¿HAY ALTERNATIVA A LA TESIS? ÚLTIMAS REFLEXIONES

7. En la escritura y en la filosofía -como en la vida- a veces pasa gato por liebre. Es posible engañar a todos durante un instante o a alguien, siempre. Pero es totalmente imposible engañar a todos a la vez y por siempre más. Además, muchas veces, el principal engañado es el propio "doctorando", "escritor" y presunto "filósofo".                                                            Con su reconocido humor, Umberto Eco aconsejaba irónicamente -si no había otra alternativa- viajar a lejanas universidades para plagiar alguna tesis allí cubierta de polvo. Pero en la era de Internet, parece del todo imposible encontrar maravillas que nadie ha leído y que resulta fácil y rentable plagiar. Irónicamente, encontrar ese 'tesoro oculto' puede ser incluso más trabajoso y difícil que elaborar uno mismo una buena e innovadora tesis. 

SEDUCCIÓN DISCURSIVA

6. La escritura es un ejercicio de seducción. El escritor quiere seducir a los lectores y el texto es su arma. Pero, como se queja Platón, es un tipo de seducción potencialmente "abierta" que no queda limitada a ningún receptor concreto. 

Por tanto puede asumirse que no se seducirá a todo el mundo a la vez o a alguien concreto, pero no hay excusa si se fracasa sistemática y generalizadamente en la seducción. Un escritor sin lectores, no es ningún verdadero escritor. Tampoco hay ningún doctor que no consiguiera ¡aunque solo fuera una vez en la vida! seducir académicamente.

EVITAR Y SUPERAR LOS ERRORES Y LAS GUERRAS



¡Quien necesita consejos!

5. El buen escritor es el crítico más duro de sus escritos, por eso precisamente puede llegar a ser bueno. Como se ama a sí mismo y a su escrito, el escritor se fustiga autocríticamente y corrige hasta el infinito su obra. Se decía tradicionalmente que ¡La buena letra con la sangre entra! pero muchas veces pasa sobre todo al contrario: ¡La buena letra con sangrienta tachadura sale!

TEXTUALIDAD COMO ARMA

4. Lo escrito debe expresarse y defenderse por sí solo, y debe hacerlo muy bien, ya que el escritor está totalmente ausente en los momentos más decisivos de la lectura de su obra. Por eso el texto es la verdadera arma -si bien indefensa- de la tesis.

- Tenía razón Platón: en la comunicación verbal cara a cara se puede escoger al interlocutor, el momento, la circunstancia... y modular el mensaje según y como los afecten. En cambio, en la comunicación escrita eso no pasa y el texto queda indefenso de nuestra "protección" personal y -a la vez- totalmente autónomo y libre en una relación abierta e impredecible donde suele mandar el lector.

COMUNICAR E -INCLUSO- IMPONER EL MENSAJE



¡Alguien quiere escucharme!

3. El lector es soberano y su interpretación depende de mil azares, ante él el escritor está solo e impotente. El tutor y el tribunal son los primeros lectores verdaderos (no amiguetes...) de la tesis ¡Y muchas veces terminan siendo los únicos! 

3a. Ahora bien, el escritor tiene el poder (maravilloso, divino y creador) de disponer las palabras y –por ello- da siempre el primer golpe (¡qué puede valer por mil!).

PREVENIR LO PEOR EN LA TESIS

2. Al escribir -como en todo lo importante- hay que asegurarse al máximo de que superar la "Ley de Murphy": “si algo puede ir mal, irá mal”. Un corolario de dicha ley aplicada a las tesis doctorales es que: Si el contenido y la redacción de una tesis pueden ser malentendidos, serán malentendidos. 

INFINITE TRAINING SOCIETY?

 

Anguish facing proactivity and infinite training. "We do not understand what is happening, and that is what happens to us" (Ortega y Gasset).

Neoliberal capitalism (perhaps especially with the long post 2008 crisis) and the society of knowledge that is nowadays turboglbalized, have also increased tremendously the harrowing competition of all against all.  No leviathan can guarantee today the invulnerability of the medium-term national boundaries or effectively protect the population against the excesses of international markets.

That is why the new cognitive turboglobalized capitalism imposes to all the population a profound metamorphosis in training, attitudes and even long term life projects. Although there are very significant differences, this change affects similarly to managers, technicians, experts, politicians, intellectuals... and workers most of all. As always, the more closer to poverty people are, the more pressure and exclusion they suffered, the more down in the social hierarchy they are, the less empowerment capability they have. No doubt these differences in the quantity and quality of human capital depend critically on social hierarchy and structure.

TO POST-INDUSTRIAL SOCIETY DIRECTLY?

Jumping the Industrial Revolution. Going directly to post-industrial society?

Behind the important similarities already commented, there are significant differences between the 21st century Brazil and the 19th century England. In the classic English case -e.g. Manchester –, a very conflictive situation forced the population to make a very painful and distressing jump -simplifying- from rural and agricultural communities to urban and industrial societies. Now, the challenge that often has to face the population of emerging countries -like Brazil- is one even bigger, almost comparable with the "Neolithic revolution" (according to a famous expression used by Gordon Childe). In some cases the population is forced to jump from degraded situations almost close to the hunter-gatherers communities, to the current post-Fordist and knowledge society.

VULNERABILITY & SOCIAL CHANGE

We will analyze new emerging vulnerabilities in the transition from taylorist-Fordist environments or -even worse- preindustrial environments, to post-Fordist environments and to the "knowledge society". We will especially address important cases (in emerging countries such as Brazil) of intense violation of population rights, where the population is forced to migrate to the metropolis (post-fordist environments) due to a dispossession or destruction of the rural environments they lived in.

Undoubtedly, social and technological changes always create new vulnerabilities. When populations that are empowered in one environment are relocated, they lose their living conditions, and with this, they lose also their power “to manage their own life”, their adaptation habits and therefore, they inevitably suffer a huge breach in their capabilities to deal with social threats (vulnerability increases).

Here, we will try to point out some of the transformations that are more difficult to overcome, the ones that cause more vulnerability and that currently affect a large part of the population in emerging countries, like Brazil.  Such transformations are associated with the new capitalism of the 21st century, which - as everybody knows- is becoming more neo-liberal, turboglobalized, post-Fordist and deeply marked by the knowledge society. We will also see how these transformations affect the development model of emerging countries –including economic, social and educational development. In these sense, Brazil, just like the others BRICS countries (including Russia, China, India and South Africa) is a good example of the challenges and difficulties encountered in such situations nowadays.

NOU PACTE PER LA FILOSOFIA

La filosofia torna a ser el 2018 assignatura obligatòria a l'ensenyança secundària. Això però no acabarà amb el gran debat subjacent. Molts pensen que la filosofia és una disciplina obsoleta, que no encaixa amb la vida turboglobalitzada i, per tant, ha de ser extirpada per deixar espai a disciplines d'aplicació productiva immediata. D'altres -amb mala consciència cultural- s'acontenten a deixar-la en la inanició a què han tendit les "darreres reformes".

Cal mantenir-la simplement com una joia antiquada que ha perdut el seu llegendari esplendor, o bé canviar-la pel darrer "abalori" de moda o la més falsa lluentor de plàstic? Cal fer foc nou de tot el sistema educatiu i cultural en general, i -finalment- foragitar la filosofia, que és en el fons una manera subtil de prohibir, com abans s'ha fet amb altres sabers humanístics? O més aviat la mantenim vergonyantment, tot deixant que es degradi cada vegada més assimilada a doctrines New Age, simulacres de teràpia, banals "autoajudes" i esoterismes diversos?

Rebutgem aquest fals dilema. En el fons no veiem massa diferència entre els que volen eliminar la filosofia de l'ensenyament i els que la volent mantenir agonitzant i sense que molesti amb el seu esperit crític. A més, creiem que la complexa vida actual exigeix un nou pacte per a la filosofia. Com d'altres vegades en la història, avui la mare de totes les ciències, ha d'actualitzar-se i donar resposta als nous-vells reptes de la gent en el capitalisme cognitiu turboglobalitzat. I que quedi clar: no és un problema de la filosofia, sinó de la gent, de la societat actual i de la necessitat d'encarar una situació tan complexa com difícil, tant oberta al canvi com condemnada a vicis immunds.

SPINOZA I HEGEL AGONISTES

El món, les societats humanes, la cultura i la política ¿s’han de veure com una bàsicament pacífica coexistència de coses i persones? O bé més aviat, ¿com a escenaris de continus conflictes d’interessos, de lluites que poden ser soterrades o explícites, d’autèntics combats inclús quan s’intenten amagar, de constants polèmiques i de guerres pel poder o l’hegemonia? Spinoza i Hegel són d’aquest segon parer i, per això, són pensadors “agonistes” (“agon” en grec clàssic volia dir “lluita”).

Arrelat en Gilles Deleuze, Antonio Negri, Louis Althusser, Jacques Derrida, Etienne Balibar, Giorgio Agamben, Michel Onfray i altres, un important corrent factual destaca la importància revolucionària d’Spinoza en la història del pensament. Malgrat els molts debats que han tingut entre si aquests filosofs, bàsicament xifren el trencament spinozià en els següents trets:

Introdueix una visió del món, de la humanitat i de la política

radicalment "materialista" i agonista. Spinoza també aconsegueix avançar decisivament cap a la superació de la filosofia de la consciència, de la subjectivitat i de tota transcendència o teleologisme. La anàlisi spinocista de l’esser humà i de l’acció política posa de manifest com tota acció i reconfiguració racional ha de partir i construir-se amb les passions ja que són les forces creatives que impulsen l’acció humana (el neuròleg António Damásio ho confirma científicament al seu Looking for Spinoza: Joy, Sorrow, and the Feeling Brain).

Spinoza també anticipa nocions com alienació i ideologia amb la seva teoria de les "idees inadequades" i de les “passions tristes” (odi, remordiment, ressentiment, desànim...), alhora que proposa mecanismes per a superar-les i obrir una perspectiva alliberadora de la vida. Radicalment democràtic, Spinoza també emfatitza l’alliberador poder constituent que sorgeix de l’empoderament radical de la gent, oposant-se a tot “despotisme espiritual” (en termes de Kant) ja sigui religiós, monàrquic, aristocràtic, sota idees esotèriques, lideratges carismàtics o la disciplina dels partits de quadres. Per això significativament el concepte spinocià de “multitud” és clau en Negri (qui en 2004 l’utilitza com a títol d’un dels seus últims llibres amb Michael Hardt) i en Balibar (qui oposa les “multitud” a les masses sotmeses, unificades, adoctrinades i conduïdes).

TURBOGLOBALIZZAZIONE E PENSIERO UNICO: IL TERRORISMO COMO ESEMPIO

Senza dubbio oggi siamo soggetti ad una progressiva turboglobalizzazione sempre più impattante in tutti gli ambiti della vita quotidiana. Per questo anche il terrorismo è divenuto globale e segna le nostre vite in una angosciosa “estimità” (una richiesta di effige d'intimità  resa pubblica all'ennesima potenza).

Riassumendo alcuni momenti topici possiamo ricordare che la brutalità dell'11 settembre del 2001 è stato solo l'inizio. Come nei peggiori momenti della “Guerra fredda” si è entrati in una dialettica di azione-reazione, e in una chiara  dinamica turboglobalizzata. Oramai non avviene più a mo' di scambi tra spie in luoghi segreti (come ad esempio, Il terzo uomo), ma sull'estimità", piena di insidie,  dei mezzi di comunicazione globali.

Lo scontro di civiltà di Huntington continua nel “terrorismo globale”  "alimentandosi sia della "società del simulacro di "Baudrillard che dello “schermo globale” di Lipovetsky. La vecchia “scacchiera bipolare” è stata sostituita da  un sistema geopolitico e mediatico molto più complesso, dove tutti quanti competono per il potere, le armi, il petrolio, il denaro, la visibilità oltre che per imporre il proprio punto di vista agli altri.

In questo complesso i notiziari dei  grandi network televisivi sono ancor più decisivi degli eserciti, dei droni e molto più importanti- purtroppo- della perdita di vite umane di ogni fazione. La CNN, insieme ad altri canali d'informazione, compete con Al Jazira per conquistare l'egemonia nel sempre più onnipresente internet e nei nuovi sociali network.

TURBOGLOBALIZACIÓN Y PENSAMIENTO ÚNICO: TERRORISMO COMO EJEMPLO

Sin duda hoy nos domina una acelerada turboglobalización cada vez más impactante en todos los aspectos de la vida cotidiana. Por eso incluso el terrorismo ha devenido “global” y marca nuestras vidas en una angustiosa “extimidad” (un pretendido simulacro de intimidad fácilmente publicitado hasta el infinito).

Sintetizando algunos momentos clave, podemos recordar que la brutalidad del 11 de septiembre del 2001, fue sólo el inicio. Como en los peores momentos de la “Guerra fría” se entró en una dialéctica de acción-reacción en una clara dinámica turboglobalizada. Ya no se producía en la oscuridad de los antros e intercambios de espías (p.e. la Viena de El tercer hombre), sino en la muy tramposa “extimidad” de los medios globales de comunicación.

El choque de civilizaciones de Huntington pervive en el “terrorismo global” alimentándose tanto de la “sociedad del simulacro” de Baudrillard como de la “pantalla global” de Lipovetsky. El viejo “ajedrez bipolar” ha sido sustituido por un mucho más complejo “tablero” geopolítico y mediático, donde todo el mundo compite por poder, armas, petróleo, dinero, visibilidad y por imponer su propio discurso al de los demás.  

En él las grandes cadenas “de noticias” son tanto más importantes que las divisiones, los drones y mucho más que –tristemente- las pérdidas humanas de cada bando. Con muchas otras agencias, la CNN compite con Al Jazira y, todas, intervienen con voluntad hegemónica en la cada vez más omnipresente Internet y las nuevas redes sociales.

VÍDEO: FUTUR D'IGNORÀNCIA O CONEIXEMENT?



Antoni Brey, Gonçal Mayos i Martha Palacio (Pensa)

Quin és el futur de les societats avançades i turboglobalitzades? Serà una transparent i igualitària societat del coneixement o caurem en un nou tipus força pervers d’ignorància i desànim cognitiu, o inclús de credulitat i fanatisme?

Molta informació és innovadora, font de creació i important, però d'altra és totalment banal, falsificada i alienant. Podem destriar avui eficaçment els descobriments rellevants de la propaganda, el simulacre i la intoxicació informativa?

INTER: constitucionalidade, culturalidade, disciplinaridade

Vivemos em um mundo crescentemente globalizado e isso impulsiona a uma crescente inter-relação que expõe consideráveis provocações, riscos (destacados pelo recentemente falecido Ulrich Beck) e conflitos que devem ser analisados distinguindo rigorosamente os níveis. O debate mediático e acadêmico destaca os impactos e provocações sobre tudo no financista e econômico, no tecnológico e militar, no migratório e demográfico, no geopolítico e os equilíbrios internacionais. Aqui querem destacar também as provocações e níveis no jurídico-constitucional, no social-cultural e na estrutura de saberes e disciplinas.

Em definitiva se trata de investigar as consequências e possibilidades por todas essas novidades contemporâneas que -o professor Mayos- tem proposto denominar sinteticamente “fenômenos inter”. Pois efetivamente são enormes provocações que expõem processos em marcha de integração de grande alcance como a consolidação da Comunidade Europeia (C), o Mercosul, a CEPAL… e esse enigma que é o ainda não nato Tratado Transatlântico de Comércio e Investimento entre os Estados Unidos e a União Europeia (TTIP).

CAPITALISMO: UNA MACROFILOSOFÍA

El capitalismo es sin duda el fenómeno más complejo de la actualidad y –también- el que más astutamente se nos escabulle de entre los dedos. El turboglobalizado capitalismo actual nos afecta en la práctica totalidad de los aspectos de nuestras vidas. Queramos o no, estamos e incluso “somos” en él. 

Es nuestra “condición” aunque para algunos sea una especie de “cielo” y para la mayoría lo más parecido al infierno en la Tierra. Como en Rebelión en la granja de Georges Orwell en cierta medida todos nos igualamos ante el monstruo del capitalismo, si bien lamentablemente algunos siempre serán “más iguales” que los otros. Pues tiene la conflictiva e inestable dualidad que reflejan desde Fritz Lang en su Metrópolis, hasta Martin Scorsese en The Wolf of Wall Street, pasando por las diversas versiones de Upstairs, Downstairs.

INTER: constitucional, cultural y disciplinar

Vivimos en un mundo turboglobalizado y ello impulsa a una creciente interrelación que plantea considerables retos, riesgos (destacados por el recientemente fallecido Ulrich Beck) y conflictos que deben ser analizados distinguiendo rigurosamente los niveles. El debate mediático y académico destaca los impactos y retos sobre todo en lo financiero y económico, en lo tecnológico y militar, en lo migratorio y demográfico, en lo geopolítico y los equilibrios internacionales… Aquí queremos destacar también los retos y niveles en lo jurídico-constitucional, en lo social-cultural y en la estructura de saberes y disciplinas.

En definitiva se trata de investigar las consecuencias y posibilidades por todas esas novedades contemporáneas que -G. Mayos- ha propuesto denominar sintéticamente “fenómenos inter”. Pues efectivamente son enormes retos que plantean procesos en marcha de integración de gran alcance como la consolidación de la Unión Europea, el Mercosur, la CEPAL, el Tratado Transpacífico de Libre Comercio… y ese enigma que es el todavía no nato Tratado Transatlántico de Comercio e Inversión entre Estados Unidos y la Unión Europea (TTIP).

FILOSOFÍA RADICAL: SENTIDO, POSIBILIDADES Y LÍMITES

Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:

 

1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat. Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 

2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 

Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.

ÉLITES EXTRACTIVAS GLOBALES Y FENÓMENOS-INTER

Apuntaré un anàlisis macrofilosófico sobre la aparición de unas élites extractivas globales que se benefician desmesuradamente de fenómenos-inter como la actual turboglobalización desregulada y neoliberal. Analizaré las características de esas élites, su origen y algunos mecanismos por los que consiguen que sus "negocios" sea muy difícilmente controlables e imputables fiscalmente por los Estados nacionales, las Instituciones de gobernanza mundial y la política democràtica.

Juegan a un "capitalismo de casino" muchas veces en contra de los propios Estados y ciudadanías, los cuales -además- deben "rescatarlos" con grandes costes para todos cuando sus prácticas amenazan el desarrollo mundial, como se ha visto en la crisis post-2008. También apuntaré algunas posibilidades para minimizar y revertir los impactos negativos de esas nuevas élites extractivas globales.

COM PROCEDIR I COM NO? DAVANT D'UN TEXT

    El comentari de text sol ser el moment filosòfic més experimental ja que és on s'experimenta el dialeg amb un pensament altre, clàssic i aparentment molt llunyà. És una experiència creativa ja que la interpretació del clàssic no necessàriament roman idèntica, sinó que s'adapta als nous temps, els quals aconsegueix sorprenentment il.luminar. 

La lectura dels clàssics és el laboratori filosòfic, on es produeix l'experiència radicalment filosòfica de vivenciar la creativitat de fer nostre el pensar altre i dialogar -a través de l'objectivitat del text legat- amb veus que rescatem del temps, de la història, de l'oblit, del silenci i de la mort. Hi actualitzem una experiència memorable que no només salva el passat, sinó que tambè construeix futur i dona sentit al present.

COMENTAR TEXTOS

Cal reconèixer sense dogmatisme que no hi ha cap ciència reconeguda unànimement del comentari de text i que s’hi sol valorar positivament la creativitat. 

Tot i això, suggereixo la següent estructura del comentari de text que, a diferència d'altres propostes més parcials, cerca explicitar tot el que se li pot demanar o fer dir a un text, ja que moltes vegades hom se centra només en algunes qüestions molt secundàries. 

TESI: HI HA ALTERNATIVA?

 

7. 

EVITAR ERRORS I GUERRES

5. El bon escriptor és el més dur crític dels seus escrits i, precisament per això, pot arribar a ser bo. Com que s’estima a si mateix i el seu escrit, l’escriptor es fa plorar d'autocrítica i corregeix fins l’infinit el seu escrit. La bona lletra amb la sang i les ratllades, surt! 

a. En canvi, l'obnubilament i concentració ultraespecialitzada de la tesi fa del doctorand el més alienat crític de si mateix.

b. Sovint l'escriptor té en l'editor algú que l'ajuda a ser més autocrític; el doctorand el té obligatòriament: el tutor.

c. Ara bé, el tutor no pot ni ha de ser cap "ghostwriter" o "negre literari"; però tampoc un tirà o una espècie de senyor feudal acadèmic que cobra el "delme" als seus vassalls.

LLUITAR AMB EL TEXT

4. L’escrit ha d’expressar-se i defensar-se per si sol; i cal que ho faci molt bé, ja que l’escriptor és totalment absent en els moments més decisius de la recepció de la seva obra. El text és la veritable arma indefensa de la tesi.

   - Tenia raó Plató: en la comunicació verbal cara a cara pots escollir l'interlocutor, el moment, la circumstància... i modular el missatge segons com els afecta. Però en la comunicació escrita això no passa i el text queda alhora indefens de la nostra "protecció" personal i totalment autònom i lliure en la seva relació amb el lector. 

SEDUIR AMB PARAULES I ARGUMENTS

6.  6. L’escriptura és un exercici de seducció. L'escriptor vol seduir els lectors i el text és la seva arma. Però, com es queixa Plató, és un tipus de seducció potencialment "oberta" que no queda limitada a cap receptor concret. Per tant no és decisiu si no sedueix a algú en concret, però no hi ha excusa si fracassa sistemàticament en la seducció. Un escriptor sense lectors, no es cap veritable escriptor.

a. Una tesi és un tipus d'assaig (i de seducció) força codificat i cal conèixer-ne les regles.

FER ARRIBAR EL MISSATGE EN LA TESI

Algú vol escoltar-me!

3. 3. El lector és sobirà i la seva interpretació depèn de mil atzars, mentre que l'escriptor està sol. El tutor i el tribunal són els primers lectors veritables (no amics...) de la tesi ¡I sovint acaben sent-ne els únics!

a. El doctorand i l'escriptor tenen el poder meravellós, diví i creador de disposar les paraules i -per això- donen el primer cop (que pot valdre per mil).

b. Els tribunals llegeixen (i jutgen!) les tesis en males condicions: a l’avió o el tren, amb presses, enmig d’interrupcions, relegant altres lectures més interessants i d’autors consagrats, sota l'efecte de filies i fòbies... Recorda però que el doctorand disposa les paraules i desplega el logos. 

b. Per l'anterior, és important estructurar la tesi de manera que minimitzi el perill de cansament, mala interpretació o abandonament de la lectura. Cal preveure i facil.litar lectures no lineals de la tesi i maneres de recuperar-ne la lectura que no siguin (tornar a) començar des de l'inici.

c. El tribunal d’una tesi és totpoderós i sobirà, potser només pot influir-lo algunes vegades el tutor. Confia en aquest, tem aquell, però sobretot: fes la teva feina!!!!!

PREVENIR EL PITJOR EN LA TESI

2 A l’escriure –com en tot l’important- cal partir de la “Llei de Murphy”: si alguna cosa pot anar malament, anirà malament. 

a. Si el text de la tesi pot ser malentès, serà malentès. A més, el tribunal considerarà al doctorand l’únic culpable del malentès. I tots els doctors i doctorands sentiran confirmat el "Principi doctoral de Silè": Cap doctorant -excepte un mateix- no mereix mai presentar la tesi. Però donat que ja es massa tard i el tutor ho ha permès: el doctorand ha de ser castigat duríssimament pel seu atreviment! Morir jove és poc càstig per a ell!

MACROFILOSOFIA I MACROHISTÒRIA DEL DRET

Tenen sentit avui una macrofilosofia i una macrohistòria del dret? Què poden aportar als estudis jurídics actuals i als més generals? Són una mera erudició o bé aprofundeixen en algunes de les qüestions més bàsiques i insosliaiables del dret i de la societat? 

 

Evidentment aquests tipus d'estudis van críticament més enllà de la mera positivitat de l'ordre jurídic i de les tasques pragmàtico-lucratives dels especialistes del dret. Això dóna més o menys sentit a una macrofilosofia i una macrohistòria del dret? Val la pena investigar críticament com el dret i la juridicitat s'incardinen hermenèuticament en una complexa dialèctica històrica? 

 

Més enllà d'analitzar i estudiar professionalment els codis jurídics, val la pena reflexionar sobre l'essencial dualitat que defineix el dret? Aquest és atzarosament instituït de facto en la violenta i conflictiva història humana però -alhora- no sempre perpetua el domini originari per la força sinó que també sol tendir a instituir-se de iure com un nomos estructurant de tota la societat. Com ha estat això possible -alguna vegada, si bé no sempre- és una qüestió clau que ha de plantejar-se una macrofilosofia i macrohistòria del dret. 

CRISI I FUTUR INCERT

de sanjosex.com

Conferències amb debat conjunt posterior sobre "Societat de la Responsabilitat i la Rentabilitat" d'Antoni Saragossa (GIRCHE) i Ricard Gómez-Ventura (catedràtic IES, GIRCHE). Serà el dissabte 19-3-2016 a les 11h a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès.

 

Més enllà de la crisi econòmica, actualment vivim crisis socials, polítiques, existencials, cosmovisionals, macrofilosòfiques... Per això el futur apareix amb una enorme incertesa i cal que ens preguntem: de quines causes i conseqüències no en som encara prou conscients? Què podem fer-hi i quines possibilitats reals tenim obertes? Cap a on ens portarà el temps de decisió que acompanya les crisis?

Aquest és el tema general del Curs 2015-16 sobre“Crisi i futur incert” de l'associació Liceu Maragall de Filosofia que -com sempre- es du a terme a l'Ateneu Barcelonès. Les primeres sessions van ser:

19-9-2015 "Futur del nacionalisme i de l’Estat-nació" Gonçal Mayos i Joaquim Capdevila

17-10-2015 "Crisi autoritat, democràcia i patriarcat. En els 20 anys de la mort de Gilles Deleuze" Lluís Roca i Joan Morro

21-11-2015 “Futur de coneixement o d’ignorància?” (Acte pel Dia Mundial de la Filosofia -UNESCO- i dins del Barcelona Pensa)

19-12-2015 “Futur d’una filosofia i política radicals” Andytias Martos (titular UFMG, Brasil)

16-1-2016 “Incertesa i indiferència: els drets, el món virtual…" Albert Llorca Arimany i Marta Doltra
13-2-2016 “Mite i raó del dret i la política” Felipe Magalhães Bambirra (UFG, Brasil)

NOMOS: CONSTITUÏT DE FACTO, CONSTITUENT DE IURE

Una de les paradoxes i complexitats claus del dret i l'Estat  és què: d'una banda són un nomos originat de facto en la història i –inclús- en la violència. Però alhora i malgrat la inacabable conflictivitat humana, transcendeixen l'origen violent creant institucions de iure, llei i justícia que els poden legitimar, alhora que pacificar la societat.

Aquesta complexa paradoxa inclou -al menys com amenaça última- el teoritzat pels "realistes agonistes" (de Maquiavel i Hobbes a Carl Schmitt i Chantal Mouffe): Les distincions de facto i de iure, constituït-constituent, fill de la violència però pacificador... són només una aparença consoladora, ja que -a tots els efectes- pressuposen un poder incontrolable (contra Montesquieu) capaç d'actuar si cal en un permanent Estat d'excepció (Giorgio Agamben).

Dret, Estat i la resta d'institucions polítiques es mouen doncs en la contradicció constituent-constituït. Expressen el sorprenent xoc entre -de l'una banda- un nomos constituït a  través d'un factum sovint violent, no democràtic i sense cap altra validesa que la força, però que -de l'altra banda- constitueix una iuricitat, validesa de iure o -inclús en els millors dels casos- una autoritat legítima.

En termes de Hobbes, Spinoza o Rousseau: el dret, la llei i l'Estat neixen en i de l’estat de natura on -malgrat el que digui Locke- difícilment la justícia pot fer-se valer per si sola. Ara bé –paradoxalment- llavors s'instaura un estat civil, un Estat, un sobirà, un Leviatà i –amb independència de si són democràtiques- una certa justícia i llei.

Naturalment passa sovint que la violència i injustícia de la instauració de facto es perpetuen i enquisten en unes "lleis" que en realitat són una dominació del tot injusta, la perpetuació de la violència originària per "altres mitjans" (Claussewitz). Inclús podríem dir que això sol ser històricament l'habitual. Ara bé també cal reconèixer la meravella i paradoxa que s'esdevé quan aquesta constitució de facto evoluciona i constitueix un nomos menys opressiu i que tendeix a eliminar la violència original tot instaurant una justícia més pacificadora, igualadora i solidària.

INNOVACIÓ, BENESTAR I SOBIRANIA

La innovació cognitivo-tecnològica i el benestar social estan vinculats a la sobirania política? És perquè poden ser afavorits decisivament quan la societat disposa i pot fer servir eficaçment les adequades eines econòmiques i polítiques d’un Estat? En les societats avançades, la recerca d'excel.lència, les innovacions, els treballs i serveis de qualitat, i la creativitat social milloren significativament amb bones polítiques i, per tant, amb una adequada sobirania política per a desenvolupar-les?

Hi ha força arguments per a contestar positivament les preguntes  formulades. Expliquem-ne breument algunes de les raons més fortes. Se sap que el desenvolupament de les societats avançades és inseparable de mantenir la creativitat, recerca i innovació accelerades en els més diversos nivells. La societat del coneixement i l’actual capitalisme cognitiu tenen la innovació com el factor econòmic i social més important per al desenvolupament.

Les societats que aconsegueixen bons nivells de formació, creativitat, recerca i innovació solen tenir un desenvolupament sostingut i poden fer polítiques socials, mantenint l'adequat finançament del seu Estat del benestar. Per contra, molts països no els aconsegueixen mantenir duradorament, entrant en decadència, provocant greus problemes socials i reduint el benestar de la població.

CRÍTICA DEL DERECHO

Las leyes, el derecho y el sistema judicial expresan el nomos que rige a la sociedad, a sus instituciones y a todos los individuos. Su función es estructurar con justicia la vida social y establecer adecuadamente lo legal, lo permitido y lo protegido jurídicamente, a la vez que lo ilegal, lo prohibido y lo criminal.

Evidentemente es importantísima la función del poder judicial, hasta el punto que -como enfatizó Montesquieu- debe equilibrarse perfectamente con los otros dos grandes poderes (ejecutivo y legislativo) de todo Estado de derecho, el ejercicio de los cuales debe vigilar estrechamente.

Tan importante es la función social del poder judicial que goza de especial protección, autoridad e incluso cláusulas de invulnerabilidad al igual que sus ejecutores: jueces, fiscales, etc. Ahora bien, ello no significa -sino todo lo contrario- que el derecho esté por encima de la crítica argumentada. Pues, precisamente porque explicita el nomos que rige y estructura la vida social y que la ciudadanía se ha atorgado libremente, debe ser sometido a crítica completa, profunda y reiterada a la luz de las nuevas problemáticas y la evolución del nomos social.

Solo así, el derecho y todo el complejo poder judicial mantienen plenamente su legitimidad, el reconocimiento de la ciudadanía, la autoridad sobre ésta y su vital adaptabilidad a las circunstancias siempre cambiantes. La crítica razonada los revitaliza y actualiza, mientras paralelamente garantiza su penetración en la sociedad y su reconocimiento por parte de ésta. Por tanto, el justo ejercicio del poder judicial es inseparable de su crítica argumentada. Por eso, además de la correcta formación de los futuros servidores judiciales..., la teoría crítica del derecho es una importantísima disciplina jurídica y -además- una erramienta clave de la justicia social y de una democracia de alta calidad.

SERVIDUMBRE VOLUNTARIA

La servidumbre voluntaria –que todo lo legitima y que todo lo acata- suele construirse sobre la convicción de que el paraíso es básicamente material. Nace de la convicción por parte de los opresores (¡y lamentablemente de muchos oprimidos!) de que la gente se conforma con todo, siempre y en cuanto se le permita consumir. Nace de la convicción de opresores y oprimidos de que: vivir bien es mejor que luchar por la vida buena, sobre todo si se pone en peligro la buena vida.

 

La servidumbre voluntaria nace del olvido de que la vida buena es una aspiración que va mucho más allá de la buena vida. Eso tan básico deja ya de ser comprensible, deseable, pensable, objeto de voluntad o de anhelo... Y pasa a ser algo absolutamente inexistente, incomprensible, invivible...

La servidumbre voluntaria suele nacer de la aceptación de un contrato que no se aleja demasiado al que firma Fausto con Mefistófeles. Algo así como: satisfáceme y te obedeceré, colma mi cuerpo y de daré mi alma. Otros dicen: dame pan y me plegaré a ti; mantenme y olvidaré cualquier otro deseo; dame la buena vida i menospreciaré la vida buena. Hoy decimos: ¡Déjame consumir y dejaré de pensar! ¡Satisface mis bajos deseos y yo mismo arrasaré con cualquier otro deseo y cualquier gran aspiración que sienta nacer en mi mismo!

SUSTANCIA-SUJETO Y AUTORECONOCIMIENTO

Ya en el Prólogo de la Fenomenología del Espíritu, Hegel afirma que lo esencial de su propuesta especulativa radica en que lo verdadero no es tan sólo como substancia, sino también y sobre todo como sujeto[1]. Pues bien, ello es mostrado a través del desarrollo empírico-real del devenir de la historia universal. Así, Hegel supera decisivamente a Spinoza pues muestra el desarrollo efectivo en la historia de la substancia única y total(izadora) y ésta no es sólo -en abstracto- causa y conocimiento sui.

Con ello Hegel muestra (quizás de la manera más plena y pormenorizada) que el reconocimiento es una característica esencial humana y una exigencia que estructura su desarrollo histórico. La filosofía hegeliana del reconocimiento culmina la modernidad precisamente al pensar el absoluto como autoconocimiento en y a través de sus exteriorizaciones. Pues para Hegel: el absoluto, además de ser lo substante, necesita devenir como autoconocimiento; necesita conocerse, reconocerse.

POBREZA Y EXCLUSIÓN POR NO RECONOCIMIENTO

Estoy totalmente de acuerdo con el investigador de GIRCHE Lluís Soler: la pobreza, la exclusión social... son mucho más que “una mera cuestión de reparto de recursos económicos y de relaciones de poder”. Quizás más claramente dicho: no todo acaba con una cierta redistribución económica o unas leyes formales de representación política –como se limitan a pedir algunos partidos-. Pobreza y exclusión son estigmas mucho más graves y difíciles de superar sobre todo si falta un profundo reconocimiento y autoconocimiento empoderante.

Aunque haya cierta redistribución, suele resultar claramente insuficiente (y además hay mecanismos para evitarla, cuando interesa) para superar la pobreza y la exclusión endémicas, especialmente cuando no hay profundo y recíproco reconocimiento. Entonces hay un mero sucedáneo formal que, incluso los mismos excluidos pueden haber interiorizado, y, por tanto, ayudar a mantener y reproducir su exclusión.