REVOLUCIÓ: LLUITA, DEBAT, SACRIFICI, HEROÏNES...

La revolució per damunt de tot. La revolució malgrat tot. La por a la contrarevolució. La por a la violència i a les víctimes que hi hauran. La por per si hom mateix estarà a l'altura de la revolució. Són qüestions apressants per a Turba.

Es pregunten quin tipus de 'turba humana', de societat i de relació entre les persones calen per a que sigui possible la revolució. Al respecte crec que hi ha dos tipus de revolucions.

GUERRA CIVIL: MACROHISTÒRIA D’UNA AUTOCOLONITZACIÓ?

La Guerra civil espanyola va ser –en el fons- una “petita” guerra mundial que anticipa la immediatament posterior. Ho demostren les participacions directes de potències sota domini feixista com Alemanya i Itàlia, les famoses “Brigades Internacionals” i la intervenció de la Rússia stalinista. Per això va ser més la Guerra d’Espanya que no estrictament civil i interna.

A més, fou un conflicte que resulta i enllaça amb el molt dolent tancament i irresolució de la I Guerra mundial que –a través de l’espanyola- portarà a la II Guerra mundial. Així en conjunt aquestes tres guerres defineixen un conflicte de llarga durada (en tres o més actes) que alguns historiadors han descrit com guerres civils europees, si bé inclouen com passava aleshores les seves colònies.

AGAIST "WE" AS A CLASS

  
As we have seen, in his intellectual evolution Valls completely abandoned the idea of the Church as "we" and, although he qualifies it, we believe he also abandons the "religious we". He never identified his political "we", always more speculative than of daily praxis, with the sociopolitical class as did Marxism, which he had to coexist with for a long time in the university.

His pragmatic realism, although not really Marxist, his abandoning the Jesuits, his growing anticlerical drift, without a doubt his having specialized in Marx’s "teacher" permitted Valls to be considered an ally by many Marxists. Some kept their distance, such as Manuel Sacristan’s and Paco Fernández Buey’s group. Among those who are closer philosophically, we must mention José María Valverde, secondary school professors Maria Rosa Borras and the professor of the UNED José María Ripalda. Not as close were Gustavo Bueno and his group from Oviedo. Valls confronted the Marxists, like Universitat de Barcelona professor José María Bermudo and Manuel Cruz, and secondary school teacher Lluís Alegret. He was even more opposed to those who rapidly evolved from the extreme left to right wing positions which, for Valls, are frivolous and postmodern (like Eugenio Trias).


One must remember that Valls considered any social class, even the broadest worker or proletarian class, to be merely a part of the whole confronting the other part (the "capitalists" o Bourgeois") and therefore cannot be a true, universal "we". Undoubtedly for Valls and many of his generation the "class struggle" seemed too much like a "civil war" and therefore inhibited the effective existence of a pacifying "we".

CONTRA MARXISME I LIBERALISME

En la seva evolució intel.lectual, Valls abandona totalment el “nosaltres” com a Església i –encara que ell ho matisa- el “nosaltres religiós”. Llavors s'aboca a una concepció radicalment realista i política del “nosaltres”. Tot i així probablement li presta una atenció i preocupació més teòrica especulativa que no de praxi quotidiana.

Per això significativament, tot i la rellevància social que va tenir i -malgrat fer força intents d'aproximació-, Valls no acaba connectant amb la classe político-social catalana ni espanyola. Hi va mantenir relacions -especialment en moments puntuals- però sempre acaba xocant-hi o desmarcant-s'hi. Era una relació complexa d'atracció i repulsió, com en el fons va mantenir amb l’important marxisme amb el que va haver de conviure llargament en la universitat.

Malgrat no ser marxista, Valls hi connectava pel seu realisme pragmàtic, l’abandonament de l’ordre jesuita, la seva creixent deriva anticlerical i –sens dubte- per haver-se especialitzat en el “mestre” de Marx. La necessitat d'aprofundir en el pensament de Hegel, pel que Valls era molt reconegut, el feien un aliat valuós per a molts marxistes.

PER QUÈ HEGEL A CATALUNYA?

Per què, després de la Guerra Civil espanyola, el hegelianisme entra en les universitats catalanes? Per què ho fa com un component ideològic profundament assumit? Passa només a les universitats catalanes o arreu d’Espanya i del món? Precisament llavors, per què retornar a Hegel?

 

Hegel és vist com un pensador burgès però no individualista; modernitzador però oposat al domini de la lògica economicista; que defensa l’autoritat estatal però en reclama la racionalització i reconeix la dinàmica específica de les diverses esferes socials. Hegel és vist com un pensador universalista però que dóna gran importància al paper històric i nacional dels diversos pobles; que defensa l’estricte ordre i legalitat polítics però reconeix la necessitat de la concurrència i fins i tot del conflicte polític. Tot això encaixa força amb les expectatives de la derrotada Catalunya de la postguerra i —encara més— sota el franquisme tardà, quan inicia la recuperació industrial, cultural i política.

     

No obstant això, el hegelianisme ha de superar una llarga tendència finisecular que li era totalment contrària. Mentre que en la segona part del segle XIX a Castella hi ha un notable moviment krausista, a Catalunya predomina una perspectiva contrària a l’especulació idealista alemanya. Hegel és especialment criticat, amb l’excepció del que serà president de la breu primera República Espanyola: Francesc Pi i Margall. Aquest recull Hegel per formular la seva pròpia filosofia de la història que promet una revolució política federalista, garantia del pacífic equilibri dels individus i dels pobles.

 

L’espiritualisme cristià majoritari, però, es mostra profundament desconfiat respecte del racionalisme sistematicista i d’altes pretensions especulatives de Hegel, i l’acusa de perdre el contacte amb la realitat, de panteista o, fins i tot, de nihilista (en tant que racionalisme abocat a la «mort de Déu»). En aquesta línia es manifesten per exemple Jaume Balmes o Manuel Milà i Fontanals, qui tanmateix va arreplegar importants aspectes de l’estètica hegeliana (com similarment farà més endavant Francesc Mirabent).

 

Quan l’espiritualisme cristià català intenta modernitzar-se, no s’aproxima a Hegel, sinó que opta per una diversitat d’opcions que van des del romanticisme més poèticoesteticista fins al positivisme, passant pel psicologisme empirista o la filosofia del sentit comú. No canvia aquesta tendència durant el primer terç del segle XX: el hegelianisme és força absent o menyspreat a Catalunya i, això, malgrat la presència d’alguns importants nuclis anarquistes i socialistes que solien sostenir una filosofia de la història que hi era vinculada. D’aquí parteixen les dues excepcions: Joan Crexells (que destaca aquest vincle entre marxisme i hegelianisme, però critica ambdós des d’una perspectiva cientificista) i Josep Ferrater i Mora que li dedica atenció especial a Quatre visions de la història universal.

WARUM HEGEL?

Nach dem Spanischen Bürgerkrieg hält der Hegelianismus in den katalanischen Universitäten Einzug als eine ideologische Komponente, die im vollen Umfang aufgenommen ist. Hegel wird als bürgerlicher, jedoch nicht individualistischer Denker gesehen; als Erneuerer, der jedoch dem Primat der ökonomischen Logik widerspricht; als Verfechter der Autorität des Staates, der aber zugleich dessen Rationalisierung einfordert und die spezifische Dynamik der unterschiedlichen sozialen Welten anerkennt; als universell ausgerichteter Denker, der jedoch der historischen und nationalen Rolle der unterschiedlichen Völker große Bedeutung zumisst; als Befürworter einer strikten Ordnung und Gesetzmäßigkeit der Politik, der aber die Notwendigkeit des Konkurrenzkampfs und sogar des politischen Konflikts anerkennt.

 

Trotz alledem muss der Hegelianismus eine langanhaltende Strömung aus dem späten 19. Jahrhundert überwinden, die ihm völlig zuwiderläuft. Während es in Kastilien in der zweiten Jahrhunderthälfte eine bemerkenswerte krausistische Bewegung gab (nach dem Philosophen F.C.E. Krause), herrscht in Katalonien ein Standpunkt vor, der dem spekulativen deutschen Idealismus entgegengesetzt ist. Besonders Hegel wird kritisiert – eine Ausnahme stellt hier lediglich der spätere Präsident der kurzlebigen Ersten Spanischen Republik dar, Francesc Pi i Margall. Dieser eignet sich Hegel an, um seine eigene Geschichtsphilosophie zu formulieren, die eine föderalistische politische Revolution verspricht als Garantie für ein friedliches Gleichgewicht der Individuen und Völker. Doch der mehrheitliche Spiritualismus christlicher Prägung misstraut Hegels systembildendem Rationalismus und hohen spekulativen Ansprüchen zutiefst und wirft ihm nicht nur den Verlust jeglichen Wirklichkeitsbezugs vor, sondern auch Pantheismus und sogar Nihilismus (insofern, als sein Rationalismus letztlich in den „Tod Gottes“ mündet). Auf dieser Linie argumentieren etwa Jaume Balmes oder Manuel Milà i Fontanals, der gleichwohl wichtige Aspekte der Hegelschen Ästhetik zusammentrug (wie später auch auf ähnliche Weise Francesc Mirabent).