SIMBOLITZANT O DISSENYANT LA NATURA?

Com ens recorda lúcidament Antoni Gaudí (citat Teresa Sala pàg. 158): la ornamentació “para ser interesante, ha de representar objetos que nos recuerden ideas poéticas, que constituyan motivos. Los motivos son históricos, legendarios, de acción, emblemáticos, fabularios con respecto al hombre y su vida, acciones y pasión.” I és que evidentment, l’art tampoc no renuncia a admirar -i inclús plasmar!- el que la ciència no veu ni explica. Vol potenciar la mirada més enllà de l’evident, suggerir misteris no explicats, idealitzar el possible i mirar de narrar l’impossible, fascinar i exaltar la imaginació, seduir o humiliar la raó, aixecar l’ànim i impulsar l’acció. Irene Gras (pàg. 69) recorda que el paisatgista Charles Marie Dulac insistia en “Idealitzar tant com fos possible sense desnaturalitzar les formes reals”.

Jordi Coca cita les Odes de Víctor Hugo (pàg. 212): “Sota el món real hi ha un altre món ideal que es mostra resplendent als ulls d’aquells que estan acostumats a veure en les coses més que les coses”. L’art (simbolista o no) mostra com la naturalesa -encara que també poden ser terribles- no són mai un objecte aliè i estrany, sinó una casa que ens acull (Heidegger). Per això ens trobem en la natura, com si ja la coneguéssim, l’haguéssim habitat abans i en un altra vida. I és que l'experimentem inevitablement a través de la pròpia tradició cultural. Crec que aquest és el missatge bàsic de Baudelaire quan diu (“Correspondències”, citat pàg. 58) que la “Natura és un temple i l’home transita per un bosc ple de símbols”.

Inevitablement, l’ésser humà percep la naturalesa habitada per tota la simbologia cultural i com un càlid (potser amable, potser terrible) mirall d’ell mateix. Només després d’un gran esforç pot contemplar-la com fan els positivistes i com un mer objecte fred. Jordi Coca (pàg. 216) ho expressa molt bé comentant l’ambivalència del terme alemany “Heimlich” (allò familiar, íntim, quotidià, protegit i segur) que “precisament per ser familiar, també es refereix al que és ocult, secret i estrany, íntim en el sentit d’amagat. Si reprimim el Heimlich, aquest acaba aflorant transformat en Unheimlich, és a dir, en allò familiar i tanmateix sospitós, aterridor, que no hauria d’emergir. Ens és proper però desconegut, i sentim que va lligat a aspectes de nosaltres mateixos que són atàvics, ancestrals, salvatges, sinistres, abominables i animals.”

Potser encara més que els científics positivistes, els artistes en general no dubten –si cal per perseguir els objectius del seu art- en riure’n-se’n del sursuncorda –en expressió vulgar- o a mitificar-lo tot reconèixer-hi una misteriosa dependència. L’art sol ser encara més promiscu en el seu laboriós crear que certes dames de gran cor que –segons Diderot- solien passejar pel Bois de Boulogne. Teresa Sala (pàg. 153) fa una esplèndida cita de Raimon Casellas (1893) que expressa molt bé una part del Zeitgeist en combat: “Nuestra generación se siente fatigada del estudio inmediato de la naturaleza en que se educara y, desechando análisis y experimentaciones, aspira a brillantes síntesis, a armonías de conjunto, que sólo incidentalmente tomen su origen en la realidad exterior”.

Com ens mostra Antoni Galmés (pàg. 113) inevitablement “La naturalesa és vista amb ulls d’home” ja que: “La natura no és allò que es contraposa a la ciutat, ni molt menys. La natura és el batec de la ciutat. Així, allò natural haurà de deixar de ser idíl.lic per passar a ser vida. I per al nostre autor [està parlant de la cosmovisió proletària que subjeu al teatre d’Ignasi Iglésias], vida és supervivència, lluita de classes i, sobretot, justícia cap al sentiment igualitari.”

Significativament però, just llavors (com diu Teresa Sala pàg. 63): “Paul Gauguin incitava els creadors a ‘ser simbolistes’, a imaginar i a fugir de la civilització, de la mateixa manera que el ‘bon salvatge’ s’escapà del món urbà per viure en plena naturalesa.” Com va descobrir el ja urbanita Francesc d’Assis: només el vilatà que vol fugir de la urbs pot imaginar una natura tan amable i acollidora. Només llavors com apunta Irene Gras (pàg. 65) el microcosmos de l’home es fa un amb el macrocosmos natural, ja que el simbolisme ressacralitzador no comporta cap “ineptitud orgànica natural per al saber” (pàg. 74) sinó que neix de la legítima necessitat creativa de suplir i complementar la freda mirada científico-objectivista.

Darrera del nou ressorgir de les més diverses mirades ressacralitzadores, narrativistes, mitopoiètiques, simbolistes i culturalistes hi havia una resposta clara i alternativa al creixent positivisme racionalista, experimental, tecnològic i matematitzant. Com hem dit, sens dubte era una lluita ideològica i cosmovisional que escindia totalment la gent i que marcava la pràctica totalitat dels debats de l’època. Com en totes les lluites irreconciliables, s’hi enfronten valors molt estimats i hom tendeix a magnificar infinitament els propis (vistos per exemple com a valors “de robustesa, vigor, vitalisme i moralitat”) i a degradar o demonitzar els d’altri (considerant-los causats per “un excés d’idealisme, l’evasió, el pessimisme, l’ensomni, la manca de compromís i actuació socials”.

Però com conclou Jordi Coca (pàgs. 217ss) no necessàriament s’ha d’acceptar aquest diagnòstic tan crític, maniqueu i que damnificava especialment els simbolistes; ja que “no sembla que dirigir la mirada cap a allò que no veiem sigui evadir-se de la realitat. Potser és mirar-la més profundament i sense la ceguesa de creure que sabem. [...] Maeterlinck transcendeix el mètode científic i empíric perquè l’aplica a un medi impossible d’abastar: la totalitat d’allò que veiem i que creiem. [...] Maeterlinck veu els éssers vius, els humans inclosos, perduts en la totalitat i tossudament dedicats a sobreviure: perduts en el món físic, moltes lleis del qual desconeixem o mal interpretem; [...] Podem descriure el medi immediat que ens determina, però no sabem pràcticament res de la Gran Determinació.“

A la segona meitat del segle XIX, la perspectiva matemàtica i experimental ben definida de molts fenòmens naturals és clau per a la industrialització i apareixen tecnologies noves com la fotografia que plasmen la realitat amb objectivitat mecànica. Teresa Sala (pàg. 155) compara l’impacte i el canvi provocat per “la invenció de la fotografia a mitjan del segle XIX” amb l’invent de la imprempta. Y precisament llavors hi ha un gran esforç per plasmar diversos aspectes que d’alguna manera no són captables per les fotografies ni per l’experimentació matematitzant. Així els impressionistes volen expressar sobretot la sensació visual-sensual, els expressionistes l’emotivitat, els realistes una hiperrealitat que destaqui els components que es consideren més verídics i que sovint es perden o minimitzen en la mera mimesi, i els simbolistes el contingut misteriós a mig camí dels conceptes i les suggestions (pàg. 20).

Precisament llavors, els artistes contraataquen de moltes diverses maneres tot centrant la seva aportació artística en “estats de l’ànima” (cita d’Irene Gras de Henri-Frédéric Amiel, pàg. 20), “paisatges interiors” (pàg. 21) o -com Maeterlinck (Jordi Coca, pàg. 215)- en “un teatre de l’ànima, un teatre de la pura interioritat, un teatre del jo transcendent...” Llavors l’experiència subjectiva de l’artista esdevé creadora i -amb ulls nous- ens fan veure realitats molt properes (com mostra Nina Ferrer a través de les estades de Rusiñol a Eivissa). Així artistes i poetes ens descobreixen mediterranis, literalment ens descobreixen el nostre Mediterrani, un mar entre terres.

Industrialització impulsa la necessitat simbolista ressacralitzadora

Potser calia de la industrialització fes creure que s’havia dominat i domesticat totalment la naturalesa per a que aquesta -de nou i més que mai abans- fos mirada amb amor i considerada el model simbòlic i artístic per antonomàsia. Significativament només quan la indústria sembla acorralar la humanitat en creixents i fètids suburbis, i la natura esdevé mer objecte de domini i explotació, es descobreix molt més que mai abans (com diu Teresa Sala pàg. 155) que la natura pot ser “una font inesgotable, proveïdora d’una infinitat de motius decoratius”.

Similarment, calia que els animals salvatges deixessin de representar un perill terrible (al menys en l’imaginari del ciutadà europeu) per a que apareguessin els parcs zoològics (“el de Barcelona fou inaugurat el 1892”). Només llavors “per primer cop i de manera definitiva, els animals salvatges van arrelar en el terreny dels afectes” com ens mostra Pere Capellà (pàgs. 189 i 194). Aquest procés està perfectament exemplificat amb l’universal èxit i expansió del molt humanitzat (cames més llargues, etc.) “ós de peluix” durant les primeres dècades del segle XX.

Notin vostès que llavors només havia començat (si bé de forma decidida) una tendència que avui és totalment exagerada: la radical confusió entre art i natura, entre el natural i l’artificial, entre l’objecte de disseny i el que ens ve donat en la naturalesa, entre la creació fruit de la voluntat tècnica humana i el que ens és aliè i se situa més enllà dels nostres designis. A partir d’aquí no ha de sorprendre que avui s’hagin patentat i alhora és considerin obre d’art i part de l’estètica! innovacions tecnològiques com: la creació d’uns nous peixos o conills fosforescents, de carn totalment sintètica (es veu que inclús és possible avui “imprimir-se” i menjar-se un bistec de carn)... Avui certament ja es poden clonar, crear o dissenyar formes vives noves, incloent éssers humans.

És un pas certament més enllà del molt considerable salt (en termes d’Enric Ciurans pàg. 199): “de la consideració de l’animal com una naturalesa diferent a la humana a l’acceptació de l’home com a resultat de l’evolució natural.” En un sentit: la humanitat és una espècie més sense cap privilegi dins de la general evolució de la vida: però en un altre sentit: és indiscutible que la humanitat ha esdevingut –i ens n’hem de fer conscients i responsables- l’espècie hegemònica que té en les seves mans la vida de tota la resta d’espècies (inclús la supervivència d’ella mateixa).

Ens agradi o no, potser precisament per haver-nos vist descentrats de la creació divina, hem esdevingut una espècie de “Déu en la Terra” que té en les seves mans el destí del planeta sencer i de totes les formes de vida. Per tant, tota la natura és ara d’alguna manera obra humana i tenim el seu destí sota la nostra responsabilitat. En aquest sentit, tota la natura és avui sota l’art i l’artifici humà, cal doncs que assumim col.lectivament la nostra responsabilitat d’artistes i artífexs... o al menys de vigilants responsables de l’obra veritablement total que és la vida.

Avui som conscients que la natura és la nostra casa (oikos), per això sabem que l’ecologia apunta a una casa més àmplia i més bàsica que l’economia. El logos del oikos natural inclou l’oikos i nomos estrictament humans, però no s’hi limita. En contra del que sembla imposar-se des de la crisi post2008, l’economia que amenaça devorar la política, l’art, la cultura, l’ecologia i la naturalesa…, no ho ha d’aconseguir… cal que impedim que ho faci… o simplement –estaran d’acord amb mi- haurem perdut la nostra més vital “casa”.

Ve dels posts NATURA I ART i ART RESSACRALITZADOR O CIÈNCIA DESSACRALITZADORA?