Jan 27, 2014

MAQUIAVEL: NOVA POLÍTICA?



Maquiavel
Pot nàixer una nova política amb paraules velles? Pot haver profundes revolucions conceptuals i canvis en els principis més bàsics, usant gairebé les mateixes paraules que l’entorn menys innovador? Es pot inaugurar una nova política en un tractat anomenat a “El príncep”? Creiem que sí i intentarem desenvolupar la idea.



És sabut que en dues obres gairebé coetànies, Maquiavel sembla defensar dues formes polítiques oposades. El Príncep defensa aparentment una monarquia autoritària inclús en la línia de l’absolutisme. En canvi, en els Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi defensa el republicanisme com la millor –i quasi democràtica- manera de canalitzar els inevitables conflictes de la vida social, econòmica i política.



Aparentment El Príncep és un tractat que aconsella els poderosos per assolir el poder i conservar-ho. Hom podria pensar que és una espècie de guia sobre el comportament exitós o més adeqüat, en la línia del llibre El cortesà escrit gairebé coetàniament per Baltasar Castiglione.



Vist així El Príncep no sembla massa revolucionari, com tampoc El cortesà. Però cal apuntar que ja la proliferació d’aquest tipus de llibres indica significatius canvis socials. Mostren que els poderosos –tradicionals senyors indiscutits- comencen a veure’s obligats a acceptar consells si volen continuar sent poderosos. En termes d’un altre italià, Giuseppe Tomasi di Lampedusa: si volen que tot continuï igual, han de canviar-ho tot profundament.



Ara bé, Maquiavel es mostra sovint tan indiscret i
provocativament descarnat en El Príncep, que fa sospitar si està també denunciant o posant en evidència el que explica. És cert que Maquiavel parla amb tal precisió, coherència, contundència i finesa que no es pot dubtar que ha reflexionat i que accepta gairebé tot el que diu i argumenta. Ara bé i d’altra banda, a ningú li queda el menor dubte que -pel seu talent- podia haver dit el mateix, de forma molt més subtil, més admissible per als poderosos i protegir així el seu “bon nom”.



Podem preguntar-nos: creu Maquiavel en el valor i el contingut dels seus arguments en El Príncep i, alhora, avisa sobre els mecanismes de la vida política, incloent la monarquia autoritària? Pot mantenir-se fidel en El Príncep als principis republicans continguts en els seus Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi? Creiem que sí.



Un primer argument a tenir en compte és que les repúbliques –per bones i adequadament organitzades políticament que siguin- necessiten també assolir i conservar el poder. Ho necessiten tant com les monarquies. I molt sovint més perquè la seva vida és més complexa i té més agents polítics diversos!



És indiscutible que sense assumir i conservar el poder no és possible fer lleis –ja siguin bones o dolentes- ni per suposat encarar els reptes de la vida social. Per tant si hom és republicà, necessita pensar els mecanismes reals i eficaços de la vida político-social. I aquests són bàsicament els mateixos –pensa Maquiavel i mai no es contradiu-.


La monarquia i la república (inclús les aristocràcies, oligarquies, democràcies o demagògies...) han de fer servir bàsicament els mateixos mecanismes polítics i de poder... si volen assolir i conservar el poder! Hi ha doncs una part de coneixement o “ciència” realistes que han de conèixer a fons aquells que volen incidir sobre la societat i governar-la duradorament.



Poc hi fa que ho vulguin fer en una direcció o altra, conforme a uns valors o altres, afavorint a uns o altres o al conjunt! Ningú no dubta avui que la ciència física de partícules possibilita i permet tant fer una molt destructiva bomba atòmica, com una màquina de radiació cabdal per certes curacions del càncer. El problema no és la ciència física de partícules, sinó l’ús que se’n fa. Igualment passa doncs amb la filosofia realista de la política.



Per tant El Príncep pot donar consells a reis i poderosos i –alhora- a qualsevol opció política, inclosa la republicana pluralista i inclús protodemocràtica”! A més posa d’alguna manera en evidència i a ulls de tothom el que fins aleshores pretenia ser un secret limitat a uns pocs. Al respecte, l’escriptura de Maquiavel té un efecte diguem-ne “democràtic” ja que posa a disposició de tothom que vulgui llegir un coneixement important per al propi empoderament polític.



Vist així, Maquiavel aconseguiria doncs el que només els grans clàssics i filòsofs aconsegueixen: parlar per a tots i aconsellar a tothom. El seu discurs seria doncs universal i intemporal (en la mesura que és “científic” o una bona aproximació als mecanismes reals de la política), sense deixar de ser concret i particular.



Per això El Príncep podria plantejar la necessitat de trobar un líder que cohesionés la Itàlia del seu moment, que era ocupada i en guerra. Podria pensar Maquiavel en ser perdonat pels seus enemics els Medici, tot dedicar-los aquest llibre. Podria valorar la virtus política de Ferran “el catòlic” o Cèsar Borja, que certament no eren líders republicans precisament. I alhora podria Maquiavel ser fidel al seu ideal republicà! I exposar algunes de les lleis més profundes i cruelment realistes de la més veritable filosofia política!



A partir d’aquí podem veure que certament Maquiavel desenvolupa una nova política, fa una profunda revolució conceptual i transforma els principis més bàsics de la filosofia política. Ho fa, a més, usant gairebé les mateixes paraules que el seu entorn i fent un tractat anomenat “El príncep”, dirigit a líders autoritaris com Cèsar Borja, Ferran o els Medici.



Així –per exemple- Maquiavel dedica les seves ensenyances en realista filosofia política sobretot al que anomena el “príncep nou” i no al “príncep vell” (és a dir: els reis que ho són simplement per llinatge, sang i naixement). Explícitament evita limitar els seus consells, ensenyances o anàlisis als reis hereditaris, legitimats per les dinàmiques tradicionals i que –a l’època- s’associaven a ser “escollits per Déu” i a un poder exercit per “gràcia divina”.



Sens dubte, si s’hi hagués limitat, hauria evitat molts dels atacs i inconvenients rebuts en la seva època o més endavant. I és que Maquiavel quan es dirigia al “príncep nou”, tant o més que a les velles famílies o cases governants, estava trastocant profundament els principis “divins i hereditaris” del poder i la política tradicionals.



En el Renaixement, la “vella” política i el “príncep vell” estaven limitats (al menys conceptualment, perquè la pràctica real sempre ha estat més variable) a un nombre limitadíssim de gent. La política tradicional era pensada per a ser exercida exclusivament per un tipus molt concret i limitat de persones: les cases regnants, uns pocs llinatges i famílies... En definitiva: un estament social tremendament reduït, molt poderós i endogàmicament relacionat.



La política era –segons la mentalitat hegemònica- un patrimoni “privat” i “privatiu” d’uns pocs. La resta de la gent només la patien, ja que no podien pensar –ni somniar- en exercir-la activament. Només un pocs la podien fer i l’absolutisme deia inclús que només un era el sobirà. Mentre que tota resta de la població n’eren els súbdits –no ciutadans- i no tenien pràcticament cap dret ni –especialment- agenda política pròpia.



La política i els Estats tradicionals eren patrimonials, patrimoni exclusiu d’una casta molt concreta i limitada. Això es pretenia legitimar, en el cristianisme conservador, considerant que la política i el govern eren patrimoni d’uns “elegits” segons el criteri absolut i alhora abscondit (secret i inescrutable) de Déu. En els estaments aristocràtics i especialment en la reialesa, aquesta misteriosa elecció divina venia determinada bàsicament pel naixement i el llinatge.



Per això en la vella política, hi havia tanta preocupació pel “cos del rei”! El motiu és que eren fets orgànics -com el naixement d’una determinada dona i l’engendrament per un determinat home- el que determinava l’accés al poder i a la política. Recordem que els mencionats fets orgànics i naturals eren els que determinaven el llinatge i, amb ell, la presumpta elecció divina, el dret a governar i la precedència en aquest dret.



Bàsicament, eren actes biològics vinculats al “cos del rei” els que establien la legitimitat i, per això, sovint s’atestiguaven per alts notaris i personatges de la cort. És el cas de la consumació del casament reial que solia incloure el desflorament de la reina, que sovint havia de ser confirmat per testimonis i amb ostentació de signes com el llençol amb sang... Volien demostrar inequívocament fets biològics -per exemple- com que la reina era verge...



Tot era amb vistes a demostrar que el futur rei era legítim, que no era un bastard, que havia estat determinat per la naturalesa o inclús per Déu. Per això sovint també es testimoniaven –amb presumpte rigor- les vegades que rei i reina dormien junts, idealment buscant determinar el moment de la concepció del “cos” del futur rei.



I per suposat, el part o naixement d’un futur hereu al tro era un acte semipúblic per a la gent important de la cort. Ells el presenciaven més o menys directament i eren testimonis per tant de la “legitimitat” del futur rei. Per això en les monarquies hereditàries el “cossos” del rei i de la reina eren tan importants i escrutats permanentment. Podem dir que ja hi havia "biopolítica" però centrada només en el rei i els poderosos.



També per això la vagina o l’úter de la reina no era res privat, sinó assumpte d’Estat i era sotmès a la famosa “raó d’Estat” sovint amb efectes molt negatius per a la pròpia reina. També per això els reis o famílies reials no poden escollir els seus matrimonis, marits i mullers. Tot això són “alts” assumptes polítics i d’Estat i s’han de sotmetre a les necessitats de la “raó d’Estat”. En depenia la legitimitat i transmissió “tranquil.la” o “legítima” del poder!



Com veiem fins a un punt increïble, la política tradicional sota estaments i legitimacions hereditàries era patrimoni d’un petit “cos” social (un grup molt limitat de gent) i vinculats a llinatges determinats per les lleis “corporals”, “naturals” i “divines” (sovint es considerava que una cosa implicava l’altra) de la procreació i la transmissió per parentesc. El cos polític era doncs resultat d’una determinació biològica i corporal hereditària! 

Per això i per l’absolutisme, en última instància “el cos del rei” era gairebé idèntic o encarnació del cos social, de l’Estat. Mentre que la pràctica totalitat de la resta de la gent no hi tenien res a dir o –inclús- a veure. Ernest H. Kantorowicz en el seu llibre clàssic Els dos cossos del rei. Un estudi de teologia política medieval destacava l’associació entre el cos físic i personal del rei i el cos “espiritual” i de sobirania que l’identificava amb l’Estat i el poder. Es considerava que en el fons els dos cossos eren el mateix i eren en continuïtat estricta.



D'aquí prové la famosa crida “El rei ha mort, visca el rei!”. Es considerava que el cos polític i estatal era una conseqüència essencial de la sobirania concentrada en el cos físic i biològic del rei GOVERNANT! Per això, quan el cos biològic d’un rei moria, el cos imaginari, sobirà, espiritual, polític i estatal s’enllaçava en el mateix i indisociable moment al cos biològic i voluntat del nou rei.



En puresa de l’imaginari teològic i polític que exposa Kantorowicz, en absolut no hi havia interregnes. No calia doncs votar, debatre políticament, replantejar les coses, cercar legitimitats i acords... Tot era lligat i ben lligat. Aquesta era segurament la funció primordial de la teoria dels dos –inseparables i transmigradors- cossos del rei. La vella política i la monarquia es basen sempre en aquest principi (encara que sovint s’obvia o amaga). 

La conseqüència més clara i dura de la vella política és situar-se -per principi- totalment més enllà de la voluntat i les decisions de la població, i idealment (perquè sempre hi ha la possibilitat de fer "trampa") en cert sentit inclús dels poderosos. Uns fets biològics i l'herència la determinaven totalment... o al menys aquest era l'esperit dels principis que la regien.



Doncs bé, Maquiavel i El príncep són la més gran i una de les primeres crítiques a aquesta vella política predestinada a uns pocs o –encara pitjor- a un de sol, que es reencarnava infinitament en els seus descendents biològics. Per això l’èmfasi maquiavèl·lic en el “príncep nou” i en la idea que hom podia assolir el poder i governar l’Estat sense haver de dependre dels atzars biològics de l’engendrament, la sang, el parentesc... inclús de la predestinació divina.



Així apareixia una nova política, en potència oberta a tothom. Qualsevol que tingués suficient virtus (capacitat, coneixement, potència, habilitats, audàcia... i una mica de fortuna) podia esdevenir polític. Maquiavel no diu només que –segons les condicions mencionades- qualsevol podia esdevenir rei, “príncep nou”, sinó que la política era oberta a tothom. Tothom podia fer política (o al menys intentar-ho).



La nova política ja no era resultat -com la vella i tradicional-  bàsicament de fets biològics, naturals, atzarosos... sacralitzats com a divins. Era qüestió de virtus, és a dir d’efectivitats comprovables i mesurables d’acord a les lleis realistes de la política que Maquiavel volia posar de manifest. Això inclou certament un cert atzar (la famosa “fortuna” maquiavel.liana) perquè la política és un joc real, molt complex que s’ha d’adaptar a les circumstàncies de cada moment. I requereix “astúcia afortunada” com comentàvem a l’Ateneu Barcelonès (vegeu article de Sergi Raner a El Triangle) amb Ramon Alcoberro i Albert Llorca commemorant els 500 anys de l’escriptura de “El príncep”.



Però tampoc no n’hi prou amb la fortuna “del naixement biològic” pensa Maquiavel. I d’aquí neix la tragèdia dels pobles que així ho creuen, ja que pateixen les conseqüències de reis incompetents, vanitosos, temeraris, corruptes, immorals, destructors dels seus propis súbdits, impotents i covards davant els enemics, incapaços de trobar i mantenir amics polítics...



Per això Maquiavel més que invocar ingènuament moralitat, bondat... (és a dir virtuts morals), o predestinació, essencialismes patrimonialitzadors, eleccions divines... (presumptes fets metafísics), reclama sobretot virtuts intel.lectuals, socials, emocionals i anímiques: lideratge; coneixement; astúcia i prudència alhora; valor i  capacitat per a moderar-lo; habilitats per a conèixer i satisfer el poble; destresa en generar les aliances i compromisos necessaris en les complexes societats polítiques;  aptitud per administrar el poder i no corrompre’s fins a perdre’l...



D’aquesta manera Maquiavel reclama “un príncep nou” però també una nova política i un nou tipus de polític i de ciutadà. Diu adéu a la vella política patrimonialitzada per uns pocs, amb absurds arguments biològics, naturals i teològics. I saluda una nova política feta per humans i per a humans –res més que homes, si bé alhora “massa humans”, com diria Nietzsche-. Una política on –en principi, de iure, de facto i inclús com a exigència- tots som cridats. Una política que tots podem fer. I que val la pena intentar fer!



2 comments:

  1. Excel·lent post, hi hauria molt a comentar, no hi entraré, només volia felicitar-te per la seva qualitat. És una llàstima que, de Maquiavel, sigui tan conegut i tan mal vist "El príncep", per culpa d'aquest llibre es pot menysprear l'autor sense molestar-se a conèixer-ne l'altre obra, els "Discursos", que al meu parer exposa amb més amplitud i profunditat el seu pensament. "El príncep", al capdavall, pot semblar una obra de circumstàncies pensada per a guanyar-se el favor dels Medici, però també sembla una provocació, és a dir, no és un manual de prínceps típic dels de l'època, en què es donava tanta importància a les virtuts que havia d'observar el príncep cristià, el príncep de Maquiavel en comparació és cínic, vol guanyar i conservar el poder, és un manual de política pràctica per a prínceps o tirans; els "Discursos" representa de debò el que per a ell era el model a seguir, la Roma republicana amb les seves virtuts cíviques, en aquest sentit "El príncep" és potser més realista i desvergonyit, ben mirat potser és més modern.

    ReplyDelete
  2. Por favor, estaría bien quelos artículos los escribiera también en castellano. A menudo me encuentro con que lo mejor de usted apenas si puedo leerlo. Un saludo y gracias!

    ReplyDelete