Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

May 18, 2014

UN DÉU ECÒLEG?



Quina imatge de Déu em fascina? Fora de les imatges divines de les grans mitologies i teologies, quin altre tipus de divinitat puc imaginar-me? Puc pensar un tipus de Déu que no sigui el rebut del cristianisme, la Grècia clàssica, les mitologies hindús, egípcia o ameríndies


És un experiment mental i recreatiu per a l’autoconeixement. Convençut que encara no em conec prou a mi mateix, en el no-lloc o “limbo” aeroportuari m’arriscaré a donar la meva actual i provisional imaginació.


Ara mateix em fascina un déu ecòleg i jardiner. Seria un déu certament preocupat per les seves criatures, de la naturalesa i el seu equilibri conjunt, però també del seu jardí o de la seva part predilecta de la natura. Li preocupa el conjunt més que s'obsessiona per alguna part concreta de la seva creació i -per tant inevitablement- desentendre'ns una mica de les altres. No està disposat a generar caos, desgràcies o erms enormes per afavorir i privilegiar algunes espècies rares o els afavorits per les seves dèries momentànies.

Això sí, com que no és un déu distant, al que li importen més els seus designis o lleis, que no les seves criatures concretes, s'implica amb la totalitat de la seva obra i se l'estima. Té una relació molt "humana" i emotiva amb la "seva" creació. Per això, segurament, se n’estima algunes criatures més altres, però no al preu d'oblidar o sacrificar el conjunt. 

La seva preocupació i obra és tot el jardí, no només una part o algun espècimen molt especial; per això no faria certes intervencions bàrbares i excessives que van caracteritzar alguns déus mitològics grecs. Tampoc no és especialment gelós ni venjatiu, al contrari entén que les criatures sovint tinguin pretensions, egoismes, vanitats i -inclús- que siguin poc respectuosos amb ell -el seu creador-. 

Sens dubte pot estimar uns biomes i unes contrades més que altres. Pot tenir predilecció per unes flors especialment belles, unes plantes rares o exòtiques, potser inclús alguna espècie molt delicada i difícil de cultivar. S'hi sent implicat emocional i personalment. Té molt de Déu-jardiner, però sense voler convertir tota la naturalesa en un ordenat, avorrit, mecànic i predeterminat jardí. 

Sobretot és un déu ecòleg que s’estima especialment la naturalesa completa, amb tota la seva diversitat i complex equilibri. I en tot cas sempre posa per davant el conjunt i la totalitat del jardí a cap individu, especímen o espècie en particular. La salut, riquesa, varietat, esplendor, equilibri... bellesa, fel.licitat... del conjunt sempre és més importat que la de la part aïllada.


No és un déu-jardiner especialment obsessiu, detallista ni perfeccionista. Es preocupa per les seves criatures i estima les seves plantes, però no els imposa uns criteris o canons massa rígids. Se les estima de la manera tolerant i força libèrrima de qui li agrada veure’s sorprès (especialment si és gratament) pels esdeveniments, per l’autonomia, creativitat, força i exuberància de les seves criatures.



Per això aquest déu-jardiner no correria a tot moment amb l’aixada ni les tenalles de podar per a tallar els brots inesperats. Tampoc no seria massa dogmàtic amb les “males herbes” que neixen en mig de flors delicades o de col.leccionista. Seria un déu-jardiner que sap apreciar els contrastos i la diversitat, que valora els efectes imprevistos, les convivències sorprenents i que –de vegades- no rebutja les interaccions una mica conflictives.


Seria un déu-jardiner al que no li agrada malcriar massa les seves criatures i al que no li agraden els “ploramiques”. Tot i que sap ser sol.lícit i maternal-paternal, pensa que tothom s’ha de valer algun dia per si mateix i que no són bones les dependències permanents ni absolutes. És jardiner i ecòleg però no és esclau de les seves plantes, ni tampoc cap amo capriciós i omnipresent que contínuament les està determinant. No és obsessiu ni intervé que en tot moment imposant el seu criteri a les seves criatures: tu has crescut massa cap aquí i tu massa cap allà, etc. etc.


Encara que sembli contradictori, seria un déu-jardiner amb vida privada independent del seu jardí, amb altres ocupacions i interessos. Potser el jardí-univers seria el més important dels seus hobbies, però sens dubte en tindria d’altres. Com apuntaven Giordano Bruno i Spinoza, la seva potència creadora seria tanta que no en tindria prou amb un únic món ni un sol hobby. La seva exuberant potència seria tal que els seus atributs, modes, hobbies i curiositats serien infinits (i tots bastant grans i diversos!).


Per això el meu déu-jardiner de fantasia, quan no s’hi dedica, li agrada saber que el seu jardí sabrà apanyar-se-les sense ell i, que quan hi tornarà, no s’haurà mort de set, de pestes o devorat per les males herbes. Ara bé també seria un déu-jardiner que gaudiria retornant al seu estimat jardí -després de despreocupar-se’n una bona temporada- per apreciar les significatives i subtils novetats, per a deixar-se sorprendre i valorar el nou equilibri assolit pel jardí


Li apassionaria sobretot descobrir que aquella planta, que semblava que no faria mai res, resulta que s’ha desenvolupat sorprenentment, i aquella altra -que sembla voler menjar-s’ho tot- s’ha vist moderada i contrapesada per les seves companyes. Veure que aquella flor tan maca finalment ha florit i que ha crescut una nova herba silvestre, que ha trobat un agradable lloc en mig de les que ell havia plantat la darrera vegada. 


Aquestes petites novetats i mostres de llibertat i autonomia de les seves criatures fascinen i fan feliç el meu imaginari Déu-jardiner. Ara bé, això no vol dir que sigui un jardiner diví indiferent, totalment absent i sense principis ni valors. S’hi sent corresponsable i sap que -al cap i a la fi- un jardí no és l’anarquia, ni el violent campi qui pugui, ni una brutal guerra de tots contra tots... 


Prefereix els jardins anglesos, els romàntics i sobretot els japonesos que no els jardins versallescos. Aquests són massa ordenats, simètrics, jerarquitzats, previsibles i urbanitzats. Creu que els jardins japonesos, anglesos i romàtics emulen i potencien millor la bellesa de la naturalesa, alhora que hi integren menys conflictivament la "petjada" o "presència" humana

També li agraden especialment els jardins zen, dels que en valora l'elegància equilibrada i minimalista, així com la integració perfecta de pedres i construccions humanes. Però els troba massa endreçats i reflexionats, més fets per a ser contemplats que no trepitjats i viscuts plenament. A més, l'excès ufanós de la potència creativa del Déu-jardiner i les seves moltes ocupacions l'aparten de la concentració acurada que fan la perfecció dels jardins zen -i en general dels jardins japonesos-. 

Sobretot rebutja tractar les plantes com elements bàsicament arquitectònics o esculturals. Odia disciplinar-les i forçar-les per a que siguin o bé com grans bonsais, o bé com fites arquitectòniques verdes borejant els camins. Tampoc no li agraden els jardins desnaturalitzats, dessertitzats i degradats a “parc suburbà” amb gespa maltractada i engroguida, i “làmina d’aigua” bruta i estètil.


Al contrari, li agrada que en alguns llocs els jardins siguin com a boscos força selvàtics, amb racons amagats i sorprenents, on inclús hom si pugui perdre. Valora especialment també l'adaptació, els canvis i les diverses tonalitats que adquireixen els jardins segons les diverses estacions. 

El fascinen els melangiosos vermells i marrons de la tardó, però també la verdísima ufanura de la primavera. Gaudeix i aprecia d'altra banda la claror esclatant que -tan diversa com és- sovint comparteixen l'hivern tot nevat i l'estiu fortament iluminat pel sol. Curiosament li sembla que totes dues estacions comparteixen una similar suspensió de la vida per la inclemència del temps: ja sigui la fortíssima calor i insolació de l'estiu, o la fredor paralitzant de l'hivern.

En definitiva, li agrada al meu Déu-jardiner-ecòleg que el jardí tingui vida pròpia i s'adapti -motu propio- a les diverses estacions i circumstàncies climàtiques. Confia molt en les seves criatures i en la capacitat d'aquestes per compaginar-se i ajudar-se mútuament a adaptar-se a circumstàncies canviants. 

Ara bé, també sap dels inconvenients que resulten quan els pretesos jardins es converteixen en un caos total, inhabitable, mortífer, on les plantes i entorns més aviat s’entrebanquen i degraden, enlloc de potenciar-se i revaloritzar-se mútuament. 


Seria doncs un Déu-jardiner que sabria agafar l’aixada, suar la cansalada i –quan convé- fer servir la podadora o la serra mecànica. L’amor i l’interès per la seva creació li ho exigeix. No en pot abdicar, se l’estima massa i sap assumir les seves responsabilitats. A més i com que gaudeix d’una potència infinita, el déu-jardiner pot dedicar-se a tots els seus hobbies, sense oblidar-ne permanentment cap. 

Malgrat que no és obsessiu, autoritari ni massa gelós, el meu imaginat jardiner és -no s’enganyin- un autèntic déu infinit amb totes les seves capacitats, potencialitats, responsabilitats i facultats. És un tipus de Déu que cal no menysprear per molt que hagi escollit com a model una professió tan humil com la de jardiner o -si es vol- d'ecòleg.

No és -certament- un déu guerrer atlètic i molt hàbil amb les armes, o un sant ascètic i sense màcula... Però també és molt poderós i exerceix una benèfica influència sobre les seves criatures. A més, possiblement les interfereix i domina menys, sense que tampoc les menysprei ni se senti obligat a castigar-les. 


Suposo que també hi ha molts tipus de jardiners i que segurament ara en privilegio un... el meu. Però d’això es tracta en aquest “experiment mental”: segons les meves dèries i manies, escullo un tipus de jardiner i me l’imagino convertit en divinitat. Fantasejo amb una espècie d’infinit i totpoderós jardiner que podria tenir l’univers –incloent la Terra i la humanitat- com el seu jardí particular, la seva obra personal, la seva criatura, els seus singulars cosmos i creació. 


Me n’adono que he optat gairebé sense adonar-me’n per identificar-me a mi mateix amb aquest imaginari déu-jardiner. És a dir, no només he pensat el tipus de imaginació lúdico-recreativa de déu que em surt amb relativa espontaneïtat, sinó que a més m’hi he identificat d’alguna manera. 


Certament em veig exercint d’aquest hipotètic déu-jardiner i me n’adono que això complica les coses, canvia el meu joc imaginari i m’obliga a una reflexió més filosòfica i conscient, en un altre post...

2 comments:

  1. Jo podria veure Deu com un d'aquells artistes que crea una cosa tant gran, que la seva creació se li escapa de les mans, evolucionant expansivament cap a llocs que escapen de la seva imaginació.
    No poden assumir l'abast de la seva creació se suicida.

    ReplyDelete
  2. Molt interesant Rosa. El teu comentari és gairebé una narració breu o un poema. Ara bé jo tendeixo a veure fantàsticament la possibilitat de crear "una cosa tant gran, que la seva creació se li escapa de les mans, evolucionant expansivament cap a llocs que escapen de la seva imaginació." Crec que això només preocuparia als esperit petits però no a un autèntic creador o a un déu ;-)

    És una meravella que la pròpia obra sigui més gran que tu i que visqui més enllà de tu. Que sigui autònoma, es desenvolupi lliurement i et vagi sorprenent amb coses estupendes que tu no havies previst.

    Ara mateix me n'adono que això sol passar en ells millors casos amb els fills i els alumnes. I això em sembla una magnífica notícia i una esperança. Una gran abraçada.

    ReplyDelete