Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION -  Violaciones de derechos humanos, poder y estado, André Luiz Freitas Dias y Gonçal Mayos (eds.), Brasil, Editora Pa...

Mar 25, 2015

SUPERACIÓ ESTAT-NACIÓ?


En l’actualitat és un lament generalitzat que els Estats, la política, la ciutadania i la democràcia es mostren cada vegada més impotents davant l'economia i els fluxos financers internacionals. Aquesta és segurament la més inquietant i perillosa conseqüència de la crisi post2008, que ha posat de manifest la ineficàcia de tots els mecanismes construïts dificultosament a partir del “crac de 1929” per a encarar les crisis sistèmiques del capitalisme. 


S’han mostrat totalment ineficaces les autoregulacions dels agents econòmics privats (en especial immobiliàries, bancs, asseguradores, agències de valoració...), però també els mecanismes dels Estats-nació (bancs centrals, ministeris d’economia i finances, instituts reguladors...) i les institucions internacionals creades precisament per aquesta funció (FMI, BM, OMC... i els organismes de la Comunitat Europea). Certament moltes veus avisaren que no s’anava pel bon camí o, inclús, que ens dirigíem al precipici, però no van aconseguir ser escoltades i –a més- la crisi resultant va superar clarament les pitjors expectatives.

La constatació d’aquest fracàs tant en l’autoregulació econòmica i la vigilància política, com en la predicció, previsió o –inclús- l’alerta davant els primers símptomes, va fer exclamar a autoritats de l’establishment (p.e. el llavors president francès Sarkozy) que calia “reformar el capitalisme”. Durant el 2009 –quan ja tothom va veure que no es podia negar l’evidència d’una crisi més profunda que mai abans- hi va haver moments de pànic sobretot entre les elits governants europees i nordamericanes, que van dur a afirmacions com la mencionada i mai pronunciades abans en aquells fòrums.


Actualment s’ha passat del pànic a la depressió conformista i, malgrat que la crisi s’ha aprofundit encara més, s’ha imposat un consens mundial que renuncia a qualsevol reforma o limitació de l’economia neolliberal mundial. Per això han callat  totalment les veus crítiques dins de l’establishment internacional i, avui, ja només es contemplen i enuncien propostes relativament concretes i de curt abast. 

A més, tan sols s’intenten aplicar solucions que clarament pressuposen les lleis econòmiques neoliberals, considerant-les l’única possible gestió de la realitat i l’única sortida practicable de la crisi. Dues dècades després de enunciar la seva tesi de la “fi de la història”, en molts sentits avui s’imposa Francis Fukuyama i l’acceptació del final dels grans debats o alternatives ideològics.

Per la imposició creixent d’aquest consens, no hi ha cap Estat ni cap governant, salvant potser Islàndia i la Venezuela chavista, que no es limitin a fer una política estatal a partir de les necessitats i dinàmiques econòmiques internacionals. Per tot això, ara mateix sembla una utopia condemnada al fracàs la idea moderna (llavors indiscutible tant en la realitat com en l’imaginari) de l’omnipotència de l’Estat-nació per a conduir fèrriament l’economia “nacional” des dels seus poderosos i omnipresents mecanismes. Recordem que durant tota l’edat moderna, l’economia internacional era vista com una mera ampliació de “la nacional” –i totalment subordinada!-.

Però tot ha canviat amb l’actual turboglobalització, sent-ne la crisi post2008 una manifestació especialment crua. Certament, la globalització humana és molt antiga, però l’actual té la diferència que interconnecta acceleradament la Terra amb les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), fins al punt que pràcticament l’ha convertit en una única “mònada” sense buits i on –com apuntava el filòsof Leibniz- l’espai, la distància i –gairebé- la matèria semblen perdre “realitat” o -al menys- importància. 

Per això des del “Global Village” de McLuhan al "món aplanat" de Thomas Friedman, passant per la societat del simulacre de Baudrillard i la “modernitat líquida” de Bauman, han proliferat tesis que destaquen la superació (inclús desaparició) de la pretesa “solidesa” de les determinacions geogràfiques i materials en les societats postindustrials avançades.

Doncs bé, els Estats-nació moderns -malgrat el gran poder que encara conserven (Sassen)- són dels més afectats pel debilitament provocat per la turboglobalització monàdica actual. Avui els mercats financers i tecnològics globals s’han convertit en hegemònics. En canvi el “deute sobirà o nacional”, els “mercats nacionals” i l’Estat-nació han perdut gran part de la seva independència, així com la inexpugnabilitat de les seves fronteres. Per això, ara mateix, l’Estat, la política, la ciutadania i la democràcia es mostren impotents i claudicants davant l’economia i els anomenats “mercats". 

Per a copsar en tota la seva magnitud el canvi conceptual i simbòlic que representa l’actual submissió estatal als mercats globals, cal que recordem breument el que simbolitzava l’Estat per a una gran part de la modernitat. L’Estat simbolitzava i “era” literalment: “Déu en la terra” –en termes de Hobbes-; “era” la realitat política suprema, “l’esperit objectiu” i la “llibertat efectivament realitzada” -en termes de Hegel-. Per això Josep R. Llobera (1996) titul.la El dios de la modernidad al seu llibre que analitza el desenvolupament del nacionalisme i el somni de l’Estat-nació des de l’herència medieval a la seva la seva plena divinització moderna.
L’Estat era la forma institucional madura que tota nació havia d’aspirar a assolir. Per què? Perquè només l’Estat pot garantir –es deia- la plenitud a la que aspira tota nació; només ell pot dirigir, protegir i convertir una població -que sense ell és condemnada al caos, quan no a la guerra- en un ordre social estable i harmònic (l’ideal positivista del lema “Ordem e progreso” incorporat a la bandera brasileira).

L’Estat era pensat també (dins el marxisme leninisme) com el gran mecanisme institucional del que hom s’ha d’apoderar per a fer possible la revolució. Només des del poder de l’Estat es pot transformar eficaçment –es deia- el mode de producció, les relacions socials d’explotació i generar –inclús- “un home nou” que heretaria la terra i habitaria un món sense classes. Es pressuposava –doncs- que només des del totpoderós Estat es podria trobar el mecanisme efectiu per a canviar la realitat i la societat, en especial la realitat econòmica i les formes productives.

Malgrat la confrontació ideològica, podien coincidir en aquest seductor imaginari de l’Estat des dels lliberals als marxistes, passant inclús per molts conservadors i tradicionalistes. Per això la "Política" (amb majúscules) era identificada amb la direcció i el control de l’Estat. Per això, el polític carismàtic i decisiu era pensat com a “estadista” (algú que -com deien els corifeus de Fraga Iribarne- tenia l’Estat dins del cap i en coneixia tots els recursos i necessitats). 

Precisament per això, “l’estadista” podia imposar a l’Estat-nació una direcció que indefectiblement havia de seguir darrera seu tota la societat, el conjunt de la població. Política era doncs “raó d’Estat”, era lluita per a control.lar l’Estat: el veritable poder (des de Maquiavel a Mao, passant per La Boétie, Voltaire, Kant, Robespierre, Hegel, Marx, Weber, Lenin i Carl Schmitt). 


Inclús els lliberals acabaven admetent que la societat només puntualment podia oposar-se a l’Estat, ja que aquest tendeix a concentrar les grans fonts de poder. Per tant, el que cal –deien els lliberals- és que la societat civil ocupi l’Estat, el vigili constantment des de dins i el redueixi a les estructures mínimes inevitables (el més radical i coherent Nozick). 

Llavors, encara podria complir el seu paper, però deixaria de ser un gran perill per a la llibertat d’individus, i una costosa i opressora estructura burocràtica per a la societat en conjunt.

Durant tota l’edat moderna i malgrat una certa democratització que havia acabat amb les anomenades “monarquies absolutes”, l’Estat era pensat encara com a absolut i se l’imaginava totpoderós. A més, en molts sentits, efectivament era “absolut” dintre del seu territori o poc hi faltava. Gaudia dels principis clàssics de tot Estat sobirà: monopoli de la violència; representava l’última instància en el judicial, legislatiu i executiu; la raó d’Estat era assumida quasi indiscutidament pels seus grans funcionaris, etc.

Com deia lúcidament i amb contundència Ramon Valls: inclús “l’Estat liberal lockià, tot i la certa suavització que significa la divisió de poders i el democratisme limitat de la Cambra baixa, no deixa de ser un Estat absolut. Poder castigar amb la mort, l’autèntic senyor absolutament absolut deia Hegel, no deixa de ser un poder ben absolut, [...] Repeteixo el rei ha deixat de ser absolut, però l’Estat no.” Ja Michel Foucault va posar de manifest que, la ben intencionada humanització i suavització en la penalitat de Beccaria i altres, va ser instrumentada pel poder (i Foucault accepta que l’Estat modern exercia el poder suprem) per a romandre encara més incontestat i incontestable.

Per això i durant segles es partia del principi: “tot amb l’Estat, res sense ell”. L’Estat no era només “Déu (castigador) en la Terra” sinó que també era el Déu benevolent que fomentava “biopolíticament” (Foucault) la vida i benestar dels seus súbdits. Per tant, l’Estat era també la gran eina modernitzadora i emancipadora, ja que només ell faria lliures els pobles i nacions, a més de fer-los pròspers. 


Especialment a mesura que els Estats moderns esdevenen biopolítics i, encara més, quan en el segle XX es creen els anomenats “Estat del benestar” i “Estat providència”, també van centrant-se cada vegada més en les qüestions econòmiques. És a dir van esdevenir potents i productius “Estats poiètics” (Salgado y Horta). 

D’aquesta manera, la major part de les grans potències colonials europees van poder superar la pèrdua de les colònies, recuperar-se de dues guerres mundials en els seus territoris metropolitans, mantenir-se en la carrera d’armament, augmentar el seu control sobre la ciutadania i –inclús- finançar un cert “Estat del benestar”. Així, es garantien la salut del seus soldats i mà d’obra (com va fer Bismarck) mentre que –d’altra banda- evitaven el perill d’una revolució política. Tot això, incloent un pacte social implícit després de la II Guerra mundial, va començar a desmuntar-se a partir de les polítiques neolliberals de Thatcher en els anys 1980 i culmina amb les conseqüències de la crisi post2008.

Com veiem i en un procés invers a l’actual, cada vegada més l’acció de l’Estat es concentrava en qüestions en última instància econòmiques o amb efectes en la producció “nacional”. Malgrat que l’acció de l’Estat era pensada com omnívora, omnipotent i omnipresent (per tant omnicomprensivament “biopolítica”), el seu principal objectiu o condició de possibilitat se circumscrivia a esdevenir un racional i eficaç “Estat poiètic”.

Certament l’objectiu era sotmetre políticament i canviar des de l’acció estatal tota la vida (bios) dels ciutadans, però sobretot amb vistes a posar-los a produir de la manera més eficaç. Aquest imaginari –però també realitat- era tan fort que el totalitarisme semblava inevitable, doncs resultava de la total colonització de la completa vida social per part d’un Estat i els seus nuclis de poder, sense deixar cap esfera mínimament autònoma (Arendt).

En els processos socials (al menys quan s’arriba al detall històric precís) són inseparables el “real” i l’imaginari, la institucionalització efectiva i el simbolisme, les pràctiques d’exercici del poder i les pràctiques de legitimació del poder... De fet, la constatació de tal inseparabilitat ha estat el resultat més clar d’una llarga polèmica que va tenir en 1983 un punt àlgid. En aquest mateix any es van publicar les versions originals de tres grans llibres, molt vinculats i que –precisament- encaraven els aspectes simbòlics i imaginaris dels fenòmens socials. Estem parlant de: Imagined Communities de Benedict R. Anderson, The Invention of Tradition de Eric J.E. Hobsbawm (tristament mort fa poc) i Terence O. Ranger, i Nations and Nationalism d’Ernest A. Gellner.

Segurament no va ser casualitat que coincidissin a publicar-se el 1983, ja que llavors començava a percebre’s l’esgotament de la visió marxista “oficial” i del “socialisme real” de la URSS. Tampoc no es podien menystenir crítiques dels nous moviments socials sorgits dels Maigs 1968, que eren desenvolupades i amplificades per: els Cultural Studies, el postestructuralisme francès, la desconstrucció derridariana, el postmodernisme...

Certament, els tres llibres citats criticaven i no volien caure en el que interpretaven com una excessiva valoració dels elements simbòlics, ideals, culturals i supraestructurals en molts moviments coetanis: d’estudi del nacionalisme i els mencionats Cultural Studies,  crítics postestructuralistes, desconstructivisme i postmodernisme. Però alhora i segurament influïts per la “tendència” del temps i dels debats que s’hi generaven, tots tres llibres volien també criticar i reaccionar en contra de les anàlisis excessivament “realistes”, fixistes i simplificadores dels processos socials, les quals volien renovar i enriquir (com així ho van fer).

El resultat fou (al nostre parer) una important refundació de les anàlisis sociològiques que posen de manifest la inseparabilitat última de la realitat i la construcció fenomènica i conceptual que en fem; del “real” i l’imaginari; de la institucionalització efectiva i el simbolisme institucionalitzat; dels mecanismes d’exercici del poder i els mecanismes de legitimació d’aquest exercici. On comença una cosa i acaba una altra? Aquí hi ha el problema. Com a mínim la part més interessants de les anàlisis i les problemàtiques es juga en una borrosa “zona gris” on realitat i imaginari es barregen profundament.

És un error creure que només parlem del “simbolisme i imaginari” dels Estats-nació, també parlem de la seva manifestació històrica real. Sense la indiscutible eficàcia i assumpció social de l’imaginari que investiguem, l’Estat-nació modern no hauria tingut tant poder efectiu ni real. Si l’essència del poder és manar i ser obeït, és clar que hom pot realitzar-lo per la força o per la persuasió, per la violència o per l’autoritat acceptada. Evidentment, és en la persuasió i l’autoritat acceptada on el simbolisme i l’imaginari són absolutament claus. Ara bé, tampoc no ho serien tant –no ens enganyem- sense els suport implícit o explícit dels mecanismes més efectius i físics d’exercir la violència. D’altra banda però, la violència no es pot exercir tothora ni contra tothom, llavors l’ordre social seria impossible.


Significativament l’historiador Michael Mann distingeix “quatre fonts del poder social”: ideològica, econòmica, militar i política. En línies molt similars s’expressen també el sociòleg dels medis de comunicacions de masses John B. Thompson (que distingeix “quatre formes de poder –econòmic, polític, coercitiu i simbòlic”) i el sociòleg polític Anthony Giddens. Poden haver diferències en la classificació o estructuració dels tipus de poder, però els estudiosos citats coincideixen en considerar que en els esdeveniments socials complexos (i l’Estat-nació ho és evidentment) costa molt determinar on comença un tipus i acaba un altre.

Recordem que iniciàvem aquest post amb el generalitzat escàndol davant la creixent impotència dels Estats-nació per a controlar els mercats turboglobalitzats, i ho oposàvem al discurs (i realitat) moderns d’uns Estats-nació omnipotents en el seu territori “nacional”. L’escàndol no és només resultat de veure negativa la realitat, també hi ha sorpresa (fins arribar a la negació) davant de quelcom que es veu inconcebible, inimaginable, inasumible... Evidentment aquí ja no estem en la freda anàlisi dels fets, sinó en un molt calent debat que commou ideals, expectatives i perspectives ideològiques profundes. I així sol ser sempre que hi ha en joc qüestions de gran calat.

Per aprofundir en la comparació del marc modern i l’actual, mostrarem breument com els Estats-nació occidentals es van construir realment i imaginàriament en tres grans processos de coagulació al voltant del rei, del parlament o de la llengua-cultura. També veurem que van haver de mostrar la seva eficàcia i modernització superant quatre grans reptes tot creant: un “mercat nacional”, una ciutadania “nacional”, una “cultura nacional” i la pròpia institucionalització burocràtico-racional (en termes de Weber).

De l'article "Canvis actuals en l'imaginari (i realitat) de l'Estat-nacio" de G. Mayos del llibre Imaginaris nacionals moderns. Segles XVIII-XXIJ. Capdevila, M. Lladonosa i J. Soto (Eds.), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2015, pp. 49-88.

Continua als posts: NACIONALISME MONÀRQUIC?, NACIONALISME PARLAMENTARI?; NACIONALISME CULTURAL?, BUROCRÀCIA, MERCAT, CIUTADANIA I CULTURA NACIONALS i  IMPOTÈNCIA ECONÒMICA=BELIGERÀNCIA CULTURAL?

No comments:

Post a Comment