La professora Dra. Fernanda Busanello Ferreira (UFG, Brasil) farà una conferència (amb debat posterior moderat pel Dr. Mayos) sobre el seu recent llibre "O GRITO! DRAMATURGIA E FUNÇÃO DOS MOVIMENTOS SOCIAIS DE PROTESTO", el dilluns 15-2-2016, de 18 a 21 hores, al Seminari d'Història de la Filosofia, 4t pis, Facultat de Filosofia, UB.
Cicle de cinc debats de 3h cada un (dilluns de 19 a 21 hores 50’), dirigits pel Dr. Gonçal Mayos (prof. titular UB i director d'OPEN-PHI i del Grup
Internacional de Recerca "Cultura, Història, Estat" GIRCHE).
Hi ha dues interpretacions de
“filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament
contradictòries:
1) És radical la filosofia que va
a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà.
Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè
volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat.
Breument:
per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical”
per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable
reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant
darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària
“revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de
possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca
de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud"
que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche,
Husserl, Heidegger...
2) Ara bé també és “filosofia
radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social,
política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
Més enllà que puguin implicar-se
mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos
tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la
famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment
i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i
els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és
transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més
profundes i qüestionades arrels.
