5. El bon escriptor és el més dur crític dels seus escrits i, precisament per això, pot arribar a ser bo. Com que s’estima a si mateix i el seu escrit, l’escriptor es fa plorar d'autocrítica i corregeix fins l’infinit el seu escrit. La bona lletra amb la sang i les ratllades, surt!
a. En canvi, l'obnubilament i concentració ultraespecialitzada de la tesi fa del doctorand el més alienat crític de si mateix.
b. Sovint l'escriptor té en l'editor algú que l'ajuda a ser més autocrític; el doctorand el té obligatòriament: el tutor.
c. Ara bé, el tutor no pot ni ha de ser cap "ghostwriter" o "negre literari"; però tampoc un tirà o una espècie de senyor feudal acadèmic que cobra el "delme" als seus vassalls.
d. Lamentablement cada vegada més s'oblida que la tesi hauria de ser l'oportunitat de realitzar i compartir una rellevant i trencadora experiència de vida. Avui aquest ideal sembla impensable i perdut per sempre.
e. Com el bons editor i escriptor, el doctorand i el tutor haurien d'estar units exclusivament per una relació intel.lectual, d'estima al treball ben fet i basada en compartir una gran valoració per les qüestions estudiades.
f. Sense pretendre impossibles ni convertir-la en una relació personal, doctorand i tutor també haurien estar units per una sincera estima i gran valoració mútua. Això sovint no és només un desig sinó una autèntica necessitat, perquè la llarga i dificultosa direcció de la tesi segur que posarà a prova la seva relació.
g. Tant els tutors com els doctorands solen tenir una oposada i errònia valoració de la relació que els uneix. Es important saber-ho perquè sempre acaben sorgint molt cruels malentesos.
g1. En el fons més ingenu de la seva ànima, els tutors interpreten la sol.licitud de dirigir una tesi com a fruit exclusiu de l'admiració més desinteressada. Pensen que han guanyat un nou i fidel deixeble que només demana poder continuar impregnant-se de la saviesa que "El Mestre" ha atresorat durant llargs i esforçats anys. Per tant solen acceptar ràpidament la direcció sense preveure-hi cap entrebanc, convençuts com estan del seu lògic i ben guanyat dret a ser escoltats, seguits i imitats.
b. Sovint l'escriptor té en l'editor algú que l'ajuda a ser més autocrític; el doctorand el té obligatòriament: el tutor.
c. Ara bé, el tutor no pot ni ha de ser cap "ghostwriter" o "negre literari"; però tampoc un tirà o una espècie de senyor feudal acadèmic que cobra el "delme" als seus vassalls.
d. Lamentablement cada vegada més s'oblida que la tesi hauria de ser l'oportunitat de realitzar i compartir una rellevant i trencadora experiència de vida. Avui aquest ideal sembla impensable i perdut per sempre.
e. Com el bons editor i escriptor, el doctorand i el tutor haurien d'estar units exclusivament per una relació intel.lectual, d'estima al treball ben fet i basada en compartir una gran valoració per les qüestions estudiades.
f. Sense pretendre impossibles ni convertir-la en una relació personal, doctorand i tutor també haurien estar units per una sincera estima i gran valoració mútua. Això sovint no és només un desig sinó una autèntica necessitat, perquè la llarga i dificultosa direcció de la tesi segur que posarà a prova la seva relació.
g. Tant els tutors com els doctorands solen tenir una oposada i errònia valoració de la relació que els uneix. Es important saber-ho perquè sempre acaben sorgint molt cruels malentesos.
g1. En el fons més ingenu de la seva ànima, els tutors interpreten la sol.licitud de dirigir una tesi com a fruit exclusiu de l'admiració més desinteressada. Pensen que han guanyat un nou i fidel deixeble que només demana poder continuar impregnant-se de la saviesa que "El Mestre" ha atresorat durant llargs i esforçats anys. Per tant solen acceptar ràpidament la direcció sense preveure-hi cap entrebanc, convençuts com estan del seu lògic i ben guanyat dret a ser escoltats, seguits i imitats.
 |
| El tutor té sentiments, però has d'inspirar-los-hi amb la tesi |
g2. Els doctorands, per contra, senten en el fons de la seva ànima l'anhel juvenil d'encarar la tesis doctoral -bàsicament- com el darrer entrebanc per conquerir la llibertat "acadèmica" i passar a ser ell mateix un tutor reconegut dins del selecte club dels "poderosos mandarins universitaris". No se n'adonen -encara!- que no existeix la "llibertat acadèmica" inclús encara que passis a dirigir tesis.
g3. Tant els tutors com els doctorands s'equivoquen: la relació que els uneix és molt més complicada!!!
g4. No entendre les contradiccions, paradoxes i complexitats actuals de la relació entre tutor i doctorand (que no mestre i deixeble, però tampoc expert i client) afegeix molts perills al doctorat.
h. Com tota gran aliança, doctorand i tutor passen per sis estadis clau:
(1) Enamorament: on tot i tothom és fantàstic, sense cap núvol a l'horitzó.
(2) Sospita: dubtar de l'elecció feta i preguntar-se perquè l'altre ha deixat de ser tan "meravellós" com era.
(3) Distanciament: xocar amb la realitat de que els dos juguen papers contraposats en la tesi (orientar-se i orientar; escriure i corregir/tatxar...).
(4) ¿Divorci?: en els pitjors moments, es coqueteja amb el divorci. Hi ha tres opcions bàsiques: o bé es du a terme la ruptura permanent, o bé es trenca temporalment, o bé es continua mentre es compten les hores i minuts. En els dos darrers casos, cadascú es jura secretament que -quan el doctorat hagi acabat- no es veuran mai més.
(5) Perdó i reconciliació: finalment sol assumir-se de forma lúcida i recíproca que l'altre (ja sigui doctorand o tutor) ha estat dels pocs que han cregut en nosaltres, ens han fet cas i han volgut compartir part del propi destí.
(6) Apertura a la reincidència: en el millor dels casos (però passa!) hom comença a buscar i desitjar alguna possibilitat per a continuar treballant... junts!
j. Una de les especificitats de la relació entre doctorand i tutor és que -en bona lògica- té data de caducitat i és pensada per autosuperar-se. El bon tutor és qui converteix els seus doctorands en bons doctors i -inclús- en futurs tutors. Paral.lelament un bon doctorand ajuda al seu tutor a deixar de ser-ho; com?: acabant una bona tesi.
k. El "sapere aude!" i l'emancipació són els objectius darrers de tot procés doctoral.
m. Sovint i en contra de l'Administració!, els tutors lluiten per no passar a ser merament uns contractats als que es paga pels seus "serveis" i dels que -per tant- se n'espera sobretot rentabilitat, productivitat, estalvi de temps, dreceres intel.lectuals, trucs acadèmics, trampolins mediàtics, "resultats constatables"...
n. A més, tradicionalment fer una tesi era quelcom molt dual: un diàleg -força solitari i sovint íntim- entre doctorand i tutor. Avui s'ha convertit en quelcom més coral, públic i complex. Hi ha comissions, cotutel.les, escoles doctorals... S'han de fer i aprovar informes regularment... Cada vegada més, el tutor és tan sols un entre d'altres alhora de dirigir, vigilar la qualitat, esmenar, proposar millores...
o, cada vegada més, el doctorand fa en realitat dos complexos processos doctorals diferents: el de concebre i redactar la tesi, i el de superar les barreres i condicionants burocràtics afegits a la presentació i defensa de la seva tesi! Lamentablement la tasca del tutor (tant com la del doctorand) és cada vegada més capturada per les dificultats burocràtiques que no per les intel.lectuals. Una nova i similar "esclavitud burocràtica" uneix tristament el doctorand i el seu tutor!
p. El tutor ja no pot ser cap dictador. Perquè cada vegada més, està tan vigilat, esclavitzat i pressionat com el doctorand! Certament el suport del tutor és clau i inclús imprescindible per a que el doctorand aconsegueixi beques i els primers treballs universitaris, també és cert però que el tutor no els pot garantir i que depén de comissions i reglaments. La voluntat del tutor sol ser-ne condició, però no suficient ja que també es requereix fortuna i pressupostos.
q. D'altra banda, cada vegada hi ha més llibres i tesis que no han estat ben llegides ni tan sols pel seus respectius editor o tutor, els quals -per tant- ja no mereixen aquest nom. El motiu darrer és que s'ha burocratitzat i mercantilitzat la relació intel.lectual que caracteritza els bons editors i tutors. Escriptor i doctorand s'han convertir en mers "clients" o "contractadors", sovint voluntàriament i pensant que així rebrien un millor "servei". Greu error!
r. Les administracions pressionen per a controlar, "optimitzar", burocratitzar i mercantilitzar els processos doctorals. Sovint el veuen com una cadena productiva fordista taylorista que fabrica rigorosos "papers" a granel. Sembla que els molesta la rica complexitat humana que hi ha en el "doctorar-se".
s. Els tutors -però- són humans, complexos i no estandaritzats. Uns supervisen molt a prop el treball del doctorand i altres no. Uns fan de confessors i psicoanalistes dels seus doctorands, i altres s'hi neguen. N'hi ha que prefereixen intervenir sobretot a l'inici i en la concepció de la tesi, però d'altres opten per centrar-se en la correcció final.
t. També els doctorands són humans, complexos i no estandaritzats. A uns els agrada ser guiats, acompanyats i corregits a prop durant tota la tesi; d'altres necessiten més llibertat. A uns els va bé una proximitat de confessor o psicoanalista; però a molts altres els fa vergonya.
u. Per això pràcticament hi ha tantes probabilitats que coincideixin les preferències de doctorand i tutor, com d'aconseguir "l'amor veritable". I sovint la principal dificultat és aconseguir el punt just, el virtuós terme mig d'Aristòtil.
v. Per tant les administracions farien bé de respectar la rica complexitat humana en el doctorat i no intervenir-hi "com un elefant en una terrisseria".
w. Per la complexitat d'un doctorat i la tendència humana al mínim esforç, només un tutor exigent garanteix una tesi realment bona, d'un doctorand realment bo. Naturalment aquesta garantia té quelcom de cruel. Per això només hi ha una cosa pitjor que tenir un tutor responsable: tenir-ne un d'irresponsable!
x. Davant les crítiques del tribunal durant la defensa oral, el doctorand i sobretot el tutor lamenten profundament que el darrer no hagués obligat al primer a treballar més i durant més temps. Al final però i quan s'ha oblidat el tràngol, el doctorand sol concloure que també podrien haver treballat menys amb similar resultat. La condició humana és així.
y. Ara bé intel.lectualment i de vegades acadèmicament, la claudicació o debilitat momentània d’un tutor davant el seu doctorand sol ser lamentada pel tutor –i sobretot pel doctorand- la resta de la seva vida.
h. Com tota gran aliança, doctorand i tutor passen per sis estadis clau:
(1) Enamorament: on tot i tothom és fantàstic, sense cap núvol a l'horitzó.
(2) Sospita: dubtar de l'elecció feta i preguntar-se perquè l'altre ha deixat de ser tan "meravellós" com era.
(3) Distanciament: xocar amb la realitat de que els dos juguen papers contraposats en la tesi (orientar-se i orientar; escriure i corregir/tatxar...).
(4) ¿Divorci?: en els pitjors moments, es coqueteja amb el divorci. Hi ha tres opcions bàsiques: o bé es du a terme la ruptura permanent, o bé es trenca temporalment, o bé es continua mentre es compten les hores i minuts. En els dos darrers casos, cadascú es jura secretament que -quan el doctorat hagi acabat- no es veuran mai més.
(5) Perdó i reconciliació: finalment sol assumir-se de forma lúcida i recíproca que l'altre (ja sigui doctorand o tutor) ha estat dels pocs que han cregut en nosaltres, ens han fet cas i han volgut compartir part del propi destí.
(6) Apertura a la reincidència: en el millor dels casos (però passa!) hom comença a buscar i desitjar alguna possibilitat per a continuar treballant... junts!
j. Una de les especificitats de la relació entre doctorand i tutor és que -en bona lògica- té data de caducitat i és pensada per autosuperar-se. El bon tutor és qui converteix els seus doctorands en bons doctors i -inclús- en futurs tutors. Paral.lelament un bon doctorand ajuda al seu tutor a deixar de ser-ho; com?: acabant una bona tesi.
k. El "sapere aude!" i l'emancipació són els objectius darrers de tot procés doctoral.
l. Ara bé, com gairebé en tot avui, hi ha el perill de què escriptor-editor i doctorand-tutor es converteixin i es tractin mútuament com a mercaderies. És un greu error! Ni uns poden ser mers "clients" o "contractants", ni els altres mers "experts", "controladors de qualitat" o "inspectors".
n. A més, tradicionalment fer una tesi era quelcom molt dual: un diàleg -força solitari i sovint íntim- entre doctorand i tutor. Avui s'ha convertit en quelcom més coral, públic i complex. Hi ha comissions, cotutel.les, escoles doctorals... S'han de fer i aprovar informes regularment... Cada vegada més, el tutor és tan sols un entre d'altres alhora de dirigir, vigilar la qualitat, esmenar, proposar millores...
o, cada vegada més, el doctorand fa en realitat dos complexos processos doctorals diferents: el de concebre i redactar la tesi, i el de superar les barreres i condicionants burocràtics afegits a la presentació i defensa de la seva tesi! Lamentablement la tasca del tutor (tant com la del doctorand) és cada vegada més capturada per les dificultats burocràtiques que no per les intel.lectuals. Una nova i similar "esclavitud burocràtica" uneix tristament el doctorand i el seu tutor!
p. El tutor ja no pot ser cap dictador. Perquè cada vegada més, està tan vigilat, esclavitzat i pressionat com el doctorand! Certament el suport del tutor és clau i inclús imprescindible per a que el doctorand aconsegueixi beques i els primers treballs universitaris, també és cert però que el tutor no els pot garantir i que depén de comissions i reglaments. La voluntat del tutor sol ser-ne condició, però no suficient ja que també es requereix fortuna i pressupostos.
q. D'altra banda, cada vegada hi ha més llibres i tesis que no han estat ben llegides ni tan sols pel seus respectius editor o tutor, els quals -per tant- ja no mereixen aquest nom. El motiu darrer és que s'ha burocratitzat i mercantilitzat la relació intel.lectual que caracteritza els bons editors i tutors. Escriptor i doctorand s'han convertir en mers "clients" o "contractadors", sovint voluntàriament i pensant que així rebrien un millor "servei". Greu error!
r. Les administracions pressionen per a controlar, "optimitzar", burocratitzar i mercantilitzar els processos doctorals. Sovint el veuen com una cadena productiva fordista taylorista que fabrica rigorosos "papers" a granel. Sembla que els molesta la rica complexitat humana que hi ha en el "doctorar-se".
 |
| Qui necessita consells! |
s. Els tutors -però- són humans, complexos i no estandaritzats. Uns supervisen molt a prop el treball del doctorand i altres no. Uns fan de confessors i psicoanalistes dels seus doctorands, i altres s'hi neguen. N'hi ha que prefereixen intervenir sobretot a l'inici i en la concepció de la tesi, però d'altres opten per centrar-se en la correcció final.
t. També els doctorands són humans, complexos i no estandaritzats. A uns els agrada ser guiats, acompanyats i corregits a prop durant tota la tesi; d'altres necessiten més llibertat. A uns els va bé una proximitat de confessor o psicoanalista; però a molts altres els fa vergonya.
u. Per això pràcticament hi ha tantes probabilitats que coincideixin les preferències de doctorand i tutor, com d'aconseguir "l'amor veritable". I sovint la principal dificultat és aconseguir el punt just, el virtuós terme mig d'Aristòtil.
v. Per tant les administracions farien bé de respectar la rica complexitat humana en el doctorat i no intervenir-hi "com un elefant en una terrisseria".
w. Per la complexitat d'un doctorat i la tendència humana al mínim esforç, només un tutor exigent garanteix una tesi realment bona, d'un doctorand realment bo. Naturalment aquesta garantia té quelcom de cruel. Per això només hi ha una cosa pitjor que tenir un tutor responsable: tenir-ne un d'irresponsable!
 |
| M'ho va advertir! Tutor protegeix-me! |
x. Davant les crítiques del tribunal durant la defensa oral, el doctorand i sobretot el tutor lamenten profundament que el darrer no hagués obligat al primer a treballar més i durant més temps. Al final però i quan s'ha oblidat el tràngol, el doctorand sol concloure que també podrien haver treballat menys amb similar resultat. La condició humana és així.
y. Ara bé intel.lectualment i de vegades acadèmicament, la claudicació o debilitat momentània d’un tutor davant el seu doctorand sol ser lamentada pel tutor –i sobretot pel doctorand- la resta de la seva vida.
z. Precisament perquè posa en perill les millors virtuts del sistema tradicional, l'actual més complexa institucionalització del doctorat obliga el tutor a exhibir habilitats noves i que van molt més enllà de l'exigible competència en la temàtica. Cada vegada més, avui el tutor ha de saber harmonitzar les noves mediacions, per a poder continuar sent el gran suport, el màxim defensor i el millor acompanyant del doctorand i la seva tesi. Només així, pot evitar què no es perdin en mig de tantes condicions, pressions, urgències i gent diversa implicada.
Estructura completa i ordenada del discurs en els posts: INICIAR LA RECERCA: TFG, TFM, DOCTORAT..., DIR LA "TESI DE LA TESI",INSPIRACIÓN Y TRANSPIRACIÓN, ANTICIPAR LA RECEPCIÓN, RESPONDER CON UNA ESTRATEGIA ARGUMENTATIVA, PREVENIR EL PITJOR, FER ARRIBAR EL MISSATGE, LLUITAR AMB EL TEXT, EVITAR ERRORS I GUERRES, SEDUIR AMB PARAULES I ARGUMENTS i HI HA ALTERNATIVA?
Estructura completa y ordenada del discurso en los posts: TESIS SOBRE LAS TESIS, INSPIRACIÓN Y TRANSPIRACIÓN, ANTICIPAR LA RECEPCIÓN, RESPONDER CON UNA ESTRATEGIA ARGUMENTATIVA, PREVENIR LO PEOR, ACTIVAR HABILIDADES… ¡CONTRADICTORIAS!, IMPONER EL MENSAJE, TEXTUALIDAD COMO ARMA, EVITAR ERRORES Y GUERRAS, SEDUCIR CON PALABRAS Y ARGUMENTOS, ¿HAY ALTERNATIVA A LA TESIS? y DEFENSA ORAL DE LA TESIS Y ¡MÁS ALLÁ!
Ver también: INICIAR LA RECERCA: TFG, TFM, DOCTORAT... y 3 MODELOS DE INICIO EN LA INVESTIGACIÓN
No comments:
Post a Comment