicomis... digitals i confinats? Fins on arribarà la societat autoconfinada en el neoliberalisme digital?!
Recordem algunes tendències que veiem i que es poden accentuar:
Hauran de canviar les societats mediterrànies i tropicals la seva forma de vida molt pública, a l'exterior, en grup i molt més corporalment propera? Hauran d'evolucionar en direcció a les més fredes nòrdiques, calvinistes i/o orientals?
Seran també més tancades a la pròpia casa, en l'estricta família i anant directament del treball a la llar? Les relacions personals esdevindran més fredes, distants i limitades en nombre?
Celebrarem el Nadal, els aniversaris, les festes familiars, Halloween, Sant Jordi, el dia dels enamorats... per skype?
Seran també més tancades a la pròpia casa, en l'estricta família i anant directament del treball a la llar? Les relacions personals esdevindran més fredes, distants i limitades en nombre?
Celebrarem el Nadal, els aniversaris, les festes familiars, Halloween, Sant Jordi, el dia dels enamorats... per skype?
El nostre web esdevindrà alhora eina laboral i de vida? Serà no només la nostra targeta de
presentació i el rebedor de la llar, sinó la part essencial i suprapersonal de la nostra vida? El nostre avatar extímic a Internet prendrà cada vegada més espai a la nostra existència real i corporal?
La vida pública serà sobretot imatges publicades a Instagram, planes a Facebook i un blog pels més
lletraferits?
El famós “bany de
multituds” serà qüestió de la història passada? Serà privilegi dels polítics? Esdevindrà una obscena provocació o una mostra
de la diferència de classes?
Sortir del confinament
serà un luxe? Caldrà ser multimilionari per a permetre-se'l? Serà el privilegi d’una vegada a
la vida?
Serà el viatge a La Meca dels turbohumans? Serà Mattrix? En tot cas també hi haurà conseqüències positives. El dia després, la vida s'ha reconfigurat i ha aconseguit obrir-se pas.
Vegeu els posts:
CONFINAMENT: RETORN A L'EXCLUSIVISME?
AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES
GENERACIÓ LOOPING (1924-1935): LA MÉS INFLUENT,
GLORIOSOS CAIGUTS DE LA "GENERACIÓ LOOPING" (1924-1935) i
IMMORTALS SUPERVIVENTS DE LA "GENERACIÓ LOOPING" (1924-35)
Vegeu els posts:
CONFINAMENT: RETORN A L'EXCLUSIVISME?
GENERACIÓ LOOPING (1924-1935): LA MÉS INFLUENT,
GLORIOSOS CAIGUTS DE LA "GENERACIÓ LOOPING" (1924-1935) i
IMMORTALS SUPERVIVENTS DE LA "GENERACIÓ LOOPING" (1924-35)
24 comments:
"Cos, món, sentit
3.2.1. El principi va ser la carn.
Tot aquest discurs, pensa Merleau-Ponty, no és més que un prejudici descomunal, una construcció teòrica fosa fins a tal punt amb la nostra cultura que ha acabat esdevenint òbvia. Qui la
qüestioni esdevé efectivament un neci.
Però si ens atenim als fenòmens, el vincle entre cos i sentit comença a desplaçar-se, amb la paciència, això sí, que sempre exigeix la fenomenologia. En efecte, el cos no és en absolut un objecte, no és una cosa més de les que hi ha al món. Al contrari, el món només és món per a
aquest cos meu situat en ell.
És al meu cos, abans que a la meva consciència, a qui es "donen" les coses, a qui s'apareixen com a possibilitats sobre les quals projecta la seva intencionalitat: coses a què s'apropa o de les quals s'allunya, que pot agafar o no pot, sobre les quals obre tal perspectiva o tal altra, amb les quals es relaciona, en definitiva, d'una manera o una altra. Ser, posar-se alguna cosa de manifest, determinar-se, significa doncs i abans que res entrar en el camp de relacions obert, intencionalment, des del cos i pel cos.
Però no ens referim només a relacions motrius. No és que les coses siguin perquè el cos, diguem-ho així, hi pot ensopegar. Una vegada més, això implica tornar a l'esquema kantià de la passivitat, d'una sensibilitat merament cega i receptiva. Al contrari –i aquí Merleau-Ponty recull tota la contribució de la psicologia de la Gestalt–, el cos és un principi general d'activitat, de vinculació, de presentificació, per usar el tecnicisme de Husserl. Les coses ho són només perquè, en certa manera, entren en referència amb el que "pot" el cos. I aquesta
referencialitat és l'origen del sentit, el terme o moviment que dóna significació a les coses, en la mesura que hi obre un horitzó, un respecte a què, per a què, com a què es determinen, apareixen, són el que són.
La conclusió no es fa esperar, és el meu cos qui obre el món. El meu cos és l'espai originari dels fenòmens, alhora –i per a escàndol de la metafísica– material i carnal. Sortir a la llum és corporificar-se, posar-se carnalment de manifest.”
A: Galán Sánchez, Wenceslao (2015). El problema del sentit. [Pàg. 51]. FUOC. Barcelona.
L'Apocalipsis del sistema no arriba en un sol dia, com tampoc Roma es va fer així. Com diu Jung, per arribar al cel calen arrels que arribin a l'infern. No ens acabarem tota la vaca en aquest festival. Les Panatenees seran més endavant. Estem més aviat en unes Dionisíaques, que anuncien amb el seu ditirambe nietzscheà el final que està per arribar. Zaratrusta es farà esperar.
Recordo força bé una conferència de Na Marina Garcés a Saragoza, crec recordar. La vam visualitzar a l'assignatura de Pensament filosòfic i científic contemporani. Parlava molt eloquentment del cos, i de la necessitat de reïficar-lo, tocant-nos els uns als altres. Molt semblant a donar-se la pau entre els feligressos cristians. Aquests ens porten uns segles de ventatge, tant en el tema de la corporeïtat (el cos de Crist), com en el del control social de l'ekklesia (la congregació del poble) a base de capítols seriats setmanalment, que estimulen dopamines, endorfines i d'altres substàncies autosegregades per estímuls dels culebrots jueus més reeixits fa ja milers d'anys. Riute'n del Netflix.
Bé. El futur no el sé. Tampoc sé si el coronavirus és un test d'assaig dels podereosos per veure com reacciona el "sistema", i assegurar-se la seva salvaguarda (d'ells i dels seus servents més fidels), per quan decideixin llençar el virus definitiu. Serà com l'enterrament multitudinari del faraó a la piràmide, però amb la diferència que ara moriran els de fora del búnker.
El que sí crec, francament, és que el món no s'acaba a curt plaç, perquè el petroli dona per una mica més d'estar de benestar i de viatgets per anar a veure pobres a la Índia. Ridícula pel¨·lícula, a l'alçada de les seves tesis, just per veure-la aquests dies (No ho feu si teniu un mínim de dignitat intel·lectual): Come, Reza, i Ama. Tota un programa electoral sintetitzat en tres paraules. Qui ho diria, oi? Un èxit per al gran públic, no podria ser d'una altra manera. Com diu algun economista, a la generació actual (al voltant del 1975) ens ha tocat la loteria de la història, amb el petroli. Però tots sabem el final de la funció, però no el com i el quan.
Continuem.
Certament ESteve: "L'Apocalipsis del sistema no arriba en un sol dia".
Hi ha una paradoxa en les “revolucions” com el que en certa mesura estem intentant detectar i comprovar amb la “Societat del confinament”: normalment les revolucions es produeixen en mig d’un moment àlgid del règim anterior.
La revolució francesa es va fer en un moment en que de l’ancien régime era en crisi, I NO HO SABIA! En molts sentits en aquell moment l’ancien régime era en el seu cim històric. Perquè fou precisament la revolució francesa la que va trencar amb la dinàmica anterior i va canviar la fletxa dominant els darrers segles. Ella marca la inflexió històrica com potser ho farà el Covid19 i la "societat del confinament".
Segons les dades disponibles del 2019, el mateix que dóna la xifra del COVID19, és l'any amb les tecnologies més potents de transport físic de tota la història humana. També s’hi ha produït el rècord de desplaçaments físics, sobretot en persones però probablement també en tones.
Si la hipòtesi de la societat del confinament és certa potser el 2019 (significativament el Covid19 en porta la data) va ser l’any de més turisme mundial o gairebé. La societat del confinament començaria en mig de tot el contrari.
Bé, és cert que la caiguda definitiva pot ser molt més ràpida i estrepitosa del desitjable. Només penso que el COVID-19 no és l'hecatombe, sinó un globus sonda. Però jo no disposo de cap informació ni certesa sobre l'assumpte, la veritat.
Per altra banda, la caiguda pot ser, com molt bé dius, sobtada. En economia equivaldria a l'anomenat "Efecte Sèneca o l'Abisme de Sèneca". El creixement és constant i exponencial, però la caiguda és abismal.
El "sistema" ho sap. Per això mitiguen l'efecte Sèneca tant com poden. Algú que ho explica molt millor que jo, i estar molt més informat, és el professor Turiel i el Sr Taibo. Si teniu temps i internet, us recomano aquest vídeo molt previsor del que pot arribar a passar, cosa que tothom s'imagina, per altra banda.
https://www.youtube.com/watch?v=uBK-YXxSsIk
Em miro el vídeo, ESteve. Tens raó, l'important i trencador són els canvis de tendència.
Sovint a l'inici són força limitats, però el que augmentava s'estabilitza i comença a disminuir.
Al principi pot ser un moviment molt lleu que es va accelerant i fa que tot canviï i res no torni a ser com abans.
La sospita és que el confinament i autoconfinament pel COVID19 sigui un canvi de tendència.
Si les tecnologies digitals sostenen econòmicament la societat, pot ser el senyal per a que tot pivoti cada vegada més sobre elles.
I que la presencialitat ja no sigui requerida o exigida sinó inclús menyspreada.
Des d'aquesta perspectiva potser vivim un canvi revolucionari i històric!
Suposo, Esteve, que la idea de l'Efecte Sèneca està relacionat amb la 2a llei de la termodinàmica i l'entropia.
Construir ordre sempre és molt més difícil i requereix més energia que no desordenar.
Veurem si la societat del confinament és més desordenada o més ordenada. Tema interessant!!!
Bon dia, Gonçal.
Efectívament, tenen una relació directa: com explica Dawkins al gen egoista, la vida sorgeix per ordenació mol·lecular sota els efectes de la sobreexposició a l'energia. Llavors apareix la biologia, que tendeix a la clonació ad infinitum del patró.
Dawkins ho explica amb l'exemple dels capgrossos: la granota llença tants ous com pot, encara que això signifiqui col·lapsar el bassal/toll/peleg d'aigua. És una qüestió mecànica. El que interessa és dissipar al màxim, i per fer-ho tendim a copar tots els nínxols vitals. Quan ho aconseguim, tot col·lapse i es moren tots, de cop: Efecte de Sèneca.
Sobre si l'experiment COVID-19 vol fer-nos canviar de paradigma a la força, per posar-nos dins la MATRIX, no ho veig clar. La gent ja hi entrem sols, a la tecnofilia. L'efecte de la tecnologia és irreversible. Jo penso que més aviat és un tema de superpoblació planetaria, i d'esgotament dels recursos. La tecnologia els ajudarà a fer net, però han de mirar de no agafar-s'hi els dits i llepar ells, i elles.
Tota una teoria conspiranoide, ja veus.
Però tens raó, l'Era del confinament no crec que passi sense més ni més. A veure com queda tot després d'això. Seguim observant.
Les millors oportunitats es presenten sense haver-les previst. Al menys sense haver-les previst del tot. I el COVID-19 representa una gran oportunitat per a canviar el model hegemònic de societat.
La tecnologia digital és molt temptadora per ella mateixa, com dius Esteve. Però encara hi ha molt valoració i mística de la presencialitat (que jo crec que no és només mística, si no quelcom més profund i constitutiu).
El turisme es basa en la idea que ser-hi físicament té un plus, respecte p.e. una immersió 3D que pot donar molta més informació. "Jo hi he estat" (encara que fos mig adormit i cansat del viatge) és quelcom que provoca seguretat, admiració, impressió de realitat... Com si haguessis esgotat aquella experiència. I així passa també en moltes altres coses.
Com apuntes, en una època de superpoblació planetaria i esgotament dels recursos, pot anar molt bé desviar-ho tot a l'experiència digital i a generar una societat (auto)confinada.
Ningú no ho havia previst i probablement ningú no tenia la capacitat ni va poder assumir el risc de tot plegat. Però una vegada s'ha produït els efectes a explotar passen a ser evidents i utilitzables per part de tothom.
Seguirem observant... i fent filosofies del present.
Les millors oportunitats es presenten sense haver-les previst. Al menys sense haver-les previst del tot. I el COVID-19 representa una gran oportunitat per a canviar el model hegemònic de societat.
La tecnologia digital és molt temptadora per ella mateixa, com dius Esteve. Però encara hi ha molt valoració i mística de la presencialitat (que jo crec que no és només mística, si no quelcom més profund i constitutiu).
El turisme es basa en la idea que ser-hi físicament té un plus, respecte p.e. una immersió 3D que pot donar molta més informació. "Jo hi he estat" (encara que fos mig adormit i cansat del viatge) és quelcom que provoca seguretat, admiració, impressió de realitat... Com si haguessis esgotat aquella experiència. I així passa també en moltes altres coses.
Com apuntes, en una època de superpoblació planetaria i esgotament dels recursos, pot anar molt bé desviar-ho tot a l'experiència digital i a generar una societat (auto)confinada. El COVID-19 pot anar de perles per a impulsar aquest canvi de mentalitat i culpabilitzar-reprimir certa "presencialitat"... Sobretot quan ja tens la tecnologia alternativa que et permet mantenir o ampliar el negoci, evitant certs "danys col.laterals".
Segurament ningú no ho havia previst i probablement ningú no tenia la capacitat ni va poder assumir el risc de tot plegat. Però una vegada s'ha produït el COVID-19 i les polítiques que ha permès, els efectes a explotar passen a ser evidents i utilitzables per part de tothom. I potser som ja en aquest estadi. Quan hi ha una oportunitat d'aquest calibre, difícilment es deixa córrer sense més.
Seguirem observant... i fent filosofies del present.
Gonçal, trobo que vas molt encertat. La utilització d'aquesta crisi pot dur a un canvi en el paradigma, una hipervirtualitat exacerbada. Sí.
La pregunta que em faig és la següent: És un exercici de responsabilitat de les elits aturar els mals hàbits que el conjunt del primer món ha pres com a dret (o privilegi)?
Seria presumir massa bondat en les elits, ja ho sé. Però, com diuen els castellans: "No hay mal que por bién no venga".
Potser és una bona manera d'aturar el malvaratament de petroli, l'expoli dels recursos, la desforestació de l'Amazones (menys paper) i, àdhuc, la preservació a llarg plaç dels pols. Algú sap si està bé la Greta Thumberg?
Tú ja ho apuntes en altres comentaris: alguns hàbits han de ser restringits només a les elits. I tal vegada s'està avisant a la població que ha d'optar per (auto)confinar-se...doncs sí, coincideix força amb la pel·lícula d'enguany.
Lamentablement l'altruisme va escàs, ESteve.
Ara en el punt pitjor de la crisi del COVID-19, hi ha molt altruisme en la gent.
Però a la llarga, en les altes esferes i en les empreses el que acabarà comptant seran sobretot els interessos.
En tot cas, cal estar obert a detectar els comportaments i les tendències generals.
Sóc Bernat Garí, alumne del seu grup "Història de la filosofia moderna II". He llegit amb molt d' interès i torbació el seu escrit. Crec que les qüestions que planteja són el nucli d' aquesta situació d' espera en la que ens trobem immersos. El que més em neguiteja és la possibilitat, més que evident ara mateix, de no comptar amb l' altre; aquest altre que irromp a la filosofia de Lévinas i que, sens dubte, consola i recomforta. De fet, el verb consolar (del llatí consolari, format pel prefix con-, que vol dir ajuntament, reunió; i el verb solari, que vol dir apaivagar, calmar) porta etimològicament la marca de l' alteritat. Allò que ens salva és l' altre, i sense l' altre gairebé no hi ha consol traçable. Penso amb Bartleby que, justament, molts cops ha estat presentat com una figura de resistència i, en efecte, ho és; però també ho és del fracàs i la solitud. Bartleby mor perquè no es pot comunicar i, per tant, perquè és incapaç de deixar-se consolar. Disculpi la reflexió, però el seu text m' ha semblat molt estimulant i li volia fer arribar aquest pensament a corre-cuita.
Tots els experts destaquen els costos psicològics i socials de l'aïllament generalitzat que ara hem iniciat. No estan estudiats i això els pot fer especialment perillosos, sobretot per a gent que no hi està acostumada ni remotament.
Per això la "societat del (auto)confinament" presenta riscs inèdits. Ens pot allunyar -Bernat- d'aspectes clau de la condició humana com p.e. l'atenció a altri, a l'altre.
Poden aparèixer síndromes perillosos i que costen d'entendre com el narrat per Melville en el seu Bartleby, que cites. Des d'aquesta perspectiva val la pena repensar La pesta de Camus, El Decameró de Boccacio, La muntanya màgica de Mann, El resplendor de Kubrick (pot ser més que no la novel.la de King)...
Cal anticipar-ho, preveure-ho, imaginar què ens pot passar i com reaccionarem. Això també forma part de la tasca essencial de fer filosofies del present.
Fas moltes preguntes difícils de contestar però aprofito el confinament per donar-te la meva opinió.
El futur sempre és incert i seria difícil fer de profeta però el que és evident és que la societat no tornarà a ser la mateixa, tal com la pesta va ser un factor decisiu per acabar amb el món feudal i donar-li més poder als monarques que fins el S XIX eren l'encarnació de l'Estat.
Ara passem de l'era industrial a l'era cibernètica i aquest canvi serà tan traumàtic com el que va ser passar de l'era agrícola a la industrial, aquesta va trigar molts anys, molts conflictes i molta sang.
Actualment l'evolució cultural és exponencial i els canvis han d'ésser més radicals i ràpids, com en tot canvi els poderosos volen conservar el poder i això fa pensar que ens dirigim a una societat autoritària (només cal veure com s'intenta combatre el coronavirus a Espanya) però al mateix temps aquest autoritarisme pot (a lo millor) comportar millores socials que calmin a les masses (com la renda bàsica Universal que tan bé ens hagués anat tenir-la ara), anem, sembla, cap a una espècie de “despotisme il·lustrat”. Haurà canvis en sanitat i educació imposats des d'un poder central que sempre mirarà que els poderosos ho continuïn essent. El sector serveis ja comença a absorbir més treballadors que l'industrial, el camp està completament mecanitzat i l'agricultura, la ramaderia i la pesca (piscifactories) estan totalment industrialitzades.
Segons la segona llei del materialisme dialèctic de Hegel, tot està format per oposats que sempre estan en estat de tensió dinàmica, de manera que qualsevol forma determinada és el resultat de l'equilibri entre forces oposades. I, ara, les forces oposades estan entre els poderosos que volen conservar el poder i els que cerquen una societat més justa a traves d'idees llibertaries (feminisme i ecologisme) amb una organització socialista i democràtica amb l'eliminació dels Estats actuals per donar pas a un Estat Global que federi els territoris separats per fronteres culturals, que no econòmiques. Segons Zizek el coronavirus li fot una bona puntada de peu al sistema capitalista.
També hi ha els canvis en les relacions socials. El teletreball i la AI poden marcar una tendència a l'aïllament però crec que la socialització és imprescindible. El vincle cultural es mate a través de la llengua i la festa, entenent la festa com el conjunt de tradicions pròpies. Ja estem vivint, en la globalització un mestissatge de la festa, la castanyada amb el halloween, l'arbre de Nadal i el pare Noel amb el tió i els reis d'orient... però sempre queda l'essència que és la reunió. Suposo que en aquest sentit l'església i posarà molta cullerada (la revenja de Déu) i sota un règim autoritari tindra molt de poder. Però per Internet els joves organitzaran festes per trobar-se i assegurar la supervivència de l'espècie i la lluita seguira in saecula saeculorum. ç
També cal veure com afectarà tot això als països africans i orientals... cada cop ho veig més complicat i a nosaltres sols ens ha tocat viure al principi d'aquesta nova singladura i si una cosa bona li trobo a la immortalitat és la curiositat per veure l'esdevenir.
Salut i bon enclaustrament.
Molt complet comentari Ramon. Hi estic totalment d’acord.
Només un matís quan dius “El sector serveis ja comença a absorbir més treballadors que l'industrial”. Ja sé que és un lapsus, però cal recordar que en els països avançats això es va produir ja en els anys 1950 i –com a molt- 1960. Fa força temps que som en una societat de serveis postfordista més que no fordista.
No puc estar més d’acord amb “El teletreball i la AI poden marcar una tendència a l'aïllament però crec que la socialització és imprescindible.” El problema és que precisament les dues tendències entren ara mateix en contradicció profunda.
La humanitat és una espècie alhora hipersocial (zoon politikon) i tecnològica (homo faber). Fins ara –tot i que amb dificultats- les dues coses sembla que anaven força juntes. Ara mateix s’oposen molt.
Quina tendència de la condició humana guanyarà? I quines conseqüències bones o dolentes tindrà el xoc entre tecnologies digitals i sociabilitat o necessitat de socialització.
BAuman ja és queixava molt de què actualment s’estaven perdent les habilitats de socialització fina. A les xarxes virtuals pots “esborrar” un amic amb un simple toc en el ratolí. Igual de fàcil es pot trencar una relació sentimental i com a “venjança” penjar fotos compromeses arreu.
La gent avui s’està relacionant durament i instrumentalment amb una contundència brutal. Abans la gent sabia que es trobaria pel carrer, en el grup d’amics, cara a cara en els llocs públics compartits... amb la gent amb la que havia tingut algun xoc. I això generava habilitats, estratègies i escrúpols per a reconduir o suavitzar els conflictes.
Avui l’ordinador fa automàticament que aquell vell “amic” desaparegui per sempre de la teva xarxa social... Com si mai no hagués existit... però també genera una solitud brutal. Ho anomenen “efecte bombolla” o “efecte túnel”.
Què el confinament no ens faci inhumans!
Crec que, com fas a l'article, son dies per repensar la presència des de la intempèrie telemàtica i el simulacre que ens sobreviu. Em pregunto esperançat si, amb i com el virus, arribats al pic, en el punt més alt de la corba, la societat del simulacre començarà a esgotar-se.
És trist Raimon i tant de bo la societat del simulacre caigués.
Però de moment en l'escenografia del Covid-19: militarització, arengues patriòtiques, censura de les males notícies... hi ha molt d'espectacle.
Com apuntaven Baudrillard i Debord, l'espectacle té una altíssima capacitat de retroalimentació i de nous camuflatges.
Gràcies, Gonçal. Completament d’ acord.
De fet, avui un alumne ha compartit amb mi un poema que condensa part de les reflexiones que fem. Com aprendre a viure en aquests espais de fragilitat i vulnerabilitat dels nostres dies? Sens dubte ens centrem molt en objectius laborals, acadèmics i en tot això que la bateria editorial de l’ ‘autoajuda’ ha denominat ‘autorealització’. Penso, però, que allò que salva i cura de veritat, allò que eriça la pell i allibera, és l’ amor als altres. Aquest confinament és una possibilitat per pensar en la nostra condició d’ éssers finits, ferits o tocats per les violències del dia a dia, i per pensar en la dimensió apaivagadora que es posa en joc quan l’ altre irromp. L' altre es pot manifestar com violència, però també com a cura i consol de la nostra condició d' éssers a la intempèrie.
I com deia el meu estudiant, ‘per confirmar que només l’ amor ens salvarà':
Estabas apoyada contra la puerta.
Te pedí un cigarrillo
y me pasaste un paquete arrugado.
Miré dentro. Sólo hay uno, te dije.
Y qué, me dijiste, ¿te da pena?
Nos reímos un rato.
Luego cayeron unas cuantas cervezas.
Después las cosas siguieron su curso:
igual de perdidos los dos,
por qué no perdernos juntos.
(poema BAR ETXEKALTE, 1983, de Karmelo C. Iribarren).
Gràcies i ànims a tots,
B.
La pandèmia del Covid-19 és font d'una gran humilitat, sobretot en plena utopia transhumanista que creia poder garantir una espècie d'immortalitat tecnològica.
Crec que alguns estan vivint una experiència similar al final de La Guerra dels mons de H.G. Wells. Las naus alienígenes ho estan conquerint tot i els exercits humans no hi poden fer res, quan comencen a caure una darrera l'altra sense causa aparent. D'elles comencen a sortir moribunds els alienígenes infectats pels microbis atmosfèrics. La humanitat s'ha salvat pels éssers més minúsculs: els microbis.
Doncs bé, ara sembla que aquelles naus tan poderoses que comencen a caure una darrera l'altra, són humanes... som nosaltres.
Redescobrim -com dius BErnat- la nostra finitud i vulnerabilitat. A veure si n'aprenem!!!
Comentari de la Núria Olaria Figueras (Barcelona, 1 de maig del 2021):
Benvolgut professor Gonçal Mayos,
No voldria escriure un assaig filosòfic, sinò, simplemement, respondre al seu text “Societat del confinament: el món que ve”, comentant tres preguntes que hi són presents i posant 2 exemples pràctics extrets de la vida real que afecten a l’àmbit universitari.
Les 3 preguntes són les següents:
1. “Hem de pensar més enllà de la idea de què, per a poder fer això o aprendre allò, ens hem de desplaçar a…?”
2. “[…] cal preguntar-nos fins on arribarà el confinament social i personal que experimentem avui i no només per Covid-19? En quines condicions el superarem? O ha vingut per quedar-se? Romandrà indefinidament en algún grau i d’alguna manera?”
3. “Seran també [les societats mediterrànies] més tancades a la pròpia casa, en l’estricta familia i anant directament del treball a la llar?”
Per respondre a la 1ª pregunta, se m’acudeixen 2 situacions en què també ens podrien plantejar unes altres preguntes:
a) Cal que em desplaci a la biblioteca per estudiar?
b) Cal que em desplaci a l’EIM (Escola d’Idiomes Moderns) de la UB per aprendre francès?
La veritat és que les persones “no universitàries” no entenen què anem a fer la biblioteca i es pregunten si allà ens regalen alguna cosa. Per què realitzar un desplaçament de més de 30 minuts, quan es pot estudiar tranquil·lament a casa? A més, considerant que, durant aquest viatge pel carrer i dins dels ferrocarrils ens podem infectar, encomanats per un altre viatger.
Llavors, responent a la pregunta 2, hem de pensar: però, quan la Covid-19 ja no representi un problema, seguirem desplaçant-nos a la biblioteca o ho farem tot des de casa?
L’exemple B són les classes de francès : una s’hi matricula perquè pensa que, a part d’aprendre un altre idioma, sortirà de casa uns moments i es trobarà en un altre ambient universitari (en una escola d’idiomes). Però: romandre tota la tarda tancada a casa per esperar-se a passar 2 hores més parlant-li francès a una pantalla? I, responent a la pregunta (2), podem arribar a pensar en el futur: però té algún sentit desplaçar-se a altres edificis per fer altres actvitats? Per què no ho fem tot des de casa si, ben pensat, és més pràctic i guanyem temps? Així doncs, al futur, totes les classes passaran a ser telemàtiques després d’aquest gran descobriment i experiència ? (Personalment, no puc imaginar una distopia pitjor).
Finalment, responent a la pregunta 3, alguns familiars i institucions ens fiquen la por al cos dient-nos que hem d’anar directament del treball a la llar perquè: quan més surts, més probabilitats d’infectar-te tens!
Llavors, el passeig: “llar-treball-biblioteca-llar”, en temps de Covid-19, és impensable? Ens hem de passar tot el dia a casa tancats amb els familiars de la nostra mateixa sang (la nostra bombolla) i només tenir una mica més de relació social i convivencia amb els companys/es de la feina?
Gràcies Núria, entenc perfectament l’esperit del teu comentari, ja que algunes coses són força inquietants i negatives per a una espècie social, pràxica i política com és la humana. I això crec que requereix -com diu Spinoza- ‘mens sana in corpore sano’ i -per tant- una trobada col.lectiva dels cossos i dels conatus de tots.
No sé si es nota però aquesta era la preocupació més forta quan vaig fer el post just al començament del confinament (el més dur i estricte, com es pot veure per la data).
Crec que per molt que ens venguin la ‘comoditat’ del teletreball i del teleestudi, la humanitat necessitem el contacte, el cara a cara, el compartir directe, la interacció propera, el cos a cos, la vida en comú (que no estigui mediada per una pantalla), inclús el mobilitzar-se físic i pràxic (què avui és el 1r de Maig!!!).
En la mesura que el que acabo de dir em sembla quelcom que no PODEM ni VOLEM prescindir, la biblioteca és o potser un lloc en comú, de trobada, de definició col.lectiva i interpersonal com els pitjors antros de conspiració on la humanitat ha fet de la millor política en circumstàncies que tothom coneixem.
Se m’acut que -inclús amb Internet i el Covid actuals- Marx no hauria deixat d’anar a la biblioteca del Museu Britànic de Londres. I mira que no el deixaven discutir en veu alta com solia fer molt habitual i violentament!!!! Per què? Suposo que per la mateixa raó que tu, Núria: necessitem interlocutors reals, propers i reconeixibles! Necessitem ser interpel·lats en tots els sentits i nivells de la vida col.lectiva i humana!
Em ve a la memòria el genial comentari de José María Valverde (profe de la nostra casa): necessitem altri fins a tal punt que si l’interlocutor (com en els últims diàlegs de Plató ja només es capaç de dit: és clar Sòcrates, tens raó Sòcrates, molt ben dit S, podem acceptar la teva definició S...) a la 3a o 4a intervenció d’aquest tipus, som nosaltres mateixos (o Sòcrates rediviu) els que reaccionem autocríticament dient -per exemple-: ‘home, no tan clar perquè...’, ‘Sí però no perquè...’, ‘ben vist al cap i a la fi, caldria matisar perquè...’
En definitiva, Núria, si mantenir aquest mode de vida humà, en societat, cara-cara i cos-cos, en interacció directa ment-cos, amb projectes vitals compartits i compromesos col.lectivament a tots nivells... comporta posar-nos en perill d’alguna manera (covid, persecució...)? Doncs, s’acaba assumint i corrent el risc... per la senzilla raó que l’aïllament i la solitud és un risc absolutament inassumible i destructor per als humans!
De moment no concebem una societat completament ‘virtual’. Com tu dius -Núria- és una de les distòpies sobre la que s’han fet més llibres i experiments, i on veiem que clarament es perd quelcom radical i molt important de la condició humano-col.lectiva humana.
Nou comentari de la Núria Olaria Figueras (Barcelona, 1 de maig del 2021):
estic d'acord en què "l'aïllament i la solitud és un risc absolutament inassumible i destructor per als humans"; per tant, necessitem llocs on puguem "pensar en comú" -com les biblioteques- encara que sigui amb un seient buit a cada costat, gel hidro alcohòlic i les finestres obertes. Finalment, la vida seria molt limitada si sempre estiguéssim teletreballant i teleestudiant des de casa. Per això ens hem d'esforçar per comunicar-nos amb altres individus i tenir sempre algun interlocutor a qui transmetre les nostres paraules.
Totalment d’acord Núria, però caldrà lluitar perquè a ningú no se’ns escapa que seria un èxit ultraconservador tenir a la gent permanentment aïllada, confinada, teletreballant a totes hores i tenint por permanent d’altri. És un dels èxits del neoliberalisme. I sense confiança, reconeixement mutu i lluita diària compartida és difícil estructurar un projecte polític i social alternatiu, revolucionari...
Post a Comment