Sep 18, 2016

DESOBEDIÈNCIA, RESISTÈNCIA I DISSIDÈNCIA CIVILS



Què és la “desobediència civil”? Com distingir-la de la dissidència i/o resistència socials, ja siguin passives o actives? Quines especificacions cal fer-ne? Quines són les reaccions esperables per part del Poder hegemònic constituït? Vaig encarar aquestes qüestions en un cafè filosòfic al Brasil (veure a baix) i passo a sintetitzar-les.

Podem entendre la desobediència civil com la negativa a acceptar lleis, reglaments o ordres que no s’accepten com a justes, però sense que comporti un enfrontament militar (guerra, guerrilles, atemptats, terrorisme...). La tolerància, respecte i reconeixement per part del poder i del conjunt de la societat de l’anomenada desobediència civil és un fenomen molt nou, inclús quan es fa de manera purament pacífica, ja que des de sempre és perseguida amb violència –inclús mortal- per part dels poderosos.



Per això considerem com el signe més clar de democràcia avançada i de ciutadania de qualitat el que les lleis, les institucions i –inclús- els poderosos hagin de procedir amb tolerància, respecte i reconeixement davant la desobediència, resistència i dissidència civils de la població.


Considerem que per a trobar la mostra més clara, inequívoca i fidedigna de democràcia de qualitat i de “societat decent” (Avishai Margalit), no hem de mirar tant i “en abstracte” l’ordenament constitucional i legislatiu, com atendre sobretot a les pràctiques “reals” de respecte davant la desobediència civil.


El reconeixement, respecte i efectivitat dels drets humans es comprova sobretot en situació de discrepància pólítico-social, de conflicte i quan part de la ciutadania adopta actituds fermes de dissidència, resistència i desobediència civils. Certament la democràcia de qualitat pot garantir la pacífica desobediència civil (però no sempre!). Per això cal invertir la perspectiva: quan és possible inclús la resistència civil, els poderosos han d'acceptar-la i pot ser origen de nous drets i de poder constituent, llavors tenim la millor prova d'una democràcia que realment és d'alt nivell.

Cal recordar que tradicionalment tota dissidència civil era cruelment castigada, especialment si assolia nivells de resistència o desobediència civils. Per això sovint han estat exercides sovint en primera línia per dones, ja que a més de la valentia personal, la repressió violenta manifesta contra dones indefenses era un límit que solia provocar la reacció comuna de tota la societat en forma de revolta o guerra. Així hi ha molts exemples des de la Grècia clàssica a la lluita pels drets civils (Rosa Parks al negar-se a seure en els seients reservats als “negres”) o en l’activisme democràtic de les darreres dècades.

Habitualment inclús eren ajusticiats i morts violentament els que es resistien a conquestes militars. Així força explícitament, l’Imperi romà (i la pràctica totalitat del món antic) actuava conforme a una estratègia de càstig segons la resistència que trobaven les seves tropes de conquesta: si un poble o ciutat acceptava sotmetre’s sense massa resistència, solia “perdonar” la vida de les persones i inclús se les governava a través de la intermediació d’elits nadiues i territorials.
 
En canvi, si la resistència havia estat significativa se solien exterminar-se les elits i se n’hi imposaven unes de noves, però el poble pla no era exterminat. Tot i així, si aquest més endavant es rebel.lava cruentament, l’Imperi romà solia delmar sinó exterminar la pràctica totalitat de la població masculina i esclavitzar la femenina i els nens. Al respecte només cal recordar la Numància de Viriato, però ja força abans el que fan els aqueus amb Troia segons la Il.líada. 

Aquí –com al cafè filosòfic brasiler- ens centrarem en formes pacífiques de desobediència, resistència i dissidència civils ja que, malgrat que certament hi pot haver un nivell de desobediència civil violenta (p.e. encarant sense armes convencionals a la policia o a altres forces institucionals).


Perquè la desobediència civil normalment s’associa a formes d’activisme pacífic com les practicades emblemàticament per Henry David Thoreau, Mahatma Gandhi, Martin Luther King o Nelson Mandela (en la seva etapa més madura). Es reclamen formes de dissidència, resistència i desobediència que no obliguin a una espècie de marginació o autoexili en els límits de la societat (p.e. Thoreau en el bosc, Walden), sinó que es puguin exercir plenament des de l'interior de la societat i de la vida política.

Hi ha un gran debat sobre si la desobediència civil violenta pot ser emparada per drets humans universals i fonamentals com la llibertat de consciència, de pensament i d’opinió. També hi ha molts exemples històrics en què s’ha negat l'aplicació d'aquests drets a la més pacífica desobediència civil. Inclús s’ha negat a formes pacífiques i molt més suaus de “desobediència civil” com pot ser la resistència activa o fins i tot passiva davant ordres o normes injustes, i la mera manifestació de qualsevol mostra de dissidència ideològica, religiosa, social i política.

Encara més lamentablement sovint s’han perseguit violentament la mera exteriorització existències negades o realitats prohibides com per exemple parlar la pròpia llengua, inclús per gent (p.e. nens petits) que no tenien cap intenció crítica o inclús cap altra alternativa (per manca de coneixement, etc.).

Cal recordar que inclús la “civilitzada i democràtica” França de De Gaulle va usar una perillosa guerra bruta contra el moviment del Maig1968. I encara més recentment tenim el brutal assassinat de dones i joves a Mèxic (on significativament s'ha donat el moviment reivindicatiu "Yo soy 132").
 
També es conegut que moltes neteges ètniques i genocidis contemporanis neixen davant la sensació del poder i d’impunitat, però també de por per part dels poderosos de no poder controlar la ciutadania si aquesta s’empodera amb pràctiques de dissidència, resistència i desobediència civils, encara que siguin totalment pacífiques!

Aquestes pràctiques s’han mostrat molt potents darreraments tant en les anomenades “Primaveres àrabs” com en els moviments altermundistes, del 15M, els Indignats, Occupy Wall Street o contra els desnonaments per les hipoteques.

Significativament i com d’altres de només superficialment democràtics, la política oficial i els jerarques espanyols han menyspreant llargament tots aquests malestars, la seva importància i el poder de les estratègies de protesta, resistència i desobediència socials que sovint posen en marxa. Van menysprear totalment aquests impressionants moviments de dissidència político-social, al tancar-se i sentir-se protegits darrera els mecanismes tradicionals i formals de poder: exèrcit, policia, lleis, biopoder, control dels massmèdia i la demoscòpia tradicional, control d’infraestructures...

Cafè fil.losòfic a la UFGD (Dourados, Mato Grosso do Soul) a invitació del prof. Arthur Ramos Do Nascimento i del Centro Acadêmico do Curso de Direito (presidit per Luis Miguel Roa Florentin). Fou el 16-8-2016.

Thiago Botelho (UFGD), Roberto Ludwig (UFRGS), Gonçal Mayos (UB) 




No comments:

Post a Comment