En l’actualitat és un lament generalitzat que els
Estats, la política, la ciutadania i la democràcia es mostren cada vegada més
impotents davant l'economia i els fluxos financers internacionals. Aquesta és
segurament la més inquietant i perillosa conseqüència de la crisi post2008, que
ha posat de manifest la ineficàcia de tots els mecanismes construïts
dificultosament a partir del “crac de 1929” per a encarar les crisis
sistèmiques del capitalisme.
S’han mostrat totalment ineficaces les
autoregulacions dels agents econòmics privats (en especial immobiliàries,
bancs, asseguradores, agències de valoració...), però també els mecanismes dels
Estats-nació (bancs centrals, ministeris d’economia i finances, instituts
reguladors...) i les institucions internacionals creades precisament per
aquesta funció (FMI, BM, OMC... i els organismes de la Comunitat Europea). Certament
moltes veus avisaren que no s’anava pel bon camí o, inclús, que ens dirigíem al
precipici, però no van aconseguir ser escoltades i –a més- la crisi resultant
va superar clarament les pitjors expectatives.
La constatació d’aquest fracàs tant en
l’autoregulació econòmica i la vigilància política, com en la predicció,
previsió o –inclús- l’alerta davant els primers símptomes, va fer exclamar a
autoritats de l’establishment (p.e. el llavors president francès Sarkozy) que
calia “reformar el capitalisme”. Durant el 2009 –quan ja tothom va veure que no
es podia negar l’evidència d’una crisi més profunda que mai abans- hi va haver
moments de pànic sobretot entre les elits governants europees i nordamericanes,
que van dur a afirmacions com la mencionada i mai pronunciades abans en aquells
fòrums.
