Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Jan 5, 2014

IMATGE PERSONAL DE DÉU!



Quina és la pròpia imatge de Déu? Com ens imaginem o preferim imaginar Déu? Com ens agradaria que fos Déu? Si són els humans els que han fet Déu a la seva imatge i semblança –com sostenia el filòsof Ludwig Feuerbach-, com seria el nostre personal Déu particular? Quan èrem nens o potser en secret ens havíem imaginat un Déu molt proper, com era? Si la teologia fos qüestió d’elecció, quin tipus de Déu votaries? Si poguessis escollir, quin Déu escolliries? 

Preguntes interessants, oi? Però alhora preguntes molt poc habituals. Inclús en molts sentits i per a molta gent, són qüestions inquietants, morboses, heterodoxes, perilloses o –inclús- directament herètiques. No és aquesta la nostra intenció. 

Evidentment aquí i ara no parlem veritablement de religió ni de teologia. No és una qüestió de veritable creença o fe. simplement ens proposem un mer exercici imaginatiu, fantasiós, estètic... d’autoconeixement. És un exercici molt individualista i personal que –creiem- pot dir molt de nosaltres mateixos.


Certament, tampoc no descartem que tingui algun tipus de referència social, cultural, ètica, política o antropològica. Això s’hauria d’estudiar i veure a partir de moltes respostes al test psicològic, exercici intel.lectual o “experiment mental” que proposem. Però de moment només es tracta d’una divagació personal i certament vagarosa en un aeroport mentre esperem agafar l’avió. Sens dubte és un moment que sovint ens fa recordar a tots la nostra fal·libilitat i, per contrast, la idea de la divinitat.

Darrera la pregunta sobre el tipus de Déu que ens agrada més, hi ha la idea que -expressada de manera senzilla- es pot formular així: “digues com t’imagines Déu i et diré com ets!Inclús quan fantaseges amb la divinitat, també estàs parlant de tu mateix. Potser inclús de manera més profunda que quan fantaseges amb –per exemple- les vacances que voldries fer o l’aventura que t’agradaria protagonitzar!!!!!

Sens dubte és un tipus de test que s’ha fet sobre moltes coses. Curiosament però i que jo sàpiga, no s’ha fet mai preguntant sobre els tipus de déus imaginats o preferits per la gent. Mai no es pregunta per les diverses maneres d’imaginar-se els déus. 

Recordo molts tests d’aquest tipus, uns són merament lúdics i frívols, d’altres més interessants i suggestius. Uns són sobre les preferències personals de tipus d’amics, de companys i companyes, d’estudis, de lectures, de professions, de relacions eròtiques temporals,  de menjars, de diversions, de viatges turístics, d’estils de vestir... i fàcilment en puc d’imaginar d’altres.

Però sobre els models i els tipus de déus, no s’han fet! Aquí no s’admeten “bromes”, imaginacions o divertiments. Suposo que es pressuposa que no s’escull Déu ni religió. Sabem que sovint alguna gent canvia de religió, però és una decisió força estranya, poc habitual i molt compromesa. Per això usem un terme tan fort i impressionant com “conversió”. Hi pressuposem que ens convertim en un altre o que ens “vertim” en una altra creença o fe.

Per això, suposo, ens consta tant o és tan poc habitual proposar un test psicològic-lúdic sobre el nostre model personal de Déu. Hi som tan poc acostumat que ens neguiteja, encara que s’especifiqui clarament –com fem nosaltres- que no es tracta de cap intent –seriós o no- de teologia... 

En tot cas es un intent RECREATIU de fantasia, estètica, mitologia, imaginació... o potser d’antropologia, psicologia, sociologia, política... Inclús volem anar de més serioses propostes de mitologia comparada i, inclús, de literatura, narracions, imaginacions i personificacions humanes dels déus.

En un altre sentit del que apunta Nietzsche, és un experiment “humà, massa humà, res més que humà”. Tampoc no té res a veure amb cap argumentació sobre “la mort de Déu” o –al contrari- en favor d’una fe o teologia. Segurament té raó qui acusi la present proposta “d’ociosa” o de reflexions vagaroses d’un desvagat que “no té res millor ni més productiu que fer”. 

I és que certament escric aquest post mentre espero el meu vol en un funcional però inhòspit aeroport. Estic literalment en trànsit aeri, en un moment “buit” però força llarg on no pots fer sinó esperar. Encara no ets en mans de la companyia aèria, els seus avions i pilots, però no pots fer res més que esperar a que et cridin, es facin càrrec de la teva persona i et duguin ràpidament al teu destí. Realment és un moment límit, una espècie de “limbo” on s’espera accedir al cel del bon viatge o a l’infern –tots ho hem pensat- d’una tragèdia davant la qual no hi podríem fer personalment res en absolut. 

A més, hi altres paradoxes i estranyeses: estic força cansat, però no em puc permetre ni despistar-me ni adormir-me. Per això m’he pres un cafè, simplement per a esperar i que no em despisti a la crida de la companyia aèria. Per això, encara conservo prou lucidesa com per a escriure. A més crec que he trobat un tema força més interessant i menys recorregut que el tòpic aeroportuari postmodern dels “no-llocs” anònims, presumptuosos, fredament funcionals, barreja de “aurea mediocritas” i del més car kitsch que ja va analitzar molt bé l’arquitecte francès Marc Auger.

Aquesta vegada en un no-lloc (gens “utòpic” d’altra banda) se m’ha acudit el que sembla un “no-tema” (un tabú ni tan sols explícit): parlar de la relació entre els tipus de déus imaginats i el tipus de persona que s’és i del tipus de vida que és du (o es voldria dur).

S’ha fet tan poques vegades, segurament per la influència de l’universal tabú present en moltes religions de “no fer servir en va el nom de Deú”. Perquè certament és la qüestió de la divinitat una de les que se’ns dubte preocupa molta gent, ja sigui a favor o en contra. Tradicionalment ha estat considerada com una qüestió que determinava el tipus de persona que s’era. I això és el que ara ens proposem: usar-la per analitzar, descriure o catalogar els tipus de persones.

Suposo que deu haver gent que s’imagina déus guerrers o pacífics, amistosos o colèrics, ascètics o vividors, caritatius o cruels... Segur que també hi haurà qui preferirà deesses ja siguin més properes a les nostres verges o, potser, més similars a les walkíries o les amazones. Suposo que hi haurà panteons mixtes heterosexuals o inclús diverses possibilitats més o menys homosexuals. Suposo que hi haurà imatges que no puc ni concebir...

Veient la història, cal reconèixer que la humanitat ha pensat molt i de molt diverses formes sobre els déus, sobre la divinitat... Sens dubte, les possibilitats de fantasies són moltíssimes... com les persones, les societats i les cultures. Normalment s’ha pensat en la divinitat en plural, d’una forma col.lectiva, fins i tot amb col.lectius especialitzats com sacerdots, místics, xamans, estudiosos de les sagrades escriptures, inspirats...

És significatiu, sorprenent i també inquietant que mai o molt poques vegades s’ha pensat en els déus des de la total i conscient singularitat, en singular, –que no és el mateix que en privat o en solitud-, de forma assumidament personal... desmarcant-se totalment del debat religiós col.lectiu i només atenent a les tendències o raonaments propis, singulars, privats, particulars, secrets... i –potser també- inconfessables. 

També en la nostra intimitat i tendència personal hi pot haver també quelcom dominant (què ve de “dominum”, Senyor, un terme llatí que també s’aplica a Déu!).  

Hi haurem de dedicar un altre post específic...

2 comments:

  1. Bon dia i bon any, amic Gonçal!

    Dius “Curiosament però i que jo sàpiga, no s’ha fet mai preguntant sobre els tipus de déus imaginats o preferits per la gent. Mai no es pregunta per les diverses maneres d’imaginar-se els déus.”
    Estic d’acord que amb aquest tema «no s’admeten “bromes”, imaginacions o divertiments», encara que crec que el rebuig que podria mostrar un creient no seria per pensar que està davant d’una broma o un divertiment (cosa que un crèdul, i per la paranoia que la seva feblesa argumental li provocaria, si que ho pensaria), sinó perquè li crearia una contradicció insuperable.
    “Déu imaginat” és necessàriament per un creient (que no per un crèdul) una contradicció en els seus termes. Un creient, en tant que entès com creient -i especialment els del Llibre-, no por imaginar -i encara menys atribuir-li propietats preferides- a Déu. Quan ho fa (imaginar-se a Déu,) immediatament passa a imaginar-se un déu, però ja no està parlant de Déu, sinó de un déu.
    El fet de què un creient -i tornem a recordar, especialment els del Llibre- pugui pensar en imaginar-se a Déu no mostra la contradicció de la religió, sinó la seva pròpia contradicció com ésser pensant i viu, gens diferent de la contradicció de creure en la vida eterna i plorar la mort d’un ésser estimat.
    Proposar a un creient (que no a un crèdul) que s’imagini els atributs de Déu és obligar-li a acceptar que Déu ja no és Déu, sinó que només pel fet de fer -en el nostre cas, en el seu, d’acceptar- la pregunta s’ha transformat, ai las!, en déu. Vaja, per un cop resulta cert que la paraula és creadora de realitats! Per un cop la capacitat performadora del verb esclata amb la potència d’un enlluernador foc d’artifici: acceptant la pregunta podem metamorfosar a Déu en déu.
    Fer la pregunta -més que acceptar-la- actuaria com un mena d’antiargument ontològic sananselmià...

    Espero que hagis tingut un bon viatge de tornada, Gonçal!

    Rep una cordial abraçada.

    ReplyDelete
  2. Gràcies i bon 2014 amic Rafael,
    no sé sil'humil experiment mental que proposo té realment tanta força com dius: "la capacitat performadora del verb esclata amb la potència d’un enlluernador foc d’artifici: acceptant la pregunta podem metamorfosar a Déu en déu.Fer la pregunta -més que acceptar-la- actuaria com un mena d’antiargument ontològic sananselmià..." Però constato que exercicis d'imaginació i autoconeixement com aquest continuen sent tabú. I no es fan inclús en estudiants i aficionats a la filosofia... que a favor i en contra, per activa o passiva... sembla que ho podrien fer. Realment fa pensar...

    ReplyDelete