VÍDEO: 15M y los 'indignados', 10 años después

 

• https://www.facebook.com/watch/?v=325193799125004
• https://www.facebook.com/CPUNMSM/videos/630324817942150/
• https://web.facebook.com/TATEP.UNMSM/videos/817296392541086/

POLÍTICA HORIZONTAL Y PLURAL ¿MÁS O MENOS?

Como vemos es acuciante resolver los complejos dilemas que plantean los populismos, si bien hay que reconocer que también afectan a los demás agentes políticos en las actuales caóticas “políticas del desconcierto”. 

Ahora bien los populismos –incluso más allá de sus diferencias ideológicas- han tendido a presentarse como movimientos que tienden a horizontalizar y dar pluralidad a la anquilosada vida política tradicional. Una vez más, el problema es hasta qué punto eso es cierto.

CAUSAS DE LAS 'POLÍTICAS DEL DESCONCIERTO' Y DEL POPULISMOS DE IZQUIERDA Y DERECHA

La serie de crisis económicas iniciadas el 2007 por el impago de las “hipotecas subprime” en los Estados Unidos es sin duda la causa más importante de las “políticas del desconcierto” que acabamos de definir en sus distintos sentidos. La crisis hipotecaria norteamericana y europea fue agravada el 2008 por la brutal debilidad bancaria que se extendió a gran velocidad por el sistema financiero global. Comportó el hundimiento de bancos como Lehman Brothers y el rescate multibillonario de muchos otros bajo la consigna de que eran “too big to fail”.

BRASIL: DEL 2013 A BOLSONARO

Los ambivalentes impactos de la turboglobalización, los fenómenos-inter y los severos recortes presupuestarios postcrisis2008 se manifiestan tanto en las manifestaciones del 2013, como en las actuales reacciones frente a la corrupción, en las elecciones del 2014, en el proceso de impeachment de la presidenta Dilma Rousseff y en la lamentable presidencia Temer. Ahora mismo se ven fuertemente en la brutal escisión política (pero también social, de ingresos, geográfica e incluso cultural) que se ha magnificado tras la elección de Bolsonaro frente a Haddad (del PT pero con apoyos del electorado de otros partidos).

REVOLUCIONS: 1968, Maigs, cultural, Luther-King, Praga, Costums..

Les revolucions o els intents revolucionaris es presenten sovint en onades o conjuncions que coincideixen en el temps. El cas paradigmàtic fou l'onada de revolucions arreu d'Europa del 1848. 

Es va anomenar la "primavera dels pobles"  i van tenir diversos enfocaments ideològics sumats: qüestions nacionals, de drets civils (vot universal, igualtat social...), en contra de l'absolutisme monàrquic, a favor d'idees liberals però també ja socialitzants. De fet fou el context en què Marx i Engels van escriure el seu famós Manifest Comunista que anticipava un fet que esdevindrà real més tard: "Un fantasma recorre Europa, el comunisme".

Com veiem no sempre foren moviments ideològicament monolítics, sinó molt complexos i que sumaven diversos projectes ideològics, reivindicacions polítiques i malestars socials. La humanitat és molt rica, complexa i sol aprofitar el que creu moments favorables per a fer valer i polititzar els seus neguits, anhels i propostes. Potser per això -com si actuessin profunds efectes crida o reverberació en les masses i líders- es concentren en poc temps molts moviments revolucionaris creuant les fronteres i les més diverses geografies.  

També en els anys crucials dels 1960 es va donar una conjunció espectacular de moviments revolucionaris. Els analitza críticament Gonçal Mayos en la seva conferència "Dècades de llibertat i desafiament: 1950-70" a l'Ateneu Barcelonès (dissabte 20 d'octubre a les 11 hores a la Sala Verdaguer). Qüestionarem si foren o no "revolucions", si hi ha profunds lligams comuns a més de la superposició temporal, la seva diferència respecte el model de "la Revolució d'Octubre" 1917 i el seu llegat per esdeveniments contemporanis com l'altermundisme, el feminisme, l'ecologisme, el 15M, els indignats, Occupy Wall Street...

NAOMI KLEIN: SUPERAR EL "XOC" TRUMP

La periodista i activista social Naomi Klein acaba de publicar el 2017 el llibre No Is Not Enough. S’hi proposa -com indica en el propi títol- resistir les “Trump's Shock Politics” que preveu que vindran innevitablement.

No s’acontenta però amb el que Nietzsche anomena el discurs que diu "no", que denuncia i critica. També vol perllongar-lo amb un discurs que diu un "sí" creïble i inspirador, per sortir al pas d’estratègies plantejades en la Doctrina del xoc, que pot aplicar una administració com la de Trump i poder així “Winning the World We Need”. 

PODER, ESTADO, CIUDADANIA Y DERECHOS HUMANOS

Es imperioso repensar las relaciones entre poder, Estado, ciudadanía y derechos humanos. Hoy son muy complejas pues a veces se refuerzan mútuamente pero -en otras ocasiones- son claramente antagónicas.

Nuevos (y viejos) tipos de conflictos y violencias resultan de todo ello. Se manifiesta un poder verticalista o "de arriba abajo" que choca y se opone a un poder más horizontal y de "abajo hacia arriba".

DESOBEDIÈNCIA, RESISTÈNCIA I DISSIDÈNCIA CIVILS

Què és la “desobediència civil”? Com distingir-la de la dissidència i/o resistència socials, ja siguin passives o actives? Quines especificacions cal fer-ne? Quines són les reaccions esperables per part del Poder hegemònic constituït? Vaig encarar aquestes qüestions en un cafè filosòfic al Brasil (veure a baix) i passo a sintetitzar-les.

Podem entendre la desobediència civil com la negativa a acceptar lleis, reglaments o ordres que no s’accepten com a justes, però sense que comporti un enfrontament militar (guerra, guerrilles, atemptats, terrorisme...). La tolerància, respecte i reconeixement per part del poder i del conjunt de la societat de l’anomenada desobediència civil és un fenomen molt nou, inclús quan es fa de manera purament pacífica, ja que des de sempre és perseguida amb violència –inclús mortal- per part dels poderosos.

SOBIRANIA?: "ÉS L'ECONOMIA ESTÚPID!"?

L’Estat és avui i cada vegada més una eina de la ciutadania. Amb independència de la forma concreta que adopti, és una eina institucional i política que respon al llarg i difícil empoderament de la gent durant l’evolució política moderna.

Tradicionalment, Estats i imperis eren armes de domini de les elits sobre unes masses a la pràctica totalment desempoderades. Per això tan poques revoltes populars (sovint justificades pels abusos de les elits i el mal ús dels mecanismes estatals) acabaven en revolucions triomfants. Malgrat tenir alts costos i empobrir el país, la repressió violenta era sostenible donat que regnava una autarquia econòmica que ha desaparegut amb la turboglobalització.

Avui els Estats són molt permeables als mercats globals (deslocalitzacions, fluxos financers...) i condicionats per decisius “fenòmens-inter” com la integració econòmica i política en la Unió Europea, la interculturalitat de grans capes de la població (i no només per l’emigració!), dinàmiques interjudicials i interconstitucionals amb veïns i partners internacionals, etc.

CULTURA ÉS POLÍTICA: LLIBERTAT I RECONEIXEMENT CULTURALS

Per què la llibertat cultural sol ser menys reivindicada que altres llibertats? Donat que la humanitat és una espècie cultural, es pot prescindir de la llibertat i del reconeixement culturals? Aquesta renúncia no té costos? No castiga també —i potser especialment— els febles i els exclosos d’altres llibertats? No s’afegeix a altres discriminacions?

Per què no reconèixer el cultural com a digne de ser polititzat? Per què negar-se a les funestes conseqüències de la manca de llibertat i reconeixement culturals? Per què hom es resisteix -encara més que a d’altres realitats també políticament molestes!- a reconèixer-ne les culturals?

 

Ens semblen preguntes especialment importants i polèmiques avui, ja que adquireixen un nou valor en l’actual gir cultural de la turboglobalització postcolonial i en el nou cicle de polititzacions iniciat amb els “maigs del 1968”. Aquells processos de llarga durada i d’ampli abast modifiquen notablement els conceptes actuals de llibertat i de reconeixement polític. Però són encara molts els qui neguen tals idees i es mantenen nostàlgicament dependents de velles perspectives.

MOVIMENTS IMPOTENTS I INTERMITENTS?

Per què semblen tan impotents i intermitents els nous moviments polítics  (NMS)? La gent els hi dóna sovint una gran importància i suport, però aviat els abandona. L'entusiasme sovint és enorme, però dura poc. Per això, els partits tradicionals, al principi es preocupen molt, però aviat comproven que no tenen que témer. I tot continua igual... O no?

 

Certament, el trencador cicle de polititzacions iniciat en els anys 1960, ha anat superant progressivament en molts aspectes la influència i impacte dels moviments polítics més tradicionals i centrats en els clàssics partits i sindicats. Ara bé, si en el 2014 fem una macroanàlisi global de l’evolució dels NMS, cal reconèixer que han tingut grans èxits, però també grans fracassos.

 

D’una banda tenim exemples significatius i reconeguts per tothom d’èxits -si bé

sovint intermitents- que van del Maig del 1968 i del feminisme fins les revoltes àrabs, el 15M, Occupy WallStrett, WikiLeaks o l’acció personal d’Snowden, passant pel zapatisme en 1994, els atacs altermundistes a reunions dels organismes internacionals i de molts moviments i reivindicacions ecologistes. Ara bé, vist en perspectiva històrica, la macroanàlisi també constata significatius fracassos... dins de les mateixes polititzacions mencionades.

Inclús podem dir que -en general- tant els èxits com els fracassos han estat vinculats sobretot a la novetat aportada per aquests moviments i polititzacions. Això és degut, d’una banda, a què les polititzacions vinculades als NMS han aconseguit sovint agafar per sorpresa els poders i institucions establertes, plantejant desafiaments nous i mobilitzant la gent eficaçment amb noves pràctiques politicosocials.

També es deu a que ha estat capaços d’usar les noves tecnologies i de captar l’atenció dels mitjans de comunicació de masses per a projectar-se eficaçment dintre i fora de les fronteres estatals. Sovint i en general han aconseguit un procés informatiu “víric” i acumulatiu que els ha fet guanyar ràpidament moltes simpaties i complicitats.

CALIDAD DEMOCRÁTICA

¿Hasta qué punto puede mandar democráticamente el pueblo? ¿Hasta qué punto hay que escuchar y obedecer a la ciudadanía? ¿Las demandas populares pueden ser desoídas por los políticos profesionales de forma permanente y en función de argumentos tecnocráticos? ¿Los llamados "representantes" populares pueden tener intereses y actuaciones opuestos a los ciudadanos que los han designado? ¿El pueblo es como un  niño que debe ser reprendido y reconducido por sus "tutores" que son los "políticos profesionales"?

¿Las instituciones y leyes pueden aprisionar permanentemente la voluntad popular? ¿No es el grado supremo de corrupción (y fuente de todas las corrupciones) sustraerse al mandato y vigilancia constante de la ciudadanía? Si la política "oficial" la hacen tan sólo los "políticos profesionales" y la población no tiene nada que decir ¿qué evita que terminen generándose una "casta" y unas "élites extractivas"? "Todo por el pueblo, pero sin el pueblo" ¿no termina convirtiéndose inevitablemente en "nada para el pueblo, todo para la casta"? ¿La política no deja de ser, entonces, un servicio y se convierte en una profesión "extractiva" y parasitaria?

SITUACIONISMO, INDIGNADOS, PODEMOS...

¿Tiene que ver el Situacionismo con el Altermundismo, luego con los Indignados y más tarde con Podemos o Ganemos? Esos nuevos movimientos socio-político (NMS) pueden formar parte de un nuevo y profundo ciclo político todavía abierto? ¿Remiten a politizaciones que superan los partidos tradicionales?

¿De donde "salen" movimientos como el 15M, Podemos, los Indignados o el Altermundismo? ¿Cual es la genealogía y el magma cristalizador de los Nuevos Movimientos Sociales (NMS)? ¿Por qué se diferencian tanto de los partidos tradicionales, incluso de los progresistas y de izquierdas? ¿Cómo se llegó a concebir una nueva política, representatividad, democracia y soberanía más vinculada con la gente? ¿Cómo germinó esa ruptura política y social que hoy ha explotado tan claramente?

En los inicios de ese cambio revolucionario que ha necesitado algunas décadas para madurar, hay sin duda el Situacionismo. Anticipando casi todas las rupturas, las innovaciones, las ideas germinales, las nuevas estrategias, las imaginaciones, los anhelos e ideales... está un pequeño grupo llamado Internacional Situacionista. Lo formaban gente como Debord, Bernstein, Khayati, Jorn, Nash, Vaneigem, Kottany, Constant, Sanguinetti... En muchos aspectos ellos fueron los primeros "indignados", los primeros en proclamar que "no nos representan" (ni queremos que lo hagan) y que "podemos" y "ganaremos" con un nuevo tipo de política., etc.

INDIGNADOS. HOY: BRASIL

Excepto casos vandálicos, que hay que evitar, las manifestaciones actuales en Brasil son un signo positivo. Son enormes, multitudinarias, interclasistas, mayoritariamente pacíficas y cívicas. Muestran que las jóvenes generaciones y la clase media quieren tutelar cada vez de más cerca a la política y al gobierno.

Además gozan de la simpatía del conjunto de la ciudadanía y la "mayoría silenciosa" los ve como sus portavoces. De ahí su popularidad en todas partes, no siendo el Brasil ninguna excepción, sino todo lo contrario. Sólo la violencia de unos pocos puede bloquear, lo que es un hecho esperanzador.

Como el movimiento 15M o las primaveras árabes, muestran una enorme capacidad para coordinarse de formas nuevas y muy eficaces. Sorprenden al poder, a los políticos y a las administraciones, despertándolos de sus rutinas “partidarias” –cuando no corruptelas-. Inesperadamente las avenidas y las plazas devienen “ágoras” políticas y escenarios privilegiados para la ciudadanía.  

Elperiodista brasileiro Rodrigo Leite Rodrigues Russo me pregunta para elperiódico Folha de S.Paulo:

PODER(S)

La filosofia metafísica ha tendit a usar els termes i conceptes en singular. Així els sacralitzava, abstreia, substancialitzava, essencialitzava i gairebé convertia en noms propis: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Virtut, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució, Capitalisme, Neoliberalisme...

Per això inevitablement desviava l'atenció vers l'abstracció i generava la pitjor "il·lusió metafísica". A canvi, oblidava i deixava d'atendre les qüestions empíriques, concretes, existents i –sovint- problematitzadores. Arribava al punt que aquestes semblava que no eren pròpiament preocupació de la filosofia i eren deixades a l'atenció de les ciències que solen respondre a una mirada molt limitada, fragmentada, pragmàtica i merament instrumental.

QUEDEN INDIGNATS?

Crec que el moviment dels indignats o del 15-M encara té un gran recorregut polític. Però la brutalitat de la crisi actual hi ha provocat un profund bloqueig i desesperació, en la línia del que Naomi Klein teoritza a Doctrina del xoc. Ara bé, crec que en qualsevol moment la indignació pot tornar a brollar amb força imparable (com avisa ara mateix el FMI a Europa). No sembla aquest un temps com per a reprimir o guardar-se la indignació.

En tot cas, val la pena recordar els indignats i el 15-M, ara que semblen dormir o -potser- agafar forces per a tornar a emergir i ocupar places, carrers i la POLíTICA.  Mentrestant escoltem el debat que es va fer just un any després de l'esclat del moviment 15-M.  Va ser a l'edició del programa 8 al dia dirigit pel periodista Josep Cuní, amb les intervencions de:

 

· Jordi Barbeta, periodista;

· Rafel Nadal, periodista;

· Gonzalo Bernardos, vicerector d’Economia de la UB;

· Esther Vivas, sociòloga i autora del llibre Planeta indignado;

· Gonçal Mayos, professor de Filosofia de la UB;

· Ismael Peña-López, professor de Ciència Política de la UOC;

· Ferran Brunet, professor d’Economia Aplicada de la UAB.

. Pol Marsà, periodista.

http://www.8tv.cat/8aldia/videos/especial-15-m-a-8-al-dia-un-any-despres/

Vegeu els videos:
- ACAMPADA BCN 1a/10 28 maig 2011
- ACAMPADA BCN 1b/10 28 maig 2011
- ACAMPADA BCN 2/10 28 maig 2011

15M . INDIGNADOS: LA NUEVA POLÍTICA

Los indignados o el movimiento 15M reaccionan sobre todo en contra de la cínica falta de credibilidad en las explicaciones, argumentaciones y “disculpas” que se han dado a la crisis post2008. Los indignados consideran muy mayoritariamente que ello sólo es un caso especialmente grave de una tendencia que se ha convertido en endémica y cínicamente aceptada por las clases políticas. Indigna la indiferencia e incluso crueldad con que se manifiestan hegemónicamente el “pensamiento único”, el neoliberalismo o el “consenso de Washington” en los medios y “los mercados”.
 

La indignación es una respuesta lógica ante la tendencia a un claro empeoramiento de las condiciones de vida a nivel mundial. Especialmente, indigna que no se haga nada para evitarlo, más allá de financiar con enormes sumas a los que causaron la crisis. Indigna que además se promocione conscientemente el mensaje de que sólo hay ese camino (tan costoso socialmente), que no se busca ningún otro y que el futuro será aún peor, en la misma línea.

INDIGNATS: UNIVERSITAT POLÍTICA

Diuen que el moviment dels indignats o del 15M és antipolític o -com a mínim- prepolític. Al contrari, crec que és un moviment eminentment polític que -en la seva enorme diversitat-  avança aspectes de la política del futur i sobre el comú. Per això és en el millor dels termes un nou moviment social protopolític... de la política del futur.