Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Sep 1, 2015

NOMOS: CONSTITUÏT DE FACTO, CONSTITUENT DE IURE



Una de les paradoxes i complexitats claus del dret i l'Estat  és què: d'una banda són un nomos originat de facto en la història i –inclús- en la violència. Però alhora i malgrat la inacabable conflictivitat humana, transcendeixen l'origen violent creant institucions de iure, llei i justícia que els poden legitimar, alhora que pacificar la societat.

Aquesta complexa paradoxa inclou -al menys com amenaça última- el teoritzat pels "realistes agonistes" (de Maquiavel i Hobbes a Carl Schmitt i Chantal Mouffe): Les distincions de facto i de iure, constituït-constituent, fill de la violència però pacificador... són només una aparença consoladora, ja que -a tots els efectes- pressuposen un poder incontrolable (contra Montesquieu) capaç d'actuar si cal en un permanent Estat d'excepció (Giorgio Agamben).

Dret, Estat i la resta d'institucions polítiques es mouen doncs en la contradicció constituent-constituït. Expressen el sorprenent xoc entre -de l'una banda- un nomos constituït a  través d'un factum sovint violent, no democràtic i sense cap altra validesa que la força, però que -de l'altra banda- constitueix una iuricitat, validesa de iure o -inclús en els millors dels casos- una autoritat legítima.
En termes de Hobbes, Spinoza o Rousseau: el dret, la llei i l'Estat neixen en i de l’estat de natura on -malgrat el que digui Locke- difícilment la justícia pot fer-se valer per si sola. Ara bé –paradoxalment- llavors s'instaura un estat civil, un Estat, un sobirà, un Leviatà i –amb independència de si són democràtiques- una certa justícia i llei.

Naturalment passa sovint que la violència i injustícia de la instauració de facto es perpetuen i enquisten en unes "lleis" que en realitat són una dominació del tot injusta, la perpetuació de la violència originària per "altres mitjans" (Claussewitz). Inclús podríem dir que això sol ser històricament l'habitual. Ara bé també cal reconèixer la meravella i paradoxa que s'esdevé quan aquesta constitució de facto evoluciona i constitueix un nomos menys opressiu i que tendeix a eliminar la violència original tot instaurant una justícia més pacificadora, igualadora i solidària.
 

Com tota instPer tant tot dret, Estat i nomos són constituïts de facto en un temps concret, pels atzars històrics, militars, de victòries-derrotes, d'aliances matrimonials... però alhora aspiren i poden constituir una validesa de iure estesa a tot temps, inclús amb pretensions d'eternitat.

Neixen constituïts en i per la natura, la força, la història, els atzars i el temps, però alhora es projecten en l'estat civil, institucionalitzant-se a través d'una juridicitat que ha de superar aquelles violències i aspira a crear Història institucional més que no dependre dels atzars i de les persones concretes. Tota veritable institució neix d'un passat que no pot escollir, però es rearticula en el present per a ser capaç de configurar i guanyar-se un determinat futur. 
Com veiem, la gran paradoxa que hi ha darrera del dret, l'Estat i de tot nomos és que (com remarca el prof. José de Magalhães Ambrósio) instauren un valor de iure que vol transcendir el temps, malgrat que de facto neixen en el temps, evenencialment, efectualment i efectivament a través d’una concreta instauració política, legislativa i social. Alhora però, aspiren a transcendir els seus orígens factuals (sovint a través de la força i la violència) per a esdevenir una institució que vol “valdre” suprahistòricament. 

Per això es produeix sovint (inclús necessàriament en termes d'organització política veritablement democràtica) que els propis Estats -per a desenvolupar el propi nomos- legítim han d'acabar judicant i inclús condemnat la pròpia violència originària que els va engendrar de facto. Llavors assoleixen un nou nivell d'autoritat, legitimitat de iure, justícia i reconeixement per part de la societat que els converteix en Estats democràtics de dret, enterrant finalment l'estat de natura i violència que són el seu origen.

Només llavors s'ha arribat plenament a un estat civil diferent de l'estat de natura. I aquest pas és molt més complex i valuós que la mera instauració d'unes lleis (que fàcilment poden ser anul·lades instaurant l'estat d'excepció). Només llavors s'ha constituït veritablement de iure un nomos que supera la violència originària i els atzars històrics de facto. Només llavors el constituït de facto és constitutor d'un nomos veritable, legítim i democràtic.

Cal aprofundir en aquestes complexes paradoxes, riques contradiccions, significatives dialèctiques i fascinants dualitats. Ho anirem fent en futurs posts d'aquest blog, com ho vam fer a PHYSIS-NOMOS ¿CATEGORIZACIÓN VIGENTE?

No comments:

Post a Comment