VÍDEO: CONTRADICCIONS DE LA IL.LUSTRACIÓ

 

Vídeo (90') de la conferència de G. Mayos sobre CONTRADICCIONS DE LA IL.LUSTRACIÓ al Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona.

MIGRACIÓN: DUALIDAD MACROFILOSÓFICA

Las sociedades humanas suelen construirse con una compleja mezcla de realismo e ideales, de violencia y sueños, de compulsión e impulsión, de causas económicas y simbólicas, de geopolítica y anhelos emancipatorios. 

Por eso cuesta tanto separar lo que fue fruto de la libertad y de la necesidad o lo que fue destino y lo que fue azar. La búsqueda se confunde con la huida y -fácilmente- la afirmación de un nomos o del deber se superpone con la simple constatación del ser, de como eran las cosas.

Ciertamente hay versiones hagiográficas que establecen a posteriori un mito inmaculado, pero también suele haber interpretaciones realistas, deterministas y mecanicistas que tienden a plantear una versión muy fría y –digamos- desalmada de los complejos procesos sociales. Ambas perspectivas tienen su razón de ser pero ninguna de ellas acierta completamente, en la medida que menosprecia la otra componente esencial del comportamiento humano, que es constitutivamente dual.

TRUMP, SANDERS, BREXIT, ESCOCIA, UE…

Podemos vincular las causas del jiyadismo con otros conflictos aparentemente muy diferentes y lejanos. Es el caso –por ejemplo- de los asociados al Brexit y al crecimiento de los movimientos populistas, euroescépticos y ultraconservadores en Europa.

El caso del Brexit nos parece paradigmático pues el elemento más relevante ha sido la desconfianza respecto al fenómeno-inter que es la UE, su burocracia, su presunto “despilfarro”, sus normativas que se visualizan como foráneas o impositivas, etc. Más en concreto, han sido decisivos el temor a la emigración europea y transeuropea (por ejemplo de los refugiados africanos y del Oriente Medio) y el rechazo de las leyes de la UE que dificultan su expulsión o bloqueo en la frontera.

Además, todos los análisis del voto manifiestan que el Brexit venció en los grupos y zonas inglesas castigadas por las deslocalizaciones industriales y de los “damnificados por la turboglobalización”, mientras que perdió en la City, el área del gran Londres y las activas zonas de servicios y turismo de las costas del sur de Inglaterra. Significativamente tenemos aquí una dicotomía geográfico-social equivalente a la analizada por Guilluy (2016) entre la Francia “periférica” perjudicada por la turboglobalización y la metropolitana favorecida por ésta.

FENÓMENOS-INTER CONTRA ÉLITES EXTRACTIVAS

Los fenómenos-inter turboglobalizados y neoliberales juegan por el momento claramente en favor de los intereses particulares de esas élites extractivas globales y en contra del resto de la población e –incluso- de las políticas de los Estados nacionales.

 

Tal situación nos parece difícilmente reversible a medio plazo si no se impulsan otros fenómenos-inter, que claramente son menos favorables a los intereses de esas élites y que –si se llevan a cabo adecuadamente- pueden empoderar de nuevo a la política y a la población mundial (incluso sin debilitar en demasía a los Estados nacionales).

¿ESTAMOS EN UNA SOCIEDAD-INTER?

Con gran dolor pero también con enorme sinceridad, Kant reconoció que su sociedad y época no era ilustrada, como deseaba, sino tan sólo –y eso ya era mucho para él- en proceso de ilustración. 

Pues bien, también nosotros tenemos que reconocer sinceramente que -para bien o para mal- todavía no vivimos en una sociedad globalizada, aunque sí en proceso de turboglobalización, de intensísima y creciente mundialización. 

Evidentemente tampoco estamos en una sociedad que sea plenamente “internacional”, pues las naciones y los Estados-nación gozan todavía de lo que se llama con ironía “una mala salud de hierro”. Por eso son los agentes hegemónicos en todas partes y continuarán siéndolo a medio plazo. 
 

Por otra parte es cierto que los “mercados” internacionales y globalizados están desplazando crecientemente a los Estados-nación y que los tradicionales “mercados nacionales” sufren embates terribles especialmente desde la crisis post2008.

NACIONALISME CULTURAL?

Com hem vist, nous simbolismes i imaginaris “nacionals” van coagulant-se al voltant d’elements socials de diversos tipus que –en general- representen diversos mecanismes polítics hegemònics. En primer lloc, es va imposar el poder unificador monàrquic basat en la força del llinatge, del carisma i de la prioritat del monarca “primum inter pares” fins que esdevé –fins i tot amb legitimitat religiosa- una espècie de déu o poder absolut en la Terra. Com que la legitimitat del rei té origen diví, aquest pretén i aconsegueix liderar el naixent Estat-nació fins i tot en la qüestió religiosa. 

En segon lloc, s’imposa el poder col.lectiu de la representació de les elits més actives en el Parlament, les quals creen el fort imaginari de la “Nació” autoconstituent-se en oposició al rei absolutista. Malgrat ser una ficció de representació del “conjunt” de la societat, van aconseguint que progressivament s’incorporessin a aquest imaginari la resta de sectors socials, encara que al preu de cedir-los-hi cada vegada més representació (vot més universal) i influència política. 

També hem vist, que aquests diversos imaginaris “nacionals” o mecanismes reals-simbòlics de legitimar vies diverses de constitució del modern Estat-nació es poden superposar, fins i tot sense que ho percebin els agents històrics responsables. Una conseqüència d’aquesta superposició o successió de tendències (segons els casos) és que en principi la vida política va “democratitzant” la participació i incorporant cada vegada més grups socials. Naturalment com que la participació directa en la vida política d’Estats tan grans és impossible i –en el fons- no ho desitgen els grups que els lideren, sovint s’evita l’acció directa popular, desviant-la simbòlicament a altres mecanismes “nacionals” d’influència indirecta.

BELIGERÀNCIA CULTURAL=IMPOTÈNCIA ECONÒMICA?

Era poderosíssim l’imaginari (però també el poder efectiu) de l’Estat-nació modern, ja que generava uns marcs “nacionals” on era plenament sobirà: l’institucional político-administratiu, un mercat econòmic totalment propi, una ciutadania totalment identificada en i per la “nacionalitat”, i –finalment- una cultura i educació construïdes i pensades bàsicament des del marc “nacional” (ja que inclús l’anomenada “història universal” en solia ser un adequat apèndix subordinat).

Avui però –enmig de la crisi econòmica i social més forta en segles- l’Estat-nació apareix amb una sorprenent debilitat, si bé en absolut no es pot preveure la seva propera desaparició. Al nostre parer, l’Estat-nació no és en perill real de desaparició i inclús continua sent el principal agent polític i social en l’actualitat. Això sí, ha perdut poder sobirà i, en molts aspectes, ha de plegar-se davant els "mercats" turboglobalitzats, com –ara per ara- també ho han de fer lamentablement la política i tots els instruments democràtics.

L'actual turboglobalizació monàdica en l'econòmic, tecnològic i financer fa que els grans paràmetres econòmics es decideixin fora de la formalitat política democràtica. Els anomenats reverencialment "mercats" són avui forces desfermades, que cap Estat-nació no pot controlar, ni tampoc cap organització internacional com el BM, el FMI o la OMC. Certament, són moltes les veus que s’alcen a favor d’estructurar, controlar i democratitzar l’actual capitalisme neolliberal mundial. Sens dubte això és condició per a minimitzar uns rics globals que són intrínsecs al nostre model de societat (U. Beck 2007 i 2006), però que ara són absolutament desfermats, provocant la crisi post2008 o –inclús- la impunitat de tàctiques nacionals i internacionals qualificables de “pirateria” financera.

BUROCRÀCIA, MERCAT, CIUTADANIA I CULTURA NACIONALS

Hem analitzat breument tres models de constitució dels nous Estats-nació, en funció de si el procés de coagulació es produeix al voltant del monarca absolut, del parlament representant de “la nació”, o bé de la cultura i llengua nacionals. Hem vist que, segons els casos, poden funcionar alternativament o sumar-se de distintes formes. També hem comprovat, que en tots tres casos (com sol passar sempre en les societats) es barregen els components simbòlics i imaginaris (fàcilment idealitzables) amb els institucionals i les molt “reals” pràctiques de poder. Per això destaquem en tot moment la inseparabilitat última (al menys quan s’arriba al detall històric precís) del real i l’imaginari; institucionalització i simbolisme; pràctiques d’exercici del poder i pràctiques de legitimació del poder.

Continuant la nostra anàlisi ara hem de mostrar com –inevitablement- l’Estat-nació modern havia de generar quatre grans processos i tipus d’unió per a consolidar-se plenament. És a dir, ja fos que l’Estat-nació s’hagués coagulat sobretot al voltant del rei absolutista i patriarcal, del parlament representatiu i revolucionari o de la llengua i cultura compartides, sempre havia de validar-se aconseguint quatre “unitats nacionals” bàsiques.

NACIONALISME MONÀRQUIC?

Tres grans mecanismes (alhora “reals” i “imaginaris”) van permetre durant més de quatre segles construir els moderns Estat-nació, els diversos tipus de nacionalisme i el poderós imaginari que definia els Estats-nació com a omnipotents, Déus o Leviathans en la Terra. La fórmula històrica concreta sobre la qual es constitueix cada Estat-nació varia, però en general hi podem destacar tres elements que corresponen a tres etapes històriques i tres camins de construcció relativament diversos.

Com veurem, alguns van sumar tots tres processos en diverses proporcions, mentre que d’altres sobretot es van basar en un o dos d’ells. En tot cas i al nostre parer, funcionen com a condició històrica de possibilitat dels Estats-nació. Així, també les actuals nacions sense Estat poden ser analitzades com el reste històric que resulta del seu fracàs per a culminar adequadament al menys un d’aquests processos.

Malgrat ser diversos i sovint contradictoris, els tres mecanismes que esbossarem conjuminen alhora pràctiques històriques, polítiques, econòmiques, socials i culturals, i inclouen sempre destacables components simbòliques, propagandístiques i imaginàries. Analitzem breument –doncs- els tres processos al voltant dels quals creiem que l’Estat-nació modern va construir-se.

NACIONALISME PARLAMENTARI?

Culminant un llarg procés de conscienciació del parlament anglès sobre la seva capacitat per a simbolitzar i representar la “nació” reunida i autoconstituint-se, Oliver Cromwell serà capaç de guanyar la guerra al rei, empresonar-lo, jutjar-lo i ajusticiar-lo. Significativament i malgrat la seva preponderància personal, ho farà en nom de les “llibertats dels anglesos”, representades pel Parlament. Així s’esdevé una segona coagulació de l’imaginari de l’Estat-nació i del nacionalisme al voltant dels parlaments “nacionals”.

S’hi barrejaren potents simbologies de representació i autoconstitució nacional, elements religiosos d’igualtat dels creients sota Déu o del perill que per a la nació representava l’obediència exterior del “papisme” i, inclús, d’escatologisme revolucionari. Però, alhora també es posaren en marxa noves pràctiques de poder i d’implicació en el govern de noves classes mitjanes-altes. Josep Fontana (2005) hi destaca una “política de consens” entre les elits que, amb el capitalisme de premsa, arribava inclús a classes mitjanes que no tenien agència directa i que –en conjunt- va oferir una gran solidesa i garantia a l’Estat, p.e. evitant bancarrotes i un finançament millor, d’aquí l’expressió: “crèdit i la llibertat van sempre units”.

Amb tota probabilitat, sense el descobriment d’aquests potents mecanismes de poder, no n’hi hauria hagut prou amb l’imaginari en favor del Parlament, la nació autoconstituint-se, la igualtat dels anglesos... per evitar que -la caiguda de Cromwell i el retorn monàrquic- comportés de nou la gairebé total submissió del parlament davant el monarca (com passava aleshores arreu). La suma del nou imaginari i dels mecanismes que les classes mitjanes-altes havien après a usar al voltant del parlament, però, van possibilitar la ràpida i poc sagnant Revolució “gloriosa” de 1688. 

SOCIEDADE-INTER?

Estamos em uma sociedade-inter? Quer dizer, estamos em uma sociedade marcada por crescentes e decisivos fenômenos-inter como a interconstitucionalidade, a interculturalidade e a interdisciplinaridade?

Imitaremos a sinceridade com que Kant dolorosamente reconheceu que sua sociedade e época não era ilustradas como desejava, mas somente (o que era muito para o tempo) em processo de esclarecimento.

Por isso diremos que não estamos em uma sociedade-inter, mas sim em uma sociedade cada vez mais marcada profundamente por fenômenos-inter como a interconstitucionalidade entre distintos países que iniciam processos decisivos de integração econômica, social, política e -portanto- jurídica e constitucional. Igualmente estamos cada vez mais marcados por fenômenos-inter como as imigrações e as complexidades da vida moderna que nos conduzem a complexos processos multiculturais e interculturais.

SUPERACIÓ ESTAT-NACIÓ?

En l’actualitat és un lament generalitzat que els Estats, la política, la ciutadania i la democràcia es mostren cada vegada més impotents davant l'economia i els fluxos financers internacionals. Aquesta és segurament la més inquietant i perillosa conseqüència de la crisi post2008, que ha posat de manifest la ineficàcia de tots els mecanismes construïts dificultosament a partir del “crac de 1929” per a encarar les crisis sistèmiques del capitalisme. 

S’han mostrat totalment ineficaces les autoregulacions dels agents econòmics privats (en especial immobiliàries, bancs, asseguradores, agències de valoració...), però també els mecanismes dels Estats-nació (bancs centrals, ministeris d’economia i finances, instituts reguladors...) i les institucions internacionals creades precisament per aquesta funció (FMI, BM, OMC... i els organismes de la Comunitat Europea). Certament moltes veus avisaren que no s’anava pel bon camí o, inclús, que ens dirigíem al precipici, però no van aconseguir ser escoltades i –a més- la crisi resultant va superar clarament les pitjors expectatives.

La constatació d’aquest fracàs tant en l’autoregulació econòmica i la vigilància política, com en la predicció, previsió o –inclús- l’alerta davant els primers símptomes, va fer exclamar a autoritats de l’establishment (p.e. el llavors president francès Sarkozy) que calia “reformar el capitalisme”. Durant el 2009 –quan ja tothom va veure que no es podia negar l’evidència d’una crisi més profunda que mai abans- hi va haver moments de pànic sobretot entre les elits governants europees i nordamericanes, que van dur a afirmacions com la mencionada i mai pronunciades abans en aquells fòrums.

¡SOSTENIBILIDAD POR LA GUERRA? ¿MÁS ALLÁ DE KANT?

Ilustración del Robinson Crusoe

En la actualidad, paz y sostenibilidad ecológica están sin duda profundamente unidas. El agotamiento de muchos recursos minerales, energéticos y ecológicos hacen cada vez más plausibles las guerras por su control. Pues  el crecimiento demográfico y –por supuesto- la avidez insaciable de hombres, empresas y Estados impulsan la apropiación de recursos tan básicos y modernamente tan menospreciados como el agua. Así lo destaca el importante informe del Atlantic Council presentado el 2012 al presidente Obama.

Por una dialéctica perversa, precisamente en la misma medida que destruimos y agotamos nuestro entorno ecológico, éste va revalorizándose y convirtiéndose en causa de más guerras y violencias. Es lamentable que, en lugar de dedicar esfuerzos para hacer sostenible nuestra “pisada ecológica” en la Tierra y así garantizar que nuestros descendientes mantendrán posibilidades similares, despilfarremos y luchemos para acaparar violentamente los recursos que nuestros hijos necesitarán para sobrevivir.

QUÈ VA PASSAR EL 1983?

Alguna cosa nova i interessant degué passar, per a què coincidís la publicació el mateix any de 1983 de les primeres edicions de tres obres molt properes i tan influents com polèmiques. Em refereixo a Imagined Communities de Benedict R. Anderson (1936-2015), The Invention of Tradition de Eric J.E. Hobsbawm (tristament mort fa poc) i Terence O. Ranger, i Nations and Nationalism d’Ernest A. Gellner.

"CULTURAL IS POLITICAL" EL GIR CULTURAL

Ricard Gómez-Ventura i Gonçal Mayos

“Cultural is political. El gir cultural” és la conferència amb què Gonçal Mayos ha inaugurat el cicle sobre Moviments i estudis culturals i postcolonials (Ateneu Barcelonès, 20 d’octubre de 2012, organitzada pel Liceu Maragall de filosofia).