Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION -  Violaciones de derechos humanos, poder y estado, André Luiz Freitas Dias y Gonçal Mayos (eds.), Brasil, Editora Pa...

May 29, 2015

NACIONALISME PARLAMENTARI?



Culminant un llarg procés de conscienciació del parlament anglès sobre la seva capacitat per a simbolitzar i representar la “nació” reunida i autoconstituint-se, Oliver Cromwell serà capaç de guanyar la guerra al rei, empresonar-lo, jutjar-lo i ajusticiar-lo. Significativament i malgrat la seva preponderància personal, ho farà en nom de les “llibertats dels anglesos”, representades pel Parlament. Així s’esdevé una segona coagulació de l’imaginari de l’Estat-nació i del nacionalisme al voltant dels parlaments “nacionals”.

S’hi barrejaren potents simbologies de representació i autoconstitució nacional, elements religiosos d’igualtat dels creients sota Déu o del perill que per a la nació representava l’obediència exterior del “papisme” i, inclús, d’escatologisme revolucionari. Però, alhora també es posaren en marxa noves pràctiques de poder i d’implicació en el govern de noves classes mitjanes-altes. Josep Fontana (2005) hi destaca una “política de consens” entre les elits que, amb el capitalisme de premsa, arribava inclús a classes mitjanes que no tenien agència directa i que –en conjunt- va oferir una gran solidesa i garantia a l’Estat, p.e. evitant bancarrotes i un finançament millor, d’aquí l’expressió: “crèdit i la llibertat van sempre units”.

Amb tota probabilitat, sense el descobriment d’aquests potents mecanismes de poder, no n’hi hauria hagut prou amb l’imaginari en favor del Parlament, la nació autoconstituint-se, la igualtat dels anglesos... per evitar que -la caiguda de Cromwell i el retorn monàrquic- comportés de nou la gairebé total submissió del parlament davant el monarca (com passava aleshores arreu). La suma del nou imaginari i dels mecanismes que les classes mitjanes-altes havien après a usar al voltant del parlament, però, van possibilitar la ràpida i poc sagnant Revolució “gloriosa” de 1688. 


De fet, fàcilment la podem concebre com una espècie de cop d’Estat del Parlament anglès que deposa el rei vigent –el catòlic Jaume II-, escull un nou rei estranger, emparentat per casament, protestant i que - no sabia parla anglès (cosa que agrada a alguns líders del Parlament anglès perquè així minimitzava les possibilitats que el nou rei es pogués imposar massa); guanyar la guerra així oberta i, després, governar amb gran eficàcia l’Estat i el país.


Greenfeld sintetitza molt bé una valoració que es va estenent per tota la societat, si bé parteix de les classes mitjanes-altes que se senten el nucli actiu de la “nació”, estan representades pel Parlament i guiaran la “gloriosa”: “la Revolución ayudó a desentrañar problemas históricamente asociados con la idea de nación que, sin embargo, no eran esenciales para ella, y dejó claro que el nacionalismo tenía que ver con el derecho a la participación en el gobierno de la entidad política: tenía que ver con las libertades y no con la monarquía ni con la religión. [...] mientras que previamente lo que legitimaba el nacionalismo era su asociación con la religión, ahora era la vinculación con el primero lo que daba sentido a la segunda. […] Resulta significativo que los cavadores representaran la penetración de la conciencia nacional en los estratos sociales más bajos, anteriormente inmunes a sus avances. [...] ser inglés significaba ser fundamentalmente igual a cualquier otro inglés y tener derecho a una parte de cualquier posesión de la nación.
Així, Anglaterra aconsegueix un nou nivell d’Estat-nació que aprofundeix el ja assolit abans. És interessant dintre de la línia de l’anomenat “nacionalisme banal” (Michael Billig), que Anglaterra fa aquest salt en el seu nacionalisme gairebé sense voler-ho ni adonar-se’n. De tal manera que segurament la percepció general -tant dels anglesos com de molts estrangers- seria contraria a veure Anglaterra com una de les més clares fundadores del nacionalisme modern.
Com hem apuntat, quelcom similar (encara que aquí més universalment percebut) li passa també a la França revolucionària i jacobina que culmina el procés nacionalitzador de l’Estat-nació republicà i laic. Significativament, ho fa esclafant violentament l’absolutisme cristià dels reis francesos, però perllongant a un nou nivell el nacionalisme i les estructures d’Estat-nació que aquells havien aconseguit. Ernest Renan ja ho reconeix implícitament en Qu'est-ce qu'une nation? (1882).
L’erràtica, dèbil i anacrònica política de Lluís XVI i la intransigència suïcida del partit de la Cort van fer inevitable la revolució, en un drama en tres actes que va donar lloc al procés clarament autocatalític i creixentment radicalitzat dels primers anys de la Revolució francesa. En primer lloc, van bloquejar totalment les tímides i del tot necessàries reformes de l’Estat impulsades pels ministres moderats Turgot, Necker, Maurepas i Malesherbes.
En segon lloc, només dos anys després de fer fora aquells reformadors i davant la total incapacitat de redreçar les finances monàrquiques, facil.liten la guspira revolucionària tot despertant noves esperances, permetent estructurar-se políticament les disperses reivindicacions polítiques i facil.litant inclús que assoleixin representació efectiva a més d’imaginària. Després de més de 150 anys que havien estat dissolts per Lluís XIII, es convoquen els Estats Generals i es demanen als diversos estaments i instàncies administratives locals uns “cahiers de doléances” que mobilitzen la societat.
Així la pròpia monarquia i aliats ultramuntants provoquen un important realineament de tota la resta de l’espectre social i –especialment- els seus representants als Estats Generals. Com a resposta a la dissolució decretada pel rei i l’abandonament de l’alta noblesa i clergat, s’autoconstitueixen en Assemblea Nacional Constituent (17-6-1789) els representants del tercer estat amb d’altres reformistes de la noblesa com Mirabeu o Bailly –el lector oficial del jurament del Jeau de Paume-, i del clergat com l’Abbé Sieyès -redactor del jurament i autor de l’important pamflet revolucionari Què és el tercer estat?- o l’Abbé Gregoire.
No ha de sorprendre, doncs, que al voltant d’aquest llarg procés i dels homes que hi participen ungits en “representants de la nació”, es coagulés un nou nivell del nacionalisme francès (que se superposa al monàrquic). Les classes mitjanes hi troben un profund simbolisme que en mobilitzava les aspiracions col.lectives, tot vinculant la pròpia dignitat a uns drets socials i a la participació activa en política, sota la base de representar la nació francesa.
Es va produir així una complexa però clara dialèctica que transformava els eixos simbòlics del nacionalisme anterior en un nou nacionalisme “republicà”: “la entronización de la Nación como origen de todos los valores. La Nación sustituyó al rey como fuente de identidad y centro de la solidaridad social, del mismo modo que el monarca había sustituido a Dios. Cuando llegó la Revolución la transformación fue completa. Lo ‘nacional’ se convirtió en atributo de todo lo que antes había sido ‘real’ [reial]; nacionales eran la guardia, el ejército, la asamblea, la educación, los dominios, la economía, el bienestar y la deuda. […] La autoridad del rey pasó a la Nación y con ella los atributos del estado real: su carácter unitario y abstracto, la naturaleza indivisible de la soberanía. La nación se convirtió en Rey.” (Greenfeld)
Sense antecedents absolutistes ni monàrquics, però ja amb un important sentiment o tendència nacionalista incorporats en els seus colons anglesos, les 13 colònies de Nordamèrica aconsegueixen una nova via a l’Estat-nació que (malgrat les dissidències internes) es molt ràpida en termes històrics. S’aprofiten sens dubte de la manca de condicionants com unes aristocràcia i monarquia arrelades en el territori, que representaven a Europa un pes contrarevolucionari molt més important que no a Nordamèrica. Potser per això Benedict Anderson considera les 13 colònies angleses de Nordamèrica com l’origen del nacionalisme modern.
La comparació és totalment desproporcionada malgrat que, com totes les revolucions “burgeses”, la independència nortamericana (com diu Gore Vidal) “Nunca fue ciertamente, una insurrección de masas. Para empezar, el dieciséis por ciento de los americanos eran tories, es decir, leales a la corona. Eran asimismo algunos de los hombres más pudientes y cultivados de la colonia. A lo largo de los ocho años siguientes, cunado la rebelión desembocó en guerra muchos de ellos huyeron a Canadá o incluso ‘regresaron’ a Inglaterra”.
També i sobretot s’aprofiten de que en l’imaginari de molts colons angloxaxons ja hi ha un important component nacionalista, de què l’únic govern legítim de la nació és el que arrela en les voluntats i representants de la ciutadania. Com diu Greenfeld, el nacionalisme arriba ja a Nordamèrica incorporat en la mentalitat: “Los colonos ingleses llegaron allí con una identidad nacional; era algo que les venía dado. Necesariamente, concebían la comunidad a la que pertenecían como una nación; la idea de nación fue una herencia para los Estados Unidos. Por tanto, en ellos, la identidad nacional no solo fue anterior a la formación de la identidad estadounidense propiamente dicha (al sentimiento de singularidad estadounidense), sino al marco institucional de la nación americana, e incluso al territorio nacional.”
Podem sintetitzar que en l’imaginari de gran part de la immigració –potser no només anglosaxona- a Amèrica hi havia ja la recerca d’una nació lliure o, al menys, el lloc on poder-la construir. D’altra banda, també van ser claus idees típiques del nacionalisme cívic com: representació (recordem el crit reivindicatiu “sense representació, cap impost!”), ciutadania i drets humans personals.
Per això no ha d’estranyar que tan aviat com es generalitzà en la població la percepció que eren maltractats o discriminats per la metròpoli, s’iniciés el procés d’independitzar-se de la Gran Bretanya i constituir-se en una “nova nació” o -més aviat- en un nou Estat-nació. I és que “El impulso a la secesión se hallaba implícito en la naturaleza del nacionalismo inglés, que, además, lo legitimaba”.
De l'article "Canvis actuals en l'imaginari (i realitat) de l'Estat-nacio" de G. Mayos del llibre Imaginaris nacionals moderns. Segles XVIII-XXIJ. Capdevila, M. Lladonosa i J. Soto (Eds.), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2015, pp. 49-88.

No comments:

Post a Comment