Com ens recorda lúcidament Antoni
Gaudí (citat Teresa Sala pàg. 158): la ornamentació “para ser interesante, ha de representar objetos que nos recuerden ideas
poéticas, que constituyan motivos. Los motivos son históricos, legendarios, de
acción, emblemáticos, fabularios con respecto al hombre y su vida, acciones
y pasión.” I és que evidentment, l’art tampoc no renuncia a admirar -i
inclús plasmar!- el que la ciència no veu ni explica. Vol potenciar la mirada
més enllà de l’evident, suggerir misteris no explicats, idealitzar el possible
i mirar de narrar l’impossible, fascinar i exaltar la imaginació, seduir o
humiliar la raó, aixecar l’ànim i impulsar l’acció. Irene Gras (pàg. 69) recorda
que el paisatgista Charles Marie Dulac insistia en “Idealitzar tant com fos
possible sense desnaturalitzar les formes reals”.
Jordi Coca cita les Odes de Víctor Hugo (pàg. 212): “Sota el
món real hi ha un altre món ideal que es mostra resplendent als ulls d’aquells
que estan acostumats a veure en les coses més que les coses”. L’art (simbolista
o no) mostra com la naturalesa -encara que també poden ser terribles- no són
mai un objecte aliè i estrany, sinó una casa que ens acull (Heidegger). Per
això ens trobem en la natura, com si ja la coneguéssim, l’haguéssim habitat
abans i en un altra vida. I és que l'experimentem inevitablement a través de la pròpia tradició cultural. Crec que aquest és
el missatge bàsic de Baudelaire quan diu (“Correspondències”, citat pàg. 58)
que la “Natura és un temple i l’home transita per un bosc ple de símbols”.
Inevitablement, l’ésser humà
percep la naturalesa habitada per tota la simbologia cultural i com un càlid
(potser amable, potser terrible) mirall d’ell mateix. Només després d’un gran
esforç pot contemplar-la com fan els positivistes i com un mer objecte fred. Jordi
Coca (pàg. 216) ho expressa molt bé comentant l’ambivalència del terme alemany
“Heimlich” (allò familiar, íntim, quotidià, protegit i segur) que “precisament
per ser familiar, també es refereix al que és ocult, secret i estrany, íntim en
el sentit d’amagat. Si reprimim el Heimlich,
aquest acaba aflorant transformat en Unheimlich,
és a dir, en allò familiar i tanmateix sospitós, aterridor, que no hauria
d’emergir. Ens és proper però desconegut, i sentim que va lligat a aspectes de
nosaltres mateixos que són atàvics, ancestrals, salvatges, sinistres,
abominables i animals.”
