Diuen que de jove s'és revolucionari i -després- ja mai més. Però és clar que sovint s'és revolucionari pel simple fet de ser i d'haver nascut el que s'és. Així ho testimonia l'activista 'negra' o afroamericana Angela Davis, les paraules de la qual podem escoltar en excel.lent anglès, al ser convocada per Mos Maiorum gràcies al seu mètode creatiu: Verbatim.
Com en el cas de Davis, poc importen (més precisament dit: hom no pot evitar) els costos que li faran pagar al 'revolucionari' voluntari o malgrat ell. Poden ser els més alts quan la lluita revolucionària esdevé violència, una guerra sense quarter i una guerra bruta. És el cas d'Ulrike Meinhof, 'suicidada' a la presó.
En homenatge a la famosa escena de Rahomon, Meinhof pot prendre la paraula al teatre gràcies a una medium. I com avisa Gayatri Spivak al clàssic Can the Subaltern Speak?, la seva lluita i veritable motivació és desviada hàbilment a 'explicacions' per a consum de Reality shows: Què li passa a aquesta noia? Quina part de la trajectòria femenina perfecta li ha mancat per a veure's obligada a convertir-se en revolucionària i terrorista? Quin trauma psicològic personal l'ha pogut dur pel mal camí... de la revolució?!
Però, la revolució és potser encara possible! Just llavors i per uns instants en l'obra teatral, el cos, el crit i la passió s'imposen: una dona puja damunt la taula, braços a l'aire, com aquella Norma Rae de la pel.lícula del 1979, però ara vestida significativament amb una granota vermella i que ja no és blava, perquè els temps han canviat i l'obrer clàssic és en procés de desaparició. Significativament al llarg de tota l'obra l'obrer tradicional n'és absent.
A més, són dones les més abrandades revolucionàries, mentre els homes semblen més perduts en els seus laberints i raonaments particulars. Aquí és culminant el cant anarquista i sorprenentment possibilista de Frederica Montseny: recorda que com a ministra gairebé (però només gairebé!) va aconseguir legalitzar l'avortament i la prostitució (sic).
Llavors, els actors abandonen els seus personatges, parlen com a coautors compromesos i Mos Maiorum reflexiona breument sobre el propi procés creatiu i les dificultats de conjuminar les diverses idees, opinions, tarannàs, lluites... En definitiva s'explicita la dificultat de fer de la diversa multitud una obra col.lectiva unitària i efectiva: una revolució? I podem dir que la qüestió passa a ser com escriure consensuadament el libretto de la revolució?
Això ens retorna a les dificultats, costos i violències de la revolució que recorda l'inici de l'obra a partir de les qüestions plantejades per una (avorrida, universitària, erudita?) classe-entrevista al personatge 'professor Mayos' (sí, un servidor). Doncs la problemàtica subjacent a tota l'obra 'Turba' és si i com és possible la Revolució; també les diverses maneres de viure-la i intentar-la; les dificultats i límits de tot plegat
Retorna doncs la cruesa de l'experiencia i reflexió que remet també a una certa violència, sovint en contra d'un mateix. Ens confronta al realisme i a la (im)potència (per ells mateixos) dels raonaments, dels arguments, dels conceptes, dels coneixements, de la política, dels partits, de les ideologies i també... de la filosofia.
La presencialitat, el cara a cara i l'esdeveniment corporal de la performance teatral ens fan vibrar col.lectivament i, per tant, ens recorden la importància de les experiències turbàtiques i dels cossos que són potents (dins de la seva gran vulnerabilitat) i essencials per a l'acció. Només així se sol fer el pas de la valentia de pensar a l'atreviment d'actuar, el qual només triomfa performativament gràcies temeritat altruista que empodera i enforteix els revolucionaris.
Així 'Turba' ens retorna explícitament a reflexions sobre la revolució sobiranista del 1-O, que aspirava a evitar la violència, a empoderarse en els 'somriures' i a mantenir-se en el civisme més exigent, però que s'ha d'enfrontar a una continuada repressió que augmenta la indignació... però també la por i el desencís. I que torna a plantejar la qüestió dels costos de la revolució derrotada. Retornarà amb més força o serà una condemna permanent a la mediocricitat?
Sovint oblidem que la noció marxista de 'lluita de classes' permanent i quotidiana, sol funcionar normalment com una espècie de guerra freda de violència i repressió en part ritualitzada i legitimada per lleis. Això i l'imaginari revolucionari, ens fa menystenir la diferència amb una guerra explícita, bruta i sense quarter, un estat d'excepció que se salta sistemàticament la llei i amb la voluntat.
A El holocausto español, Paul Preston explica les moltes estratègies de 'guerra total' -anticipadores de les nazis- que es van dur a terme en la Guerra espanyola del 1936 per a terroritzar i eliminar àmplies capes de la població precisament amb la voluntat de fer impossible a llarg termini qualsevol revolució social. Com que vol transformar conscientment la societat i assumeix un cert programa ideològic de superació dels privilegis, de les corrupcions i de les elits extractives, aquestes i els seus clients reaccionen en una encara més violenta 'contrarevolució', aprofitant-se dels mecanismes coercitius dels que solen tenir-ne el monopoli.
D'aquesta manera, el díptic revolució-contrarevolució passa molt ràpidament de la lluita de classes de baixa intensitat a una guerra 'total' explícita, bruta i sense quarter.
Com podem veure, l'obra teatral 'Turba' és construïda per apropar-nos a unes experiències -sovint perdudes- i reflexions de gran importància: el col.lectiu, el compartit i l'acció comuna només poden sorgir de la difícil -però molt potent- intimitat entre la vulnerable i calenta implicació del cos que sent amb l'intel.lecte que raona i argumenta. Tal màgica conjunció necessàriament comporta un escenari compartit i viscut cara a cara. És a partir d'aquesta revolució local i real, que cal anar al global per compartir els projectes i viure'ls solidàriament.
A partir de la representació de 'Turba (work in progress)' per part de la companyia Mos Maiorum al Teatre Lliure de Gràcia del 23-1-2021, any de confinament però, malgrat això, turbàtic.
20 comments:
Com m'agrada la subtil ironia, Gonçal, de tildar els fets del 1-O com una "revolució sobiranista", i especialment m'agrada cuan poses entre cometes -entenc que irònicament, i no com ho fos un "sic"- allò dels 'somriures', i ja arribes al súmmum de la ironia (o potser ja és sarcasme) quan aprecies "que s'enfronta a la continuada repressió." 😜😂🤣😂🤣😂🤣
Al contrari, són expressions en sentit literal i gens iròniques:
La gent aspira a una revolució dels 'somriures' i ha estat contestada amb una continuada repressió.
Hi ha alguna gent que s'entesta en no entendre-ho i és una llàstima que pagarem tots.
Hola, Gonçal,
Quina llàstima no haver-hi pogut assistir a la representació de Mos Maiorum! Espero que més endavant, quan la pandemia hagi quedat enrera, es torni a representar.
Seria una sort que es fes, ja que la revolució és una qüestió cabdal. A nivell polític, per descomptat, però també a nivell sociològic, cultural, psicològic i, per descomptat, filosòfic. Al capdavall, parlar de revolució equival a parlar de modernitat. I a l’inrevés. El vincle entre ambdues és profund, estructural. Intrínsec, fins i tot.
D’entrada, la modernitat comporta i pressuposa la determinació de capgirar tot allò que hom donava per suposat i refer les institucions, les normes i les pautes de comportament segons un nou ordre. Un ordre de caire racional, metòdic, científic. Certament, foren molts (el liberalisme, pensadors com Auguste Comte, la socialdemocràcia...) els qui apostaren per una via reformista, per avançar paulatinament, tot evitant ensurts. Però també n’hi hagué molts que defensaven una ruptura, un canvi radical, sobtat i irreversible. Durant més d’un segle, el marxisme n’ha estat el paradigma per excel·lència, però ni molt menys l’únic. Trencar amb tot allò que existia i generar un nou individu i una nova societat han estat, en el fons, la manifestació més radical -però, tal vegada, també la més coherent- d’aquesta voluntat intrínsecament transformadora inherent a la modernitat.
Transformació que, en l’àmbit polític, es concretà en la lluita per capgirar unes institucions basades en la legitimitat de tipus tradicional (Déu, la família, els costums...) per la “legal-racional” (Max Weber), on només eren legítimes aquelles institucions més racionals, més capaces de demostrar la seva eficàcia per a assolir unes fites prèviament establertes. Lleis, governs, economia... tot s’havia de qüestionar d’arrel, sempre amb l’objectiu d’esdevenir més eficaços, més potents, més racionals.
Ara bé, la condició de possibilitat de tot això era la presumpció -ferma, sòlida, ben articulada- que l’ésser humà i, per extensió, totes les institucions socials, pot ser canviat, capgirat tot seguint un pla racional, un disseny integral. Semblantment a com un enginyer dissenya una nova màquina més eficient o a com un científic crea un nou fàrmac amb noves i potents propietats.
Doncs bé, és justament aquesta convicció en la capacitat de crear un nou individu i una nova societat el que s’ha esvaït amb la postmodernitat. Sí, el progrés tecnològic és incessant, però ja no apareix acompanyat d’una confiança en el progrés material, social, polític i ètic. La mateixa noció de progrés -la idea que la història segueix un fil conductor que apunta vers una direcció determinada- s’ha esvaït. La indeterminació, el risc i, per tant, l’imperatiu d’haver de triar entre múltiples i canviants opcions que es mouen en un marc d’incertesa són, avui, el rerefons indefugible de qualsevol plantejament polític.
Cosa que, de manera inevitable, afecta, i a fons, al significat i l’abast de la revolució. Això, però, no vol dir que desaparegui. Contràriament a les prediccions de la “fi de la història”(Francis Fukuyama) i de l’hegemonia del “pensament únic” (Ignacio Ramonet), contínuament apareixen grups i col·lectius que formulen propostes de canvi radical i sobtat. En part, per l’increment de les desigualtats i l’ofec davant un turbocapitalisme que anorrea les possibilitats de promoció socioeconòmica o, simplement, d’integració. Però en part, també, perquè el model actual no satisfà el desig de reconeixement (Honneth) inherent al subjecte actual, perquè, tal i com el mateix Fukuyama intuí en algun moment, no garanteix el “Thymos”, la part de la nostra psiqui -individual i col·lectiva- que té a veure amb la dignitat, amb la pulsió per a aconseguir un reconeixement d’allò que ens fa singulars i, alhora, per a sentir-nos part d’una comunitat en condicions d’igualtat.
Una abraçada,
Lluís
Genial LLuís. Tens tota la raó i eren les qüestions que subjeuen en l'obra de Mos Maiorum.
De fet l'edat moderna s'ha definit intrínsecament i en relació amb les altres èpoques per la progressiva adaptació de les institucions a la gent.
Les institucions són per a la gent i no és el cas que la gent sigui súbdits al servei de les institucions.
Òbviament, la ironia estava en el meu text. I el sarcasme, també.
I la tristesa de veure com es pot artibar tan lluny en la confusió de quin hauria de ser el tema on plantejar la, diguem-ne, batalla de les idees.
Dos preclares ments del capitalisme han dit dues veritats: Warren Buffet: "Hay una guerra de clases, de acuerdo, pero es la mía, la de los ricos, la que está haciendo esa guerra, y vamos ganando"; Mervyn King, exgobernador del Banco de Inglaterra: "Se avecina una nueva crisis de endeudamiento, y será pronto”.
I el conill i la llebre discutint que si són llebrers, que si són podencs...
Quina tristesa, quina amargor!
Òbviament, la ironia estava en el meu text. I el sarcasme, també.
I la tristesa de veure com es pot artibar tan lluny en la confusió de quin hauria de ser el tema on plantejar la, diguem-ne, batalla de les idees.
Dos preclares ments del capitalisme han dit dues veritats: Warren Buffet: "Hay una guerra de clases, de acuerdo, pero es la mía, la de los ricos, la que está haciendo esa guerra, y vamos ganando"; Mervyn King, exgobernador del Banco de Inglaterra: "Se avecina una nueva crisis de endeudamiento, y será pronto”.
I el conill i la llebre discutint que si són llebrers, que si són podencs...
Quina tristesa, quina amargor!
Una boutade (o a lo mejor no es una ocurrencia tan loca): el 1-O puede ser la fecha mítica para el nacimiento de una nación, la española. Ya digo, mítica.
Las Españas murieron en 1814, con tan sólo dos tiernos añitos. Y España, como nación, nunca llegó del todo a nacer.
Pues bien, el horror al vacío que el secesionismo en Catalunya provocó tanto en la ciudadanía en la propia Catalunya como en el resto de España puede llevar a esa ciudadanía a desear tener una nación, y ese deseo se puede convertir en querer tener una nación. Y ese querer, como cualquier otro querer, precisa de un mito.
Con la razón instrumental que permitió articular nuestra transición a la democracia, razón nada sentimental ni emotiva, no hubo forma de levantar un mito: no había forma de presentar “el nacimiento de una nación”.Y eso, en mi opinión, era y es bueno, aunque deba asumir la realidad que la historia muestra como un hecho ineludible: que toda sociedad necesita un mito fundacional por el bien de su cohesión.
Pero hoy, contra el mito que sostiene el/al secesionismo, sí cabe elevar el espantajo de un contramito, el de la nación española.
Así que ojo avizor, pues es posible que, desde el mito de los hechos de octubre, estemos ya asistiendo al “nacimiento de una nación”. Que sea federal o jacobina eso ya no lo sé decir.
PS: al igual que se dice que Rajoy alimentaba el secesionismo, éste, s su vez, alimenta el populismo que hay detrás de Vox... Y es que...
Una boutade (o a lo mejor no es una ocurrencia tan loca): el 1-O puede ser la fecha mítica para el nacimiento de una nación, la española. Ya digo, mítica.
Las Españas murieron en 1814, con tan sólo dos tiernos añitos. Y España, como nación, nunca llegó del todo a nacer.
Pues bien, el horror al vacío que el secesionismo en Catalunya provocó tanto en la ciudadanía en la propia Catalunya como en el resto de España puede llevar a esa ciudadanía a desear tener una nación, y ese deseo se puede convertir en querer tener una nación. Y ese querer, como cualquier otro querer, precisa de un mito.
Con la razón instrumental que permitió articular nuestra transición a la democracia, razón nada sentimental ni emotiva, no hubo forma de levantar un mito: no había forma de presentar “el nacimiento de una nación”.Y eso, en mi opinión, era y es bueno, aunque deba asumir la realidad que la historia muestra como un hecho ineludible: que toda sociedad necesita un mito fundacional por el bien de su cohesión.
Pero hoy, contra el mito que sostiene el/al secesionismo, sí cabe elevar el espantajo de un contramito, el de la nación española.
Así que ojo avizor, pues es posible que, desde el mito de los hechos de octubre, estemos ya asistiendo al “nacimiento de una nación”. Que sea federal o jacobina eso ya no lo sé decir.
PS: al igual que se dice que Rajoy alimentaba el secesionismo, éste, s su vez, alimenta el populismo que hay detrás de Vox... Y es que...
Recorda el violador que insisteix en què va haver de violar la noia perquè portava minifaldilles.
Bones, des de Girona.
Trobo molt interessants les reflexions de'n Rafael, tot i que no les comparteixo. Com a mínim són noves pera mi, i això sempre és d'agrair. Però a Espanya no li calen més mites fundacionals. Està ferma i segura. I a Catalunya li passa el mateix, tot i vençuda, que sempre debilita la voluntat del poble: la nació. Insisteixo, molt bona pensada això d'un renaixement espanyol.
En quant a la revolució, m'agradaria saber si algú me la pot definir. Jo no sé què és, exactament. Suposo que es un canvi de sistema, i per tant és descriptible, ja que tot sistema té parts descriptibles i relacionables amb una lògica. La paraula clau és transformar, que dona una visió diacrónica del concepte. Però amb una visió macro, crec que hi ha fenomens que perduren en el temps, més enllà dels detalls de cada moment històric, i que fan pudoreta al dia de la marmota. Per exemple, les guerres de classes de Warren Buffet sempre han estat les mateixes, amb o sense capitalisme, ni neoliberalisme tampoc. Els sistema rutlla impertorbable més enllà de si funcionem amb gallines, euros o bitcoins. L'hegmonia gramsciana no la va inventar ni Gramsci ni Ignacio Ramonet: només la van descriure.
I per acabar aquest cap de setmana vaig llegir una cita d'Arent, qui considerava que l'educació és essencialment conservadora, perquè pretén fixar la cultura antiga en les noves generacions. L'ABC del mos maiorum està en l'educació, que neix en el nexe mare-fill. Tal vegada amb la paraula "transformació" ens donen gat per llebre (o conill), i aquí no canvia mai res, i l'Alfa i la Omega de tot és de tot menys revolucionaria.., encara que porti una granota a conjunt...
Jo ja m'entenc...a veure si la revolució seria legalitzar la prostitució i matar infants al ventre, i poca cosa més? Com si a la prostitució li calgués cap formalitat institucional per existir...70.000 n'hi ha a Alemanya vaig escoltar, i subiendo....
En serio: què és la revolució?
DEfinir la revolució és tan difícil -ESteve- perquè és un procés col.lectiu i -a més- té els seus enemics disposats a tot per aturar-la.
En conseqüència no pot ser predeterminada ni planificada en cap laboratori.
És una praxi política col.lectiva i -per a triomfar- ha de posar d'acord una part considerable i majoritària de la població d'un país.
A més no hi ha cap manual de revolució, incloent inclús els programes i panflets dels partits.
Tota autèntica revolució ha d'estar oberta a la voluntat i participació de la població.
Una altra cosa Esteve.
La noció marxista de 'LLUITA DE CLASSES' permanent i quotidiana, sol funcionar normalment com una espècie de GUERRA freda de baixa intensitat.
Això ens fa oblidar la diferència amb una GUERRA explícita, BRUTA I SENSE QUARTER, un ESTAT D'EXCEPCIÓ que se salta sistemàticament la llei i amb la voluntat -com es va veure en la GUERRA ESPANYOLA DEL 1936- d'eliminació d'àmplies capes de la població.
Com que atempta en contra del manteniment dels privilegis, de les corrupcions i de les ELITS EXTRACTIVES, aquestes i els seus clients reaccionen violentament.
A més normalment disposen dels mecanismes coercitius dels que solen tenir-se el monopoli.
Per això la REVOLUCIÓ passa molt ràpidament de la 'LLUITA DE CLASSES' de baixa intensitat a una GUERRA explícita, BRUTA I SENSE QUARTER.
Gràcies per l'aclariment, Gonçal.
Volia posar ènfasi en el fet que sovint fem servir paraules molt grans, i que a la pràxis estem molt lluny de dur-les a terme. Segurament la revolució d'inspiració marxista ha estat la que ha sostingut un bri d'esperança per a algun tipus de revolució.
De totes maneres, com explicava la fàbula de George Orwell Rebel.lió a la Granja, si treus les elits amb mentalitat extractora no canvia res. Els humans som humans, extractors, parasitadors i jerquitzem la nostra societat en tots els espectres. Continuem.
Home ESteve, hi ha una tendència humana a l'egoisme.
Però les elits extractives no són inevitables. A més n'hi ha de brutalment extractives. I han de ser substituïdes.
Crec que hi ha apreciables diferències i que aquestes molt importants diferències fan molt valuosos els canvis sociopolítics i les revolucions.
De fet, les comparacions històriques són molt significatives i objectives.
Sens dubte prefereixo viure en certs països i estats, més que no en d'altres. Com tots!!!!
De la educación y de la instrucción
Fernando Savater dice "La instrucción no se discute, mientras que la educación enseña a discutir: por eso hay instrucción militar y no educación militar". Que educar viene del latín educare y que comparte significado con conducir e inducir, cuya común raíz, dux, produce dentera en la izquierda, no le debe ser ajeno a Savater. Que instruir porta el mismo lexema que construir y que estructura, tampoco le extrañará. La instrucción se discute, pues en caso contrario aún estaríamos limitados por la visión de la Tierra como el centro del Universo. La educación, por el contrario, enseña los límites de la discusión, y por eso es de bien educados ceder la palabra. La instrucción rompe, demuele los límites, y en el límite, genera caos con los nuevos conocimientos. Y siendo la educación y la instrucción hoy y aquí herederas del proyecto ilustrado del progreso por la razón, su función, de alguna manera, nos acerca y nos aleja del caos de la modernidad.
La instrucción da alas a la trasgresión, es disolvente y destructora: esta en su razón de ser el cuestionar todo, incluso a la propia educación.
Rafael Sánchez Ferlosio nos dejó una cabo kantiano, al cual, y no se por qué razón, Fernando Savater no se quiso coger: la instrucción es deudora de la razón pura, mientras que la educación lo es de la razón práctica: “Los conocimientos que proporciona la instrucción [están] exentos de toda clase de orientaciones prácticas y juicios de valor”.
La cultura tiene dos funciones de contradictorio comportamiento: educa e instruye. La cultura, como vehículo de educación, y no olvidemos lo emparentada que está la palabra educar con la palabra conducir, es vertebradora de sociedad, consolida su estructura. La cultura que educa prepara para el necesario, imprescindible, proceso de asimilación: nacemos y morimos en una sociedad, y pertenece a la justicia básica de la misma que nos enseñen y nos eduquen para sentirnos 'ciudadanos libres e iguales en un sistema equitativo de cooperación' (John Rawls): la educación, heredera del proyecto ilustrado del progreso por la razón, es una función que, de alguna manera, nos aleja del caos.
Claro está que la cultura que educa constriñe y reprime, o sea: manipula. La naturaleza no es un sistema equitativo de cooperación, ni la del buen salvaje lo fue, a pesar de Rousseau.
La cultura, como sistema que instruye, y aquí conviene tener en cuenta la fuente común de los lexemas de las palabras instruir y construir, permite crear herramientas generadoras de nuevas estructuras -mismo lexema-, generadoras de futuro.
Si aceptamos, pues, que la cultura como instrucción permite que nos dotemos de herramientas para la construcción de las estructuras del futuro, no nos costará mucho deducir de ello, sobre todo si recordamos al Ángel de la Historia de W. Benjamín y miramos a nuestro alrededor, que la cultura como instrucción es generadora de caos: y no puede ser de otra manera. Cualquier vitalismo sólo enraíza en el caos: así nació el primer ser biológico vivo, y aunque sea metafóricamente hablando, así nació el primer ser cultural vivo.
La cultura que instruye da alas a la trasgresión, es disolvente y destructora, su función y producto nos aleja de la ilusión de una ilustración racionalizadora y nos pone ante la realidad de una ilustración caótica, aunque igualmente heredera del proyecto ilustrado del progreso por la razón.
De la tensión entre los dos componentes de la razón, el que crea orden a través de la educación y el que genera caos a través de la instrucción, y que en sus extremos nos llevarían a la moral victoriana (y también al nacionalcatolicismo) o al capitalismo neocon (y también al absceso marbellí), del necesario pensamiento complejo que sea capaz de integrar el antagonismo inherente a educar e instruir, nace la esperanza de que la sociedad evolucione no para mal.
Gasolina de alto octanaje
Tengo hambre, cazo y satisfago mi hambre.
Tener hambre es la causa de la acción de cazar, satisfacer el hambre es el efecto de la acción de cazar. La causa y el efecto no se confunden.
No pasa así en la automotivación, donde la confusión entre causa y efecto (convertir el efecto en la causa de la acción) perturba de tal manera la realidad que permite que sea convocada una suerte de aceleración y movimiento continuo. Este hecho requiere, no obstante, de un proceso especial, aquél que permite la invocación de un método para mejorar el método por el cual se rige la acción: ese proceso especial ya existe.
Se crea y aparece el auto-encendido cuando el efecto se convierte en causa.
Y la auto-motivación convierte al auto-encendido en auto-aceleración (ahora, a la vaselina le llaman auto-motivación, que permite pasar del es al ha-de-ser).
En este sentido, el nacionalismo es claramente automotivante, cuando el efecto (la nación creada) se convierte en causa (crear una nación), y de esta manera los efectos perniciosos (mi gente muerta por la causa) devienen, también, causas motivantes, que, en aceptarlas, se convierten en auto-motivantes: gasolina de alto octanaje, la espesa sangre, que impulsa -en tanto que efecto hecho causa- la aceleración de un motor. Josu Jon Imaz es, efectivamente, un freno que limita la velocidad del engendro -como pudo serlo Miquel Roca... Pero ¿qué pasará -porque pasará- cuando el freno desfallezca?
Y Juvenal.
Y como ya estamos en una sociedad auto-acelerada, viene a cuento, más que nunca, Juvenal:
Sed quis custodiet ipsos custodes?
(publicado el 23/08/2007)
Un último apunte crítico desde la izquierda a la asignatura Educación para la Ciudadanía. La educación no se puede enseñar basada principalmente –y mucho menos, exclusivamente– en la instrucción. Si existe alguna opción, será nuestro quehacer diario, tomado como ejemplo, ejemplarizar será el vehículo que evitará la doble moral, que matará el “haz lo que digo, pero no lo que hago”. La moral ciudadana, si se convierte en mera lista de temas a ser aprendidos como una tabla periódica, no será sino moralina de la peor especie.
Ahora bien, la automotivación no es intrínsecamente negativa, más bien es una herramienta de la que se puede predicar que nos construye, que es, de alguna manera, condición de posibilidad de nuestra existencia como seres humanos.
La moral y la ética (en tanto que reflexión sobre la moral) pueden ser entendidas como resultado de unas propiedades emergentes (reflexión e imaginación, bases de la automotivación: reflexionamos sobre lo que imaginamos, haciendo que un futuro no existente sea una causa post de un efecto pre) derivadas de la complejidad alcanzada por el cerebro humano, y proponer por ello que cabe hablar de una ética artificial (“Hecha por mano o arte del hombre”), de la que la libertad de elección, ocasionada por la reflexión sobre lo imaginado, es su condición de posibilidad, entendiendo la ética como una ciencia normativa, que si bien no puede saltarse las leyes de la biología, no es reducible a su mero cumplimiento: sin dios ni naturaleza, la ética no es ni azar ni necesidad. Quizás, gracias a la automotivación, sea artificial.
Buenas tardes, Rafael.
Primero dar la razón a Gonçal: no tots els estats són iguals, i alguns són més preferibles que d'altres. Per exemple, el genocidi contra el català a la Catalunya Nord ha esdevingut pràcticament total, especialment després de la caiguda de la monarquia i el triomf dels revolucionaris. Sí, els mateixos que enviaven 8000 soldats a Haití a sufocar una revolta d'esclaus. Liberté, fraternité i egalité. Els espanyols solen ser menys germànics, més mediterranis, i això ens va a favor, sempre.
Volia, en aquesta línia de debat nacionalista, fer una puntualització a en Rafael: tota nació és secesionista, per sé. Espanya no vol ser governada per cap altra nació, ni tampoc cap nació que hagi assolit la independència d'Espanya (ni del món mundial) hi vol tornar a entrar. Si els britànnics van cedir només fronteres i poca cosa més, i ja se n'han desdit¡ No deu ser mal negoci estar-ne fora de la dominació d'altres, en podríem concloure. La sensació de salt al vuit crec que la tenien més els espanyols que nosaltres.
Per altra banda, m'ha agradat llegir sobre educació i instrucció. És que just avui hi donava moltes voltes al tema. La meva visió sobre l'assumpte:
Educació, com molt bé explica el filòsof Sabater (n'he vist alguns vídeos recentment, d'ell) , es pot contraposar a instruir. I és cert parcialment, des del meu punt de vista. Per mi l'educació i la instrucció són dos cares de la mateixa moneda, o dos models complementaris. Són dues tàctiques d'una sola estratègia: la supervivència dins del grup, la obediència (a la mare, a la família, al poble, a la nació, o a les coalicions de nacions, o a la verge.) L'educació, originalment, estava dedicada a la Grècia clàssica i a tots els imperis a les elits. S'educava amb dolçor als futurs princeps, que havien d'entendre que la resta del món els havia de servir, per dret de naixement. (Avui estem igual que sempre, com podem observar, res no canvia). En canvi, el poble havia d'ésser instruit severament per obeir les ordres dels de dalt. Segons les possibilitats de cada moment històric i societat, això ha anat adaptant-se, i sovint permuntant-se els papers.
Ara bé, el model d'educació s'ha expandit amb la Revolució Industrial a les institucions educatives i penitenciaries: l'educació i l'enculturament ja no es fa (només) a les llars, amb les dones, sinó a les aules, que han de transmetre la mateixa moral, i ètica, a més d'instruir els educands en què han de ser útils. Abans es necessitaven obrers: instrucció, i disciplina. Ara es necessiten bussinesmen: creativitat, inteligència emocional, etc...
Sigui el que sigui en què es vol transformar els educands, sempre hi ha una visió teleològica i utilitarista de fons. I el fons de tot plegat és el que jo (i altres abans que jo) creiem que és l'autodoma de l'espècie humana. Ara s'entendria millor allò en castellà d' "amaestrar", com a sinònim de domar, o procés d'esclavatge. Els processos de doma (autodoma, o com automotivació racial fent servir les paraules de'n Rafael Granero) venen succeïnt-se des de que l'home és home, i segueixen una evolució constant en que cada pas està supeditat a l'anterior. Com la genètica, la cultura no té pas enrere. Els nodes de l'evolució no poden involucionar. Com del gos ja no tornarà mai a sortir un llop (per causa de l'acció humana), de l'home actual mai més en tornarà a sortir allò que hauria pogut ser, perquè l'esclavatge no ha volgut que fos.
Cordial.
Post a Comment