Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Jun 4, 2013

CONTRA LA POLÍTICA EXTRACTIVA

Una política extractiva afavoreix que una elit extregui en benefici propi els recursos econòmics (impostos, hores de treball...) del conjunt de la societat, que –en conseqüència- no pot gaudir del seus esforços i treballs. Com que s’impliquen mútuament, una política extractiva afavoreix l'economia i les elits extractives. I, a l’inrevés, també el domini d’elits extractives reforça necessàriament una economia i polítiques extractives. 

Avui constatem empíricament la submissió de la política a l'economia, però és molt antiga -i sempre ha estat molt forta- la relació entre política i economia. Encara que hi poden haver diverses concrecions del sistema econòmic i del sistema polític, sempre estan íntimament vinculats. 

Quan una (o bé l'economia o bé la política) es configura extractivament, inevitablement augmenten molts les possibilitats de que l'altra també s'acabi configurant extractivament. 

L'extracció econòmica dóna recursos per a poder imposar polítiques que subordinin o excloguin a grans parts de la població. A l'inrevés, institucions polítiques que exclouen de la decisió a sectors socials, fàcilment generen economies extractores i expoliadores d'aquells mateixos sectors.

Totes les polítiques i tots els règims polítics han estat extractius? Doncs resulta que la gran majoria dels règims polítics al llarg de la història ho han estat.

Però no tots són extractius i hi ha significatives excepcions “inclusives”: societats i institucions inclusives. Ara bé, aquestes les analitzarem en un proper article de MacroMayos. També hi parlaren de ¿com evitar els règims i elits extractius, i com afavorir els “inclusius”?



Que la majoria dels Estats i imperis polítics al llarg de la història s’han basat en institucions extractives, es desprèn de la lectura atenta del cabdal llibre de Daron Acemoglu i James A. Robinson: Per què fracassen els països. Els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa (2013, Barcelona: Ed. Deusto).



Ens explica que, fins l’arribada de la modernitat, pràcticament tots els règims polítics eren extractius. Els Estats –tinguessin l’estructura que tinguessin- eren bàsicament eines d’extracció de recursos econòmics i personals (soldats, servents...) per al manteniment i reproducció de les elits governants. Aquest era, doncs, el mecanisme bàsic i indubtable de la política i les institucions estatals; si bé els detalls i inclús la força de l’extracció patida podien canviar força segons els casos.



Ja havia llegit i interioritzat aquesta idea amb les dades i argumentacions d’altres obres magnífiques com els dos grans volums de Michael Mann Les fonts del poder social (1991 i 1997, Madrid: Alianza) i els llibres d’Ernst Gellner L’arada, l’espai i el llibre. L’estructura de la història humana (1994, Barcelona: Península) i John A. Hall Poders i llibertats. Les causes i conseqüències de l’auge d’Occident (1988, Barcelona: Península).



Inclús ja anteriorment el macrohistoriador expert en aspectes militars William H. McNeill havia definit els règims polítics tradicionals com a “macroparasitismesocial, en contraposició al “microparasitisme” habitual dels gèrmens i microbis. McNeill en posa significatius exemples i argumentacions als seus llibres La cerca del poder. Tecnologia, forces armades i societat des del 1000 d.C. (1988, Madrid: Siglo XXI) i Plagues i pobles (1984, Madrid: Siglo XXI).



Coincidint amb McNeill, Mann, Gellner i Hall; Acemoglu i Robinson constaten que els règims polítics extractius han estat els hegemònics des de que els caçadors i recollidors es van fer sedentaris, van acceptar una permanent divisió social i van fer la “revolució neolítica” (en terme encunyat per l’arqueòleg i historiador V. Gordon-Childe).



Per tant durant mil.lenis i malgrat altres significatius matisos, sempre hi havia en el fons –al menys en els grans imperis i Estats- una estructura extractiva. Encara més i durant mil.lenis, la simple extracció dels recursos sense preocupar-se massa per la generació de riquesa era una estratègia brutal però efectiva.



Els Estats i imperis extractius es basaven en la capacitat de l’elit hegemònica (i com diu McNeill: parasitària) per a extreure els recursos d’una població, a la que mantenia sotmesa normalment per la força militar. En general era molt difícil que una població -sistemàticament expoliada- tingués prou força com per a capgirar la situació.



De fet la gran preocupació de l’elit hegemònica no era cap altra que mantenir al preu que fos la submissió de la resta de la població. Per això el seu comportament solia ser brutal, molt violent i immisericorde; fins al punt d’arribar a massacrar la població de la qual depenien productivament.



El motiu és que l’interès primordial de les elits extractives és mantenir –a curt i mig termini- la pròpia privilegiada posició. Per a elles és molt més imperiós que no calcular a llarg termini llunyans efectes generals. Per això hi ha molts exemples (i els autors mencionats els destaquen) de comportaments bàrbars i gairebé suïcides en l’acció d’aquestes elits extractives per a mantenir-se un temps més en el poder.



Jared Diamond en teoritza diversos casos i en fa tota una macroteoria comparativa a Colapse. Per què unes societats perduren i altres desapareixen (2006, Barcelona: Debate). L’exemple més radical el trobem en la pràctica total autoaniquilació de la població de la Illa de Pasqua o Rapa Nui i de la ufanosa civilització que va edificar els famosos Moais. Sobre una idea similar, si bé aplicada a la fi de la gran civilització Maia força abans de l’arribada de Colón a Amèrica, se’n va fer el 2006 la pel.lícula Apocalypto dirigida pel Mel Gibson.



Naturalment en casos com aquests d’autodestrucció suïcida de l’estructura político-social i –sovint- de la població, hi va intervenir també la insostenibilitat ecològica del modus vivendi, la destrucció del medi ambient necessari per a la supervivència i altres errors socials. Ara bé, els estudiosos mencionats estan d’acord que un element clau ve per la manca d’interès i d’implicació per part de l'elit extractiva dominant en seguir una adaptació viable a llarg termini.



Senzillament l’elit extractiva hegemònica era totalment incapaç (si s’ho arribava a plantejar conscientment) de modificar la seva molt còmoda forma de vida. Com afirmava Nietzsche en un altre context: preferia morir a canviar; preferia voler el no-res abans de voler d’una altra manera.



Acemoglu i Robinson exposen detalladament molts exemples del rebuig sistemàtic d’innovacions tecnològiques i millores productives per part d’elits extractives, que normalment tenen el poder per a bloquejar-les i solen considerar que amenacen els seus privilegis. Evidentment els canvis (encara que puguin ser per a millor) no interessen gaire a qui té una clara i còmoda posició de privilegi.



Per això i amb l’objectiu primordial de mantenir un estatus quo que les afavoreix, les classes i institucions extractives són capaces de grans violències repressives i de bloquejar qualsevol millora productiva o social. Un cas conegut per tots i molt teoritzat és el de les societats esclavistes: on els esclavitzadors no tenen gaire interès en avenços tecnològics ni, per suposat, en incentivar la seva mà d’obra esclava. Doncs sospiten (i hem de reconèixer que no s’erren) que, si els esclaus en tinguessin qualsevol possibilitat, s’aixecarien com ho va fer Espartacus i els seus a l’Imperi romà.



D’altra banda es evident que els esclavitzats, desposseïts de tot, encara que poguessin no tenen els més mínim interès per a generar cap millora o descobriment. Saben que en seran desposseïts, no se’n beneficiaran personalment i, inclús, potser hauran de patir el seu propi invent sobre les seves carns (p.e. com una nova arma de repressió).



Per tant, com teoritzen i argumenten en molts exemples històrics Acemoglu i Robinson, les societats amb institucions extractives se solen caracteritzar pel bloqueig de qualsevol canvi o millora. Els expropiats hi estan totalment des-incentivats perquè saben que seran desposseïts dels beneficis i, a més, en poden rebre les conseqüències negatives.



Per la seva banda, els expropiadors sobretot estan preocupats per a no posar en risc una situació que els afavoreix tant. Pensen que tot canvi pot ser perillós i que és millor prevenir que curar. Saben que l’esclau més fidel és el que està més atemorit, ineducat i mancat totalment de possibilitats de viure lliure. I que qualsevol canvi pot donar-li armes d’alliberament.



Cal reconèixer que una gran part de la història, les societats i els Estats humans estan inscrits en una dialèctica com l’analitzada i basada en institucions extractives. Era aquesta una dialèctica tan poderosa que, sovint, quan hi havia canvis polítics aquests solien limitar-se a canvis en les elits que es beneficiaven d’unes estructures extractives que romanien relativament similars.



Les elits extractives tenen sempre –com hem vist- l’interès primordial d’evitar qualsevol canvi significatiu que pugui amenaçar el seu domini. En tot cas només accepten modificacions “cosmètiques” on –com va dir lúcidament el príncep (però magnífic novel.lista) de Lampedusa- “tot canviï per a que tot resti igual”. En definitiva, podem dir: que canviï cosmèticament i superficialment tot, per a que les estructures extractives continuïn com sempre.



Cal tenir tot això molt en compte per a calibrar en clau macrofilosòfica i macrohistòrica la crisipost2008 que patim. I, sobretot, per a intentar trobar-hi una sortida més justa per a tots i més sostenible a llarg termini. Sinó continuarem en la crisi i/o en tornarem a tenir una altra de pitjor, després d’una pitjor i més ridícula “bombolla”.

No comments:

Post a Comment