Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Feb 1, 2015

CONTRA MARXISME I LIBERALISME

En la seva evolució intel.lectual, Valls abandona totalment el “nosaltres” com a Església i –encara que ell ho matisa- el “nosaltres religiós”. Llavors s'aboca a una concepció radicalment realista i política del “nosaltres”. Tot i així probablement li presta una atenció i preocupació més teòrica especulativa que no de praxi quotidiana.

Per això significativament, tot i la rellevància social que va tenir i -malgrat fer força intents d'aproximació-, Valls no acaba connectant amb la classe político-social catalana ni espanyola. Hi va mantenir relacions -especialment en moments puntuals- però sempre acaba xocant-hi o desmarcant-s'hi. Era una relació complexa d'atracció i repulsió, com en el fons va mantenir amb l’important marxisme amb el que va haver de conviure llargament en la universitat.

Malgrat no ser marxista, Valls hi connectava pel seu realisme pragmàtic, l’abandonament de l’ordre jesuita, la seva creixent deriva anticlerical i –sens dubte- per haver-se especialitzat en el “mestre” de Marx. La necessitat d'aprofundir en el pensament de Hegel, pel que Valls era molt reconegut, el feien un aliat valuós per a molts marxistes.


Alguns es mantenien a una certa distància com el grup de Manuel Sacristán i Paco Fernández Buey. Entre els més propers filosòficament cal citar José María Valverde, la catedràtica de secundària Maria Rosa Borràs i el catedràtic de la UNED José María Ripalda. Menys ho foren Gustavo Bueno i seu grup a Oviedo i -amb el pas del temps- Valls es va anant enfrontant a marxistes com els catedràtics de la Universitat de Barcelona José María Bermudo i Manuel Cruz, i al catedràtic de secundària Lluís Alegret.

Encara més es va oposar Valls als que van evolucionar ràpidament de posicions d’extrema esquerra cap a posicions que ell considerava frívoles i postmodernes (com el cas d’Eugenio Trias). Cal recordar que per a Valls, qualsevol classe social, inclús la més àmplia dels treballadors o proletaris, només és una part del tot, enfrontada a més a una altra part (p.e. els “capitalistes” o els “burgesos”). Per això considerava que no pot representar un veritable i universal “nosaltres”.

Sens dubte, per a Valls i molts de la seva generació, la “lluita de classes” s’assemblava massa a una “guerra civil” i coartava, per tant, l’existència efectiva d’un “nosaltres” pacificador. D’altra banda, la lluita de classes i la revolució fomenten el perillós impuls agonista que Valls temia en la humanitat.

A més, pel seu realisme polític, Valls veia en la revolució, més el caos violent sense llei ni drets del “durant”, que no l’ordre perfecte i utòpic dels que només miren el “després”. Això feia que per a ell, lluita de classes i revolució representaven el més perillós triomf de la guerra i la dissolució de tot “nosaltres”. 

Similarment al seu distanciament del “nosaltres” com a Església, Valls cada vegada es mostra més irònic amb el “materialisme històric”, s’anomeni “filosofia de la història o com es vulgui” -diu-. Malgrat que pot entendre la “protesta ètica” present en el marxisme, Valls clarament opta més per Hegel que per Marx, a qui acusa d’utopista, dient que malgrat voler ser “profecia de futur [..] l’anomenat socialisme científic no va poder evitar l’utopisme”.

També l'acusa de moralista ja que el concepte marxià d’alienació és “netament pejoratiu en aquest sentit i posseeix, al nostre parer, resonàncies morals”. Considera que és poc rigorós i generador de malentesos, tot dient: “pel que fa a la originalitat d’aquesta doctrina i la seva pretensió de cientificitat, crec que ha produït innombrables malentesos, perquè la ciència es una benedicció, però el cientisme, una plaga. [...] la seva obra és plena de filosofemes”. I inclús el veu superat per la història: "Avui, quan grups residuals canten el puny alçat la Internacional sentir que aquesta lluita és la lluita final resulta un tant patètic”.

El cru realisme o pessimisme polític de Valls no concep la satisfacció i apaivagament de l’agonisme humà ni tampoc l'assoliment ple de justícia, igualtat i solidaritat efectives. Diu: “cap Estat no disposa de l’estupenda solució a gust de tots. L’equilibri més enginyós i més aconseguit serà inestable i temporal perquè sempre comptarà amb famolencs esperant taula. L’art del polític, en definitiva, consisteix en administrar descontentaments ja que només pot refrenar el conflicte mitjançant l’alternança dels que aplaudeixen i els que protesten.” 

D'altra banda, desconfiant de la societat civil i la dinàmica dels jos -com feia Valls- era molt difícil ser lliberal en la Catalunya marcada per la Guerra Civil i el franquisme, i -encara més- en una Espanya que mai no havia fet la revolució lliberal ni tampoc s’havia industrialitzat. No ha de sorprendre doncs que, com la majoria de la seva generació, Valls també considerés perillosos els intents de construir el tan desitjat “nosaltres” a partir de la societat civil i la dialèctica (immanent i sense tutel.la superior) que els jos es posen a si mateixos.

Per a Valls, tant la societat civil com la dialèctica dels jos, són francament dèbils i impotents, a més d’intrínsecament perillosos. Valls, malgrat considerar que l’agonisme constitueix un impuls natural en l’espècie humana, no és un lliberal. No obstant això, creiem que el realisme panagonista de Valls el va fer evolucionar una mica vers el lliberalisme al llarg de la seva vida.

Així Valls arriba a defensar el “valor moral del tramat d’interessos econòmics. Aquests interessos no només són legítims en principi, sinó que són imprescindibles per a donar contingut real al valor dignitat.” Però no pot acceptar que l’anomenada societat civil pot generar un “nosaltres” pacífic i industriós per la seva simple i pròpia dialèctica.

Significativament dedica un capítol de llibre a la societat civil però, irònicament, l’anomena “La societat incivil” destacant que és basa en la concurrència, competència i certa guerra civil (sempre amenaçadora encara que no sempre aboqui a la hobbesiana). Valls no pot acceptar reivindicar la “societat civil” oposant-la a l’Estat i les seves institucions “objectives” superiors, ja sigui per menystenir l’eficàcia i poder d’aquestes darreres, ja sigui per destacar-ne les derives negatives i totalitàries.

A més –pensa Valls- l’Estat és molt més fort i efectiu, cosa que converteix en ridícul la pretensió lliberal de què la societat civil en sigui un contrapès. Tesis com el rusc industriós de la Fàula de les abelles de Mandeville, la “mà oculta” del mercat d'Adam Smith o l’estat civil definit per Locke, li semblen a Valls: errònies, falses i ineficaces.

Mantenint-se fidel a Hegel, accepta la rellevància de la societat civil però sempre que estigui subordinada a l’Estat -el veritable “nosaltres”- ja que els interessos de la societat civil i dels jos “han de ser disciplinats” i l’Estat és l’únic “representant efectiu dels interessos generals.” 

En definitiva, Valls no pot acceptar el fonament últim del relat lliberal que desconfia profundament de l’Estat com a tal. Citant precisament el lliberal pluralista Isaiah Berlin, recorda: “res no ens assegura que els interessos contraposats siguin conciliables. Sabem, més aviat, que en el seu pla són inconciliables.”

Com Hegel, Valls pensa que només ascendint al pla superior de les institucions objectivament efectives (entre d’altres coses perquè tenen el monopoli de la violència), es poden conciliar els interessos humans agonísticament enfrontats. Valls destaca inclús que la lliberal divisió de poders no trenca “la unitat de l’Estat” i que “l’Estat liberal lockià, tot i la certa suavització que significa la divisió de poders i el democratisme limitat de la Cambra baixa, no deixa de ser un Estado absolut. Poder castigar amb la mort, l’autèntic senyor absolutament absolut deia Hegel, no deixa de ser un poder ben absolut, ostres. [...] Repeteixo el rei ha deixat de ser absolut, però l’Estat no.” 

Certament el veritable “nosaltres” no és donat, natural, fàcil... sinó que s’ha de construir dificultosament, tràgica, dura, disciplinada, efectiva... pels jos, individus o ciutadans. Valls sap que si aquests abdiquen de la seva vigilància democràtica o ciutadana, l’Estat pot derivar autoritàriament i el “nosaltres” deixa de ser tal. Però com hem dit, pressuposa sempre que el panagonisme humà no descansa mai i, per tant, sempre s’ha de vigilar, controlar i evitar que pugui sortir-se de mare.

Per a Valls, el perill de la guerra i la discòrdia és tan espantós i terrible que el fa desconfiar del poder agonista (elogiat pels lliberals) dels ciutadans quan es vigilen a si mateixos, perquè inevitablement depenen de l’impuls agonista! Per això, Valls no només desconfia de les opcions de lliberals clàssics (com Mandeville, Adam Smith i Locke) sinó també del molt més matisat Kant (d’altra banda un autor del que fa molts elogis).

Valls no accepta la “insociable sociabilitat” humana com a “motor de la història”, perquè pressuposa que el panagonisme (insociabilitat) pot ser contrapesat amb la necessitat humana de viure amb altre (sociabilitat). A més, creiem que tampoc no li agrada perquè és massa limitat al moment segon de la dialèctica, als “jos” individuats i en conflicte (encara que aquí Kant es desmarca del “moralisme”) i, per tant, a la lliure concurrència d’interessos contraposats “agonistament” del lliberalisme.

Desmarcant-se de qualsevol opció que pensi que -autònomament i per la seva simple dinàmica- els “jos” poden conduir al veritable nosaltres, Valls opta per considerar com el primer moment de la dialèctica un “nosaltres”. Per tant la condició inevitable de tota la dialèctica, l’en si o la unitat indiferenciada primigènia, seria un “nosaltres” mancat però polític, disciplinador i educador, però també efectiu, afectiu i protector.

Ara bé és un “nosaltres” natural, no escollit, imposat... és a dir inevitablement un nosaltres autoritari i coactiu, que pacifica i exerceix el monopoli de la força. Sense ell ni aquesta autoritat, natural, imposada, coactiva, efectiva, pacificadora i monopolitzadora de la força, pensa Valls que els “jos” individualitzats ni tan sols tindrien el model ni la mínima vivència de llei moral, lliure reconeixement o “nosaltres” autèntic. 

Certament la por que tot individu experimenta davant la agressivitat d’altri i el càlcul racional que tard o d’hora serà derrotat és –com ja destacava Hobbes- clau per a que els individus acceptin lliurar tot el seu poder i llibertat al Leviathan. Però amb això Valls creu que no n’hi ha suficient per dos importants motius: 

El primer és que –com reconeix el propi Hobbes- el presumpte “pacte” que donaria accés al Leviathan no és real. D’una banda, en situació “natural” de guerra de tots contra tots, no hi ha la mínima possibilitat per a que es faci la “epojé” o deliberació racional. D’altra banda i sobretot, el “sobirà” –precisament per ser-ho- no pacta, ni en absolut està sotmès al pacte.  

El segon motiu és que els jos individuats, enfrontats i sense cap vivència del “nosaltres” no poden construir cap veritable “nosaltres” (amb lliure reconeixement mutu...) simplement per ser apressats per meres constriccions autoritàries. A més, cal alguna vivència del “nosaltres” i del lliure reconeixement -encara que sigui insuficient i natural. I aquesta vivència del reconeixement lliure (encara que mancat i no universalitzat) només es produeix –com un en si o primer moment de la dialèctica a desenvolupar- en la “pròpia tribu”.

Diu Valls: “aquesta primera llei de l’autonomia moral només la dictarà en el seu cor qui abans hagi adoptat ja, com a màxima del seu comportament particular aquest respecte a altri. [...] pensem que, si la llei ha hagut de ser abans màxima de conducta, això significa que el respecte a tots els humans i amb ell la moralitat mateixa, formal i de veritat, només s’assoleix després d’haver estat educats por la pràctica del reconeixement mutu en cercles limitats de la pròpia tribu.

Com veiem, Valls nega el pressupòsit lliberal que l’enfrontament merament negatiu entre jos pot donar lloc a l’espontani reconeixement i al lliure respecte d’altri, de manera que no cal cap altre principi. Molt al contrari, Valls accepta que cal un altre principi –en forma d’un “nosaltres” natural, coercitiu i educatiu- per a que la dialèctica històrica pugui finalment culminar amb un “nosaltres” sorgit del lliure reconeixement. (Article complet)
 

No comments:

Post a Comment