IMATGES I SIGNES QUE "TAQUEN"

Les imatges taquen i els signes embruten les mans. No ens referim a les males fotocòpies o quan, en un laboratori fotogràfic, revelem una foto a través d'uns reactius líquids. 

S’anomena “sinestèsia” quan percebem barrejades sensacions de diversos sentits: per exemple associant estimulacions tàctils com a resposta a d’altres de visuals. Així l’aigua que veiem en un televisor, sembla que mulla. 

Pensem que ens hi podem banyar o -almenys- notem d'alguna manera la seva fresca humitat! Per tant no ens referim al hardware o a la materialització química d'una imatge, sinó a la informació, els fotons organitzats o el software que la defineixen com a signe, simulacre i representació. Ens referim a la nostra vivència de la imatge. D'una manera folla, sentim que "bevem" l'aigua d'un miratge en el desert, encara que no ens faci passar la set!

MAYO1968: "SITUACIÓN" REVOLUCIONARIA

“Es cosa de todos impedir la consolidación final de un totalitarismo tecnocrático en el que terminaríamos ingeniosamente adaptados a una existencia totalmente enajenada de todo aquello que siempre ha hecho de la vida del hombre una aventura interesante.” Theodore Roszak.

Todos los periódicos, radios y televisiones siguen en directo los acontecimientos. Las encuestas que todos realizan coinciden en un mensaje básico: la enorme popularidad de las protestas entre la población francesa. Como mínimo un 61% de la población afirma simpatizar con ellas. La sorpresa es mayúscula, pero no para la IS; ellos ya lo preveían así; la “situación” estaba creciendo y retroalimentándose, como se esperaba. La “situación” de la sociedad francesa comenzaba a ser realmente protorrevolucionaria.

SITUACIONISMO, INDIGNADOS, PODEMOS...

¿Tiene que ver el Situacionismo con el Altermundismo, luego con los Indignados y más tarde con Podemos o Ganemos? Esos nuevos movimientos socio-político (NMS) pueden formar parte de un nuevo y profundo ciclo político todavía abierto? ¿Remiten a politizaciones que superan los partidos tradicionales?

¿De donde "salen" movimientos como el 15M, Podemos, los Indignados o el Altermundismo? ¿Cual es la genealogía y el magma cristalizador de los Nuevos Movimientos Sociales (NMS)? ¿Por qué se diferencian tanto de los partidos tradicionales, incluso de los progresistas y de izquierdas? ¿Cómo se llegó a concebir una nueva política, representatividad, democracia y soberanía más vinculada con la gente? ¿Cómo germinó esa ruptura política y social que hoy ha explotado tan claramente?

En los inicios de ese cambio revolucionario que ha necesitado algunas décadas para madurar, hay sin duda el Situacionismo. Anticipando casi todas las rupturas, las innovaciones, las ideas germinales, las nuevas estrategias, las imaginaciones, los anhelos e ideales... está un pequeño grupo llamado Internacional Situacionista. Lo formaban gente como Debord, Bernstein, Khayati, Jorn, Nash, Vaneigem, Kottany, Constant, Sanguinetti... En muchos aspectos ellos fueron los primeros "indignados", los primeros en proclamar que "no nos representan" (ni queremos que lo hagan) y que "podemos" y "ganaremos" con un nuevo tipo de política., etc.

DISLOCACIÓN CAPITALISTA E IMAGINACIÓN

Los cambios políticos de gran calado nunca han sido fáciles. Pero hay que preguntarse si ¿Hoy son más fáciles o más difíciles que en otras épocas? En todo caso, estamos sin duda en la sociedad que cambia más aceleradamente de toda la historia humana. Y por ello resulta acuciante plantearse si  ¿es posible dirigir adecuadamente ese cambio? ¿Es posible empoderar la población para que impulse y consiga el cambio político que desea? ¿Puede conseguirlo incluso frente a la oposición de la clase política “profesional” y la dominante “casta” económico-política?

Estos son básicamente los objetivos primordiales de movimientos tan diversos como el 15M, las primaveras árabes, “occupy Wall Street” o las manifestaciones brasileñas de junio del 2013. Incluso es el objetivo de todos los movimientos políticos de cambio, ya sea revolucionario o moderadamente regenerador.

Pues la historia ha enseñado que todo cambio –por pequeño que sea- molesta y genera la oposición de aquellos que pueden pensar que pone en peligro sus privilegios. Por tanto todo cambio -por positivo que pueda ser en general o para la mayoría- tiene siempre sus detractores y sus enemigos, que intentan abortarlo. Por eso los cambios políticos, económicos, culturales, sociales, etc. tienen siempre grandes fuerzas en su contra. Y eso ha sucedido siempre; ahora bien: ¿Sucede hoy más o menos? Esta es actualmente nuestra cuestión.

UN DÉU ECÒLEG?

Quina imatge de Déu em fascina? Fora de les imatges divines de les grans mitologies i teologies, quin altre tipus de divinitat puc imaginar-me? Puc pensar un tipus de Déu que no sigui el rebut del cristianisme, la Grècia clàssica, les mitologies hindús, egípcia o ameríndies? 

És un experiment mental i recreatiu per a l’autoconeixement. Convençut que encara no em conec prou a mi mateix, en el no-lloc o “limbo” aeroportuari m’arriscaré a donar la meva actual i provisional imaginació.

Ara mateix em fascina un déu ecòleg i jardiner. Seria un déu certament preocupat per les seves criatures, de la naturalesa i el seu equilibri conjunt, però també del seu jardí o de la seva part predilecta de la natura. Li preocupa el conjunt més que s'obsessiona per alguna part concreta de la seva creació i -per tant inevitablement- desentendre'ns una mica de les altres. No està disposat a generar caos, desgràcies o erms enormes per afavorir i privilegiar algunes espècies rares o els afavorits per les seves dèries momentànies.

Això sí, com que no és un déu distant, al que li importen més els seus designis o lleis, que no les seves criatures concretes, s'implica amb la totalitat de la seva obra i se l'estima. Té una relació molt "humana" i emotiva amb la "seva" creació. Per això, segurament, se n’estima algunes criatures més altres, però no al preu d'oblidar o sacrificar el conjunt. 

La seva preocupació i obra és tot el jardí, no només una part o algun espècimen molt especial; per això no faria certes intervencions bàrbares i excessives que van caracteritzar alguns déus mitològics grecs. Tampoc no és especialment gelós ni venjatiu, al contrari entén que les criatures sovint tinguin pretensions, egoismes, vanitats i -inclús- que siguin poc respectuosos amb ell -el seu creador-. 

Sens dubte pot estimar uns biomes i unes contrades més que altres. Pot tenir predilecció per unes flors especialment belles, unes plantes rares o exòtiques, potser inclús alguna espècie molt delicada i difícil de cultivar. S'hi sent implicat emocional i personalment. Té molt de Déu-jardiner, però sense voler convertir tota la naturalesa en un ordenat, avorrit, mecànic i predeterminat jardí. 

Sobretot és un déu ecòleg que s’estima especialment la naturalesa completa, amb tota la seva diversitat i complex equilibri. I en tot cas sempre posa per davant el conjunt i la totalitat del jardí a cap individu, especímen o espècie en particular. La salut, riquesa, varietat, esplendor, equilibri... bellesa, fel.licitat... del conjunt sempre és més importat que la de la part aïllada.

No és un déu-jardiner especialment obsessiu, detallista ni perfeccionista. Es preocupa per les seves criatures i estima les seves plantes, però no els imposa uns criteris o canons massa rígids. Se les estima de la manera tolerant i força libèrrima de qui li agrada veure’s sorprès (especialment si és gratament) pels esdeveniments, per l’autonomia, creativitat, força i exuberància de les seves criatures.

IMATGE PERSONAL DE DÉU!

Quina és la pròpia imatge de Déu? Com ens imaginem o preferim imaginar Déu? Com ens agradaria que fos Déu? Si són els humans els que han fet Déu a la seva imatge i semblança –com sostenia el filòsof Ludwig Feuerbach-, com seria el nostre personal Déu particular? Quan èrem nens o potser en secret ens havíem imaginat un Déu molt proper, com era? Si la teologia fos qüestió d’elecció, quin tipus de Déu votaries? Si poguessis escollir, quin Déu escolliries? 

Preguntes interessants, oi? Però alhora preguntes molt poc habituals. Inclús en molts sentits i per a molta gent, són qüestions inquietants, morboses, heterodoxes, perilloses o –inclús- directament herètiques. No és aquesta la nostra intenció. 

Evidentment aquí i ara no parlem veritablement de religió ni de teologia. No és una qüestió de veritable creença o fe. simplement ens proposem un mer exercici imaginatiu, fantasiós, estètic... d’autoconeixement. És un exercici molt individualista i personal que –creiem- pot dir molt de nosaltres mateixos.